Catalans!
Després de tres dies voltant per la Catalunya Nord, de Cervera a Salses i de Cotlliure a Prada passant per Ceret i Perpinyà entre molts altres pobles, tinc molt clar com no vull que acabin la meva llengua i la meva cultura. No he vist cap altre racó del país més plagat de senyeres i d'adjectius catalans que la Catalunya Nord. La majoria dels cotxes d'allà duen enganxines amb, o bé el burro català, o el burro emmascarat (versió nord del burro que tenim aquí), les quatre barres, el "cat" (tant a dins com a fora de la matrícula) o barretines. Gairebé tot el que fan duu l'adjectiu "catalan": els pobles són típicament catalans, els restaurants són de menjar català, els hotelets són catalans, l'arquitectura és catalana, els vins són catalans i la sardana sona a tot arreu. La llengua, però, és la francesa en el 95% dels casos. La seva catalanitat és merament folclòrica i han oblidat que tenen una llengua pròpia que va morint a mans del francès que tot ho abarca. Els pocs catalanoparlants són gent gran que reconeixen que parlen francès amb els fills i afirmen que el català només el parlen amb els coneguts del poble de la seva edat (menció apart pels gitanos de Perpinyà). Això sí, ells són catalans (tant els que encara parlen català com els que són incapaços de dir "bon dia") i ho afirmen als quatre vents. No sóc ningú per dir-los què són o deixen de ser, però per mi, ser català implica xerrar català. Tant a Perpinyà com a Barcelona. A veure si encara els catalans del futur parlaran francès al nord, castellà al sud i només s'entendran entre ells en anglès... Malgrat tot, hi ha un bri d'esperança per la supervivència del català de mans de les escoles de la Bressola. Llegiu-ne el reportatge de Presència d'aquest cap de setmana aquí.
Per cert, els pobles de la Catalunya Nord són dignes de visitar, especialment Cotlliure, el castell de Salses, el centre de Perpinyà, Vilafranca de Conflent i algun poblet petit com Eus. I el millor de tot, per mi, és l'abadia de Sant Miquel de Cuixà, malgrat que mig claustre el tinguin els americans a New York.
5 comentaris:
Jo recoman també el priorat de Serrabona, Castelnou i Ceret. Ah! i el menjar boníssim!
Sa Roqueta
Vaig anar amb la novia a Villafranca de Conflent, i ens va encantar. Per cert, el tren groc que va de La Tour de Querol fins a Villafranca, tot i que car, es imprescindible; impresionant.
(PD: sí, la novia és americana.)
Ei, doncs sí que has aprofitat el viatge!!!! Estudi sociològic inclòs, això m'agrada. Sí tens raó, són folclòrics. Però aquí també passa. No fa massa que "hace de casa bien hablar en castellano". Què hi farem. Jo per si de cas com sóc tant xerraira i utilitzo el català, doncs serveixo per dos.
Osti egocrata!!! M'has tret la pregunta de la boca... Ara entenc el teu desfici pels USA ;) El tren groc el tenim pendent perquè sí que té bona fama...
Sa Roqueta: i les meravelloses carreteretes de tercera regional???
Tempus fugit: i què esperaves d'un politòleg? Un estudi micològic? ;) En tot cas, aquí el català no és tan folclòric com al nord, malgrat els intents d'una colla de mamons que si per ells fos el reduirien al nivell que té a Perpinyà...
El centralisme francès ha fet una bona feina en aquestes contrades, com bé dius... Esperem que el centralisme espanyol no tingui les mateixes repercusions, però ho dubto molt, molt. Per cert, això dels Cloisters jo també ho vaig trobar surrealista, i més quan hi ets i t'adones que ets en realitat a la mateixa illa de Manhattan on hi havia les Torres Bessones, en fi, això els passa no tenir història!
Publica un comentari a l'entrada