El meu cap
Avui parlaré del meu cap, com bé diu el títol. Però no del cap que tinc sobre les espatlles i a sota dels cabells, sinó del que alguns en diuen “amo” i d’altres “jefe”. Jo no tinc amo. I la paraula “jefe” l’estic eliminant del meu vocabulari, o sigui que avui em referiré al director general i propietari del 75% de les accions de l’empresa on treballo. Hi treballo amb contracte indefinit des del primer moment, però no flipeu, avui en dia, amb les facilitats amb què et poden acomiadar, pràcticament és el mateix ser fix com temporal.
Doncs el meu cap és un tipus molt especial. Té 40 anys acabats de fer, dos fills de cinc i un any i un divorci a mig tramitar. Doncs sí, el paio va decidir separar-se de la dona dos mesos abans de que ella parís el segon fill. La raó? Bàsicament és que ell viu en un món on només tenen importància dues coses: la feina i les excursions o raids per la natura. Tant és capaç d’estar una setmana dormint dues o tres hores diàries per motius laborals com escalar el Kilimanjaro o fer una cursa d’aquestes de córrer durant 48 hores seguides per dins un parc natural. Ell va justificar el divorci dient que la seva dona vivia en un altre món i que no disfrutava de la vida. Ella és una professional qualificada, molt bona pel que es veu, que va haver de compaginar la seva feina i tenir cura dels nens, davant la passivitat total del marit que es dedicava 100% a la seva feina i veia els nens durant el poc temps que parava a casa, ja que estava més de mitja setmana de viatge per motius de feina. Aquesta era la situació. Ell es dedicava a la feina i poc parava per casa per fer-hi les mínimes tasques que se li exigien: reunions amb els professors dels nens, dur-los a cal metge, gestions amb els bancs, asseguradores, subministradors de serveis… i ja no parlo de tasques com tenir la casa neta, banyar els nens, fer el llit, rentar la roba perquè per això ja tenien una “assistenta”. La qüestió és que la dona estava bastant farta de la situació i li demanava a ell més implicació. I ell tan sols volia ser lliure i no tenir preocupacions fora de l’empresa.
Evidentment, es van divorciar i ara ell passa de tot (com abans, però sense dormir amb la dona, no sé si se m’entén). Fins el punt que un o dos caps de setmana li “toquen els nens”. I ell tot preocupat perquè s’ha d’encarregar dels nens, cosa que significa distreure’ls fent-los mirar pel·lícules per la tele, acompanyar-los al cine, fer-los fer els deures, dur-los a passejar per Barcelona o, fins i tot, portar-los a la muntanya a fer alguna mini-excursió. I se’n queixa molt i cada dilluns després del traumàtic afer comenta que és molt pesat estar amb els fills. Com si ho fés molt de temps…
Us he explicat el cas del cap perquè crec que és paradigmàtic de la societat en què vivim, on els homes encara estem/estan educats per triomfar en el món laboral i les dones, cada cop més, també. En principi això és collonut, ja que s’ha d’arribar a un punt on la igualtat entre ambdós sexes sigui pràcticament total. Ara bé, si els dos membres de la parella es dediquen al 100% a les seves tasques laborals per poder arribar el més amunt possible, qui s’encarrega de l’educació dels fills? No qüestionaré l’aspecte de la competitivitat per ser els millors que ens inculquen/inculcaven des de petits, perquè perdria el sentit del post. Potser més endavant.
La solució que la nostra societat ha tingut fins fa ben poc era la família diguem-ne “tradicional catòlica”: l’home treballa fora de casa i aporta diners mentre la dona s’encarrega de les tasques domèstiques i de tenir cura dels nens i els ancians. D’uns anys ençà, però, la dona ha accedit al mercat de treball imitant els homes i aquests no hem/han accedit al “mercat domèstic” per ajudar més en tenir cura dels fills i de la llar. I això, juntament amb d’altres factors, ha desembocat en tenir una colla de nens malcriats i sense valors més enllà del consumisme, que acabaran amb el que entenem com Estat del Benestar. La possible solució, per mi, és clara: cal incentivar els dos membres de la parella per tal que els dos s’impliquin en les tasques domèstiques, ja que mentres la dona ha accedit al mercat de treball, no s’ha alliberat encara de la part que correspondria a l’home en el tema de responsabilitats familiars, domèstiques o d’educació dels fills. I espero que després de dir això i afegir que el meu cap és un malparit, ningú em talli el cap.
Doncs el meu cap és un tipus molt especial. Té 40 anys acabats de fer, dos fills de cinc i un any i un divorci a mig tramitar. Doncs sí, el paio va decidir separar-se de la dona dos mesos abans de que ella parís el segon fill. La raó? Bàsicament és que ell viu en un món on només tenen importància dues coses: la feina i les excursions o raids per la natura. Tant és capaç d’estar una setmana dormint dues o tres hores diàries per motius laborals com escalar el Kilimanjaro o fer una cursa d’aquestes de córrer durant 48 hores seguides per dins un parc natural. Ell va justificar el divorci dient que la seva dona vivia en un altre món i que no disfrutava de la vida. Ella és una professional qualificada, molt bona pel que es veu, que va haver de compaginar la seva feina i tenir cura dels nens, davant la passivitat total del marit que es dedicava 100% a la seva feina i veia els nens durant el poc temps que parava a casa, ja que estava més de mitja setmana de viatge per motius de feina. Aquesta era la situació. Ell es dedicava a la feina i poc parava per casa per fer-hi les mínimes tasques que se li exigien: reunions amb els professors dels nens, dur-los a cal metge, gestions amb els bancs, asseguradores, subministradors de serveis… i ja no parlo de tasques com tenir la casa neta, banyar els nens, fer el llit, rentar la roba perquè per això ja tenien una “assistenta”. La qüestió és que la dona estava bastant farta de la situació i li demanava a ell més implicació. I ell tan sols volia ser lliure i no tenir preocupacions fora de l’empresa.
Evidentment, es van divorciar i ara ell passa de tot (com abans, però sense dormir amb la dona, no sé si se m’entén). Fins el punt que un o dos caps de setmana li “toquen els nens”. I ell tot preocupat perquè s’ha d’encarregar dels nens, cosa que significa distreure’ls fent-los mirar pel·lícules per la tele, acompanyar-los al cine, fer-los fer els deures, dur-los a passejar per Barcelona o, fins i tot, portar-los a la muntanya a fer alguna mini-excursió. I se’n queixa molt i cada dilluns després del traumàtic afer comenta que és molt pesat estar amb els fills. Com si ho fés molt de temps…
Us he explicat el cas del cap perquè crec que és paradigmàtic de la societat en què vivim, on els homes encara estem/estan educats per triomfar en el món laboral i les dones, cada cop més, també. En principi això és collonut, ja que s’ha d’arribar a un punt on la igualtat entre ambdós sexes sigui pràcticament total. Ara bé, si els dos membres de la parella es dediquen al 100% a les seves tasques laborals per poder arribar el més amunt possible, qui s’encarrega de l’educació dels fills? No qüestionaré l’aspecte de la competitivitat per ser els millors que ens inculquen/inculcaven des de petits, perquè perdria el sentit del post. Potser més endavant.
La solució que la nostra societat ha tingut fins fa ben poc era la família diguem-ne “tradicional catòlica”: l’home treballa fora de casa i aporta diners mentre la dona s’encarrega de les tasques domèstiques i de tenir cura dels nens i els ancians. D’uns anys ençà, però, la dona ha accedit al mercat de treball imitant els homes i aquests no hem/han accedit al “mercat domèstic” per ajudar més en tenir cura dels fills i de la llar. I això, juntament amb d’altres factors, ha desembocat en tenir una colla de nens malcriats i sense valors més enllà del consumisme, que acabaran amb el que entenem com Estat del Benestar. La possible solució, per mi, és clara: cal incentivar els dos membres de la parella per tal que els dos s’impliquin en les tasques domèstiques, ja que mentres la dona ha accedit al mercat de treball, no s’ha alliberat encara de la part que correspondria a l’home en el tema de responsabilitats familiars, domèstiques o d’educació dels fills. I espero que després de dir això i afegir que el meu cap és un malparit, ningú em talli el cap.
15 comentaris:
Mmm... no és per res però això em sona...
Em sona a la Julia López, a CCTT.
;)
Amb relació al tema del post: 100% d'acord amb tu. El problema és posar-ho a la pràctica.
La Julia López deu ser de les poques professores (o professors) amb les que he après alguna cosa realment interessant. Ho vaig assimilar tant que ara ja no recordava que també ella ho deia.
I per posar-ho a la pràctica... crec que la clau és aïllar-se una mica de la necessitat brutal que ens autoimposem de ser els millors, guanyar molts diners i tenir el millor en tot. Amb un mínim es pot ser més feliç, que és el que importa (almenys a mi), per això s'ha de buscar l'equilibri entre feina i vida. I si em voleu dir "vago", jo us contestaré "amargats". I punt.
Jo també. 100% d'acord amb tu. De fet, no crec que trobis cap dona que no hi estigui.
Això sí tinc curiositat per veure com es postulen els homes lectors habituals d'aquest blog. Estau d'acord i, sobretot, disposats a fer plena incorporació a les tasques domèstiques???
Jo conec més d'un cas que la dona sempre havia fet les feines de la casa tota sola fins que es va quadrar i va exigir ajuda al marit i llavors va ser quan ell va proposar contractar una dona de fer feines.
Quina barra!!!!
Sa Roqueta
Com a primer home-lector-habitual-d'aquest-blog que intervé (si ningú se m'avança mentre escric aquestes ratlles), començaré deixant clar que duc a terme jo mateix totes les tasques domèstiques. Bé, el llit no me'l solo fer gaire (simplement deixo el nòrdic en una posició en què més o menys cobreixi tot el llit i no li quedin gaires arrugues) i cuino més aviat poc (dino de menú cada dia, i als vespres només tinc ganes de preparar-me alguna amanideta o de bullir un xic de verdura ). El que més odio de tot (amb diferència) és planxar. Coi de camises!
En fi, anant al tema d'avui, crec que tot plegat és un cercle viciós. L'ideal per mi (sempre des del punt de vista de la bona educació i criança dels fills) és que un dels membres de la parella sacrifiqui la carrera professional (almenys temporalment) i es dediqui de ple a aquestes tasques.
Això no es dóna pràcticament mai perquè malauradament la vida està molt cara, i en la majoria de casos fins i tot amb dos sous es passen angúnies per arribar a final de mes. A més, atès el fet que pel mateix lloc de treball, una dona sol cobrar menys, és normal que si s'ha de sacrificar un dels dos membres de la parella (hetero), normalment sigui la dona qui ho faci. Ep, només ho constato, no ho defenso pas! Encara ens falta progressar molt com a societat fins que s'arribi a aquesta pràctica igualtat entre homes i dones, i resulti el mateix (des del punt de vista econòmic) que qui es quedi a portar la casa i criar els fills sigui l'home o la dona.
A part del que comentes de les diferències salarials home/dona que fan que sigui la dona la que renunciï a treballar, cal destacar que també són elles les que pareixen i les que estableixen la primera relació afectiva amb el nounat, de forma que són elles les que renuncien per nassos a la feina (almenys durant un temps). Per això, crec que qualsevol home que sigui pare, per llei hauria d'estar obligat a passar dos mesos amb el fill. (una espècie de servei a la família similar a la "mili").
Ara no sé si és només al sector públic, si des de l'administració també s'està incentivant el sector privat, o tot plegat depèn del conveni de cada empresa, però diria que ja existeix (tot i que no és obligatòria com reclama en Miquel) la baixa per paternitat. Evidentment (o no), si l'home s'agafa aquesta baixa, es requereix que la dona sí que treballi mentrestant.
Jo no dubtaria a agafar-la, aquesta baixa. I em costa d'entendre que hi hagi pares que els suposi una molèstia i una obligació cuidar la canalla (com el boss del blocaire). Per què cony han volgut tenir fills, si no? O és que en realitat no en volien, però tot i això n'han tingut? Però bé, això ja seria tota una altra discussió...
El permís de paternitat en l’actualitat no està regulat al nostre país. Cosa diferent és que tant homes com dones puguin agafar excedència per cura de fills o gent gran depenent. Una Directiva comunitària preveu el permís per paternitat, però alhora introdueix en una clàusula la possibilitat dels Estats membres que modulin aquesta previsió en funció de les especificitats pròpies del país. En base a aquesta clàusula, el nostre anterior Govern va preveure que només SI LA DONA RENUNCIA, pot el pare gaudir d’alguna de les deu setmanes disponibles de la baixa per maternitat (s’entén que les sis primeres són exclusives de la dona per a que es recuperi físicament del part).
O sigui, que d’obligatori res. A més d’estar configurat amb els peus.
Si el permís per paternitat no es percep com una cosa irrenunciable per part del pare, cosa que ara per ara no és així, ben pocs homes agafaran una o dues setmanes de baixa a la feina per tenir cura dels fills. A part de que molts ho veuen com una molèstia més que com una oportunitat. I als caps de les empreses no els ha de caure gaire bé que un treballador deixi de treballar voluntàriament durant dues setmanes per cuidar els fills. Si ja estem veient com tracten a les dones quan queden embarassades... Per tant, si no es fa el permís obligatori, no s'arreglarà gran cosa.
Com a lector habitual (tot i que no tant els darrers dies), voldria dir que jo ja sóc dels que comparteixen la feina al 50% amb la dona. O sigui, un calçasses de cap a peus. Un altre tema és que crec en l'especialització del treball, i cada un dels dos fa unes tasques concretes.
El problema, en tot cas, el veig en l'assumpte dels nens. Potser quan en tingui canviï d'opinió, però crec que en aquest tema és difícil arribar a una igualtat en el temps que hi destini cada part. Si bé les dues figures són necessàries, la mare sempre ha tingut un paper més important que el pare, i és difícil que això canviï radicalment...
Marc
Un altre tema interessant i en el que no tinc temps d'entrar (em faran fora de la feina al final) és per què les dones (generalitzant) han de deixar la feina amb l'argument que són les que menys cobren. I per què cobren menys? Per què tenen més probabilitats que un home de deixar la feina? És un peix que es mossega la cua.
Efectivament, companya, és el que deia jo al principi!
En alguns moments entenc més la postura dels partidaris de la família "tradicional clàssica" on cadascú té un rol assimilat i els fills s'eduquen en l'entorn familiar, que no pas els progrepijos partidaris de la igualtat home-dona que es despreocupen de prendre les mesures adequades per tal de que aquesta igualtat sigui real i que converteixen la família en un campi-qui-pugui on qui es converteix en el referent pels fills és una cangur de 17 anys. Sé que parlo de dos extrems, però és que això està passant... I ni uns ni altres estan interessats en fer un canvi estructural, per això fan modificacions de cara a la galeria.
Per cert, noto que darrerament parlo molt de l'educació dels fills. Pels malpensats: no penso tenir fills a curt termini. Tan sols estic fent el curs del CAP, hauré de donar classes a alumnes d'ESO i, pel que diuen, s'ha perdut el poc d'educació que tenia la nostra generació. I no crec que sigui pel que aprenen a l'escola, sinó pel que no aprenen a casa.
Que Nostro Senyor t'agafi confessat, si has de veure-te-les amb una banda de personetes amb un cos de metre i mig, però un ego de quilòmetres... :S
Ho tinc molt clar: abans que fer de mestre/professor em passo a cobai de laboratori!
Si no t'has de poder fer càrrec dels fills, doncs no en tinguis. No són joguines, són un projecte de vida.
Penso que si una parella vol tenir fills, un dels dos ha de sacrificar en alguna mesura la seva vida laboral. Evidentment, o estic dient que hagi de ser la dona, però sí un dels dos.
De totes maneres, completament d'acrod en que les feines de casa es compaginin al 50%.
Andorra
Publica un comentari a l'entrada