En cotxe per lo Delta (i II)

Vam arribar a Tortosa que ja estava enfosquint. Vam fer una volta ràpida per la ciutat (castell de la Suda, catedral, monument del riu, cases modernistes, barri dels moros, etc). I després vam anar a sopar en un restaurant d’una plaça que l’Al-Turtusi ens havia mig recomanat quan vam anar a Tortosa l’any passat. Vam sopar molt bé, de pizzes, i unes amanides gegants boníssimes. En acabar vam sortir una estona per respirar la Tortosa nocturna, amb les orxateries plenes de gent a la fresca i vam anar al Cafè del Tapí (o del Tupí?) que estava a petar de gent. La veritat és que no m’estranya, ja que és un lloc agradable, per gent bastant normal i sense estridències. Vam fer un combinat i vam arreplegar el Corsita per anar cap a La Cava.
De nit, vam descobrir la magnitud del municipi de Deltebre. És llarguíssim. Ens hi vam perdre fins que vam trobar el nostre punt de referència: el Tanatori (¡!!) i des d’allà cap al Champion i cap al carrer de lo transbordador Olmos, on ens esperava el llit…

L’endemà dematí, vàrem esmorzar a la fresca les porqueries que havíem comprat en el Champion el dia abans, per sort no vam topar amb la mestressa de la qual ja sabiem tot el que es podia saber i més, i vam marxar de la casa. Ah, abans ens vam acomiadar de tota la fauna que tenien allà: dos ponis, gallines, moixos i un gos poruc… Vam agafar lo transbordador Olmos i cap a Sant Jaume d’Enveja (5 minuts dalt del vaixell o menys). D’allà vam agafar més carreteretes fins anar a l’entrada de l’illa de Buda (si algú sap d’on ve lo nom aquest…), que per cert, era un niu de porqueria. Després, en plena ruta amb lo Corsa vam anar a la platja de migjorn, que és nudista, però vam veure tothom ben tapadet, ens vam perdre una estona més fins que de forma més o menys involuntària vam arribar a la platja del Serrallo (res a veure amb la de Tarragona). Vam fer marxa enrera perquè el camí fins a la urbanització “Eucaliptus” no era prou decent pel nostre cotxe i, al final, vàrem arribar a la barra del Trabucador, que és el nom amb el qual s’anomena el camí que va a la punta de la Banya.

Aquí va ser on vam decidir aturar el cotxe i anar a prendre el sol i banyar-nos. Tot i que pel camí hi havia molts cotxes aparcats, vam poder gaudir d’un parell d’horetes de platja sense ningú a menys de 100 metres de nosaltres. Això és qualitat de vida!!!! Només de pensar en els estius a la platja de Blanes amb els centenars de nens corrent pel voltant meu aixecant sorra i cridant, el peu del veí de sobre a tres pams de la meva cara, el parasol del de l’esquerra que em fa més ombra a mi que a l’amo, el tanga i el topless de la veïna de la dreta…(bé… no tot pot ser blanc o negre!). En definitiva, que la tranquil·litat de les platges del Delta no té preu, així com el fet de veure com encara hi ha vida entre la colònia de petxines, peixos i aus variades apart de les odioses gavines…

Quan la panxa ens va avisar de que s’havia de repostar, vam abandonar el nostre paradís idíl·lic per anar a dinar. I on es pot dinar millor que a Sant Carles de la Ràpita? De camí cap allà vam fer un minitour en cotxe per lo Poblenou del Delta, curiós poble antigament anomenat VillaFranco, o algo així… A Sant Carles de la Ràpita, després de veure els preus del marisc, decidim que no val la pena deixar-nos el jornal en uns animalets rosats que viuen en el mar i que tenen closca. Per tant, busquem el lloc més barater i dinem de paella baratera a un baret-restaurant a mig camí entre el port i l’ajuntament (per cert, quin Ajuntament tan… lleig? Bé, sí, lleig és la paraula, encara que per gustos no hi ha res escrit). Em va fer gràcia anar a la Ràpita ja que estic mig enganxat llegint “la ciutat invisible” llibre de l’Emili Rosales, guanyador del premi Sant Jordi i que està basat en aquest poble. Quines coses…

I després de dinar (ja eren les cinc tocades) vam emprendre el camí de tornada cap a la metròpoli. Abans, però, volíem passar per l’Ametlla de Mar (poble una mica més al nord de l’Ampolla que ens havien recomanat), però se’ns va fer tard, o sigui que hi haurem de tornar més endavant…
En definitiva, vam abandonar la captivadora Catalunya indòmita i resistent contra el transvasament per tornar a la metròpoli després d’un gran cap de setmana. Quina depressió tornar a entrar al pis, on els espais oberts com els del Delta són una utopia…