Eleccions a la vista

Ara que ja tenim els candidats a president per les properes eleccions, comença el moment dels dubtes sobre què votar i un anàlisi del què pot passar, però anem a pams: què crec que passarà?

CiU té el millor candidat per ser president: no ha estat emmerdat en cap gran escàndol, té experiència de gestió com a conseller en cap, recuperarà molts votants desenganyats del guirigall del tripartit (sobretot d'ERC, però també del PSC), ha sigut protagonista absolut de l'Estatut malgrat estar a l'oposició i transpua una imatge de seriositat i estabilitat que agrada a molta gent. Malgrat vendre Catalunya per un plat de llenties, el seu electorat potencial ha votat a favor de l'Estatut, de manera que li han perdonat la foto i s'ha apuntat un bon punt. Segueix essent un "pijo" però vistes les alternatives podria pujar molts vots...

El PSC ha escollit un líder fosc, ranci, fred i silenciós, sense carisma, però amb les idees molt clares i preparat com pocs per gestionar. Crec que és una aposta clara del PSOE per ser un líder de l'oposició perfecte a Catalunya per garantir la governabilitat a Madrid. No crec que el seu paper sigui el de Conseller en Cap d'un Govern de CiU perquè això donaria ales a l'oposició. Pot atreure votants del Baix Llobregat que voten en clau espanyola al PSOE i trencar amb la imatge d'en Maragall, però també pot perdre bastants votants més catalanistes de comarques. No sé fins a quin punt l'han escollit per frenar un possible trasvàs de vots al partit dels "pijos teatreros"...

ERC segueix amb el millor venedor de fum de la política catalana com a cara visible. La crisi interna sembla que ha sortit a la llum i el número 2 del partit també anirà a les llistes com a número 2, per si s'enfonsa el vaixell, que s'enfonsi del tot... Malgrat el desastre del Tripartit sembla que segueixen amb síndrome d'Estocolm i podrien tornar a pactar amb el PSC per fer en Montilla president malgrat haver estat expulsats de mala manera. Això pot fer-los perdre moooolts vots que poden anar a l'abstenció o a CiU. La gestió d'algunes de les conselleries d'Esquerra ha estat bona, però l'espectacle mediàtic de governar amb un partit amb qui a nivell nacional no comparteixes gairebé res ha posat les expectatives del partit a la baixa. Les tan esmentades polítiques d'esquerres que havien de marcar la feina del tripartit no han acabat de sortir a la llum pública...

El PP no pinta gran cosa a Catalunya i seguirà així. El perfil d'en Piqué, "moderat", podria fer que els més ultres els abandonessin per votar als "pijos teatreros". A més, la possibilitat de reedició del tripartit podria fer que alguns dels seus votants optessin per CiU, que és l'alternativa de govern real.

IC-V crec que serà el partit que sortirà més indemne del tripartit. Els neohippis són molt fidels i els seguiran votant. Potser rebran algun vot nou i tot de part dels desencantats d'ERC i PSC. I mira que són seguidistes del PSC!!!

Bé, com que sóc agosarat, aposto abans de veure cap enquesta que s'hagi publicat pels següents resultats a les eleccions, només inspirat pel que em diu el nas de pobre analista i sense ser els resultats que desitjo:

CiU: 56 (46)

PSC: 39 (42)

ERC: 18 (23)

PP: 12 (15)

IC-V: 10 (9)

Us apunteu a la porra?

A Punta Cana?

Aquesta és una història basada en fets reals. Hi havia una vegada una parella de joves de dos pobles diferents que no trobaven parella fàcilment perquè eren considerats estranys per la resta de gent. Eren molt bona gent, però no feien llarg ni de físic ni, sobretot, d'intelecte. Malgrat tot, ser curt i bona persona no està renyit, que consti. La qüestió és que un bon dia, un afortunat dia, es van conéixer i de seguida van congeniar. Van començar a sortir junts i l'amor va sorgir entre ells. Al final, van decidir casar-se, res d'excepcional... Van organitzar un casament amb molts convidats, s'ho van passar molt bé i van organitzar un viatge de nuvis a Punta Cana. I a partir d'aquí comença l'excepcionalitat de la història... la núvia s'enyorava molt de la família quan sortia de casa seva i estava convençuda de que si anava sola a Punta Cana ho passaria molt malament, com li va passar un cop que va anar de viatge de final de curs a Andorra i va haver de tornar a casa abans d'hora perquè trobava a faltar els seus.

La qüestió és que, un cop debatut el tema, van decidir anar de vacances el nuvi, la núvia i la germana de la núvia, que posats a tenir un viatge gratuït de 15 dies a Punta Cana no va dir que no. Allà no se sap si van dormir en una habitació de tres o en dues habitacions separades. Tampoc se sap si, en cas de tenir dues habitacions en una hi havia les noies i en l'altra el pobre nuvi... Es podria saber, però entendreu que preguntar-ho als implicats és una cosa bastant violenta, amb prou feines un es pot aguantar les ganes de riure quan li ho expliquen, com per anar a preguntar intimitats d'aquestes...

Però la història no acaba aquí, ja que la núvia, malgrat la companyia del seu marit i de la germana no va poder aguantar més tant de temps lluny de casa seva, amb bon temps i bon servei però sense els seus pares i sense l'aire del seu poble, la mateixa gent que sempre es troba pel carrer, rodejada de gent relaxant-se... i va decidir que amb 6 dies de viatge ja n'hi havia prou i van agafar un vol de tornada, suposo que amb les reticències del nuvi i la germana i cap a casa falta gent...

La història sempre es repeteix

Cada 4 anys toca el mateix rotllo de patriotisme constitucional embolicat de banderes opressores, toros, toreros, sevillanes, "opás", "ozús" i "olés". Prepotència: "somos los mejores", "tikitaka", "a por ellos" i parides similars. Com més s'exalten, més gran és la hòstia que es foten. I més que me ens n'alegrem molts: a l'illa de cases on vivim els petards i aplaudiments van ser molt nombrosos . El meu somriure en arribar a la feina era tan espectacular que la companya de sempre m'ha dit només entrar que "o te quitas la sonrisa esta, que me estás provocando o te parto las piernas". Encara he rigut més. Mare meva! Que en són de pringats.

Els catalans ho tenim pitjor, ni tan sols podem jugar un partit oficial d'hoquei patins sota la nostra bandera, però afortunadament els "nonacionalistes" espanyols ens donen una bona alegria cada 4 anys... Apa, i ara a disfrutar del Mundial i esperar que Brasil comenci amb el bon joc carregant-se els "bleus"!

Quina destrossa!

Vaig trepitjar Mallorca per primer cop deu fer uns 5 anys i em va sorprendre descobrir una illa increïblement ben conservada. Almenys el seu interior. Com que anava amb una indígena, no em va mostrar moltes de les salvatjades que s'han fet a primera línia de mar, sobretot a la zona de Calvià i Palma, però també a moltes cales reconvertides en zones turístiques. Durant aquests 5 anys he freqüentat molt l'illa i he visitat gairebé tots els pobles, fins al punt de familiaritzar-me amb els paisatges i conèixer molts llocs que els turistes mai arriben a imaginar-se que existeixen. Des de fa dos o tres anys, coincidint amb la victòria del PP al Govern Balear, les obres ho han anat absorbint tot. On abans hi havia carreteres, ara hi ha autovies. On abans hi havia boscos i camps, ara hi ha cases unifamiliars. On abans hi havia un prat ara hi ha un centre d'oci o un aparcament de cotxes de lloguer. I així, mica en mica tot el territori ha anat sucumbint al malanomenat progrés. Les oliveres són substituïdes per grues i els ametllers en flor ja no poblen mitja illa com abans. La pols aixecada per les obres i els camions plens de runa o materials de construcció són omnipresents. Els obrers són, en un 99% de fora de l'illa, o bé peninsulars (en poca proporció) o bé africans (la majoria) o bé sudamericans (també n'hi ha molts). Són gent a qui s'ha anat a buscar expressament per poder dur a terme aquestes obres desorbitades que estan començant a col·lapsar l'illa i que no sé què faran un cop se'ls acabi la feina. Igual serviran d'excusa del govern de dretes per seguir construint... El creixement de l'economia balear es basa sobretot en la construcció, i l'històric turisme sembla que va perdent pistonada. Estic convençut que molts turistes no busquen una illa-metròpoli com a lloc de vacances, sinó que valoren les platges verges, la tranquil·litat...

Abans hi havia embossos de trànsit per entrar a Palma i el que s'ha fet per reduir-los ha estat fer més carrils d'entrada a la ciutat, de forma que els embossos han canviat de lloc però no han disminuit perquè Palma segueix tenint la mateixa capacitat d'absorbir cotxes que abans. En canvi, però, més gent ha marxat de la ciutat per anar a viure als pobles degut a les nombrosíssimes urbanitzacions que s'han estès arreu, de forma que, en les hores punta, més gent utilitza el transport privat per anar a la ciutat. En comptes de resoldre un problema, el que ha passat és que se n'ha generat un de nou.

Aquest darrer cap de setmana vaig tornar a Mallorca i, amb l'autovia Inca-Sa Pobla ja inaugurada vaig començar a veure els pocs anys de tranquil·litat que els queden als habitants de tota aquesta zona, ja que els projectes per edificar tots els terrenys lliures dels pobles del voltant ja comencen. Vaig tornar de Mallorca amb la sensació de que tot això ja ho he viscut veient el creixement exagerat del Maresme nord i de Blanes i Lloret i em vaig entristir. Almenys hi ha gent que s'hi oposa. Feu un cop d'ull a aquest informe perquè resumeix el que està passant davant la incredulitat generalitzada dels mallorquins que, per altra banda, són molt poc proclius a mobilitzar-se.

Simfonies ensucrades

Llums a les fosques

Vides que maten

Crits de silenci

Temps etern

.

.

Menjar sense gana

Buidors plenes

Plors d'alegria

Sentiments

.

.

Paraules...

.

.

.

.

Escrits sense sentit?

Imagineu...

Imagineu que esteu prenent tranquil·lament una cerveseta en una terrassa d'un bar amb uns amics i vénen 3 policies "nacionals" i us demanen, en una llengua que no és la vostra ni pròpia del país on esteu, que us identifiqueu. Teniu un parell (mallorquí) d'opcions:

1. Treure el DNI, fer-los la pilota en la seva llengua, riure nerviosament i esperar que us deixin en pau.

2. Treure el DNI, callar i esperar que marxin.

3. Demanar-los que ho tornin a repetir en la teva llengua i demanar-los la raó d'aquesta aleatorietat a l'hora de triar-vos a vosaltres. Un cop aclarit això, se'ls mostra el DNI.

4. Sortir corrent.

La majoria de la població opta per les opcions 1 i 2. Els que opten per la primera opció acostumen a ser gent amb una mentalitat de submissió al poder, que té alguna cosa a amagar o gent "pilota". Els que opten per la segona opció segurament pensen que és millor no buscar-se problemes, amb el seu silenci mostren la seva disconformitat amb la forma d'actuar de la policia i esperen que s'acabi la humiliació el més ràpidament possible. La quarta opció és de covards o de gent en situació il·legal. La tercera opció és la més digna i valenta de les quatre. Es tracta de fiscalitzar l'acció de les forces policials si es considera que actuen incorrectament. Si incompleixen els teus drets en dirigir-se't en una llengua que no és la que desitges, com a mínim, s'ha de tenir el dret a explicitar-ho. El que acostuma a passar en aquests casos és que un acaba a la comissaria i amb una multa per resistència a l'autoritat. I gairebé ningú s'entera del tema. Però si fóssim molts els que actuéssim així, potser els nostres drets lingüístics no serien trepitjats de forma tan impune.

Petards

De petit vaig iniciar-me en això d'encendre (i tirar) petards, coets i bengales. Mai li vaig trobar la gràcia a encendre trons, piules o masclets i llençar-los per tal de que explotessin i fessin soroll. I a mesura que em vaig fent més gran, menys gràcia li trobo a tot el que va relacionat amb els petards i els focs artificials... Tan sols m'encanten els correfocs, potser per la seva espectacularitat i perquè són més interactius... La qüestió és que se'm comencen a fer insuportables els petards llençats indiscriminadament aquests dies previs a la revetlla de Sant Joan. No es pot ni caminar tranquil pel carrer, ni seure en un banc per llegir perquè els espetecs et poden sorprendre en qualsevol moment.
Sort que només és una setmaneta...

Sempre endavant!

Estic en un moment de la vida en el qual sé amb qui vull estar, però no sé ben bé cap on vull anar ni què vull fer però intueixo on vull arribar, encara que no sé com, ni quan, tot i que desitjo que sigui ben aviat sense ser ja.

Enrevessat? Doncs ni tant com la meitat de les perspectives que tinc a mig-curt termini.

Mastercard de sentiments

Arribar fastiguejat a la feina, desitjant acabar amb la tortura que em suposa, pensant en les vacances i amb la mala sort que darrerament em persegueix, i veure com la companya de feina em rep cridant: "Es-pa-ña, es-pa-ña, es-pa-ña!!! 3 a 1 oeoeoeoeoeoe!!!! i "aporellosss oeee..." és molt fotut.

Esperar que arribi el dia en què els diré que l'endemà no torno i aquests espanyols quedin eliminats i pugui vestir el meu somriure més feliç són les úniques coses que em permeten mirar la vida laboral amb una mica d'esperança.

Per la resta, tot bé, afortunadament.

Visca!

Ja tenim l'estatut!!! Viscaaaa!!!! Ara tots canteu amb mi: yahayyyyyy Estatuuuuuuuuuuuuuut... (amb la lletra de Chambao en la cançó "y allí estás tuuuu"...)

Vinga, xavalins, que ja tenim un finançament de putíssima mare que farà que mai cap català torni a anar a Madrid a reclamar un 10% més de l'IRPF, o unes inversions decents per poder millorar la carretera que uneix dues capitals de comarca, o a demanar més inversions per l'aeroport del Prat...

No heu notat una alegria immensa? Recordo que els meus pares m'explicaven que l'any 79 tothom estava esperançat i feliç per l'aprovació de l'Estatut. Que miraven a la gent pel carrer i es notava l'esperança en la mirada de la gent...

I ara??? Tota la gent que conec que ha anat a votar ho ha fet amb un somriure als llavis i una felicitat desbordant. Les converses eren emocionants: "ei, que quan tinguem l'estatut ja no haurem de mirar els mundials desitjant que espanya perdi a quarts!" Sí tiu, sí! i a sobre els jutges i els altres funcionaris de l'Estat destinats a Catalunya sabran parlar la nostra llengua! "Sí i a sobre, això és molt fort, l'estatut diu que el Parlament va dir que som una nació però que seguim sent una nacionalitat!!!"

No vau sentir converses d'aquest estil? A la mesa on vaig votar jo hi havia unes cues impressionants, totes les velletes que sortien de missa deien que avui el mossèn estava més guapo que mai i que a partir d'ara ja no haurien de fer cues a l'ambulatori per recollir les receptes perquè el finançament de la sanitat catalana ja estava resolt. I també deien que ja podien anar a viure als asils sense que els fills s'arruinessin perquè la Generalitat en construiria més de públics...

També hi havia unes parelles amb fills que comentaven que la saturació de les escoles s'acabaria i que els barracons desapareixerien. I que farien més llars d'infants!!! I un parell de gambians (veterans) que estaven per allà desenfeinats deien que amb l'Estatut la Generalitat podria decidir quants immigrants entraven al país i que ja no havien de patir per no trobar feina perquè els joves acabats de desembarcar els rebentaven els sous... I els més polititzats feien petar la xerrada lloant la professionalitat de tots els líders dels partits catalans: en Maragall ha estat omnipresent i si no hagués estat per ell que es va plantar quan tocava la negociació a Madrid hauria estat molt pitjor, en Mas ha fet de pal de paller de tot el nacionalisme i ha aconseguit un Estatut que mai cap català havia somniat, en Carod ha sabut mantenir una línia coherent mai vista en el seu partit, en Piqué ha sabut estar i el seu partit no ha volgut enfrontar Catalunya amb ningú; i en Saura és qui millor s'ha comportat: si no fos per ell i el seu dret a la felicitat ara no estaríem tots tan feliços, o sí?

Tornant a la seriositat, cal que els partits renovin els discursos i els líders polítics perquè a les properes eleccions la participació pot ser més baixa encara...

Examen!

Aquest dissabte vaig tornar a fer un examen després de més de tres anys de no trepitjar la universitat. No era res seriós, bé, depèn de com es miri: era el nivell D de català. La qüestió és que em vaig presentar a l'aula amb el DNI a la boca i dos bolis de propaganda a la butxaca: el d'escriure (propaganda de Symantec) i el de reserva (propaganda de Toshiba i, com l'altre, xorrat de la feina) per si el d'escriure falla. El nivell de les xiquetes de la UB és prou alt, en això no ha canviat gaire la Uni, encara que com les de la Pompeu Fabra no n'hi ha enlloc més. En tot cas, tampoc no vaig mirar massa perquè sóc un home amb principis, sense la mirada bruta i allà on hi ha mosses giro la vista per no veure-les i no caure en la temptació de remirar lo bones que poden arribar a estar. Bé, en realitat, anava amb Sa Roqueta, que va fer l'examen en una altra aula i no era qüestió de fer-la enfadar més del compte...

Un cop a l'aula vaig fer un cop d'ull a la resta de pringats com jo que un dissabte a les 9 del matí estàvem d'examen de català: gent de totes les edats i cap tia bona a la vista: totes van arribar més tard i van seure al fons. Bona senyal perquè així em podria concentrar millor. El tio que tenia assegut a davant era un armari: més alt i més voluminós que jo i era impossible veure-li l'examen, per tant no tindria la temptació de fer un cop d'ull a les seves respostes i no em vindrien dubtes en cas de veure respostes no coincidents. A més, però, feia pinta d'una mica "penjat" i no crec que les seves respostes fossin massa de fiar.

Llavors em vaig començar a acollonir: TOTHOM tenia dos o tres bolis a sobre la taula, més un llapis, una goma, tippex, una maquineta i alguns tenien un estoig sencer amb un arsenal de guixòmetres que va provocar que tragués de la butxaca el boli de reserva per no semblar el pringat que s'havia oblidat el material a casa... Realment feia feredat veure la quantitat de bolis que la gent duia... Per un moment vaig pensar que tots havien vist abans de venir el capítol aquell d'en Mr. Bean en què va a un examen amb molts bolis, mascotes i tota la parafernàlia. Vaig començar a mirar les cares de la gent i tots, des del jovenet de 18 anys sense pèls a la cara fins al que tenia pinta de profe de secundària de 55 anys tenien un mínim de 5 objectes sobre la taula. I no parlem de les ties amb pinta de quilles que tenia al costat: segur que eren funcionàries de la Generalitat perquè parlaven en foraster i tenien una pinta de garrules que em feia cosa i tot: aquestes tenien els seus estoigs de color rosa amb floretes (un metàl·lic i l'altre de roba) plens de signatures fetes amb típpex pels amics. Patètic.

Em sentia malament, sobretot perquè potser haver dut un llapis i una goma d'esborrar no hauria estat una mala idea... Fins i tot ja vaig pensar que, en cas de necessitar un llapis el demanaria a la senyora de 45 anys de la meva dreta que feia cara de bona persona i segur que, si l'hi demanava fent cara de no haver trencat mai cap plat tindria compassió de mi i me'l deixaria.

Amb aquests pensaments tan poc edificants estava quan va entrar un dels professors vigilants i va llegir les normes de l'examen:

- Norma 1: apagar els mòbils: tots els despistats (més de la meitat d'alumnes) a apagar el mòbil, cosa que jo ja havia fet en entrar a classe...

- Norma 2: a sobre de la taula tan sols hi ha d'haver un bolígraf. Ni llàpissos, ni estoigs ni res. Els murmuris i el soroll d'endreçar trastos va durar un bon minut i mig. Pringats...

A construir!

El conseller Nadal diu que a primera línia de la costa catalana encara hi caben 100.000 nous habitatges i que Catalunya encara no ha arribat a la saturació del seu litoral. També diu que és possible «harmonitzar el creixement previst i futur amb la conservació de l'entorn». Doncs no ho veig gens clar. Si algun dia agafeu el tren que connecta Blanes amb Barcelona veureu que pràcticament tot ja és un continu d'edificacions. Els pobles es toquen entre ells, sorgeixen urbanitzacions a tot arreu i les grues formen part del paisatge, més que no pas els pins o les roques. El conseller Nadal considera que podem seguir construint a la costa fins que tot quedi saturat. És com el que estira una corda i va estirant i diu que no passarà res fins que es trenqui, però segueix estirant i cada cop hi ha més filaments trencats...

Entenc que és normal que es construeixi més perquè cada cop som més habitants. El que no m'entra al cap és que es digui que és necessari construir més per tal de frenar l'increment dels preus dels habitatges. Com si això fos veritat. El que cal és aturar l'especulació, ja que cada any s'està construint més i els preus segueixen pujant. I cada cop hi ha més distàncies entre els qui es poden permetre tenir quatre o cinc habitatges i els que ens haurem d'hipotecar per comprar-ne un.

Tornant al tema de l'ocupació del litoral, cal dir que els pobles de la costa cada dia que passa són més lletjos, més inhabitables i estan més massificats. Els entorns naturals verges que els rodejaven i atreien el turisme europeu cada cop són més escassos. He llegit en el blog de l'egócrata que tenir el primer quilòmetre de costa buit no serveix per a res, seguint la seva lògica d'urbanita. Típic: tot allò on no hi pugui haver negoci és inútil. Acabarem tenint pistes d'esquí en totes les muntanyes del Pirineu, urbanitzacions i ports esportius en totes les platges i camps de golf en la resta del territori. Tot serà artificial, però molt bonic als ulls dels cutres. Competirem perquè vinguin els turistes de sol, platja i borratxera i els penjats que van a Marina d'Or. Haurem destrossat tot el nostre paisatge i la qualitat de vida que teníem. Però haurem d'estar contents perquè alguns s'hauran omplert les butxaques i la resta podrem viure en formiguers. I aquests diuen que són d'esquerres? Per cert, aquest home, en Nadal, no és el responsable del que va passar al Carmel? No hauria d'haver dimitit? Hi ha alguna diferència entre ell i en Felip Puig (l'anterior conseller)?

Carod, les maletes...

Fins avui no n'he parlat, però no cregueu que no vaig veure el trist espectacle que els polítics van fer el diumenge, just abans de Nip/Tuck...
Les impressions que han quedat tres dies després són les següents:

1. No entenc què collons fotia l'Iceta en un debat de líders polítics. On era en Maragall? Que no és el nostre President i líder del PSC? La interpretació que faig és que l'Estatut que ha quedat no és el que en Maragall i la Manuela van dissenyar en els debats al Parlament... Llavors, perquè no posaven directament en ZP en el debat? Perquè si algú ha beneït aquest Estatut és en ZP... Per cert, si en Maragall no va participar en el debat, crec que ja no es tornarà a presentar a President de la Generalitat i amb ell, els pocs catalanistes que quedaven al PSC i a Ciutadans pel Càrrec deixaran via lliure als fans de Ferraz.

2. En Mas cada dia agafa més vicis d'en Pujol i, dels que hi havia al debat, és l'únic que donaria la talla com a proper President de la Generalitat. S'ha venut la dignitat per un plat de llenties, però almenys va ser prou hàbil com per fer-ho abans que en Carod. Amb ell de President tornarem a patir com en els darrers deu anys del pujolisme, però vista la mala fe amb la que actuen els socialistes, val més això que tenir en Montilla de president...

3. En Carod ja està acabat. No sé si és que estava defensant una posició que no és la seva (ell hauria votat un sí crític, una abstenció o un vot nul) o és que no es troba bé, però en Mas se'l va menjar amb patates. Aquest home té la síndrome d'Estocolm amb els socialistes: més putades no li poden haver fet, a ell, a ERC i a l'independentisme en general, i encara es pensa si hi ha de tornar a pactar... Vergonya! Igual de vergonyós que el fet que el debat es centrés en un atac visceral entre en Mas i en Carod mentre l'Iceta es fregava les mans de felicitat...

4. En Piqué és el personatge més cínic de la política catalana. És bon polític, molt bo... tant que els del PP no l'aguanten. Tampoc es trobava en el seu paper, ja que ell votaria que sí a aquest Estafatut però no ho pot fer. Deu tenir comptes pendents amb la justícia i fins que no prescriguin haurà de fer de timoner del PPC...

5. Diuen que hi havia un cinquè tertulià, però com que deia exactament el mateix que l'Iceta i només sortia del guió per cagar-la, no l'esmentaré.

I com a conclusió, em fot molt que el meu vot sigui utilitzat per qualsevol d'aquests 5 pallassos per dir que el seu punt de vista és el que s'ha guanyat el favor de la ciutadania. Però no m'abstindré com en Llach perquè mai ningú té en compte l'abstenció. Ni diré que sí perquè estarem de nou 30 anys amb la frustració d'aquests darrers 15 anys, intentant esgarrapar qualsevol competència o impost nou a Madrid, barallant-nos per qualsevol xorrada i sense competències exclusives en allò més fonamental: impostos i immigració. Espero que hi hagi un alt percentatge de NOs que permetin que d'aquí 5 o 6 anys puguem dir que volem MÉS, que hi va haver un alt percentatge de gent que el 18 de juny de 2006 va dir que volia un Estatut millor. Perquè si el SÍ és aclaparador, amb quina cara aniran a demanar el que teníem el 30 de setembre? O com s'atreviran els polítics a demanar més encara?

Temes diversos...

Tema 1:

Ahir vaig anar a pagar als del gas. El resultat va ser que els vaig dir que eren uns incompetents, vaig aconseguir una mínima rebaixa de quatre euros i em van signar un paper conforme la responsabilitat per si la instal·lació del gas està mal feta la culpa és seva. La cosa va anar de la següent manera:

La noia (sudamericana) que em va atendre em va dir: "no nos enfadaremos por 3 euros de nada" i li vaig respondre: "doncs me'ls treus i que consti que també em queixo dels 32 Euros que costa l'altre tub". I va i m'ensenya l'albarà de compra del tub que a ells els havia costat 21 euros, o sigui que em treien un marge del 33% per un tub que jo ja tenia i ells van llençar. Com que m'estava escalfant massa i qui acabarà pagant la reparació és la mestressa del pis, vaig afluixar i els vaig pagar. Quan li vaig dir que em posés el segell de l'empresa al full que he d'enviar a Gas Natural, la tia crida a un encarregat que corria per allà: "-Compadre, venga acá que eso no sé muy bien qué es!" i apareix un altre sudamericà que em diu que per posar el segell costa 80 Euros, ja que és per la responsabilitat civil i que si passés res amb la instal·lació ells serien els responsables. Penso que, definitivament, aquesta gent són uns lladres. Els dic que em posin el segell i que no penso pagar un euro i que és evident que ells són els responsables de la feina que han fet i que no pagaré per això. Em posen el segell i marxo d'allà. (Ah, l'empresa és el primer enllaç).

.

Tema 2:

Els dubtes d'ahir segueixen ben vius però no hi ha cap novetat. Haurem d'esperar a finals de setmana.

.

Tema 3:

Aquest cap de setmana a Blanes vaig saber que a casa ja hem rebut l'Estatut: un exemplar per tota la família, o sigui que haurem de fer torns per llegir-lo, si és que algú en té ganes... També hem rebut el sobre i les paperetes per votar i m'he quedat flipant perquè hi ha tres paperetes: la del Sí, la del No i una tercera amb un requadre en blanc. La veritat és que no ho trobo gaire normal. En la resta d'eleccions, em sembla que per votar en blanc n'hi ha prou amb posar el sobre buit a l'urna. Si més no, mai he vist una papereta que posi "Eleccions al Parlament de Catalunya. Dono el meu vot a la següent candidatura: en blanc...". Quines ganes de malgastar paper imprimint una papereta inútil, no trobeu? A no ser que això sigui un favor que fan al senyor de la impremta de paper... Ara, que ja posats, podrien fer més paperetes:

- Voto NO perquè aquest Estatut rompe Eppañña.

- Voto NO perquè aquest Estatut permet l'avortament i el bisbe m'ha dit que voti NO i el que diu el senyor Bisbe va a missa.

- Voto NO perquè vull l'Estatut del 30 de Setembre.

- Voto NO perquè vull la independència.

- Voto NO per dignitat.

- Voto NO però no sé perquè (ho he triat a pedra, paper, tisora).

- Voto SÍ perquè ho diu en ZP

- Voto SÍ perquè ho diu aquest jovenet guapo que supleix en Pujol

- Voto SÍ perquè sóc d'esquerres i verd de debò, però da dabò da dabò, ehhh?

- Voto SÍ perquè sempre s'ha de dir que sí.

- Voto SÍ perquè sinó guanya el PP (i ho utilitzarà contra Catalunya)

- Voto SÍ però no sé perquè (ho he fet a cara i creu).

- Voto NUL perquè són tots uns fills de puta.

- Voto NUL: (espai en blanc per posar un poema o dedicatòria original)

- Voto NUL perquè m'he deixat les ulleres de llegir a casa i he fotut dins el sobre tota la propaganda electoral, totes les paperetes i el meu nom i adreça que venia imprès als sobres.

- Voto ABSTENCIÓ però com que he anat a la platja i ja estava plena, m'he ratllat i he vingut a dir que m'abstinc, però com que he trobat aquesta papereta adequada pel meu perfil, l'he posada a l'urna.

- No VOTO perquè em van robar el DNI la setmana passada, o l'he perdut, o no sé on carai el tinc, però que consti que hauria votat, eh?

?

Què passarà?

M'agafaran?

L'agafaran?

Ens agafaran?

Ens quedarem?

Ens n'anirem?

Em quedaré?

Se n'anirà?

D'aquí aproximadament una setmana, totes les respostes

a tots els nostres dubtes. Bufffff....

Operació bikini

Ja fa uns dies que l'operació bikini ha començat a extendre's entre les dones de l'empresa. La cosa comença a ser bastant xunga. Que si règims, que si herboristeries, talles, reducció de panxes, talla de sostenidors, més règims, líquids per pixar més (?), futures liposuccions, possibilitat d'una operació (rotllo Nip/tuck)... En canvi, cap d'elles parla d'anar al gimnàs i fer dues horetes setmanals d'esport... Volen lluir sense suar i fotent-se enlaire la salut... Estan fatal!

Ostres, és que el futbol no és el meu fort i el Mundial me la porta fluixa, però com desitjaria poder parlar-ne en comptes d'escoltar parides sobre les calories que cadascú ha esmorzat...

Bé, que no les aguanto i com que no sé on amagar-me em refugio en el blog perquè alguna ànima caritativa que em llegeixi em pugui consolar.

"Aporellooosssss..."

Avui la meva companya de feina, la que té mala llet i explica xafarderies i hi tinc tan bona relació, en veure'm arribar ha començat a cridar: "es-pa-ñaaaa, es-pa-ñaaaa!". Li he preguntat que què li passava i m'ha dit que ahir "la selección" va guanyar. I jo li dic que no sabia que el Mundial de futbol ja hagués començat. I em diu que no, que era un amistós i que havien guanyat a uns que no sap qui eren (Croàcia) i que ho sap perquè el seu marit (militant del PP però millor persona que ella que és sociata a mort) estava mirant el partit a la cuina. I jo li dic que fa bé de celebrar les victòries en partits amistosos perquè poca cosa més podrà celebrar. I em pregunta que qui vull que guanyi. I jo, que ja m'esperava que em burxaria, la molt... va i li dic que vull que guanyi Catalunya, però que ja que no ens deixen, doncs que guanyi qualsevol menys Ecspanya. La tia em mira com si vegés un OVNI, em diu radical i m'acaba dient que jo hauria d'anar amb Espanya que és "de todos" i blablabla... Jo ric i la deixo fer imaginant el dia que els eliminin. En el fons no és massa mala persona...

Ara bé, collons amb els espanyols: fins i tot ens obliguen a escollir la seva selecció de futbol, ells que són tan oberts, tolerants i universals... Per cert, mireu aquest video de com en poden arribar a ser de cutres...

ah i ja me n'oblidava: què en diu d'això de les seleccions esportives, l'estimat Estafotut? Mireu què deia l'estatut del Parlament del 30 de setembre (article 134.1.b) i mireu què n'ha quedat, d'aquest punt... RES.

Sangoneres incompetents

Fa mig any vam tenir una revisió del gas i el tècnic va trobar que el grill del forn no funcionava (res de nou perquè des de que sóc al pis que no funciona). La qüestió és que si no arreglava el grill o el desconnectava del gas en 6 mesos, Gas Natural em tallaria el subminstrament. Al final, parlant amb la mestressa del pis, vam decidir canviar tota la cuina-forn perquè ja tindria els seus 25 o 30 anys. La qüestió és que uns instal·ladors autoritzats i membres del Gremi d'instal·ladors de Barcelona havien de venir per fer la desconnexió de la cuina vella, després els transportistes havien de portar la cuina nova, endur-se la vella i els instal·ladors havien de tornar per fer la connexió de la cuina nova.

Van aparèixer els dos instal·ladors: un negre cubà molt simpàtic que no entenia el català i un aprenent de latin king que no sabia ni collar amb una clau anglesa. Van desinstal·lar la cuina vella amb el flexo, que és un tub per on passa el gas i van marxar per tornar quan tingués la cuina nova. Temps de feina: 3 minuts. Al cap de 10 minuts van arribar els de la cuina nova, la van deixar i es van endur la vella. Abans, però, em van dir si el flexo no me'l quedava. Com que seguia collat a la cuina vella vaig pensar que s'havia de llençar. Total, que s'ho van endur tot i al cap de 10 minuts van venir el cubà i el latinking per muntar la cuina nova. Al cap de trenta segons em diuen: "¿Dónde está el flexo?" i els vaig respondre: "amb la cuina vella". "¿cómo?". "está en la cocina vieja que han tirado". "Qué mal! qué error, shico! Tendremos que comprar un tubo nuevo". I vaig pensar: "aquests cabrons ja em voldran clavar per un tub nou...". La qüestió és que van començar a instal·lar el gas però no se'n desfeien: posaven teflon (una espècie de fil sedós i aïllant) a totes les juntes i collaven i forçaven i descollaven i tornaven a forçar i mentrestant s'anaven cagant amb tothom. Jo els mirava convençut que els havien regalat el carnet d'instal·ladors a la tòmbola. Al final, després de molt forçar van comprovar que tot funcionés, que no es perdés gas fent l'antiga prova de l'aigua amb sabó i les bombolletes, i llestos. Em passaren un albarà amb el següent: hores de feina: 1,5 a 31,16€/hora. Collons! Aquest paio cobra en una hora el que jo cobro aproximadament en un dia!

Aquests paios es van estar al pis uns 40 minuts, però bé, entre els 4 desplaçaments des de la botiga al pis (uns 5 minuts a peu) i l'escapada a comprar el tub que ells mateixos s'havien oblidat de descollar de la cuina vella puc entendre que haguessin estat una hora i 15 minuts que van arrodonir a 1h 30m.

El més bo de tot és que un cop van marxar vaig obrir la porta del forn i vaig treure'n un plàstic amb les instruccions i una peça. I se'm va ocórrer llegir-me-les... Els molt bèsties havien fet la instal·lació sense la peça aquella i a la brava, connectant el tub a la cuina a pressió i amb teflon, per això els havia costat tant...

Aquest matí he anat a la botiga amb la intenció de dir-los que són uns "xapusseros" i pagar. Però m'he trobat que em cobraven 32 Euros pel tub i que els preus aquells eren sense IVA. En total, 91 euros. Els he dit que si em feien la instal·lació com tocava els pagaria el que jo considerava just perquè no estava d'acord amb la factura. S'han quedat flipant i el cubà m'ha dit mig amenaçant que avui vespre vindria a mirar com estava tot. No les tinc totes amb mi, però em nego a que m'estafin d'aquesta manera perquè si torna a passar el de Gas Natural, segurament seguiré sense passar la revisió.

A veure com ho arreglem...

Tres dies de català i Estatut

Dissabte que ve tinc examen del nivell D de català i m'he tirat tot el cap de setmana estudiant i repassant sintaxi, morfologia, pronoms febles, sociolingüística, història de la llengua... Feia una eternitat que no estudiava i l'experiència ha estat duríssima. Sé que m'hi hauria d'haver posat amb més temps i apuntar-me a un curset o alguna cosa similar però jo sóc així: tot al darrer moment i mig improvisant. No les tinc totes sobre si seré capaç d'aprovar perquè el fet d'estudiar, en comptes d'aclarir-me conceptes, m'ha servit per generar dubtes, molts dubtes. Analitzo cada paraula o frase que escric o dic per tal de trobar-hi errors. Estic molt sensible a tots els possibles girs de la llengua i dormo amb el diccionari al capçal del llit per detectar possibles barbarismes.

En aquesta situació d'imbuïment total tan sols he fet descansos per llegir un llibre que tinc a mitges, connectar-me a internet i mirar una mica la tele. I tot fent zàpping he descobert els anuncis de campanya per l'Estatut. Només he vist dos anuncis uns deu cops cada un. Ha de ser mala sort, però us prometo que encara estic esperant veure els anuncis d'ERC, PP i IC. Ara bé, l'anunci dels socialistes és vergonyós: cap dels que hi parlen aprovaria el nivell C de català. Pronuncien amb el cul, fan un recull comprimit de tots els barbarismes "vale", "bueno", "ya" imaginables i fan les frases fetes en castellà "más vale pájaro en mano que ciento volando" deixant anar la idea de que el català és inútil per segons què. I tots els qui parlen, tots, fan servir els mateixos arguments: "no és cap meravella, aquest estatut, però és millor que el del 79", "el PP hi està en contra, per tant és bo", "els qui votin "no" s'equivocaran perquè el PP usarà els seus vots"... Ja ho veieu: arguments de pes(oe) per votar una llei que ens obligarà a estar 25 anys més pidolant diners i competències als espanyols. I sinó pregunteu-ho a CiU, que ha dit que la seva política un cop s'aprovi l'Estafatut serà arribar al nivell de l'Estatut aprovat pel Parlament de Catalunya...

Res, que començo la campanya per demanar un NO rotund contra aquesta presa de pèl. I si ens hem de quedar amb el que tenim tampoc hi haurem perdut res i tindrem més dignitat per demanar el que el 89% del Parlament considera adequat...

Nit en una casa nova

Frescor gelada al clatell,

aire d'hivern que s'escola

pel buit de la porta.

Tancares amb pestell?

.

desconcert que t'esvaeix la son,

forta tensió sobtada

et recorre l'espinada.

Recordes les notícies i no et mous.

.

Pares l'orella a qualsevol remor

et regires amb temor

i veus en la foscor

ulls que t'havien mirat amb passió.

.

S'acosten dubtosos perquè els mires amb recel

(després d'abandonar-te anys enrera

aquest maleït retorn no l'esperes)

Reconeixes de seguida aquella mirada de mel.

.

Voldries que et buidessin la casa

i no haver de reviure l'amargor

de la gran desfeta de l'amor.

Què cerca aquest fantasma?

.

I de sobte la por omple l'estança

arraulit entre els llençols esquives

i lluites per no tenir ferides

Ho fas sense cap recança.

.

Quan tot acaba i els assaltants escapen,

a l'hospital et tracten de les trompades.

Perds els estalvis i estaràs un mes de baixa

la felicitat et desborda:

la ferida del cor a la fi es tanca.

PSC???

Mai més tornaré a votar PSC. Bé, tan sols l'he votat un cop i perquè l'alcalde em cau molt bé, però després de veure en ZP ahir torejant-se a la Mònica Terribas (en castellà i sense subtítuls, per cert) ho he vist clar. El PSC no existeix. Ni federalistes, ni catalanistes ni òsties amb barretina. Tot és PSOE. El PSOE que és més fumable que el PP quan no hi ha GAL, corrupció o LOAPA pel mig. El PSOE amb cara suposadament amable (sobretot si la comparem amb la cara d'en Zaplana, en Rajoy o l'Acebes). Però és PSOE, des del candidat independent que va com a suplent en les llistes d'un poblet petit del Pirineu gironí fins al President de la Generalitat. Tots són iguals perquè tots han perdut el cul per aquest home d'ulls blaus i mirada entre afable i diabòlica.

Perquè ahir el vaig estar mirant i a primer cop d'ull sembla que té una mirada amable, però quan li feien una pregunta compromesa, el tio mirava fixament amb els ulls tan blaus ben oberts i gesticulava, els músculs de la cara se li movien, però els maleïts ulls seguien allà, mostrant tota la seva mala llet. Cremant amb raigs làser de color blau cel la meva retina va dir: "No me comprometí a dar apoyo a un estatuto a ciegas". I jo vaig sortir de la meva ceguera com per art de màgia. Però ni un sol socialista català ha badat la boca davant l'heroi que va treure l'exèrcit espanyol d'Iraq i ens envia guàrdies civils a Catalunya. Ell mana i la resta obeeixen. En Maragall, l'únic que li podia plantar cara, deu estar pensant en quin dia anuncia que es jubila i dóna per perduda la batalla amb el braç armat "zapaterilo-montillero". I ara tornarem a tenir PSOE per dècades i tots els pijoprogres catalanets ben feliços perquè el PP s'enfonsarà en la misèria. No és això senyors. Ni PP ni PSOE. Amb ells no avançarem mai: com a molt en ZP té un "profundo respeto por la identidad nacional catalana". Tant de respecte que tot el que fem abans ha de passar pel filtre espanyol i com a molt es pot posar en un preàmbul. Alguns em direu que sóc un sectari i no n'hi ha per tant, i d'altres em direu que ja era hora de que vegés la llum. No sé qui pot tenir raó, però mai més els votaré, ni si em fessin escollir el president de l'escala de veïns.