Voltant Barcelona

He caminat massa. Aquesta és l’única conclusió a la que puc arribar després d’arribar a la feina. Massa Rambles, massa gent, massa de tot, potser fins i tot massa llibres… La qüestió és que hi havia moltíssima gent pasturant per Barcelona. El dissabte, per la Rambla Catalunya, l’únic lloc on no hi havia aglomeracions era davant de l’hotel Comtal, just on hi havia la paradeta del PP. I no és conya…

Per cert, em va recordar la manifestació contra la guerra, en què tot el passeig de Gràcia anava ple de gent. Llavors van dir que hi havia un milió de persones al carrer. Ahir des de la Diagonal fins al Moll de la Fusta no es podia caminar… Hi havia 10 milions de persones al carrer??? Potser els Mitjans de Comunicació haurien de començar a no exagerar tant les notícies...

La qüestió és que quan hi ha tanta gent al meu voltant em sento malament, xoco amb tothom, em sento angoixat i necessito buscar un parell de metres sense ningú al voltant per sentir-me bé. És estrany, ja que quan vaig en metro, en tren o en bus, també hi ha molta gent al voltant i no tinc mai aquesta sensació… Potser és perquè m’agrada caminar al meu ritme, i amb tanta gent al voltant és impossible, ja que el meu ritme és gairebé sempre bastant més ràpid del de la gent que va al voltant. Què hi farem…

El diumenge vam anar a la Fira de la Terra i a la Festa per la Solidaritat, a pasturar més. I vaig aprofitar per observar la fauna que corre per BCN tot estirat a la gespa del Parc de la Ciutadella. Va ser bastant distret: des dels hippis més autèntics i bruts que queden fins a l’home que saltava de grupet en grupet de gent armat amb un cartell i cridant nosequè de la CIA, el 3% dels polítics i ETA. No ho vaig acabar de captar. Suposo que aquest era l’objectiu de la seva existència: Fer-se notar i no deixar-se entendre. Just el contrari que els pakis que venen les cerveses menys fredes del que tocaria: són invisibles fins que no t’apareixen al davant amb les llaunes dins la bossa del Caprabo. I es fan entendre de seguida: 1 cervesa, 1 euro i mig. Tants quilòmetres des del seu país per dedicar-se a això…?

En tornar vam pujar per les Rambles, punt de reunió dels frikis més autèntics. Va ser impossible trobar-ne ja que la invasió de guiris ja comença a ser notable. En canvi, només hi havia algunes estàtues humanes (algun dia ja parlaré sobre el que m’inspiren…) i poca cosa més. La sorpresa va arribar a baix de tot del portal de l’Àngel, on el dissabte hi havia un punt de lectura de l’espanyolíssim Quijote, adornat amb la bandera espanyola, i amb una gentada similar a la que hi havia davant de l’hotel Comtal. Bé, doncs en aquest mateix punt el diumenge hi havia una dona amb un micro fent un sermó d’aquests de la tele dient que hem de creure en Crist i que blablabla… Era ella, el micro i 8 o 10 sudamericans que li feien de guardaespatlles per si algú es decidia a tirar-li ous. De públic, ni una rata...

En definitiva, Barcelona no ha canviat tant des del meu primer Sant Jordi a la capital ara ja fa 7 anys!!!!. El que canvia som nosaltres.