Moments inconnexes

Ens situem a divendres a la nit a barraques. Feia molta calor i havia begut bastant per contrarrestar-la (tampoc en excés…). Recordo una conversa amb un mitjamerda. Sé els motius de la xerrada, però per ara me’ls guardo. El flipat es posa xulo. Li dic que no emprenyi més. Arriba un amic seu. Li dic que tota la xusma de Malgrat que es quedi al seu poble i no torni a fotre els peus a Blanes només per provocar. Es rebota i diu que ell és de Blanes. Que és la seva xicota, la de Malgrat. Recordo que parlava un castellà molt fluïd abans de dedicar-se a destrossar el Pompeu Fabra. Tot i així, li ho vaig agrair internament. Amb l’arribada de l’amic (més quillo que l’altre) els hi dic que ells no emprenyin i que jo no emprenyaré. La sensació que tinc és d’una conversa divertida, més aviat un desfogament verbal amb tints de pixera sobre els seus caps. També recordo que faig un cop d’ull al voltant i veig que el causant “no sé fins a quin punt involuntari” de tot el merder és a prop, controlant que la cosa no vagi a més (o potser desitjant que comenci el ball de bastons), ben acompanyat de blanencs amb ganes de gresca de la bona. Puc estar tranquil perquè si la cosa passa a les mans la superioritat del meu bàndol és absoluta. El quillo (duia pulseres taronges?) intenta justificar la seva actitud. Li dic que no té raó. I aquí ve el moment mític: li marco amb el peu dret una ratlla a terra que ens separa als dos i li dic alguna cosa així com “aquí hi ha una ratlla, si no la traspasses no hi ha cap problema, però si la passes l’has cagat, tu i els teus amics. I ja li pots dir al de groc”. Aquí he de fer un incís, perquè sinó no entendreu res de res. “El de groc” és el quillo suprem, el que ara està sortint amb la ex (afortunadament) del meu germà i que l’ha provocat un parell de cops amb més o menys èxit. En Tatxenko petit, com haureu deduït és el causant de la situació surrealista que us estic descrivint. Dic surrealista, perquè jo sóc molt pacífic (suposo que ho podeu corroborar) i perquè vaig aconseguir tenir dos quillos durant unes 2 hores a dos pams de mi escoltant un discurs monotemàtic sobre la ratlla del terra (la vaig redibuixar uns 15 cops) i sobre on acaba la llibertat d’un i comença la provocació a l’altre. Res, que semblava un discurs d’en Fidel Castro, fins i tot, després em van dir que els hi vaig parlar de política. I els dos imbècils sense piular, no sé si per falta de ganes o per vehemència meva. Quan els vaig deixar “escapar”, recordo que els hi vaig dir alguna cosa així com: “espero que us hagi quedat clar, perquè si us torno a veure i hi ha algun problema, us ho tornaré a explicar de dalt a baix”. Després de dues hores de rellotge (sense exagerar) amargats escoltant-me, la cara d’acollonits que van fer va ser boníssima. I és que la violència no és necessària. Amb una bona retòrica es pot aconseguir el que es vulgui. I si els lectors del blog que llegiu això voleu aportar alguna cosa rellevant, no dubteu a fer-ho. Avui toca riure a costa meva, però tranquils, no tornarà a passar…