La ciutat

El dijous ha començat com sempre. M’he aixecat sense problemes, m’he dutxat, he despertat la parella, l’he “arrossegat” fins la dutxa, m’he vestit, he preparat l’esmorzar, he esmorzat, he posat una rentada que estendré en tornar al migdia, m’he rentat les dents, he repassat que la casa estigui més o menys en ordre i hem sortit al carrer. L’he acompanyat fins on treballa perquè em ve de passada abans d’arribar a la meva feina. Hi vaig caminant. Fa sol. Hi ha molt de trànsit. L’ambient és irrespirable ja que fa bastants dies que no plou. Passa un ciclista amb màscara. Centenars de cotxes col·lapsen la Diagonal. Tot esperant que el semàfor canviï miro la noia que tinc al costat. Fins ara ni tan sols m’havia fixat que hi havia altra gent al carrer. Duu ulleres de sol. Sembla que em mira, però no n’estic segur ja que no li veig els ulls. Torno a mirar endavant. Semàfor en verd. Avanço. Miro a l’esquerra i em creuo amb la mirada de la noia que condueix el primer cotxe de la filera. M’està mirant. En adonar-se que la miro abaixa els ulls. Camino dues passes més mirant endavant i em torno a girar. M’estava mirant un altre cop. Ara noto com es ruboritza. O són imaginacions meves?

Acabo d’atravessar el carrer mirant a terra, però notant moltes mirades sobre mi. Pot ser??? Torno a aixecar el cap. Se m’acosta un jove d’uns 30 anys. M’està mirant mentre parla pel mòbil. M’aturo. Quan passa pel costat meu, sense dissimular em segueix mirant, fins el punt que torça el cap. Em mira la cara, els ulls… No es fixa en el meu cos. Gràcies a Déu… En tot cas la seva cara no m’és coneguda. No el conec de res. Què carai mirava??? M’arrepenteixo de no haver agafat les ulleres de sol. Em permetrien controlar més aquesta colla de voyeurs. En arribar al següent encreuament veig una dona que acompanya uns nens a l’escola. Ella no em mira. Prou feina té en controlar els nens. Em sento alleujat. De cop i volta la nena em mira. I somriu. I li diu alguna cosa al nen. Ell para d’estirar-li els cabells i també em mira. Els somric lleugerament. I passen de llarg.

Avanço fins el quiosc on cada matí hi ha el mateix quiosquer amb qui mai he parlat. A primera vista no el veig, per tant faig un cop d’ull a darrera el taulell. Hi és. I parla pel mòbil. Aixeca la vista i em reconeix. Sóc el que passa cada matí a les 9 tocades. Cada matí ens veiem. Cada matí ens mirem i cada matí ens ignorem. Avui fa com un moviment de cap. Jo l’ignoro. M’ha saludat??? No ho sé. Segueixo caminant a bon ritme. Estranyament no coincideixo amb ningú més fins dues cantonades més enllà. Apareix ella. La musa que cada matí es creua en la meva vida. Una morena inaccessible. Cada matí la repasso de dalt a baix. Avui va cenyida, amb la seva melena llisa… Són dos segons que cada matí es repeteixen. Però avui ella em mira, o em veu. No ho havia fet mai. Què carai passa??? Ha sigut una mirada fugaç, potser per esquivar-me i no xocar. Arribo a la feina tot preocupat. Em sento viu. Gairebé tothom s’ha adonat de que existeixo. Han fet falta 300 dies fent el mateix recorregut per tal que la gent es digni a observar-me. Igual d’aquí 300 dies més algú em deixa anar un “bon dia”. O potser demà tornem a la trista realitat, on ningú s’adonarà de l’existència dels demés. Que trista és la vida a la ciutat…