Vida de gos?
Mai t’has cregut un gos,
Sempre has dut una vida humana,
Mai t’has arrossegat com els teus,
Sempre amb la postura altiva
I és que mai has tocat de peus a terra
Ni ara, que ets vell i tens la mirada trista
I dus aquestes sabates de nena
dimecres, 13 de juliol del 2005
Mai t’has cregut un gos,
Sempre has dut una vida humana,
Mai t’has arrossegat com els teus,
Sempre amb la postura altiva
I és que mai has tocat de peus a terra
Ni ara, que ets vell i tens la mirada trista
I dus aquestes sabates de nena
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
10 comentaris:
ja ja!!
Molt bona la foto!
Què és aquest poema? És teu? :$
Sa Roqueta
Bé, no sé si es pot qualificar de poema. Jo ho qualificaria com a "resultat d'un moment d'inspiració en haver trobat una foto curiosa"...
En el fons també vol ser una crítica a aquells que miren més per la salut d'un animal que per la d'una persona. (amb tot el meu ecologisme i amor pels animals)
Aquesta última afirmació sempre m'ha semblat bastant demagògica, de l'estil de quan es menciona els pobres nens de l'Àfrica que es moren de gana a algú que no s'acaba o que llença el menjar.
Llevat, és clar, del cas hipotètic (Ui improbable) d'algú que ompli d'atencions el seu ca, mentre té el seu fill dormint a fora en una caseta de fusta (per exemple).
De la poesia no n'opinaré perquè no n'he sigut mai gaire amic... :S
Ups! Volia dir i improbable, i no pas Ui improbable.
No deixa editar els comentaris, això? :(
Idò jo crec que aquest gos, enlloc de semblar altiu i que no s'hagi cregut mai dels seus, pareix que es mor de vergonya d'anar així com va i fa cara de pena i d'estar-se preguntat què ha fet ell per tenir l'amo que té...
Sa Roqueta
Pelatreco, els casos "tan improbables" no ho són tant:
Ara em vénen al cap uns mig-familiars que tinc que no tenen diners per comprar un regal al seu fillol el dia de reis, mentre el seu gat té desenes de joguines que ni es mira i menja una espècie de paté del més car perquè el menjar de gats de tota la vida "no li agrada".
O, els que es neguen a la investigació amb animals sota cap concepte, quan això pot evitar morts humanes. (sobre això ja en vaig parlar en un altre post de l'Al-Turtusi i venia a dir que només s'ha de fer en casos en què no hi hagi més remei i sigui per tractar enfermetats, no per provar xampús...)
Ah, Sa Roqueta, no sóc cap expert interpretant cares de cans (ehem, ehem), per tant pot ser que tinguis raó amb la teva interpretació. En tot cas, el "poema" segueix tenint vigència. En arribar a la vellesa el gos s'adona de l'altivesa amb què ha viscut respecte la resta de gossos, tractat amb tantes atencions, i ara, en ser vell, s'avergonyeix de la vida de no-gos que ha dut... Per això fa aquesta cara d'empegueïment (pels no illencs, http://dcvb.iecat.net/)
Del tema de la investigació amb animals, completament d'acord, res a dir.
Però d'aquests mig-familiars teus, doncs què vols que et digui. La conseqüència més terrible per al seu fillol que se m'acut, és que aquest últim els acabi odiant (cosa que tampoc els hi deu importar massa, a jutjar per la diferència de tracte envers un i altre).
Hem obert la veda al surrealisme i jo sense enterar-me'n?
Publica un comentari a l'entrada