dimecres, 22 de juny de 2005

Història d'un noi i d'unes ulleres

Això era una vegada un noi de poble gran, ara ja pràcticament ciutat, que va anar a estudiar a Barcelona. Aquest noi duia ulleres. Allà va descobrir un món nou, amb gent nova i divertida i amb imbècils a rematar, com a tot arreu. Li va agradar tant el fet de viure lluny dels pares, de la família i de l’ambient en què s’havia mogut fins llavors, que va decidir estudiar una altra carrera per allargar l’estada a Barcelona. El fet de seguir vivint a Barcelona li seguia agradant en el sentit que només s’havia de preocupar d’anar a classe, aprendre quatre nocions, aprovar els exàmens i disfrutar de la vida. Va anar a viure amb la xicota i va acabar la carrera. Això el va moure a convertir-se en un adult “de debò” (com els d’Iniciativa, que són d’”esquerres”…), i va decidir que cercaria una feina per la ciutat. Al principi no va trobar res de bo, i quan ja s’estava desesperant de fer d’enquestador li va sorgir l’oportunitat tan llargament desitjada. Va entrar a treballar en una empresa on ben bé no sabia el que feia, però sabia que feia molt i de tot. El consideraven l’”analista de mercat”. Hi havia un bon ambient de treball i tenia un cap que era dur però organitzat. En algun moment fins i tot li va agradar el que feia. Al cap d’un any de ser-hi, el seu cap i mentor va deixar l’empresa per les mangarrufes que el director general feia. Aquest director general era el típic individu extramadament llest i inteligent, tant com desorganitzat i irresponsable. La relació d’aquest noi de comarques amb el nou cap es va anar deteriorant i la feina que desenvolupava li va semblar absurda, avorrida i gens edificant. Tant, que va decidir buscar una nova ocupació lluny del desordre organitzatiu i econòmic de l’empresa. Ja feia temps que es plantejava seriosament el fet de fugir de la ciutat on es sentia angoixat i asfixiat. Aniria a començar una vida nova ben lluny. Però això era molt complicat, ja que no podria treballar en el que li agradava, li seria complicat trobar una bona feina i s’hauria d’integrar a una nova realitat social. Llavors va rebre l’oferta de feina de l’excap que anava a una consultoria petita però solvent. La va rebutjar per tres raons principals: ho trobava en certa manera joc brut amb l’empresa que li havia donat la primera oportunitat en el mercat laboral; en segon lloc, el nou sou que li oferien era bastant inferior al que estava guanyant fins llavors, i, en tercer lloc i més concloent, perquè no sabia si volia estar més temps vivint a BCN. Malgrat tot, va començar a donar veus als amics i a enviar currículums amb l’esperança remota que li sortiria una bona feina que li permetria descobrir si el que no li agradava era la ciutat o la feina. En un primer moment no va obtenir cap resposta i ja s’estava plantejant una data per fer les maletes. Inesperadament, però, 4 dies abans de Sant Joan de l’any 2005 tot netejant les ulleres de bon dematí, va trencar-les i va haver d’anar a treballar sense. Les ulleres l’havien acompanyat pràcticament durant mitja estada a Barcelona. Havien viscut pràcticament el mateix que el noi i ara li havien fallat. La jornada de feina se li va allargar i no va poder anar a una òptica, de manera que l’endemà hauria d’anar sense ulleres per segon dia seguit. Per escriure a l’ordinador no les trobava a faltar en excés, encara que ho veia tot un pèl de res més borrós, ara, per anar pel carrer només intuïa les formes de la gent, i fins que no tenia algú a un metre no en distingia la fisonomia… Quin desastre que això li passés en el juny més calorós dels darrers 50 anys, quan les mosses ja anaven més destapades que mai… Bé, el noi, però no es va desesperar i va fixar un dia per anar a buscar unes ulleres noves, llavors, una trucada li va trencar els plans: una de les dues empreses d’estudis de mercat més importants del món el convocava l’endemà a una entrevista de treball. Des de llavors, sorpresa, alegria, felicitat, angoixa, por, optimisme, indiferència simulada i ganes d’aclarir el futur… I ara acaba de tornar de l’entrevista. Li han fet una prova, que ha fet sense ulleres i li han dit que estan molt interessats en ell, però l’obliguen a incorporar-se en 15 dies i li paguen menys. A part, hauria de fer exposicions d’estudis en públic i una mica de comercial, cosa que el frena una mica (no molt). En conclusió: li han dit que si no es pot incorporar ja, el volen tenir en compte per les següents convocatòries… Ja té una nova porta oberta… Buffff!

7 comentaris:

Anònim ha dit...

I tot això sense ulleres!!

Sort en la teva decisió.

Andorra

palatreco ha dit...

Enhorabona! (suposo...)

palatreco ha dit...

Per cert, ets un desmanegat! De tots els quatre-ulls és sabut que cal tenir unes ulleres de recanvi sempre a mà! I al cotxe també! Ai, si et paren els Mossos de Tura...

Anònim ha dit...

Que tinguis sort, camarada! Espero que a mi també se'm trenquin les ulleres, si això ha de servir per temptar-ne uns a qui ahir vaig enviar el CV...

Marc

Al_turtusi ha dit...

Emmm..
de tots els 4 ulls és sabut???
Glups...
Serveixen lentilles enlloc d'ulleres com a recanvi?
Jo no m'ho pensaria i fotria el camp.

marta ha dit...

Ei felicitats!! Si t'ha anat així de bé sense ulleres, no vull pensar com te n'haguessis sortit veient-hi bé!

Ara que, segur que tot és tan bonic com sembla?? je je

No t'ho pensis gaire i ulleres noves, feina nova!

Tatxenko ha dit...

Aquest pont de Sant Joan meditaré una mica sobre tot això. Segur que l'ambient festiu m'ajudarà a mirar-ho tot una mica d'enfora... Ja tindreu notícies!