Historieta sense títol conegut

Quan vaig sortir de la discoteca vaig ser a temps de veure com el Mercedes CLK descapotable arrencava tot fent xericar les rodes. En passar per davant de la porta de sortida, vaig distingir-la amb facilitat ocupant el seient de copilot: el seu perfil de deessa, el coll llarg, la cara fina i els cabells rossos recollits en un monyo modern. No va mirar enrera, ni tan sols va fer cap gest que denotés el desig de girar el cap i buscar-me amb la mirada. En arribar al cap de cantó, el cotxe va derrapar i va enfilar carrer enllà. Vaig memoritzar la matrícula amb la intenció d’investigar qui era l’amo del cotxe en arribar a la comissaria on treballo. Llavors vaig tornar a entrar al temple de la diversió. Només veure’m, la Laia va abraçar-me, en un principi vaig correspondre l’abraçada, ja que em va semblar afectuosa, sense altres intencions. Llavors, en notar com les seves mans començaven a baixar per l’esquena fins a grapejar-me el cul vaig treure-me-la de sobre de males maneres. Em vaig quedar a un pam d’ella i li vaig preguntar si mai havia estat enamorada. Si creia que boixar amb ella em faria oblidar els meus problemes amorosos. Em va contestar que sí que s’havia enamorat, però havia descobert que l’amor era una fal·làcia i que en aquest món el que importava era divertir-se i el sexe era una de les millors maneres de fer-ho. Llavors vaig perdre el cap. Duia el revòlver de servei dins la butxaca interior de l’americana. El vaig treure i la vaig apuntar. Tan sols recordo que em va xulejar, em va provocar dient-me que no tenia collons, que ni tan sols havia sigut capaç de fotre una hòstia al xuloputes del CLK que s’havia lligat a la meva nòvia. Llavors va riure, emetent aquells sons tan estridents que feien que mai m’hagués fixat en ella tot i la seva bellesa incontestable. Em vaig tornar boig i vaig disparar. La bala li va fer un forat entre els dos ulls, que es van tornar blancs al temps que va caure com un plom a terra. La sang em va esquitxar. Vaig passar gust, ho reconec. Llavors em vaig girar i vaig veure que hi havia tres o quatre paios a uns metres de mi mirant-me amb la boca oberta. Els vaig increpar i, sense donar-los temps a córrer, els vaig abatre com a conills. Em vaig dirigir a la porta de sortida. Dos goriles amb auriculars van venir a tallar-me el pas, però en veure la pistola van recular com dues gallines. Em sentia satisfet, ple, extasiat. Vaig anar a comissaria on vaig entregar-me fent veure que estava alterat. De camí havia esnifat un parell de ratlles de coca i m’havia empassat mitja ampolla de Jack Daniels. Gràcies al fet d’al·legar alienació mental transitòria pel consum d’alcohol i drogues, el jutge em va imposar una pena de tan sols 18 anys de presó, per l’homicidi de tres persones i l’intent d’homicidi de dues més. He dit “tan sols” perquè aquest va ser l’acte que va donar sentit a la meva vida. Des dels 15 anys que volia matar gent. Sempre havia volgut saber quina era la sensació que es té en prendre la vida a algú. Aquesta va ser la raó que em va dur a entrar al cos.
Ara duc 5 anys a la presó. M’he guanyat el respecte dels companys, que al principi em van intentar agredir pel fet de ser un poli. Ara hi estic molt bé. Ens fem companyia els uns als altres, mirem la tele, fem esport al pati, dinem calent cada dia (això he après a valorar-ho després d’escoltar les històries d’alguns companys que fora de la presó no menjaven sempre que volien). I el més important: m’han retallat la pena per bona conducta. Hi ha influït el fet de treballar al taller de roba, repartir llibres entre els companys i no delatar els funcionaris que entren droga. La setmana que ve tindré el meu primer permís, que aprofitaré, no ho digueu a ningú, per començar a investigar de qui cony és el CLK…