A la platja

Passada una eternitat de no més de cinc minuts en què els somnis lleugers es barregen amb el soroll de les onades i l’olor del mar, la resta de la colla el desperta, s’incorpora i veu el mar als seus peus. L’aigua el crida. La cara li crema. El cos li bull. Primer es treu les sabates, després els mitjons, els pantalons, la samarreta, corre cap a l’aigua i s’hi llença de cap. En mig segon ja està submergit. Quan treu el cap ha deixat de ser ell i torno a ser jo. L’impacte ha sigut contundent, l’ell etílic s’ha diluït dins el líquid salat i transparent talment com un meteorit que es desintegra en travessar l’atmosfera. L’aigua no és excessivament freda, però el contrast ha permès que el jo torni a tenir consciència. He notat com el cap calent es refreda, com el cos suat s’habitua al nou medi, com la panxa es remou. I de cop un malestar a l’estómac. I una primera arcada que fa un intent de pujar al mateix temps que la temperatura del cos baixa. L’aturo com puc i faig un parell de braçades. L’aigua està espectacularment neta. La resta de la colla també es banya. Un parell de tombarelles dins l’aigua, un intent de fer el pi, tres o quatre immersions per veure d’aprop el fons i ja estic com a nou. Surto de l’aigua, la panxa s’ha calmat, el cos ha recuperat la seva temperatura normal i el cap està ben serè. La xafogor del matí es nota i el cos s’asseca abans d’arribar a casa al cap de dos minuts. Només estirar-me a llit tanco els ulls i m’adormo. Ara sí.