Crisi d'inspiració (només?)

Avui, per primer cop des que escric aquest blog he trobat a faltar la inspiració. En realitat ja fa un parell de dies que m’ha abandonat. La veritat és que em sento molt frustrat. Collons totes les paraules m’acaben en –at!!!! Fins i tot en això em sento bastant acabat, frustrat, malaguanyat.
Bé, deixant les conyetes de banda, sembla com si m’haguessin desinflat, com si hagués passat uns mesos d’eufòria i de cop i volta, sense més ni més, l’alegria s’esfumés. És bastant estrany. Em sento bastant buit. És que em sento com si ni tan sols em pogués explicar amb certa claredat. Sempre he tingut moltes idees per explicar. Mil temes de què parlar. Ganes de tocar la moral, d’opinar, criticar… Avui, però, és un dia fosc, com si el sol s’hagués amagat darrera uns núvols negres i em digués que no tornarà, que hauré de viure en la foscor. I la veritat és que fot bastant, no sé perquè, però no acabo de sentir-me bé. Sé que no vull seguir així, però què putes he de fer?
En tot cas, com que sempre queda alguna resta d’optimisme, o de follia, confio en què no falti molt pel dia en què el sol torni a sortir, hi vegi clar, m’inspiri de nou i sigui feliç, que és d’això del que es tracta, no?