Ets aquí? (crítica de l'obra)

Sol a casa. Bé, no està sol del tot. Viu amb un home invisible, en Martí, a qui només veu si fa convergir la mirada en el punt on se suposa que és. Evidentment, cal fer cares gracioses, seure al sofà en posició de defecar i fer riure el personal a base de fer el mico. Durant més de mitja hora, en Cesc recitarà un monòleg en forma de diàleg amb un fantasma, tot amanit d'unes converses per mòbil amb la seva dona, plenes d'humor fàcil, conyes una mica masclistes i massa exagerades. La cosa fa prou gràcia. Després arriba el torn de la seva dona, que comença amb un monòleg poc creïble per tràgic i per còmic. No sé si té un atac de rialles o si plora... Més endavant, mentre segueixen amb l'espectacle dalt de l'escenari, m'adono que tinc la ment en un altre lloc. La trama de l'obra m'ha fet pensar en altres temes transcendents i aquests ja concentren els meus pensaments principals. Tot i això, no deixo de mirar i seguir, des de l'objectivitat més absoluta, l'obra que transcorre davant els meus nassos. De tant en tant, els 20 euros de l'entrada em recorden que he de prestar més atenció. Em pregunto com amb una idea tan genial han fet un nyap tan gran... Un cop de cap. Un badall. I finalment, una pregunta que em fan: Ets aquí?

Doncs em sembla que no...