Enfitolat

Des de fa bastant de temps sento certa preocupació per les paraules típiques de la zona de Blanes que es perderan quan es vagin morint les generacions dels nascuts abans de la guerra civil. Sovint, escoltant els avis sento paraules que tan sols diuen ells. Ni els seus fills ni els seus néts hem mantingut en el nostre vocabulari determinades paraules ben comunes fa uns anys. Diuen que Blanes ha guanyat una gran riquesa amb l'arribada de gent de tots els racons del món i les seves costums, parlars i religions. I que n'hem d'estar orgullosos. Crec que pensar així demostra una gran ceguera i una immensa curtor de mires. Perquè una cosa és que arribi gent forana a un poble i aporti determinats elements de la seva cultura pròpia a la comunitat d'acollida, a la vegada que mantingui la seva llengua materna i religió en l'àmbit familiar, com ha passat durant segles arreu del món o com fan els emigrants catalans que hi ha arreu; però una altra cosa ben diferent és el que està passant a Blanes des dels anys 50 i 60, accentuant-se des de l'entrada al nou mil·leni: a Blanes els blanencs amb algun avi nascut al poble som immensa minoria, fins el punt que per relacionar-nos hem hagut de deixar de banda el lèxic típic del poble i parlar entre nosaltres en un estàndard cada cop més similar al de TV3.

Així, no trobareu més d'una desena de joves que algun dia salin en parlar, ni que usin (o coneguin el significat de) paraules com la del títol del post d'avui o de paraules com les que aniré presentant en els propers mesos. El parlar típic de Blanes ja és ben mort, i no és només culpa de la immensa invasió castellanitzant, sinó que l'efecte de l'estandarització del català també ha estat decisiu. Estic totalment d'acord en què el català necessita un estàndard potent i reconegut per tots els seus parlants, però crec que això ha de ser compatible amb la parla típica de Banyoles, Fraga, Eivissa, Alacant, Vinaròs, Sineu, Lloseta, Mollerussa o Andorra, per citar només uns pocs exemples. A Blanes, el típic parlar que tan bé retratava Joaquim Ruyra en les seves novel·les és això, un retrat del passat.

Algun grup de gent considerarà que és culpa dels seus parlants, algú altre no ho considerarà cap desgràcia sinó més aviat el resultat del pas del temps, el liberalisme i la globalització. Amb la gent del segon grup no s'hi pot discutir, ja que segurament serien els mateixos que tampoc trobarien un problema la desaparició del cardar d'Olot, del dialecte occidental o, directament la desaparició del català, si la majoria ho desitja.

A la gent del primer grup, tan sols els vull dir que els parlants d'una llengua, dialecte o parlar no el deixen d'usar per gust. Almenys en el cas de Blanes, tan sols es perd per la seva inutilitat comunicacional, ja que salant per anar a comprar banyons o amenaçant a algú amb enfitolar-lo pots provocar estranyesa i incomprensió, però no pots obtenir allò que cerques. L'única esperança és que la pèrdua d'aquest parlar característic serveixi per potenciar el català i evitar que segueixi el mateix camí. Però no hi ha cap altra solució?