Defraudat

Acabo d’escoltar en Carod justificant la necessitat de reeditar el tripartit. Ha sigut lamentable. Sort que aquest home ja té els 60 a tocar i la jubilació se li acosta perquè tracta els electors (sobretot els propis) com si fóssim estúpids. Resulta que s’ha presentat a les eleccions dient que podia formar govern amb uns i altres i, després de parlar durant ben poc temps amb en Mas, en Montilla i en Saura justifica el tripartit perquè garanteix la pau social a Catalunya i no crea fronts. Per dir això es podria haver presentat a les eleccions dient que no passava pel seu cap pactar amb CiU...

Es crearà un front si pacten dretes contra esquerres, esquerres contra dretes, catalanistes contra espanyolistes o espanyolistes contra catalanistes. Ara bé, els fronts en sí no tenen perquè ser dolents. Però les soques que dirigeixen l’Esquerra actual consideren que pactar amb CiU és fer un front (se suposa que negatiu) contra la meitat dels catalans i per això es neguen a pactar-hi, ignorant que CiU no és un bloc de dreta sucursalista monolítica. A dins de CiU hi conviuen gent que va des de la socialdemocràcia a la dreta pura. Des de l’independentisme a l’autonomisme més regionalista. Igual que al PSC hi ha gent liberal i gent més d’esquerra pura i nacionalistes catalans i nacionalistes espanyols.

Segons el llumbreres d’en Carod, un pacte CiU-ERC implica dividir la societat catalana entre “catalans” i “espanyols” i això és dolent. Ara bé, un pacte PSOEcat-ERC-IC no crea cap front contra la gent que no és d’esquerres, no... Els qui no es consideren d’esquerres no tenen dret a viure? Que digui que pacta amb el PSC perquè és el millor camí per convertir-se en segona força a Catalunya a mig termini, però que no ens vingui amb l’estupidesa del front nacional, com si CiU fos independentista...

A mi, la veritat, el pacte tripartit no em desagrada perquè pot funcionar bé sempre que el PSOEcat no sigui teledirigit des de Madrid en totes les decisions d’avanç nacional tal i com va passar la darrera legislatura. I sempre que al cap d’una setmana no dimiteixi el conseller en cap, i que el govern català no vagi contra els interessos de Catalunya com en les seleccions catalanes, i que per discrepar no t’expulsin del govern...
El que em sembla malament és el síndrome d’Estocolm que ha mostrat Esquerra enfront els qui els han maltractat fins a l’expulsió. Com pot ser que 3 dies després de les eleccions ja digui que no pactarà amb Convergència i es llenci als braços d’en Montilla, l’executor de la seva expulsió en el darrer govern?

Per altra banda, els qui manen a ERC sembla que no han analitzat a fons la pèrdua d’un 30% del seu electorat ni la part d’electors que han acabat votant-los de nou amb la sensació d’ultimàtum: aquells a qui ja ens van semblar bé les polítiques socials endegades pel tripartit però que ens vam cremar amb decisions com la supressió de l’Institut Ramon Llull, la fi de les polítiques de caràcter nacional en l’àmbit cultural, el no suport institucional a les seleccions catalanes, l’expulsió d’Esquerra i tot l’espectacle d’aquests darrers tres anys no acabem de veure clar que fer en Montilla president sense garantir bones polítiques en aquests àmbits ni pactar àrees de govern importants sigui una bona decisió. Més aviat el contrari.