Gent i gent

Al món hi ha gent de tot tipus. I a Barcelona, com a ciutat més o menys gran, també hi ha un reguitzell de gent més o menys estranya que hi pastura. En tots els pobles hi ha també un mostruari de gent estrafolària, però no arriba al nivell d'extravagància que es pot trobar en determinats moments a la capital. El moment clau és entre les 14:30 i les 15:00 a la zona del Passeig de Sant Joan per sobre de la Diagonal. En altres hores del dia hi ha gent de tot tipus, però a l'hora de dinar només queden els més friquis.

Ahir pujava passeig amunt i a 50 metres tenia un individu que físicament té una retirada a en Sostres i a en Basté. No sé si és perquè va rapat o per la forma de la closca, però hi ha alguna cosa que em fa pensar en aquests dos. Aquest individu és molt estrany i té una mirada estrambòtica de viciós i tontet que esgarrifa (en això no s'assembla als dos periodistes que he citat) i resulta que viu al mateix edifici on faig feina. El paio caminava i tenia la mà posada dins els pantalons per la part del darrera, com si es gratés el cul. Quin fàstic. Vaig seguir caminant i vaig arribar a uns deu metres darrera seu i el paio seguia gratant. Vaig intentar desviar la mirada, però és que havia de seguir just per on ell anava... Just en el moment que vaig arribar a la seva alçada, un parell de metres a la seva esquerra, el paio va i treu la mà i... sí senyor: se la va posar sota el nas i la va olorar. Putu porc!!! Amb això vaig arribar a un semàfor i em vaig haver d'aturar. Vaig girar el cap per estar alerta que el porc no se m'acostés i vaig veure que seguia olorant-se els dits amb atenció. Si me'l torno a trobar per l'escala sortiré corrents abans no se m'acosti.

En haver travessat el carrer vaig parar esment amb un altre especímen. Anava vestit amb uns texans que li anaven grossos, ulleres de sol de l'any de la pica, una jaqueta vermella i una gorra de propaganda del mateix color. I duia una gravadora que mantenia a mig pam de la boca. No feia l'efecte de ser un periodista, ni un escriptor ni tan sols un policia secret, encara que si ho fos mai ningú ho hauria dit. Quan es va adonar que el mirava, va girar la cara perquè no veiés que tenia una gravadora davant la boca. Com si realment estigués en plena missió secreta. Suposo que estaria planejant el segrest d'algun colom desprevingut o la recollida d'una caca de gos extraviada.

Seguint amunt vaig trobar-me un clàssic del Passeig: l'excombatent. Li dic així perquè sovint (sempre) es passeja amb uns pantalons militars i una jaqueta grisa verdosa amb caputxa. El paio està (o havia estat) fort físicament però està acabat mentalment. Es dedica a seure i parlar amb el tetra-brick de Don Simón, sovint insultant-se a ell mateix. A vegades també l'he vist fotent cops al terra amb una barra de ferro recollida d'un contenidoral fins a doblegar-la.

Just deixat enrera a l'excombatent hi havia tres albanokosovars, o romanesos o gent de per allà fent l'àpat del dia, que consistia en un parell de llaunes de tonyina per cada un acompanyades per una ampolla d'un líquid indeterminat.

Encara a la mateixa alçada dels qui dinaven em vaig fixar amb el "hippi", que és com mentalment anomeno a l'home (aparentment no sembla que tingui més de 30 anys) que va més brut que una xinxa i vestit amb pedaços de roba dels hippis i amb els cabells llargs amb rastes naturals, és a dir provocades per la merda. Aquest és una mica pesat, ja que sovint s'acosta per demanar alguna cosa i no s'està mai quiet. Sempre tinc el dubte de què deu dur en les dues bosses de plàstic que mou amunt i avall.

Un cop deixat enrera el Passeig de Sant Joan, em vaig endinsar pels carrers de l'Eixample i vaig trobar l'"enterramorts" assegut amb les seves vuit o deu bosses de plàstic ronyoses a l'entrada d'una agència de viatges. Aquest home fa por, literalment. Sempre va vestit amb pantalons negres i una gavardina negra que li arriba fins els genolls. Sota la gavardina, la roba que duu també és negra. Porta els cabells llargs i llardosos i una barba d'un parell de mesos. Els dits de les seves mans són com botifarrons vermellosos a punt d'explotar. Mai se m'ha dirigit, per tant, deu ser més feréstec per l'aspecte que per les accions.

I finalment, just davant del pis em vaig trobar, com cada dia, l'home de la furgoneta, que, gairebé un any després, encara viu allà mateix i ara els caps de setmana obre les dues portes de darrera de la C-15 i treu les tres plantes de més d'un metre d'alçada al carrer, com per decorar l'entrada al piset.

Us imagineu que algun dia es coneixen tots?