Aventures per BCN i Madrid amb l’ocellet a l’aire…

Un dimarts del mes de febrer passat havia d’anar a Madrid a assistir a la presentació que el meu jefe feia d’un estudi que m’havia currat jo de dalt a baix. La sala estaria plena de gom a gom amb 60 o 70 directors de marketing, directors generals i altres directius de les empreses més importants de noves tecnologies de l’Estat. Em vaig aixecar a les 4:30, em vaig dutxar, vaig esmorzar una mica, em vaig vestir amb el meu trajo, camisa i corbata i a les 5 del matí el taxi m’esperava a la porta de casa per dur-me a l’aeroport després de recollir a l’altra companya de feina que vindria amb mi, la S. Vam arribar a l’aeroport, vam facturar la maleta on dúiem tots els dossiers que repartiríem als assistents (pesava uns 50 o 60 quilos!) i vam pujar a l’avió. Quan ja sobrevolàvem les planúries castellanes, vaig cansar-me de la postura que tenia, amb l’americana plegada sobre els pantalons. Em vaig començar a moure perquè les cames no em cabien en l’espai entre seients. En ple moviment d’estiraments, mentre la S. s’havia clapat a la meva esquerra vaig veure que duia la bragueta baixada i se’m veia un tros de camisa pel forat. No em vaig sorprendre perquè no seria el primer cop que surto de casa en aquestes condicions, sobretot al matí. Tot dissimulant vaig fer l’intent de pujar-me-la, però no estava baixada, semblava trencada. Vaig començar a investigar passant-me els dits per sota l’americana que jeia sobre les cuixes. Després de remenar durant cinc minuts, vaig arribar a la conclusió de que la bragueta estava trencada, just al mateix temps que l’avió feia l’aterratge i la S. es despertava i em mirava amb cara de sorpresa. “d’això…, que em sembla que se m’ha trencat la cremallera dels pantalons”. Em va dir que no patís perquè a la recepció de l’hotel tindrien fil i agulles de cosir o agulles imperdibles. La qüestió és que em vaig posar l’americana, me la vaig cordar i vaig baixar de l’avió. Tan bon punt vaig trepitjar l’aeroport vaig anar al lavabo a veure si es veia molt la "destrossa". Vaig fer uns quants passos davant el mirall i, la veritat, es veia que alguna cosa estranya tenia a la bragueta. Tampoc es veia molt, però no era qüestió d’anar tan “ventilat”. Vaig intentar arreglar-ho de totes les maneres, però com més remenava, pitjor quedava la cremallera. Llavors vaig provar amb l’americana posada. Afortunadament, l’americana arribava justet-justet a gairebé tapar el tema. Però no era qüestió d’anar amb l’americana embotonada… Al final vaig optar per estirar la camisa al màxim per dins del pantaló, que si es veia alguna cosa fos la camisa i no els meus calçotets “granates”. Em vaig posar l’americana i vaig sortir, no sense abans tornar la mirada curiosa a un paio que hi havia pixant allà al costat.

En sortir del lavabo m’esperava la tasca més dura: arrossegar el maletot de 60 quilos des de la cinta d’equipatges al taxi de l’entrada. I estàvem bastant lluny. La S. deia que no podia amb la maleta (és veritat) i jo l’arrossegava com podia tot fent equilibris. Quan vam entrar al taxi se’m va ocórrer que no anàvem a cap hotel (lloc on normalment es celebren aquests actes), sinó a IFEMA, la Fira de Madrid, on, evidentment, no vaig poder trobar cap kit per emergències com aquesta. Malgrat tot, com que érem a l’hivern, jo confiava que la sala no fos molt calorosa i m’hi pogués estar amb l’americana posada, ja que assegut sense americana es feia complicat ocultar el tema. Amb les presses per preparar la sala, vaig posar-me a desembolicar la maleta (l’havíem protegit amb aquells plàstics d’embolicar que hi ha a l’aeroport) amb tanta mala fortuna que em vaig tallar a la mà. No era un tall profund, però no parava de rajar sang. Vaig anar al lavabo un parell de cops a rentar-me, mentre amb el mocador aturava l’hemorràgia. Quan el tema va estar estabilitzat vaig adonar-me que estava suant i que la calefacció de la sala estava a tot drap. Vaig enganxar un dels de servei que hi havia per allà i li vaig dir que la baixés. No sé si em va fer cas perquè, amb l’arribada de la multitud d’executius (i executives) la temperatura de la sala va pujar dos o tres graus més. Vaig anar a asseure’m cap al fons de la sala un cop vam haver fet el “check-in”, però el jefe em va dir que em posés a primera fila per si havia d’intervenir. Bufff… El 80% dels homes havien penjat les americanes en uns magnífics penjadors que hi havia als laterals de la sala. Almenys no era l’únic que la duia posada… Just abans de començar l’acte vaig decidir treure-me-la i plegar-la a sobre els pantalons, com a l’avió. Malgrat tot, la calor era insuportable i a l’intermedi vaig poder sortir a fora a respirar aire fresc i beure suc de taronja fresquet. Després de l’acte, vaig demanar un taxi, vaig tornar a l’aeroport, vaig dinar, vaig agafar un altre avió i cap a BCN, on vaig agafar un altre taxi que em va dur directe a casa, on, per fi, em vaig poder treure els maleïts pantalons i posar-me a reflexionar sobre perquè sempre em passen a mi coses d’aquestes? O realment també li passen a la resta de la gent però no ho expliquen?

Historieta sense títol conegut

Quan vaig sortir de la discoteca vaig ser a temps de veure com el Mercedes CLK descapotable arrencava tot fent xericar les rodes. En passar per davant de la porta de sortida, vaig distingir-la amb facilitat ocupant el seient de copilot: el seu perfil de deessa, el coll llarg, la cara fina i els cabells rossos recollits en un monyo modern. No va mirar enrera, ni tan sols va fer cap gest que denotés el desig de girar el cap i buscar-me amb la mirada. En arribar al cap de cantó, el cotxe va derrapar i va enfilar carrer enllà. Vaig memoritzar la matrícula amb la intenció d’investigar qui era l’amo del cotxe en arribar a la comissaria on treballo. Llavors vaig tornar a entrar al temple de la diversió. Només veure’m, la Laia va abraçar-me, en un principi vaig correspondre l’abraçada, ja que em va semblar afectuosa, sense altres intencions. Llavors, en notar com les seves mans començaven a baixar per l’esquena fins a grapejar-me el cul vaig treure-me-la de sobre de males maneres. Em vaig quedar a un pam d’ella i li vaig preguntar si mai havia estat enamorada. Si creia que boixar amb ella em faria oblidar els meus problemes amorosos. Em va contestar que sí que s’havia enamorat, però havia descobert que l’amor era una fal·làcia i que en aquest món el que importava era divertir-se i el sexe era una de les millors maneres de fer-ho. Llavors vaig perdre el cap. Duia el revòlver de servei dins la butxaca interior de l’americana. El vaig treure i la vaig apuntar. Tan sols recordo que em va xulejar, em va provocar dient-me que no tenia collons, que ni tan sols havia sigut capaç de fotre una hòstia al xuloputes del CLK que s’havia lligat a la meva nòvia. Llavors va riure, emetent aquells sons tan estridents que feien que mai m’hagués fixat en ella tot i la seva bellesa incontestable. Em vaig tornar boig i vaig disparar. La bala li va fer un forat entre els dos ulls, que es van tornar blancs al temps que va caure com un plom a terra. La sang em va esquitxar. Vaig passar gust, ho reconec. Llavors em vaig girar i vaig veure que hi havia tres o quatre paios a uns metres de mi mirant-me amb la boca oberta. Els vaig increpar i, sense donar-los temps a córrer, els vaig abatre com a conills. Em vaig dirigir a la porta de sortida. Dos goriles amb auriculars van venir a tallar-me el pas, però en veure la pistola van recular com dues gallines. Em sentia satisfet, ple, extasiat. Vaig anar a comissaria on vaig entregar-me fent veure que estava alterat. De camí havia esnifat un parell de ratlles de coca i m’havia empassat mitja ampolla de Jack Daniels. Gràcies al fet d’al·legar alienació mental transitòria pel consum d’alcohol i drogues, el jutge em va imposar una pena de tan sols 18 anys de presó, per l’homicidi de tres persones i l’intent d’homicidi de dues més. He dit “tan sols” perquè aquest va ser l’acte que va donar sentit a la meva vida. Des dels 15 anys que volia matar gent. Sempre havia volgut saber quina era la sensació que es té en prendre la vida a algú. Aquesta va ser la raó que em va dur a entrar al cos.
Ara duc 5 anys a la presó. M’he guanyat el respecte dels companys, que al principi em van intentar agredir pel fet de ser un poli. Ara hi estic molt bé. Ens fem companyia els uns als altres, mirem la tele, fem esport al pati, dinem calent cada dia (això he après a valorar-ho després d’escoltar les històries d’alguns companys que fora de la presó no menjaven sempre que volien). I el més important: m’han retallat la pena per bona conducta. Hi ha influït el fet de treballar al taller de roba, repartir llibres entre els companys i no delatar els funcionaris que entren droga. La setmana que ve tindré el meu primer permís, que aprofitaré, no ho digueu a ningú, per començar a investigar de qui cony és el CLK…

Moments inconnexes

Ens situem a divendres a la nit a barraques. Feia molta calor i havia begut bastant per contrarrestar-la (tampoc en excés…). Recordo una conversa amb un mitjamerda. Sé els motius de la xerrada, però per ara me’ls guardo. El flipat es posa xulo. Li dic que no emprenyi més. Arriba un amic seu. Li dic que tota la xusma de Malgrat que es quedi al seu poble i no torni a fotre els peus a Blanes només per provocar. Es rebota i diu que ell és de Blanes. Que és la seva xicota, la de Malgrat. Recordo que parlava un castellà molt fluïd abans de dedicar-se a destrossar el Pompeu Fabra. Tot i així, li ho vaig agrair internament. Amb l’arribada de l’amic (més quillo que l’altre) els hi dic que ells no emprenyin i que jo no emprenyaré. La sensació que tinc és d’una conversa divertida, més aviat un desfogament verbal amb tints de pixera sobre els seus caps. També recordo que faig un cop d’ull al voltant i veig que el causant “no sé fins a quin punt involuntari” de tot el merder és a prop, controlant que la cosa no vagi a més (o potser desitjant que comenci el ball de bastons), ben acompanyat de blanencs amb ganes de gresca de la bona. Puc estar tranquil perquè si la cosa passa a les mans la superioritat del meu bàndol és absoluta. El quillo (duia pulseres taronges?) intenta justificar la seva actitud. Li dic que no té raó. I aquí ve el moment mític: li marco amb el peu dret una ratlla a terra que ens separa als dos i li dic alguna cosa així com “aquí hi ha una ratlla, si no la traspasses no hi ha cap problema, però si la passes l’has cagat, tu i els teus amics. I ja li pots dir al de groc”. Aquí he de fer un incís, perquè sinó no entendreu res de res. “El de groc” és el quillo suprem, el que ara està sortint amb la ex (afortunadament) del meu germà i que l’ha provocat un parell de cops amb més o menys èxit. En Tatxenko petit, com haureu deduït és el causant de la situació surrealista que us estic descrivint. Dic surrealista, perquè jo sóc molt pacífic (suposo que ho podeu corroborar) i perquè vaig aconseguir tenir dos quillos durant unes 2 hores a dos pams de mi escoltant un discurs monotemàtic sobre la ratlla del terra (la vaig redibuixar uns 15 cops) i sobre on acaba la llibertat d’un i comença la provocació a l’altre. Res, que semblava un discurs d’en Fidel Castro, fins i tot, després em van dir que els hi vaig parlar de política. I els dos imbècils sense piular, no sé si per falta de ganes o per vehemència meva. Quan els vaig deixar “escapar”, recordo que els hi vaig dir alguna cosa així com: “espero que us hagi quedat clar, perquè si us torno a veure i hi ha algun problema, us ho tornaré a explicar de dalt a baix”. Després de dues hores de rellotge (sense exagerar) amargats escoltant-me, la cara d’acollonits que van fer va ser boníssima. I és que la violència no és necessària. Amb una bona retòrica es pot aconseguir el que es vulgui. I si els lectors del blog que llegiu això voleu aportar alguna cosa rellevant, no dubteu a fer-ho. Avui toca riure a costa meva, però tranquils, no tornarà a passar…

Cap de setmana

Avui és Santa Anna, patrona de Blanes (felicitats, Annes). I el cap de setmana passat hi va haver el gruix d'actes de Festa Major. Bé, la veritat és que la Festa Major de Blanes no és res de l'altre món. Es resumeix en 7 nits seguides de focs artificials, dels quals la majoria de blanencs ja n'estem ben farts..., unes barraques on hi toquen grups de música desconeguts i horribles que a les 3 de la matinada ja han acabat de destrossar-nos els timpans..., i una fira amb moltes atraccions, de les quals tan sols sóc usuari de la granota i dels camells. (I no, no és que sigui per zoofília ni res semblant!!!) A part d'això, es fa un correfoc, un correaigua (suspès per la sequera) i concerts per la gent més madureta amb grups com Los Manolos.

I tot això amanit amb una gentada increïble. Aquest cap de setmana deien que havia passat per Blanes un milió de persones. I jo m'ho crec (de veritat). Estic segur que hi havia cinc o sis cops més gent que al passeig de Gràcia en la manifestació contra la Guerra d'Iraq... I el dia de la manifestació aquesta van dir que érem un milió. Quina gran mentida. Un milió de persones entre la Diagonal i la Plaça Catalunya (fins i tot comptant que els carrers del voltant anessin plens) no hi caben si no estan una sobre l'altra.

En conclusió, marxo de Barcelona perquè estic fart de la gernació de barcelonins i resulta que el meu poble està molt pitjor. Hauré d'emigrar...

Lloret

La consellera d’interior considera que s’ha de frenar el turisme de borratxera, en especial a determinats llocs com Lloret de Mar. Però el lobby dels hotelers ha contraatacat i ha aconseguit que TV3 emeti, en plena temporada turística, un programa de desgreuge amb els empresaris turístics. El missatge de fons del programa d’ahir era: “els borratxos són els que vénen. Nosaltres creem riquesa i llocs de treball al país, per tant, el problema no va amb nosaltres.” Com si no fossin ells els que ofereixen 10 dies en un hotel per 180 euros amb tot inclòs (suposo que els condons no entren, que sinó ja seria la rehòstia…). I tampoc són ells els qui disposen un bar cada dos metres…

No sé si heu estat mai a Lloret. Bé, és la merda més gran de Catalunya. Un poble desnaturalitzat, ple d’hotels, pubs, bars, discoteques i, la darrera moda, apartaments. Tot són apartaments per barcelonins que volen una segona casa a la costa. Tant se val si no queda un pam de costa verge o un metre de bosc. Tot val en nom del progrés. S’ha de crear riquesa. Riquesa per uns pocs i llocs de treball pels altres, perquè no es rebotin. Abans treballant en el turisme i ara en el turisme i la construcció. I si hi ha baralles al carrer no passa res. I si la droga corre més que per la Mina, tampoc. És el nostre Bronx, amb tocs de Sodoma i Gomorra. El lloc ideal per passar una nit de desfasse total.

Evidentment, jo he tingut una edat i he sortit per Lloret. I m’havia agradat fer 6 quilòmetres des de casa i sentir-me en un barri anglès, alemany, francès o holandès en funció del carrer que trepitjava. Bevent com el que més i passant-m’ho de puta mare. Però això no és sostenible. A no ser que es declari Lloret com a ciutat sense llei, com l’excepció on sí que es poden trencar les normes, com el lloc del carnaval etern.

Ara diuen que volen canviar aquest turisme per un de més cívic. I per això han donat feina als 4 “listillos” que saben anglès dels instituts per tal que pasturin pel mig de la fauna europea recomanant-los que no beguin i que s’ho passin de puta mare sense alcohol. Què han de fer? Anar directes a drogues més dures? Jugar al parxís? follar com animals? (ai no, que els aspersors de la platja estan en marxa perquè no cardin a la sorra) Un trivial? A veure, si jo foto 1000 quilòmetres des de casa per desfassar-me a la nit de Lloret, coneguda a tota Europa i em recomanen que no begui i no em donen una alternativa raonable, quina és la probabilitat de que els faci cas?

Només heu de passar una nit per allà i veureu l’èxit de la campanya de rentat d’imatge… Amb sort no us passa res… I mentrestant els hotelers segueixen baixant els preus i anunciant Lloret com el paradís de la festa… Però ells no tenen la culpa de res. O és que en el fons no hi ha cap problema i tot és una paranoia de la moralista Tura?

Hipòcrites.

Tercer sopar monotemàtic.

Ahir sabia on m’estava fotent i sabia el que passaria, però no va ser un “dejà vu”, perquè no vaig tenir la sensació d’estar revivint en el present un fet que ja hagués tingut la sensació d’haver viscut en algun altre moment. El que em va passar va ser que, des de que es va convocar el sopar amb les 3 casades de CT (3cCT), que ja tenia una intuïció bastant clara del que passaria. Doncs sí, els homes tenim intuïció, diguem-ne “masculina”. Us intentaré explicar aquest cas concret perquè us feu una idea de en què consisteix la “intuició masculina”:

Anem uns 3 mesos enrera: "Quedem 4 excompanys de classe per anar a sopar. 3 noies i jo. Una d’elles està casada i les altres es casaran en uns mesos. El tema de la conversa gira al voltant dels casaments i dels vestits de núvia i tota la pesca. Un pal suprem." En aquest post ja ho explicava.
Avancem 2 mesos més: La casada segueix (si ho llegeixes deixa algun missatget, no?) i les altres dues estan “a punt a punt” (també podeu saludar)… Ja pràcticament ho tenen tot preparat (o no). Tema de la conversa: els nervis de la organització del gran dia, els darrers retocs, un altre cop els vestits i, per variar una mica, parlen de ¿nens?. Jo segueixo prenent apunts.

Ara tornem al present, o millor dit, a ahir al vespre. Aquí és on la ja comentada intuïció masculina entra en acció. En rebre els mails convocant-me a sopar ja es deia que s’havia de parlar de “com havia anat tot”. Com que jo tinc intuïció, vaig pensar, això és que explicaran tots els detalls i anècdotes del casament i del viatge posterior. I jo, com a bon massoquista, què vaig fer?

Doncs com un campió em vaig empassar les dues hores llargues de “marujeo” pur i dur sobre el tema. Digueu-me inconscient, penjat, perdut, animal, el que vulgueu, però en el fons (no molt en el fons) em vaig divertir i tot. I és que és aquí on vaig trencar el segon gran mite sobre els homes en general. A part d’intuïció, també som uns xafarders. S’ha de reconèixer. No mirem “salses de tomàquet ni de roses” per la tele, ni llegim “lectures o holes en 10 minuts”, però en el fons (bastant al fons) ens agrada saber xafarderies.

I ara anant al tema del sopar d’ahir, la novetat va ser que vaig veure els anells. Quina gran cosa, això dels anells. En veure’ls vaig pensar, inevitablement, en en Frodo i la seva relació amb l’ANELL. Encara no sé perquè hi vaig pensar. En tot cas vaig aprendre que hi ha anells més rodons que d’altres, d’or blanc, d’or normal, de titani, amb pedres i amb “pedruscus”. Sempre és bo saber coses noves...

Bé, doncs així he acabat la setmana. Si tenim en compte que la setmana passada la vaig acabar anant de rebaixes com un gosset per tota Barcelona i aquesta m'he convertit en un "maruju", començo a tenir dubtes seriosos sobre la meva personalitat. Seré un calçasses??? M’estaré convertint en un metrosexual de comportament???? Això no pot ser. I el més important, no ho pot saber ningú! Em sembla que m’autocensuraré i no publicaré aquest post, no fos cas que els meus moments de debilitat deixin en entredit la meva imatge de “mascle ibèric”. Ehem...
Au, no rigueu i a treballar.

NECESSITO VACANCES!!!!

Noto com mica en mica
tinc menys energia.
Camino més lent cada dia,
el cos no em reacciona
amb la rapidesa esperada.
La calor m’aixafa,
i la claror m’acota la mirada.
El vent m’arrossega,
en direcció equivocada.
L’aigua no em calma
la set acumulada.
I la feina no s’acaba
sinó que em mata.

Notícia del Regne de Mallorques

Ahir vaig anar al Mercat de les Flors a veure l'espectacle "Notícia del Regne de Mallorques". Va estar molt bé. M'explaiaria dient que va ser espectacular, com esperava que fós pel nivell dels cantants (Lídia Pujol, Alba Guerrero,Miquel Gil, Cris Juanico, Roger Mas) però la veritat és que va estar "només" molt bé. El meu nivell musical és ínfim, tirant a molt "ínfim", de forma que segur que se'm van escapar molts detalls. En tot cas, faré un parell d'apunts, sense voler arribar al nivell de crítica, ja que no sóc ningú per criticar fora del "m'agrada/no m'agrada".
En primer lloc, el tema del flamenco. No sé ben bé què hi pintava en un recital d'aquest tipus, i més si es buscaven ritmes i lletres del Regne de Mallorques... La veritat és que en algunes cançons la fusió amb aquest estil va donar molta "vidilla" a l'espectacle, igual que la rumba, però recordo una cançó del principi on l'Alba Guerrero va fer un recital flamenco acompanyada per la guitarra que no va acabar de lligar amb la resta. I amb això no vull dir que no ho fes bé, ja que té una veu espectacular. En tot cas, va estar molt bé veure en Miquel Gil i en Cris Juanico "picant de mans".
En segon lloc, la majoria de cançons eren bastant inintel·ligibles. No pel fet de ser cantades en mallorquí, menorquí o català del nord, sinó perquè no s'entenia el que cantaven. En aquest sentit, hauria estat bé que ens haguessin donat un fulletó amb el nom de les cançons i una mica d'explicació sobre les mateixes. O directament les lletres...
En tercer lloc, per mi, l'actuació d'en Cris Juanico va ser espectacular. Té una veu brutal i la sap modelar de forma increïble. La resta de cantants també ho van fer molt bé, cadascú amb la seva veu tan diferent de la dels demés. Potser es podria dir que a en Roger Mas no se'l sentia, quan combinava la veu amb la d'en Miquel Gil, però és que per fer-te sentir per sobre del valencià s'ha de tenir una veu molt potent!!!
En quart lloc, la indumentària de tots els artistes era molt adequada. La flamenca amb sabates de tacons i un vestit "típic" i els altres amb roba senzilla i ampla. Amb espardenyes, aubarques o descalços. Em va agradar.
I finalment, els músics. Barrejar un violí, amb guitarres (acústica i flamenca), sac de gemecs, acordió, flabiol, flauta, contrabaix i bateries ha de ser una cosa complicada. El resultat, però, va ser molt i molt satisfactori.
En conclusió. Si algú s'entera que tornen a repetir l'espectacle, que no s'ho pensi i hi vagi. Val la pena. Malgrat el flamenco, que com haureu notat no és sant de la meva devoció...

Sobre amor i dolor

Caure serà més dolorós quant més

Amunt siguis.
Si anessis sobre quatre rodes, et diria:
Corda-te’l, corda-li, si parlés d’un

C
...I
....N
......T
........U
..........R
............Ó

Però ja ho sabeu,

no AcostuMO a paRlar de vehicles…

Una petita Barcelona????

Aquest cap de setmana he anat a Blanes després d'un mes sense posar-hi els peus. I la veritat és que m'he horroritzat. Noves estructures d'edificis en construcció allí on hi havia un bosc, i moltíssima gent per tot arreu. Ha sigut horrible.

El poble (millor dit, ciutat) estava col·lapsat pels cotxes i per la gent. A totes hores gent. A quarts de 10 de la nit problemes per trobar taula al bar de sota de casa. A quarts de dotze del matí es feia impossible trobar un racó per estendre la tovallola a la platja, on l'aigua estava bruta i plena de meduses. I tot per la gentada que hi ha al poble. Segons les darreres informacions som més de 37000 habitants censats. Ho trobo una animalada. Quan feia primer de BUP recordo que vam arribar a 21000 habitants i ja ens posàvem les mans al cap... I a més, s'ha de tenir en compte que hi ha moltíssims apartaments que són de segona residència. Tot això, més els estrangers que estan en càmpings o hotels i la gent que ve a passar el dia a la costa, fa que aquests dies, sense exagerar, a Blanes hi haguessin unes 150.000 persones pul·lulant pels carrers. I el poble segueix essent igual de petit que sempre.

El resultat és una aglomeració similar a la del portal de l'Àngel de Barcelona els dies de Nadal. I la festa major, amb el concurs de focs de 7 inacabables dies i milions de visitants és la setmana que ve... O sigui, que millor que als qui no se us hagi perdut res al sud de la Costa Brava, us quedeu a casa vostra i no vingueu, que vull una mica de tranquilitat durant el cap de setmana.

I si els amos dels bars, restaurants i xiringuitos es piquen, doncs que es rasquin, que a mi m'han destrossat el poble i també tinc dret a queixar-me.

Amors que maten (II)

T’ofereixo el meu cos.

Embolcalla’l.

Et vull més a prop.

Posseeix-me.

…però no em facis mal.



(No us fan por les serps?)

Amors que maten

Ell digué:

- Ignora el dolor i abraça’m. Sempre et tindré dins el meu cor.

I ella, embruixada per la seva figura imponent, l’abraçà amb totes les seves forces.

Per bé o per mal, mai s’oblidaran.

Vida de gos?

Mai t’has cregut un gos,

Sempre has dut una vida humana,

Mai t’has arrossegat com els teus,

Sempre amb la postura altiva

I és que mai has tocat de peus a terra

Ni ara, que ets vell i tens la mirada trista

I dus aquestes sabates de nena

Una explosió

Bé, acabo d'arribar al despatx i m'he trobat les companyes revolucionades. Sobre les 8 i poc del matí han sentit una forta explosió a prop del despatx. Han sortit i han preguntat però ningú sabia res. Han sigut moments de nervis, tot i que l'explosió ha sigut un carrer més enllà d'on estem. En veure que res no passava, han tornat a treballar, però al cap de no més de cinc minuts tot de sirenes han omplert la zona. Una altra companya que venia a treballar a quarts de nou s'ha trobat els cotxes de policia derrapant en contra direcció pel carrer Aragó!!!! i per Bruc. Han anat al Consolat italià que hi ha per aquí i hi han entrat corrents. A hores d'ara encara sento sirenes de policia o ambulàncies que volten per aquí.

Ara tinc un gran dubte. Ha sigut un atemptat (recordem que Itàlia és un dels objectius prioritaris dels terroristes) o bé una explosió de gas? En tot cas, mentre espero notícies per la ràdio o per internet (encara no he trobat cap referència enlloc), una cosa tinc clara: el terror ja és entre nosaltres.

Coses per fer a Barcelona

Si a algú li agrada la pintura, i en especial el surrealisme que vagi més enllà d’en Dalí, no es pot perdre l’exposició Planells surrealista, que fins el 27 d’agost serà a l’Espai Cultural Barcelona, de la Caja Madrid, a la Plaça Catalunya de Barcelona.
Quan vaig veure l’exposició a Blanes, em va impactar el fet que eren quadres molt lluminosos, gairebé alegres vistos des de lluny i, malgrat tot, inquietants, tristos i amb referències (iròniques?) a la mort. No sé perquè em va atreure. Potser perquè en la seva pintura hi reconeixia aspectes del meu poble? Potser perquè estic tan “sumbat” com ell i si sapigués dibuixar ho faria com ell? En tot cas, si hi aneu amb temps, no us perdeu el video on no es talla a l’hora de criticar en Dalí i la resta de surrealistes de l’època. Ah, aquest quadre de sobre és “El jugador fantasma"

Ah, ara mateix m’han recomanat moltíssim les sessions de cine a la fresca a Montjuïc. El cartell pinta prou bé. L’escenari és collonut, i 3 Euros és lo que valia anar al cine fa 5 o 6 anys… Apa, que vagi bé aquesta setmaneta que comencem!

Més bombes

Seria molt hipòcrita pensar que la culpa dels atemptats és NOMÉS dels qui posen les bombes. El que és evident, però, és que les víctimes són innocents, com els civils que viuen arreu del món i són víctimes de les guerres i dels atemptats indiscriminats, com els de les torres bessones de NY i els iraquians o afganesos. Però no com els soldats (del bàndol que sigui) que entren en guerra. Ni com els polítics que decideixen enviar a la guerra els seus soldats...

Cada cop que els salvatges d'Al Qaeda ataquen el primer món a mi em vénen dos sentiments (a part de l'odi cap els autors), cap d'ells superior a l'altre: llàstima i horror per les vides estroncades per una banda, i profunda indignació amb els "meus", és a dir, amb els suposats líders civilitzats d'Occident que no han sabut/volgut tenir unes relacions mínimament amistoses amb tot el que és Orient/3r món.

Una llàstima que l'única manera que a la gent del carrer ens recordin les injustícies que hi ha al món, les diferències entre nosaltres (els afortunats del primer món) i ells (malgrat l'heterogeneitat dels ells), sigui fotre 4 bombes a qualsevol ciutat europea. En tot cas, vista la indiferència amb què ens mirem les destrosses que hi ha a l'Iraq (jo el primer), quina altra solució tenen aquests salvatges?

Res, que o ens posem d'acord o entrem en guerra oberta... Buffff!

La subhasta del peix

Avui he tingut dubtes i he acabat escrivint dos posts. Un molt sobat sobre el tema dels Jocs Olímpics i aquest altre. El dels Jocs me’l reservo per més endavant, a veure si encara tindrà vigència…

Hi ha moltes coses del món que em rodeja que em cabregen molt perquè em toquen d'aprop, altres coses que trobo injustes i m'afecten poc i d'altres que m'indignen i opino. Avui ha tocat el tema del peix a Blanes, que no sabria en quin d'aquests tres punts incloure. A veure si m'explico...

A la Costa Brava, com suposo que passa a la resta de Catalunya, els oficis tradicionals estan en retrocés, fer de pagès o de pescador a petita escala implica trencar-te els ossos i invertir milers d’hores per aconseguir (si la natura ho vol) treure al mercat un producte. Tant pot ser un enciam, un quilo de patates o dues caixes de sardines. El fet és el mateix. Els meus avis són pagesos, gairebé jubilats per les circumstàncies i m’expliquen el que els costa produir un quilo de patates i a quin preu el venen al Sindicat. No tenen marge i, es podria dir que hi perden diners. Per això ja ho fan tan sols perquè és el que han fet sempre, i sense treballar la terra no sabrien viure, com de fet, ja els està passant. I per això mateix ni els fills ni els néts ens dediquem a treballar la terra. El problema és que el quilo de patates que ells han venut per 15 cèntims a la cooperativa, després, nosaltres com a consumidors el comprem a 1 euro i mig. Els pagesos es van unir per crear la seva pròpia cooperativa que els comprés els productes a un preu més just i després els distribuís. El problema és que la cooperativa ha sigut un fracàs i, en aquesta xarxa d’intermediaris (altrament dits vividors), quan es ven el producte a Mercabarna el preu ja s’ha multiplicat per 5. I el venedor de la botiga de fruites i verdures acaba sumant més marge al preu.

Però tornem al tema dels pescadors. A cinc o sis ports de la Costa Brava, els pescadors sempre han venut el seu peix en subhasta, encara recordo no fa molts anys quan anava al port a escoltar com el Parrell cantava el peix a la llotja de Blanes. Era impressionant, anava a una velocitat supersònica, fins el punt que jo acabava perdent el fil de què s’estava subhastant en aquell moment, si una caixa de gambes o un rap... De fa un temps ençà, els compradors de peix a l’engròs i alguns peixaters s’han posat d’acord per comprar el peix al preu que els interessa. Això, evidentment, provoca que siguin ells els qui fixin el preu de venda del peix, i no, la lliure subhasta on es competia entre petits peixaters i grans majoristes com aquest (l’individu més ric i tèrbol de Blanes). Així doncs, el preu de venda del peix en subhasta va començar a baixar (que no el preu de venda al públic!!!).

Els pescadors, més llestos que els pagesos, van creure que no podien acceptar que els compressin el peix per sota del preu de mercat i van decidir crear Giropesca, una empresa de l’associació de confraries de pescadors de Girona, que es dedicaria a comprar el peix en les subhastes a un preu digne i distribuir-lo ells mateixos. Davant això, els vividors (grans majoristes del peix com el que he enllaçat abans) s’han rebotat, fins el punt de boicotejar les subhastes i l’entrada dels camions a Mercabarna i han amenaçat als membres de Giropesca (per tot Blanes corre el rumor de les pràctiques mafioses del Ros…). Davant d’això, quin poder tenen els pescadors? En definitiva, són ells els qui pesquen… Doncs jo crec que el que haurien de fer és lluitar fins el final per crear una xarxa de distribució del seu peix, posant-se d’acord amb els petits peixaters de tot el país per vendre a través d’ells la mercaderia, passant dels grans majoristes que els volen enfonsar. Així els peixaters decidirien el preu de venda del peix i els consumidors podríem comprar a preus més raonables, ja que no hi hauria tants intermediaris xuclant entremig… I ja no cito la garantia que suposa saber realment d’on prové el peix que un compra…

Per cert, davant del problema, el director general de pesca de la Generalitat ha donat la raó als pescadors, però es nega a ajudar-los. Es veu que els “contactes i influències” dels majoristes del peix arriben molt amunt… El problema, així, queda en mans del consumidor. Què preferiríem, comprar peix (de vés a saber on) a la botiga de congelats o a la peixateria del barri? Jo ho tinc claríssim, però hi ha una part de la població (no sé si majoritària o no) que imbuïda per la societat consumista en la que vivim abarrota botigues com la Sirena, com també ho fa en Carrefours o Corte Inglés…

Bé, aquí us he exposat el meu punt de vista, fruit de l'observació externa del cas. Si voleu més informació sobre el tema, podeu clicar aquí o aquí.

Segona part del recopilatori de records

- Carn acompanyada del Marqués de Cáceres, que no és marquès ni extremeny, sinó vi negre de la Rioja. Mmmm. Els politòlegs per una banda i els banyolins al seu rotllo. Jo parlant amb uns i altres i amb totes les copes buides.
- La mare de la núvia fa un discurs. El clava. Després de felicitar els nuvis i agrair la presència de tothom en 20 segons, ve a dir que ha volgut homenatjar als de fora amb una cosa ben típica de les terres de l’Ebre. Només se me n’ocurreixen tres: l’arròs, la baldana i en “Quico el Célio”. Ja estic tip de menjar i reso per la tercera opció.
- Déu m’escolta. Està content que hagi anat a missa dos caps de setmana seguits. Ho hauré de fer més sovint? Apareixen els 4 cracks vestits com sempre i dedicant jotes als nuvis. “Lo Marc que ha estudiat ciències polítiques és un home ben lletrat i la Marta que és metgessa el cos et deixa ben arreglat” (sonava molt millor cantat que escrit).
- Disbauxa general! Festa de la grossa. Les àvies tortosines dretes aplaudint. Tot el jovent cantant. El furor de Quico el Célio ha arribat fins a Banyoles. “De Roquetes vinc, de Roquetes vinc, de Roquetes baixo… agulles de cap, agulles de cap, agulles de ganxo”.
- I treuen el porró i comencen amb la cançó de “lo vi de Batea”. Candidats a fer el primer traguinyol? El personatge del primer glop és un d’Amposta que després tractaré a la barra lliure del ball. Un tiu molt peculiar que m’explica la seva vida en 2 minuts: l’ha deixat la novia fa una setmana, va ser militar a Bòsnia i se’n va de festa a no sé quina disco de xumba-xumba que hi ha per aquí. Quin paio.
- El segon en passar pel porró és en Neru, amic d’en Marc, que compleix amb escreix mentre tot el menjador retruny: “EL NUVI, EL NUVI, EL NUVI!!”
- I arriba el moment del nuvi, que aguanta uns 10-15 segons fins a buidar el porró. Més endavant reconeixerà que “lo vi de Batea” no l'ha entusiasmat gaire… Esperem que no sigui impediment per disfrutar de la nit al Parador!
- Gelat de postres i pastís nupcial. S’estan ben bé més de cinc minuts amb aquella catana tan perillosa rebent fotos per tots els costats. Tan sols fan un parell de talls. La resta de pastís (d’aquells de 6 o 7 pisos) el tallaran els cambrers a la cuina.
- Més crits de “que s’estimen, que s’estimen”. És curiós com els gironins ja hem adquirit aquest accent característic del sud…
- Un cop dinats, cap a baix a veure el vals que no serà. I és que en Marc i jo ens assemblem en algunes coses i una d’elles és la incapacitat gairebé total a l’hora de ballar al ritme d’una música.
- Sona el “Boig per tu” i la pista es converteix en un niu d’amor on la parella més feliç del món (se’ls havia de veure) s’estima als ulls de tothom. Molt bonic. Gairebé no la trepitja gens i es mengen a petons. Emocionant de veritat. Quan sembla que hauran superat el tràngol del ball, els del “Guateque” diuen que han de posar un vals.
- El pànic s’apodera dels enamorats que, malgrat la tensió, superen amb un notable (i molts petons) el moment.
- I a partir d’aquí, visites a la barra, on descobreixo que el vodka amb llima entra molt millor que la resta de begudes quan no hi ha cervesa a la vista. Ens fem amics amb l’ampostí bevedor de porró que s’intenta lligar la meva xicota. Ueppppppp… no juguem!!!! Un parell de visites a can felip per buidar la bufeta i…
- Doncs sí, a ballar. Molt malament aniria jo per tenir la sensació de que no ballava fatal. O potser el fet d’estar rodejat de gent l’edat dels quals anava dels 20 i pocs als 60 i molts feia que no em preocupés tant pel ritme que duia…
- Molta gresca amb tothom, no recordo cap cançó fins que tots ens abracem i ballem rodejant la parella del dia, que no es desenganxen ni mig segon. Que bonic és l’amor!!!
- I final de festa amb el “Boig per tu - II”, que ara sí que ballo amb sa Roqueta, sense trepitjar-la molt i sentint-me una mica com els nuvis… Mmmm…

Recopilatori de records, ni exhaustiu ni necessàriament ordenat, del cap de setmana

- Son i mandra de bon matí a BCN.
- Gent de l’after del costat de la gasolinera. Tots comprant aigua. Les drogues segueixen fent estralls entre els animals de nit…
- Dues horetes curtes i arribada a Tortosa.
- Tots ben guapos i guapes i cap a l’Església (alguns més que d’altres)
- En Marc de 21 botons aguantant estoicament el sol a la porta de l’Església. No para de remenar el mòbil.
- Nervis, sembla que un dels autocars de banyolins s’ha perdut per Tortosa. No veuen cap riu. Igual a Banyoles tampoc hi veurien l’estany…
- Tots drets. Sona la música i entra la núvia. Molt guapa, nerviosa i somrient.
- Missa i lectures. Passa molt bé. Només mig badall culpa d’haver matinat.
- Arriba el moment. Intercanvi d’anells, llagrimetes i el micro que els juga una mala passada. És igual, ja que són ells dos els que s’han d’haver escoltat. La resta, contents com gínjols.
- La missa segueix. Arriba el moment de la comunió i es migbuiden els bancs de part de la núvia, els homes encorbatats majoritàriament. De Banyoles, alguns (pocs) van a tastar el cos de Crist tortosí. Té el mateix gust que al nord?
- Final de la missa, tots els joves cap a fora. Sol matador. Pètals de rosa i confeti en rotllana. Malgrat ser a Tortosa, aquí no hi ha arròs. Curiós…
- La cosa s’allarga. Després de signar els papers comencen una sessió de fotos dins la casa del Senyor. El confeti i els pètals enganxats a les mans. Molta calor.
- “Els amics del nuvi que entrin per la foto”. Confeti i pètals tornen a les bosses d’on no haurien d’haver sortit i tots cap a dins. Primera conversa amb l’home casat: “felicitats!”. Resposta: “Aviat tu, no?”. “Ehem, ja veurem...”
- Deixem la frescor de lcasa del senyor i tornem a l’infern.
- Ja surten. Pluja de tot menys d'aigua fresca i crits de joia. Cotxe d’època. Ell no para de tocar-se l’anell. Nervis i felicitat a flor de pell. Ens retrobem al parador. Ara van a immortalitzar-se.
- Camí de la Suda amb molt de trànsit... Arribada al parador i breu espera sota uns parasols poc eficients.
- S’obren les portes i apareixen cambrers amb safates amb suc de taronja. Mmmm la meva beguda preferida. La primera copa em dura 4 o 5 segons. No és només suc de taronja…
- Repeteixo. Boníssim. Torno a repetir mentre van apareixent i desapareixent plats amb delicadeses pel paladar. Quina set!!!
- Cambrers desbordats (sobretot) per la voracitat banyolina que acapara la taula de còctels i begudes. Un parell de fantes de llima i un parell de canyes. El cos recupera el to.
- Arriben els nuvis ¿al cap d’una hora? Salutacions, visca els nuvis, brindis i cap amunt.
- El parador és nostre!! Taula amb els politòlegs i amb banyolins desconeguts.
- Primer plat de peix i vi blanc. Mmmm. Primer contacte amb els banyolins desconeguts. Molt bona gent.
- Primers crits de “que es facin un petó”, contestats aclaparadorament per crits dels ebrencs: “Que s’estimen, que s’estimen, que s’estimen” Que “raros” que són aquí al sud.
- Sorbet de poma verda. Mmmm. Això això, “que s’estimen, que s’estimen”!!!!
(demà més)

Lo vi de Batea

Looooooooooooooooooooo vi de Batea, lo vi de Batea, lo vi de Batea, lo vi de Batea, lo vi de Bateaaaaa!!!!!

Este cap de setmana ha sigut gairebé complet. De casament per Tortosa i després excursions per les Terres de l'Ebre, que com més hi vaig, més m'agraden... I de cop i volta, la tornada a BCN, que cada vegada se'm fa més traumàtica. Tan, que se'm passen les ganes d'escriure i tot. En tot cas, visquin lo Quico el cèlio, el noi i el mut de Ferreries (o com es diguin), que els nuvis s'estimen i que visca lo vi de Batea (encara que em vaig quedar amb les ganes).

Au, salut, lectores i lectors!!!

Trànsit exclou telefonistes amb accent castellà.

En primer lloc, cal dir que el temps de lectura diària que destino als diaris gratuïts globalment mai supera el minut. I això que cada dia n’agafo molts. És més, és estrany el dia que no arribo a casa amb menys de deu exemplars de diaris gratuïts. No us penseu que sóc un massoquista o que m’he tornat boig i llegeixo la porqueria que s’escriu en aquests diaris. No… El que passa és que el meu pare cria canaris. I els canaris caguen. I el meu pare té moooooolts canaris. I aquests caguen moooooooolt. I per higiene, cal que caguin sobre una sorreta que es posa al terra de les gàbies i que val una pasta llarga o bé que es desfoguin sobre fulls de diari que reposen al fons de la gàbia i que s’han d’anar canviant de forma periòdica. I esclar, a casa ara resulta que som uns consumidors compulsius de diaris gratuïts.
Bé, tornant al tema. Aquests diaris en general destil·len un espanyolisme recalcitrant i, a part, redacten una gran majoria de notícies en castellà. Tot i això, jo sóc dels que els ajudo a sobreviure, ja que a les estadístiques jo sol dec constar com a més de deu lectors. "Mea culpa"
El títol del post d’avui era la notícia principal, redactada en català, del pamflet “metro” d’ahir. El problema més greu, apart del títol en sí, ve en el redactat de la notícia: “Una aspirant es queda fora per tenir-lo molt marcat” o “Ser castellanoparlant és un punt feble, segons l’informe” són els dos subtítols de la joia periodística referida a una plaça de personal laboral per una telefonista del Servei Català de Trànsit. I llegeixes la notícia i arribes a la conclusió que a la candidata no la van escollir perquè tenia dos punts febles:
a) Marcat accent castellanoparlant.
b) Té una filla i percep un ajut familiar.

Anem a pams: el punt a) és justificat per part del SCT més endavant dient que “per accedir a un lloc de treball com el de telefonista o atenció al públic és vital tenir un bon nivell de català, però també de castellà”. I s’afegeix que “la pròpia candidata va admetre que no dominava el català” i que “va demanar fer l’entrevista en castellà”.
A veure, si la candidata no en té ni fava de català, com carai em pot oferir un bon servei a mi, que sóc catalanoparlant???? És que deu ser de les que diu que “hay retensiones entre Casteidefé y Payejá”…

El més fort, però, és el punt b), ja que enlloc ningú entra a valorar que el fet de ser mare i percebre un ajut familiar sigui un punt dèbil per no contractar-la. I això sí que és una discriminació, no trobeu?

Desgraciadament, observo com un dia més es compleix la regla de sempre: qualsevol excusa és bona per fotre CANYA CONTRA EL CATALÀ. En fi, ben cagats, els canaris del meu pare…