En cotxe per lo Delta
Bé, aquest cap de setmana l’hem passat per la zona que la Generalitat de Catalunya té abandonada de la mà de Déu: les Terres de l’Ebre. Ara, m’he enamorat d’aquella zona. Viuen envoltats d’una bellesa i amb una tranquil·litat impressionants.
Per telèfon vam reservar dues habitacions dobles a Deltebre (la Cava). Només telefonar, la dona ja ens va advertir: no són de “lujo”, eh? La veritat és que el “lujo” a mi me la porta bastant fluixa. Li vam contestar: però netes sí que ho són, no? I ens va respondre: sí, clar que sí!
En arribar a Deltebre el dissabte dematí, i després de fer voltes i voltes entre Jesús i Maria i la Cava i aquelles carreteretes sense cap mena d’indicacions racionals, vam arribar a Can Salat. Era el típic bar pels borratxins del poble. I les habitacions… Bé, la mestressa no ens les volia llogar. Ens deia que eren per treballadors, que no ens agradarien… Ens les va ensenyar i les va descriure amb l’objectiu que no les lloguéssim. Això sí, tenia una amiga que llogava habitacions amb dret a cuina i eren molt guapes. Sense temps per reaccionar (ni tan sols de dir si volíem les habitacions que ens havia mostrat) va dir que ara la trucava. Però no va fer falta. La senyora Teresa ja ens esperava al bar de sota les habitacions amb la bicicleta per anar fins a ca seva.
Ens va dir: “jo aniré en bicicleta i vatros me seguiu amb lo cotxe, ja aniré a poc a poc perquè no em perdésseu” Me la vaig mirar i vaig pensar: “si aquesta dona va amb faldilla i tacons!!!! Com se’ns pot escapar????”
Vam allotjar-nos en una casa molt xula prop del transbordador Olmos. Des d’allí vam decidir anar a voltar pel Delta i anar a dinar per l’Ampolla. La veritat és que ens vam perdre un parell de cops pels camins del Delta tot gaudint del verd dels arrossars i de la varietat d’ocells que hi habiten. Ho vam fer en cotxe, però anar-hi en bicicleta també ha de tenir molt d’encant. A l’Ampolla vam dinar a prop del port d’una fideuà. I després de dinar vam anar a la platja de les Olles a fer la digestió sota el sol i prop de l’aigua. S’hi estava de conya. No feia molt de vent i el sol no apretava massa. Després d’un parell d’hores allà vam decidir anar a la punta del Fangar. Ja hi havia estat un parell de cops, però em segueix entusiasmant cada cop que hi vaig. Després de patir perquè el Corsita no quedés atrapat enmig de la sorra, vam arribar fins el far, havent vist abans els famosos miratges que fan pensar que hi ha aigua. Un cop al far vam passejar prop de l’aigua, respectant les zones de nidificació d’ocells, al·lucinant per la gran quantitat de dunes que hi havia i per la immensa quantitat de petxines que el mar duia a la costa.
Tornant ja cap a la Cava, vam seguir veient bernats pescaires, camallargs, ànecs coll verds i infinitat d’ocells de totes castes. Ens vam dutxar i vam marxar cap a Tortosa, on vam sopar, però això ja us ho explicaré demà, que ara la feina m’apreta…
Per telèfon vam reservar dues habitacions dobles a Deltebre (la Cava). Només telefonar, la dona ja ens va advertir: no són de “lujo”, eh? La veritat és que el “lujo” a mi me la porta bastant fluixa. Li vam contestar: però netes sí que ho són, no? I ens va respondre: sí, clar que sí!
En arribar a Deltebre el dissabte dematí, i després de fer voltes i voltes entre Jesús i Maria i la Cava i aquelles carreteretes sense cap mena d’indicacions racionals, vam arribar a Can Salat. Era el típic bar pels borratxins del poble. I les habitacions… Bé, la mestressa no ens les volia llogar. Ens deia que eren per treballadors, que no ens agradarien… Ens les va ensenyar i les va descriure amb l’objectiu que no les lloguéssim. Això sí, tenia una amiga que llogava habitacions amb dret a cuina i eren molt guapes. Sense temps per reaccionar (ni tan sols de dir si volíem les habitacions que ens havia mostrat) va dir que ara la trucava. Però no va fer falta. La senyora Teresa ja ens esperava al bar de sota les habitacions amb la bicicleta per anar fins a ca seva.
Ens va dir: “jo aniré en bicicleta i vatros me seguiu amb lo cotxe, ja aniré a poc a poc perquè no em perdésseu” Me la vaig mirar i vaig pensar: “si aquesta dona va amb faldilla i tacons!!!! Com se’ns pot escapar????”
Vam allotjar-nos en una casa molt xula prop del transbordador Olmos. Des d’allí vam decidir anar a voltar pel Delta i anar a dinar per l’Ampolla. La veritat és que ens vam perdre un parell de cops pels camins del Delta tot gaudint del verd dels arrossars i de la varietat d’ocells que hi habiten. Ho vam fer en cotxe, però anar-hi en bicicleta també ha de tenir molt d’encant. A l’Ampolla vam dinar a prop del port d’una fideuà. I després de dinar vam anar a la platja de les Olles a fer la digestió sota el sol i prop de l’aigua. S’hi estava de conya. No feia molt de vent i el sol no apretava massa. Després d’un parell d’hores allà vam decidir anar a la punta del Fangar. Ja hi havia estat un parell de cops, però em segueix entusiasmant cada cop que hi vaig. Després de patir perquè el Corsita no quedés atrapat enmig de la sorra, vam arribar fins el far, havent vist abans els famosos miratges que fan pensar que hi ha aigua. Un cop al far vam passejar prop de l’aigua, respectant les zones de nidificació d’ocells, al·lucinant per la gran quantitat de dunes que hi havia i per la immensa quantitat de petxines que el mar duia a la costa.
Tornant ja cap a la Cava, vam seguir veient bernats pescaires, camallargs, ànecs coll verds i infinitat d’ocells de totes castes. Ens vam dutxar i vam marxar cap a Tortosa, on vam sopar, però això ja us ho explicaré demà, que ara la feina m’apreta…
7 comentaris:
Crec que hauries de fer un post xerrant del caràcter de la gent d'allà. És especial. Cal comentar les diferències entre els homes i les dones. Per fer-ne 5 cèntims la impressió que jo me'n vaig endur va ser que els homes són més bé seriosos, discrets i tímids i, en canvi, les dones, són simpàtiques, xerraires (MOLT xerraires) i obertes.
En el cas de la sra. Teresa, la dona que finalment ens va llogar la casa, en 5 minuts varem saber gairebé tota la seva vida: si la seva filla s'havia casat feia poc, si vivia a Tortosa pq treballava a una fàbrica d'allà, si el seu home conduia un camió, si abans tenien 25 cavalls i no sé quants de ponis i ara només una poni que després de no sé quants d'avortaments per fi s'havia enamorat d'un poni que l'havia deixat ben embarassada i havia tingut un fillet...
Bé, ja ho explicaràs.
Sa Roqueta
Jajajaja
qué bo qué bo, si és que no hi ha res com anar a les Terres de l'Ebre per recuperar l'inspiració (tot i que si ho estiguessiu més de dues setmanes us aborririeu, estigeu-ne segurs).
A vosaltres dos us anomenaré fills adoptius de les Terres de l'Ebre, m'ha encantat la vostra descripció i ja "friso" per saber com va anar per Tortosa...
I al juliol prepareus pq el diumenge al matí tornarem a l'interior de les TE, us en recordeu de la Via Verda? Pos esta vegada si que arribarem a la Fontcalda. Sabeu que diu la dita?
"A la Fontcalda vaig anar, a curar-me la dolor, puja costes baixa costes encara vaig tornar pitjor!".
Si és que si m'asseguressin ni que sigui el 75% del que cobro a Algèria i que ma mare no se m'enfadés per anar-me'n a viure sol a la mateixa ciutat on ella viu ja me n'hi tornaria ara mateix i mai més me n'aniria d'aventures per terres foranes....
A més a més...
au que no us agrada la "marxa" a vosaltres dos, us vau posar ni més ni menys que a la Cava city, el racó més singular de totes les TE, on es parla un dialecte que ni els de Tortosa entenem a vegades....
I si, lo de les bicicletes per moure's per allí és bastant usual, encara que vagis en faldilla i tacons.
Realment, les carreteres i camins d'aquell país són un desastre a tots nivells... A veure què ens expliques demà. Per cert, a la Cava hi hauríeu d'haver anat un dia de festa, a vore los bous!
;)
Marc
Algú m'havia dit que per allà hi havia molts cotxes amb l'enganxina de lo bou, però jo no en vaig veure ni un, i això que m'hi vaig fixar...
I sí que és veritat les dones de les Terres de l'Ebre tenen una xerrera espectacular.
Demà més...
Los del bou estan sobretot per Amposta, però cal saber diferenciar entre els que porten un bou sobre la bandera de Catalunya (Los bons, només volen que es mantinguin les tradicions ebrenques) i els que enlloc d'un bou tenen un "toro", es sol reconèixer l'ocupant per l'índex elevat de ferro a les orelles i el pentinat adient per tirar-hi la cendra de la cigarreta.
A les TE en tenim dels dos tipus.
Què se sap del sr.Andorra? No ha escrit res avui ni al teu blog ni al meu....
Hola! Andorra està aquí. Us enrecordeu de la excursió amb el Mitshu? No va estar malament, no? Tot i que Tortosa-la-nuit és una mica salvatge.
Avui tenia examen. El dimecres en tinc un altre i estic que no puc més, fins i tot m'he marejat una mica avui a l'examen. En fi, dos dies i tornaré a ser persona. I 10 dies i ja estaré per allà baix.
me'n vaig a estudiar.
Una abraçada,
Andorra
Publica un comentari a l'entrada