Responsabilitats
Llegia un post al blog de la barra d'en Temple sobre la manca de perspectives de futur de la generació que estem rondant els 30 anys. Jo vaig camí dels 28 i em passa com a ell. Potser amb la diferència de que ja m'he casat i tinc clar cap a on vull tirar a nivell personal i de parella. És un punt a favor, sí. Però el tema de la (mínima) seguretat laboral, la casa i els fills està a l'aire. Molt a l'aire per culpa de la tremenda diferència entre preus i salaris i per una preocupant sensació de no saber cap a on tirar.
Jo, a diferència d'en Temple, puc comptar fins a 5 parelles d'amics amb estudis que ronden aquestes edats i ja s'han embarcat a tenir fills. Per alguns, tenir fills pot ser considerat una animalada i per d'altres serà motiu d'enveja. No sé perquè, però entre la nostra generació, els qui tenim estudis universitaris tendim en general a retardar molt el fet d'organitzar-nos la vida i tenir fills, que es vulgui o no, és un dels motius de l'existència de la humanitat: si els nostres pares no n'haguessin tingut, nosaltres no existiríem. Fins i tot hi ha un gruix molt important de gent de la nostra generació que viu molt bé tal com està i no vol perdre els privilegis de viure sol i anar de festa en festa sense cap mena de responsabilitat més enllà d'arribar a final de mes. És molt còmode viure així i alguns fins i tot desprecien el fet que d'altres vulguin optar per alguna cosa més en la seva vida. El seu lema és "Si sóc feliç així, per què hauria de canviar?" I de raó i egoïsme no els en falta, però jo trobo molt trista la situació d'una companya de feina de més de 40 anys que es comporta com jo quan en tenia 18 o 20.
Potser és un error voler comparar les situacions personals de cadascú, però sí que hi ha (en general) un creixent grup de gent de la nostra generació que desprecia als que hem optat per casar-nos, tenir fills o pretendre fer-ho. I, en certa manera escric això per desfogar-me davant alguns retrets que he rebut pel fet de que m'hagi casat i que m'ha fet gent que no em coneix, treballa amb mi i es creu que és dipositària de les essències més pures del pijoprogressismexupiguais.
12 comentaris:
Doncs a mi no em dona la sensació que hi hagi un grup de gent de la nostra generació que desprecïi el fet que la gent es casi o tingui fills. Almenys és la sensació que em dona, però és això només una sensació, com a mínim per part de la gent que m'envolta i no únicament amics.
D'altra banda i pel que fa als universitaris i el seu retard en organitzar-se la vida, doncs que vols que et digui, jo ho veig normal. En general molt poca gent és independent econòmicament mentre estudia i per tant seria complicat ja no casar-se però si tenir fills.
La gent opta per casar-se i tenir fills quan té una mínima estabilitat (lo de casar-se es podria avançar, no necessites tenir molta pasta per casar-te) i la mínima estabilitat económica l'adquireixes uns anys després d'haver acabat l'universitat, que tenir fills a l'estil occidental val molts calers!!!! (és trist però és cert)
I ja opinant al meu respecte, doncs obviament no em veig ni casat ni amb fills ara mateix, però si la meva vida hagués anat d'una altra forma potser ja estaria casat o no ... això mai se sap, però tinc clar que no m'importaria, ni això ni tenir un fill.
La meva vida seria molt diferent però segur que la disfrutaria igual que ho intento ara.
Tot depèn de les circumstàncies!!!
Hola anònim. Com que no sé qui ets no puc valorar les teves circumstàncies i tampoc ho voldria fer perquè cada persona és un món. En tot cas, en escriure això no em referia a ningú en concret, ni tan sols a en Temple o a les companyes de feina, encara que elles sí que serien en certa manera un exemple.
És evident que no tothom pensa així, però la minoria que ho fa es creu en possessió de la veritat i d'una determinada concepció de la felicitat que sembla que hagi d'estar per sobre de la dels demés.
Només volia remarcar aquesta actitud de menyspreu que noto clarament envers el fet de tenir fills. Sobretot per gent que va de super d'esquerres i alternatiu. Comentaris del tipus: et prenen la llibertat, no podràs fer el que vols, s'ha acabat la bona vida, ja no podràs viatjar, etc. són freqüents en determinats col·lectius que també diuen que no volen tenir fills, o bé: "només un que és molta feina", o millor encara: "sí que en vull tenir, però ara no, d'aquí 10 anys que vull viure la vida" (i ho diu gent que ronda o passa la trentena). Com si del fet de tenir un fill en valoressin més que sigui una càrrega que no pas un motiu de felicitat.
Qui és que s'ha ficat amb tu (noltros)???? Que no té altres feines??? Deu ser pura enveja...
;)
No, ara seriosament. Jo pens que cadascú ha de fer el que vulgui sempre que sigui coherent amb els seus principis i valors. I que ningú pot criticar a ningú si s'actua d'aquesta manera, no??
Sa Roqueta
Si estas casat ja tens molt de guanyat.
Tema fills, jo en cas que no en tingui en el futus sera perque no els podre tenir, no perque no els vulgui.
Ufffff....
per un moment (fins a la meitat del post) em pensava que el post anava dedicat a mi (dieu-me egoista) però desprès quan t'has posat a parlar dels pijoprogressistes, lacra de la nostra societat catalana (ja semblo el Cartman de South Park i el seu "bloody hippies2),ja m'he sentit més tranquil :P
Avui (i sense que senti un precedent) estic plenament d’acord amb tu. ;)
Tinc la teva edat, i ja fa un any i mig que m’he casat. Tot i que no he sentit comentaris directes al fet de casar-me tan aviat (??) he vist la sorpresa als ulls de gent de la meva feina (tots majors de 30 anys), gent de la universitat o simplement persones amb les que he coincidit per motius de lleure o de feina.
Penso que cadascú té la seva vida. Tot són opcions (lliures o no).
Els que si que no suporto són aquells que es pensen que la seva opció, la “llibertat”, no estar lligats a ningú (digues-li parella, digues-li fills, digues-li fins i tot, amics) és la millor i la ÚNICA, i si tens una altra, ets un anticuat, no ets modern. D’entre aquests fins i tot n’hi ha que amb més de 30 anys encara viuen amb els pares. Llavors, qui és el modern???
Aquests/es que es posen amb tu per estar casat i voler tenir fills són els/les mateixos/es que es passen la vida a la feina fins a hores intempestives, caps de setmana inclosos, i que no tenen vida social, no? Vaja, que curiós!.Potser així si que és millor que no es lliguin a ningú...
Anem a pams...
Sa Roqueta: que tothom sigui coherent amb els seus principis, però que no vagin dient que el seu concepte de "llibertat" és l'únic i el millor.
Sir William: doncs si vols, pots! Hem de repoblar el país amb catalanets!!! ;)
Al Turtusi: ja ho he dit, el post no anava per tu de cap de les maneres. I tens raó, cada cop em cau pitjor aquesta lacra mononeuronal. Al ritme que van, encara aconseguiran arribar al mateix nivell de tírria que tinc pels fatxes...
Marta: Osti tu! I només hem coincidit un cop en els 200 posts que he escrit fins ara??? :(
Ara en sèrio, m'agrada saber que no sóc l'únic que té aquesta sensació!!
Granjolina: en certa manera també penso que els que pensen així, millor que no es lliguin a ningú, arribin sols a la jubilació i no tinguin descendència, perquè així les seves idees "happyflowerinthejob" cada cop seran més minoritàries.
Peres: això és el blogger que et boicoteja per no actualitzar el teu blog... ;)
En el fons del debat plana el concepte de llibertat, que alguns desconeixen, pensant-se que vol dir "fer el que em dóna la gana sempre", quan en realitat vol dir que tu ets l'únic responsable de les teves decisions i, per tant, de les seves conseqüències. No obstant, el pòsit cultural del país, marcat encara per la petja de l'autoritarisme, no ha fet seva aquesta visió. Molts sectors socials dominants a Catalunya encara veuen en la llibertat l'absència de límit i control, en tant que conceptes "contaminants" i "repressors", quan resulta que són el pòrtic de la civilitat (de civisme), concepte aquest que, malgrat la propaganda, els horroritza en tant que es contraposa a allò que és "natural", autèntic totem dels materialistes.
galdric: Benvingut! Totalment d'acord amb la teva visió. Ara bé, t'he de dir que m'has destrossat el post d'avui. No crec que pugui explicar millor els diferents conceptes de llibertat que corren pel país...
Totalment d'acord amb en Tatxenko, i en general amb la línia dels comentaris, sobretot amb en Galdric. Sembla un acudit, però a l'igual com l'exemple que posa en Tatxenko, hi ha una companya de feina que té 43 anys i que fa uns dies va afirmar: "potser hauria de começar a pensar en tenir fills"...
Estic absolutament d'acord amb tu, amb això dels progressismemexupiguais, estar casat no implica necessàriament ser conservador... ah! i per tenir fills, jo no voldria pas esperar als 40!
Publica un comentari a l'entrada