dilluns, 31 d’octubre del 2005

Si la reina vol corona, corona li darem...

Ja ha nascut la que s'espera que sigui la cap de l'Estat espanyol d'aquí uns (molts) anys.
Ara resulta que el MFDLGP Felipe diu que no hi haurà cap problema perquè ella es converteixi en reina de "todos los españoles" perquè es reformarà la constitució, que és el que la majoria del "poble espanyol" desitja. Així, la institució es modernitzarà i s'adequarà als temps moderns. I tota la claca ignorant o interessada ja aplaudeix amb ganes. Per mi, el que més s'adequaria als temps moderns seria la desaparició de tota aquesta colla de "vividors pijos" i fer de l'Estat espanyol una república amb un cap d'Estat escollit democràticament per tots. Però bé, com que d'espanyol no me'n considero ni a les dures ni a les madures, tampoc espero que la meva opinió sigui considerada representativa d'això que en diuen "opinió pública espanyola".
En tot cas, la Constitució es pot reformar per maquillar el despotisme de la institució monàrquica i fer-la més "moderna" però per RES MÉS. A més, en cas que la reforma constitucional tiri endavant, s'haurà de votar si es vol permetre que una dona accedeixi al càrrec de reina però no es podrà votar si es vol que es canviï el sistema o no. Així, si la "voluntat popular" vota majoritàriament que una dona pugui accedir a aquest càrrec (com crec que passarà), la institució en sí quedarà legitimada.
Per la fi dels privilegis,
Visca la república,
Mort a la monarquia.

divendres, 28 d’octubre del 2005

Quanta raó i que poc que ens escolten...

L'ACA vol fer pagar als pagesos de Blanes l'aigua dels seus pous per finançar la dessalinitzadora. Blanes.
"L'Agència Catalana de l'Aigua (ACA), que depèn de la Generalitat, vol fer pagar als pagesos de Blanes, Malgrat i Palafolls, l'aigua dels seus pous al preu de 2 cèntims per metre cúbic. Amb aquesta mesura, la Generalitat intenta pagar el cost de la planta dessalinitzadora, però ahir els pagesos ja van mostrar-hi el seu desacord i van amenaçar amb mobilitzacions.
El president de la cooperativa de Blanes, Agustí Robert, va explicar que els pagesos són els únics que estalvien aigua i han aplicat mesures d'estalvi com el reg gota a gota i va acusar les administracions de permetre un creixement urbanístic desenfrenat sabent que no hi ha prou aigua. A més, Robert va recordar que els pagesos ja paguen l'aigua perquè per extreure-la dels pous cal fer conduccions i bombes d'aigua, cosa que es paguen ells.Al marge d'això, els pagesos consideren que és injust que ells que no utilitzen la planta dessalinitzadora hagin de pagar-ne l'aigua i parlen de l'existència d'un greuge comparatiu entre ells, a qui la Generalitat vol fer pagar l'aigua, i la resta de pagesos de Catalunya que no la paguen. Mentrestant, els pobles de la conca mitjana i baixa de la Tordera, entre els quals hi ha Fogars de la Selva, Tordera, Maçanet, Massanes, Hostalric, Sant Feliu de Buixalleu, Breda i Riells, als quals la Generalitat també vol fer pagar l'aigua, ja han dit que no ho volen."
A part de que trobo totalment encertades les explicacions de l'Agustí Robert, també trobo que oculta qui és que va recolzar el creixement urbanístic desenfrenat a Blanes, que va ser ideat i perpetrat des de mitjans anys 80 pel PSC i IC-V/Esquerra Unida de Blanes, i continuat per CiU quan ell mateix n'era regidor. I encara recordo que en aquella època només un partit gairebé testimonial s'hi oposava: ERC.

dijous, 27 d’octubre del 2005

Habitatge

450.000 pisos buits i tancats a Catalunya, segons el Cens. Aquesta dada no me la crec. El cens està fet amb el cul i no sé fins a quin punt comptabilitza o no dins aquesta dada els pisos de lloguer de temporada o els habitatges de segona residència. A més, el 45,6% d'aquests pisos pertanyen a comunitats de veïns (què carai significa això???) i només el 0,8% a empreses. En definitiva que no m'ho crec. Per això, abans de res, cal saber què s'entén per un pis buit. Aquesta és la mare dels ous. Per mi un pis buit és un pis que durant molt de temps (un any, dos anys?) no hi viu ningú, ni de lloguer ni dies sòlts i no es té intenció d'ocupar-lo (ni pels fills).
Un cop reitero que no em crec la xifra, el que sí que em crec és que hi ha molts pisos tancats i buits durant anys, on no hi viu ningú mai ni s'hi té intenció de viure. No sé quants són, però n'hi ha, i molts. I aquest fet és molt perjudicial per:
a) En haver-hi menys pisos al mercat, el preu de l'habitatge és més elevat. Aquesta és una arma que utilitzen les immobiliàries que compren diversos pisos en una zona i els van traient al mercat en comptagotes per tal que no en baixi el preu.
b) Com que hi ha pocs habitatges de segona mà al mercat, els constructors tenen la justificació per fer obra nova, que sobretot es crea en zones allunyades dels centres de les ciutats, de forma que el consum de territori augmenta. Quan es construeix en un solar buit dins una ciutat o es rehabilita un edifici antic aquest consum de territori no existeix, però aquest tipus d'obres són minoritàries.
c) La manca d'ingressos dels Ajuntaments troba en la concessió de permisos de construcció una taula de salvació. S'opta per requalificar terrenys i poder oferir més serveis als seus habitants antics, en alguns casos a costa dels nous usuaris de les urbanitzacions.
d) S'opta per la construcció de noves urbanitzacions o barris a les afores de les ciutats, amb dues justificacions: qualitat de vida i preu més barat. En temes de qualitat de vida no m'hi poso. Ara bé, el preu de l'edifici potser és més barat, però el temps i els diners que s'inverteixen en desplaçaments recupera amb escreix l'estalvi. A més, aquestes urbanitzacions o barris d'extrarradi no disposen dels serveis que té el centre d'una ciutat. I la gent que viu en aquests llocs creats expressament hauria de tenir algun impost extra per compensar el fet de portar el subministrament elèctric, d'aigua, de gas, de carrers, voreres... a un lloc anteriorment deshabitat. Per no parlar de la contaminació que comporta tenir tres cotxes per família i usar-los cada dia...
e) La construcció es converteix en el motor de creixement del PIB del país. I això és un gran risc perquè els terrenys edificables es reduiran dràsticament algun dia o ens carregarem totes les àrees rurals. I quan es redueixin els terrenys edificables i augmenti l'atur en el sector de la construcció, tindrem una colla de desocupats sense formació perquè des dels 16 anys, enlluernats pel diner fàcil, que es dediquen a ser picapedrers i no serveixen per res més.
Per això, jo estic amb el Conseller Milà en què cal incentivar que els pisos buits surtin al mercat. I si s'ha d'expropiar en casos extrems, doncs endavant. Que alguns es posen les mans al cap per la propietat privada però no pel dret a l'habitatge.

dimecres, 26 d’octubre del 2005

Xirinacs

Us adjunto la part del discurs que en Xirinacs va fer l'Onze de Setembre de 2002 al Fossar de les Moreres i que li ha valgut una condemna de dos anys de presó:
"Ara vull entrar en un tema curtet, però important, que ningú me l'ha dictat. L'organització d'aquest acte no té cap responsabilitat del que jo digui. No m'han posat condicions de cap classe. Ho dic jo, sota la meva responsabilitat. Es tracta del terrorisme. Jo em sento en aquest moment amb els peus assentats damunt dels ossos de terroristes, d'aquella gent que va defensar per les armes Catalunya i els Països Catalans. Perquè també van caure, alguns abans i alguns després, la resta dels Països Catalans, sota el Borbó francès o espanyol. Em refereixo a aquells que van defensar la nació per les armes i que avui dia els homenatgem.L'Ajuntament de Barcelona ha fet un pebeter aquí, unes coses molt boniques. Són terroristes perquè van lluitar amb les armes per defensar el seu país, com fa ETA.Els alemanys deien terroristes als maquís que defensaven França, els francesos desprès els van dir herois. Els francesos tractaven de terroristes els algerians perquè lluitaven per Algèria i desprès els algerians els han fet herois. Aquests que estan enterrats aquí son els nostres herois. Si els enemics s'entesten en dir que són terroristes, doncs nosaltres també som terroristes.Macià, en la introducció de l'estatut d'autonomia de 1931 deia: tan de bò que no faci falta exèrcit. Era no violent de cor, tot i ser militar. Però si necessitem exèrcit que només sigui defensiu, qui sigui només per defensar allò que ens han pres. És molt diferent un exèrcit ofensiu. que un exèrcit defensiu. Aquestes paraules de Macià no tenien res a veure amb les d'aquelles persones hipòcrites, de vegades fins i tot bisbes (fora de quan guanyà en Franco) que diuen que s'ha de negar la violència vingui d'on vingui. Són hipòcrites, són hipòcrites.Gandhi deia que el no violent no pot tractar amb neutralitat les parts d'un conflicte violent: l'agressor és l'enemic, l'agredit és l'amic, tot i que sigui violent. Jo he intentat tota la vida lluitar per la via no violenta. Però declaro aquí i ho dic ben alt, per si hi ha algun policia o algun fiscal: em declaro enemic de l'Estat espanyol i amic de la ETA i de Batasuna.Penseu que la guerra tenia a l'Edat Mitjana unes nobles regles d'una certa humanització, especialment a partir del moment en què l'abat Oliva, un dels fundadors insignes de Catalunya, va establir les famoses Lleis de Pau i Treva. Avui dia i ha la convenció de Ginebra per fer la guerra una mica mes humana i menys salvatge, però poques vegades se segueix la convenció de Ginebra. Ni en les guerres espanyoles ni en les americanes. Els americans han tirat bombes sobre hospitals, els americans han tirat bombes sobre escoles, els americans han matat els enemics amb bulldòzers tot ofegant-los amb sorra, els americans han tirat napalm al Vietnam i a Corea, els americans han tirat bombes sobre gent que s'anava a casar, que celebrava la cerimònia d'un casament. Quan el terrorisme és d'Estat, d'aquestes barbaritats se'n diuen efectes col·laterals i a continuació s'afegeix "ho lamentem". Recordeu que Batasuna, al País Basc, quan ETA produïa un fet d'aquests també deia "ho lamentem" al Parlament o als Plens municipals. Com a mínim estan d'igual a igual.Però torno a insistir que és radicalment diferent ocupar un país aliè que defensar-se de l'ocupació del propi país. És essencialment diferent. I, a més a més amb estils diferents. ETA, com que està en guerra, mata però no arrenca ungles. Jo he estat a la presó amb gent d'ETA amb ungles arrencades.ETA no tortura. ETA mata els que considera els seus enemics, però no tortura. En canvi, Lassa i Zabala van morir torturats. ETA posa bombes en un lloc on es pot ferir gent que no sigui militar o no sigui relacionada amb els opressors, però avisa. Sabeu quant costa, en règim de clandestinitat, trobar la dinamita, pagar-la o robar-la, transportar-la, col·locar-la, i, a sobre, quan ho tenen tot a punt, avisar que la desactivin? Responeu-me, per què ho fa, això? Ho fa per què encara conserva una mica de noblesa, de l'estil de Ginebra i la conserva per què encara els seus enemics, molt més poderosos, no l'han malejat prou, tot obligant-la a dur una vida de rata de claveguera, amagats, perseguits, sense poder tenir parella, ni fills, ni tan sols anar al cinema. No poden tenir res. En aquestes circumstàncies no poden filar massa prim i si de vegades fereixen algun innocent no és la seva voluntat.La gent potser no sap que, en el cas de l'Hipercor de Barcelona, ells van avisar i va ser la policia o els responsables de l'empresa qui van callar. I si, encara, l'estat espanyol no tira bombes com ETA, si no posa tancs al carrer com els anglesos a l'Ulster o els jueus a Palestina, és per que és prou més fort i no ho necessita. I mireu els jueus com tot i posar els tancs al carrer contra els palestins no han il·legalitzat al-Fatah d'Arafat, i els anglesos no han ilegalizat el Sinn Fein. En canvi aquí s'il·legalitza tot, s'ignoren les treves -unilaterals- es busquen -a l'estil Sharon- la guerra i les víctimes i es mata l'emissari de la pau basada en la independència. Per tant, estic totalment en contra d'aquesta il·legalització i, si això provoca que em jutgin i em condemnin, estaré orgullós d'anar a la presó, per què la presó serà el nostre lloc.
Aplaudiments.
Una paraula més, per acabar, adreçada a l'Esquerra Independentista que està a l'alça. D'independentista suposo que aquí n'és tothom o la immensa majoria. De l'esquerra potser no. Hi pot haver-hi també gent que sigui de dretes i gent que sigui de centre. Demano que aquells que siguin d'esquerra sàpiguen posar-se a l'altura del segle XXI. L'esquerra clàssica inventada als segles 19 i 20 està molt decaiguda per què la força dels oprimits no és avui només la força dels obrers. Avui dia hi ha poc treball i per tant pocs obrers. La força dels oprimits és la "força del poble" sencer, que cabalment això vol dir la paraula "democràcia". En tot el món hi ha una demanda de participació democràtica. I jo demano a tota la gent independentista i d'esquerres que es posi a favor del poble ni que siguin partits, ni que siguin sindicats, ni que siguin entitats, tots a favor del poble.L'única manera forta i no violenta per complir el deure de la independència per via pacifica és organitzar-se en assemblees populars territorials de barri, municipi, comarca, regió, país, nació. No dependrem d'exercits, no dependrem de Rockefellers, nodependrem de Vaticans, no dependrem d'instàncies foranes, com s'esdevé quan s'assoleix una independència mal feta. La nostra independència vol aconseguir-se i vol sostenir-se. I només se sosté si és fundada en ella matei,xa com els castells dels Xiquets de Valls o de Terrassa, amb la gran pinya a sota i l'anxaneta, el mes petit de tots, a sobre. Que la força estigui en el poble. Quan s'apropi aquell dia en què l'Assemblea dels Països Catalans estigui a punt per exigir la independència, us asseguro que els polítics més febles s'afanyaran a corre-cuita a declarar la nostra independència des dels Parlaments per tal que no ho faci el poble."
Ara barrejaré alguns temes:
Això és motiu de dos anys de presó.
Matar una dona conduint begut, sense carnet i no auxiliar-la és motiu d'absolució.
Dir que Catalunya és una nació és motiu d'insult, burla o rebuig.
Demanar un nou Estatut per Catalunya és motiu de boicot.
Dir que es volen uns Països Catalans lliures és motiu per ser titllat de feixista.
Parlar en català a un policia a València, Barcelona o Mallorca pot ser motiu de detenció.
Crear la Fundación Nacional F.F. és motiu de subvenció per part del Ministeri.
Qualsevol dia acabarem entre reixes...

dimarts, 25 d’octubre del 2005

Aeroport

Hi havia una vegada un aeroport. Feia molts anys que estava construït. En aquest aeroport hi aterraven avions tot sovint. A més, degut a que no era un aeroport molt gran hi havia algunes escoles de pilots i la seu del primer aeroclub dels Països Catalans: l'aeroclub Barcelona-Sabadell. L'aeroport quedava lluny de qualsevol habitatge o via de comunicació important, de forma que la seva presència no era cap perill extraordinari per ningú. Ara bé, amb la pressió urbanística i l'especulació immobiliària típica del Vallès i de grans àrees del país, es va començar a construir massa aprop de l'aeroport. Els ajuntaments i els poders públics, en l'època franquista i en la pseudodemocràcia en què vivim ara, van permetre que es construís a canvi d'ingressos extres per les seves arques. Els constructors, sempre àvids de fer negoci no van perdre el temps ni es van preocupar de construir edificis baixos sinó que van edificar monstres de molta alçada. I la gent, entre ignorant i despreocupada, va anar a viure-hi. I què passa ara? Doncs que tots els qui ara es veuen en perill demanen que l'aeroport es traslladi, sense tenir en compte que segurament els qui mai haurien d'haver anat a viure allà són ells, ni els ajuntaments haver permès construir en aquella zona els altíssims edificis que hi ha. Igual que jo no aniré a viure al costat d'una incineradora i, quan m'adoni que em molesta, demanaré que la tanquin. Si encara seran culpables els usuaris de l'aeroport...

dilluns, 24 d’octubre del 2005

Sóc aquí.

Ni platges paradisíaques, ni piscines per mi sol, ni viatges arreu del món... Ni loteria ni res. Tot plegat, una llàstima i un retorn a la realitat. No sé si posar-me a plorar...
Bé, aquest cap de setmana hem estat pel País Basc. Anar-hi en cotxe és una matada. I anar-hi en el nostre cotxe ja es pot considerar una heroïcitat. En tot cas el Corsita ha funcionat tan o més bé que els millors cotxes del món. Vam dormir en un hotelet pujant el Monte Igeldo, a Donostia. Ens vam afartar de fer vinets i tapetes pel barri vell de Donostia, on els catalans també som una plaga. Gairebé es sentia parlar més el català que l'euskera. Potser perquè allà ens tracten bé?
El dissabte vam anar a voltar per la Gipuzkoa profunda: el Goierri. Vam visitar poblets com Oñati, Idiazabal, Bergara, Segura, Getaria i d'altres que ni en recordo el nom. El poble més bonic per mi va ser Getaria, amb una església que feia pujada, amb una forma estranyíssima i un carrer que hi passava pel mig. I el mar a dues passes. El millor de tot, però és l'ambient que es respira en tots els pobles. Almenys de cares enfora, la gent fa vida al carrer, les places plenes de gent xerrant, bevent, nens jugant... I és que això dels nens és espectacular. Ni punt de comparació amb Barcelona, Mallorca o Blanes. Els bascs s'han proposat reproduir-se i ho fan com toca. Ja se sap que quan es proposen una cosa no s'aturen fins aconseguir-la... Per cert, segons el segment femení de l'expedició, els bascs estan boníssims. No sé què puc afegir a aquesta afirmació. Només que les femelles d'allà no deuen seguir el mateix patró que els mascles, ni observades després de cinc o sis gots de txacolí...
Ah, també vam descobrir que allà també estan de moda les ferratines d'animals en els cotxes. Ells han optat per les ovelles. I és que les ovelles basques són molt estranyes: molt peludes i amb les potes més curtes. (Aquí anava a afegir: com les basques. Però no, val més no generalitzar...) ;)

divendres, 21 d’octubre del 2005

Un matí qualsevol...

Avui seré un pèl escatològic, o sigui que els que us esgarrifeu per no res ja podeu deixar de llegir. I és que m'he llevat amb ganes de marxa... He anat al gimnàs i, com cada matí he nedat la meva mitja horeta. No sé perquè, hi havia una gentada. Érem tres per carril i els cops a totes les parts de la resta de la gent han sigut més freqüents. No és que ho faci expressament, però tinc els braços llargs, les espatlles bastant amples i el metge em va dir que havia de fer esquena, o sigui que no veig a la gent que se m'acosta. El monitor de la piscina ja m'ho va dir el primer dia: "tu ets voluminós, vés sempre per la dreta del carril i pels cops no et preocupis: tants en donaràs, tants en rebràs". I jo que em pensava que la natació era un esport inofensiu... Doncs avui, la gent que nedava era molt lenta i perdia bastant de temps a les voreres on esperava que qui em precedia arribés a mitja piscina per començar jo. Un d'aquests cops duia un home d'uns 40 anys a davant. He començat a nedar quan ell ja era a mitja piscina i... sí, quan he arribat a tres quarts de piscina li he fotut una hòstia al cap de les que fan història. Ha sigut totalment involuntari i per sort sembla que no li he fet sang ni res, però a mi m'ha quedat el braç adolorit. Jo no anava gaire ràpid, és més, hi ha gent molt més ràpida que jo, però avui no hi eren. El senyor estava abraçat a les boies del mig i em mirava amb cara d'atontat. Li he demanat perdó, li he preguntat si estava bé i el monitor m'ha cridat (sorprenentment s'enrecordava del meu nom) i m'ha dit que em posés al carril de la dreta de tot si no em molestava anar tocant paret. Així ho he fet i la veritat és que s'anava més tranquil. Més tranquil fins que ja arribant a la paret he tornat a tenir una topada. Ara amb una senyora de mitjana edat (espero que no fos la dona del d'abans). La culpa no ha sigut meva, ja que ella es veu que intentava sortir per l'escala quan he arribat jo i he contactat de ple amb el seu pitram, bastant exhuberant... La dona ni deu haver mirat si jo venia... Bé, la cosa no ha anat a més, però m'ha torbat una mica. Ja veieu, un dia que la parenta no m'acompanya a la piscina i ja creo problemes.
Un cop al vestuari, no faré comentaris del que he vist ni sentit perquè no sóc xafarder i no és res de l'altre món. Sobretot el que he vist. Bé, tan sols faré un comentari. Hi ha un senyor que hi és sempre que dimecres ja em vaig fixar en ell perquè es va estar gairebé un minut posant-se colònia. No exagero. Pssst, pssst, pssst, pssst, pssst, pssst... Va fer més de 50 descàrregues del vaporitzador de colònia sobre el seu cos. Una cosa exagerada. Avui hi ha tornat fins que se li ha acabat l'ampolleta. Dimecres n'hi havia més de la meitat...
Bé, i anant al tema escatològic. He anat a comprar el diari i el quiosquer de cada dia m'ha saludat com sempre i m'ha dit, vigila que un gos acaba de descarregar aquí davant... Bé, a mitja frase, ja he fet un moviment amb el peu amb la intenció d'esquivar la merda però ja estava fet i havia convertit una muntanyeta mig desfeta en una escampadissa fastigosa. No era merda compacta, no... El putu gos dels ous anava molt lleuger i la tifa tenia un color claret realment fastigós. Bé, després he anat arrossegant els peus fins a la feina i tot ha quedat ben net, però no m'he aconseguit treure la maleïda pudor del nas. ECSSSSSS... La part bona és que ja he tirat la loteria. Si dilluns no hi ha blog és que m'he escapat a una platja deserta a gaudir dels milions.

dijous, 20 d’octubre del 2005

Divenial (VIII)

Imatge de la Pam despullada apuntant amb la seva arma. Foto: Palatreco

Ella seguia despullada, amb els pits perfectes ballant al ritme l’esprint que feien. L’ombra del parrús pelut destacava en la seva pell tan blanca. Van córrer durant deu minuts fins que ella es va desviar del camí i va pujar dalt d’un turonet des d’on podia observar si els seguien. Va detectar uns individus que estaven a menys de 150 metres i que es dirigien cap a ells. Es va estirar a terra apuntant la metralleta per disparar. En Peter, desarmat i amb una bona trempera, no es va poder estar de treure la càmera de fotos de la motxilla i fer la fotografia que podeu veure a la capçalera. Va estar a punt de disparar, però va resultar que no eren més que tres preadolescents que semblaven perduts. Anaven malvestits i semblaven famolencs. Es van acostar fins que van veure en Peter. La Pam es va amagar. Van saltar d’alegria i van posar-se a cridar parlant en grenlandès. En Peter els va dir, en el poc grenlandès que sabia, que no els entenia i que si podien parlar en anglès. En aquesta llengua es van mig entendre. Resultava que duien des del dia del desastre voltant per Grenlàndia sense veure cap supervivent que no fós la colla de l’aeroport, on van ser molt mal rebuts perquè el seu clan estava enfrontat amb els líders del poblat de l’aeroport. Tota la seva família i tot el seu poble havien desaparegut sota les aigües i ara estaven sols al món.
Van demanar si podien seguir amb en Peter. Se’ls veia educats, tant als dos nois com a la noia i en Peter els va dir que sí que podien acompanyar-lo. Tan sols els va demanar que li donessin roba. Ells, sorpresos, van treure uns pantalons i una samarreta de la motxilla que un arrossegava i van veure com aquell home alt ho llençava darrera d’uns matolls. Van pensar que estava boig i anaven a recuperar-ho quan la Pam va sortir de l’amagatall, ja tapada.
Junts van seguir el camí fins allí on havien deixat el material abans d’acostar-se a l’aeroport. Van recuperar les armes, la roba i van començar una llarga marxa a peu fins a la zona de la muntanya on establirien la base. De dia caminaven sense parar i de nit dormien al ras. No els feia falta plantar les tendes ja que el fred havia desaparegut de Grenlàndia. El terreny ja no estava glaçat i herbes i matolls creixien arreu. El canvi climàtic era un fet. Amb els nois s’entenien bàsicament amb gestos. Els nens parlaven grenlandès i els adults francès. Així cap de les dues parts del grup entenia el que es deia dins l’altra. (no sé si seguirà)

dimecres, 19 d’octubre del 2005

Qui dia passa...

Ets el director general d'una empresa nova. T'han escollit a tu per tal que dirigeixis l'empresa i la facis créixer. La teva empresa és producte de la fusió d'altres empreses i dins el consell directiu hi ha gent que no has posat tu i que prové de les empreses més petites que van participar en la fusió. És com una UTE (Unió Temporal d'Empreses), model d'empresa comú entre les constructores. Arrel de la fusió, es reparteixen les diferents àrees de treball entre les tres empreses en funció del seu tamany. Afortunadament les teves persones de confiança tenen les àrees clau. Al cap d'un temps de treballar, t'adones que algunes àrees no rutllen com voldries. Algunes àrees depenen de la teva antiga empresa, i d'altres de les altres dues empreses. Decideixes, prescindint de l'opinió de la gent de la teva empresa que et va posar on ets i que ja tenen altres feines en l'empresa mare, que el millor és treure àrees de decisió a les petites empreses de la fusió i posar-les sota el teu control directe. Així l'eficiència i la coordinació entre àrees de l'empresa augmentarà. Però saps que no pots treure poder a aquestes empreses sense que es revoltin. Per això segueixes la regla més important en aquest món. Si en vols aconseguir 4, demana'n 25. I si distreus l'atenció amb una altra proposta absurda, doncs millor. Et rebatran les barrabassades i les absurditats, però no arribaran al pinyol de la qüestió. I el pinyol de la qüestió és que vols aconseguir-ne 4. Per això no en demanes 4, ja que te'ls regatejarien i et quedaries amb 1 o 2.
Comences avui mateix la teva tàctica cridant a la teva mà dreta al despatx. El tema és molt urgent i no es pot demorar més. Si no funcionen, al carrer, i ràpid, que com més s'allarga això, més mal fa. La teva mà dreta, per desgràcia teva no prové de la teva mateixa empresa i, tot i que et cau bé i se'l veu un tros de pa, mai pren decisions. Sempre les consulta amb el seu antecessor, que vas cessar perquè prenia decisions, massa i tot. Li guixes alguns canvis en un foli que has trobat per allà sobre i, a mesura que ell va retocant, tu vas fent altres canvis. El deixes que col·labori en el tema durant una estona fins que ja saps quines peces del seu àmbit són intocables. Llavors ell, en un atac de lucidesa i mostra d'incapacitat de decisió, decideix trucar el seu cap i exmà dreta teva. Aquí comença l'espectacle. La bola es fa més i més grossa fins que des de l'empresa petita informen directament a la teva empresa (la gran) que no estan disposats a acceptar aquests canvis a la UTE. Des de la teva empresa es posen les mans al cap, ja que han de tenir contents a l'empresa petita perquè tenen altres UTEs que no volen posar en perill, alguna d'elles més beneficiosa que la que dirigeixes tu. Les teves relacions amb la teva empresa no estan en un bon moment, ja que ells prioritzen massa l'altra UTE en detriment de la que tu dirigeixes. Tu estàs d'acord que la prioritat número 1 és l'altra UTE, ja que aquesta és la filosofia de la teva empresa, però creus que podries fer més gran la teva sense perjudicar l'altra. La teva gent no ho acaba de veure clar i et veuen com una persona amb pedigrí però una mica vell ja pels reptes que et proposes. En el fons són uns col·legials.
Tu esperaves que els teus companys d'empresa entendrien un canvi així. Veurien què hi ha darrera d'unes formes voluntàriament incorrectes i acceptarien que tu ets l'únic que pot fer canvis en el consell directiu. Però són uns passerells i t'han girat l'esquena. Ara segurament tocarà fer el políticament correcte: no fer tants canvis com creus necessaris i seguir passant els dies en la més absoluta ineficàcia. I aquí s'acaba la metàfora, Pasqual.

dimarts, 18 d’octubre del 2005

Una (altra) perla des de Mallorca

Com ja sabeu, amb Mallorca hi tinc una relació molt especial. I des de fa un temps també tinc una relació especial amb la premsa d'allà, ja que en sóc un lector bastant fidel. Us poso en situació: hi ha quatre diaris principals: l'"Ultima Hora", el "Diario de Mallorca", "El Mundo-El Día de Baleares" i el "Diari de Balears". El primer i el darrer pertanyen al Grupo Serra, propietat d'un cacic mallorquí que controla bona part dels mitjans de comunicació de Mallorca.
El primer és un diari populista, molt de "successos" i bastant localista. Ve a ser una barreja d'"El Periódico" i el "Metro". Està escrit majoritàriament en castellà. És el que menys llegeixo perquè a mi, això de saber que la veïna del senyor que es va morir a la platja el dimarts estava cuinant un plat de macarrons i es tirava a la neboda del difunt, que era lesbiana i blablabla..., no m'interessa gens ni mica.
El darrer de la llista, el "Diari de Balears" és dirigit per un dels fills del cacic, el més mallorquinista de tots. El diari està escrit en català, les notícies són bastant curtes i el nivell general del diari és bastant baix. Tan sols en salvaria l'apartat d'opinió, autèntic portaveu dels diversos corrents del nacionalisme mallorquí, des de l'esquerra més alternativa a la dreta d'Unió Mallorquina, partit del qual algun dia us en faré cinc cèntims. En tot cas, el "Diari de Balears" és, em sembla el menys venut.
El "Diario de Mallorca" és un diari que pertany al grup "Prensa Ibérica" (el mateix que té el Diari de Girona i el 9 Nou). Al contrari d'aquests dos, però, està escrit gairebé íntegrament en castellà. És un diari prou seriós, encara que molt enfocat a defensar les tesis del PSOE. Cal destacar que entre els seus columnistes habituals n'hi ha un parell (un parell mallorquí sempre són més de 2) que es dediquen a l'esport de moda a les Espanyes: atacar Catalunya, el tripartit, en Carod i, darrerament, l'Estatut. Perquè vegeu com les gasta el grup "Prensa Ibérica", només us diré quin és el bilingüisme que practica a Mallorca: a part del diari que us he comentat, té un altre rotatiu: el "Mallorca Zeitung". Imagineu en quina llengua està escrit aquest...
Finalment, tenim la "joia de la corona espanyola": El Mundo versió Illes Balears. Aquest diari és monotemàtic. El PP és la rehòstia i tots els altres són el pitjor del món. Excepte quan el PP no és prou antimallorquí/anticatalà. Llavors els posen a parir. De veritat. No exagero. El director que tenen és un navarrès exiliat a Mallorca més ultra que l'Aznar dels darrers temps que s'ha sabut envoltar del més granadet de la ultradreta ultraespanyolista mallorquina. Entre els nombrosos noms de columnistes destaca l'Antonio Alemany. Com que té una "o" al nom, no sé si el cognom l'hauríem de pronunciar "alemani". Avui, aquest fill de militar de la División Azul mort per allà la URSS, torna a atacar. El seu article no difereix molt de la seva línia gairebé feixista, però dins la paranoia de la invasió catalana (serà que ja tremola per la meva arribada a l'illa?) que li ennigula (ennuvola) el cervell es permet dir que l'article 3 de la Constitució, al seu parer, és inconstitucional. Llegiu-ho perquè ell és qui dicta la línia a seguir del govern Matas. En fi...

dilluns, 17 d’octubre del 2005

Divenial (VII)

En un primer moment ni tan sols va adonar-se que la pluja de cops s’havia aturat. Estava molt concentrat en protegir-se. Els braços envoltaven la motxilla, que li protegia la panxa i part de la cara. Va seguir gemegant i demanant clemència. És curiós demanar clemència a algú que t’ataca sense que li hagis fet res. Però això és el que en Peter feia. Finalment va començar a separar els braços de la motxilla. Estava convençut que esperaven a que es confiés i deixés el clatell al descobert per tal de matar-lo amb un sol cop. Per això va esperar una estona que se li va fer eterna. Quan va calmar-se una mica, va parar atenció al que passava al seu voltant. Tothom callava. El silenci era sepulcral. De cop i volta alguns murmuris. Uns xiuxiuejos. Uns somriures ofegats. En Peter es comença a incorporar. Mira darrera seu: ningú. Arrossega la mirada al seu davant i als costats i veu tothom d’esquenes a ell mirant en direcció a l’entrada de la terminal. Mica en mica s’incorpora. Ningú li presta atenció. Un cop dret veu per sobre dels caps una noia rossa despullada a l’entrada de la terminal. És la Pam. La temperatura no és molt desagradable, però calor no en fa massa... Està a uns 50 metres de la gentada i se’ls mira desafiant. Com a unica roba duu les botes de muntanya i una gran metralleta que li penja per l’esquena. No és excessivament alta, però la imatge que ofereix imposa. Tots els homes estan embadalits mirant-la i les dones també es mostren sorpreses. En Peter començà a desplaçar-se entre la massa de cossos. S’havien oblidat completament d’ell. De cop, la Pam es va posar a dansar. No ballava, no. Dansava, com havia fet des de petita. No hi havia música clàssica de fons, però tampoc feia falta. Un ambient màgic s’havia apropiat de la terminal. Tots els llops salvatges s’havien convertit en xaiets carinyosos. L’escena va durar uns 10 minuts. En Peter va tenir temps d’esmunyir-se fins als lavabos, des d’on va sortir de l’edifici i es va dirigir cap al mig de la pista d’aterratge. Al cap de cinc minuts, la Pam ja apareixia corrent i sense que ningú la seguís. En Peter tenia moltes preguntes per fer-li, però un desig passava per sobre de tot: l’hauria abraçat allà mateix, però havien de fugir d'aquell ambient tan hostil. (seguirà)

divendres, 14 d’octubre del 2005

Mal rotllo



Tot comença amb un calfred que et desperta.
Podria ser fruit de l'hivern que s'acosta,
del vent que tot s'ho emporta,
de la manta mal posada.
Cerques en la fosca,
primer forces la mirada,
et desplaces cap a l'esquerra,
fins que notes la meva absència.
Et sobresaltes i gemegues,
sense entendre la indiferència
que em provoques.

dijous, 13 d’octubre del 2005

BoiCATeja't!

Passo de parlar ni dels actes de la Hispanidad ni de l'Estatut. Tan sols us recomano que entreu aquí i poseu les coses més fàcils als espanyols.

De res.

dimecres, 12 d’octubre del 2005

Divenial (VI)

La Pam i en Peter van consensuar que el millor que podien fer era intentar arribar fins algun lloc amb més humans vius per proveir-se d’aliments i saber què fer.
Quan en Peter es va acostar a la ciutat de barracons que hi havia al voltant de l’aeroport va ser rebut amb mirades assassines i retrets. El culpaven, com a ciutadà continental de les desgràcies que hi havia hagut. Així li ho havia dit una senyora ja gran a qui havia intentat comprar uns trossos de bacallà que tenia exposats en el que semblava un mercat. Tenien coneixement de que mig món estava igual que ells perquè algunes càmares de televisió de ciutats com Boston o Lió havien quedat miraculosament connectades i oferint imatges arreu de l’horror. Havien arribat missatges acusant directament a una suposada gent rica de les explosions. Tot i això, la confusió era molt gran entre els grenlandesos.
En previsió d’una actitud hostil, havien decidit que la Pam no l’acompanyaria fins allí. El va esperar a tres quilòmetres de l’aeroport. En Peter va buscar cares conegudes entre la gentada, però li va ser impossible reconèixer ningú. Ni els seus amics amb qui havia conviscut els darrers dies abans d’intentar fer el cim, ni els dos guies que els havien acompanyat muntanya amunt, ni els botiguers a qui havia encarregat el menjar i el material per intentar el cim. Així doncs, es va trobar enmig d’una multitud que l’observava amb desconfiança mentre es passejava per la terminal de l’aeroport. Ell era alt, fort, ros, amb la pell colrada pel sol i una pinta d’occidental que no es podia amagar, i menys embotit dins la roba d’abric de darrera generació. Un jove alt i barbut de faccions esquimals i se li va acostar i, sense cap vergonya, li va intentar prendre la motxilla. La reacció d’en Peter va ser ràpida i el barbut no va sortir-se amb la seva. Ara, amb l’embranzida, el lladre va perdre l’equilibri i va caure de cul a terra amb un fort estrèpit. I llavors tot va anar molt ràpid. Primer uns insults en grenlandès, llengua que, com el danès en Peter no entenia, després un curt silenci, mirades còmplicees entre diversos dels presents, una ordre i deu homes se li van llençar al damunt. Quan en Peter se'n va adonar, va reaccionar, però va ser massa tard. Va poder córrer 15 metres en direcció a la sortida de la terminal quan el van interceptar i apallissar. Primer van ser puntades de peu a les cames, després a l’esquena i la panxa. Finalment li van buscar el cap. Ell estava ajupit i amb els braços intentava protegir-se tots els òrgans vitals. Estava convençut de que el matarien. Llavors, però, de cop i volta els cops van aturar-se. (demà més)

dimarts, 11 d’octubre del 2005

Divenial (V)

El primer problema al que es va enfrontar el Top1000 va ser que era molt complicat salvar 500.000 individus seleccionats. Per això es va optar per dos sistemes: la fugida a l’espai i la creació d’espais subterranis secrets i totalment acondicionats per viure-hi durant un màxim de dos anys. Aquest segon recurs era un risc molt elevat ja que la construcció d’espais sota terra d’unes dimensions tan elevades podia ser descobert per persones alienes als qui hi havien d’anar. A més, no estava clar que els refugis, malgrat les seves àmplies dimensions, poguessin aguantar la convivència de gairebé un miler de persones durant tant de temps.
Pel que fa a la fugida a l’espai, ja feia prop de 20 anys que hi havia bases terrícoles a Mart. Tan sols s’havien de construir les naus que durien a la gent allà i garantir la presència de provisions i establir un sistema d’ocupació per no avorrir la societat. Així doncs, un cop a Mart o tancats sota terra, es creaven noves minisocietats aïllades físicament però interconnectades entre elles, on cadascú exercia el seu ofici: els militars s’entrenaven per no perdre la forma, els científics investigaven, els geògrafs calculaven el lloc exacte del planeta Terra on caldria reconstruir la primera ciutat, els enginyers preparaven els plànols de les centrals energètiques que abastirien la ciutat i les xarxes de telecomunicacions; i d’aquesta forma, tots els ciutadans privilegiats es mantenien ocupats a l’espera del dia de la reconstrucció.
L’ambient en aquestes, diguem-ne reserves humanes, era excepcional: tothom coneixia, acceptava i acatava l’objectiu darrer de la missió: crear un nou món sense odis, ni diferències per motius de raça, sexe, religió o poder adquisitiu. Per poder complir l’objectiu era bàsic que tothom tingués les mateixes oportunitats per prosperar. Com que el punt de sortida era el mateix per tothom (s’havien salvat les classes intelectualment més preparades), no hi havia excusa pel fracàs. Les tensions entre aquests privilegiats van ser mínimes. Tan sols algunes petites bregues per motius amorosos i excés d’alcohol que van quedar en no-res.
Mentre a les entranyes de la terra i als confins de Mart s’esperava que la contaminació nuclear es reduís per poder començar el retorn, nombrosos supervivents deambulaven arreu del planeta, majoritàriament aliens als plans del Top1000. La fam, la contaminació dels núvols tòxics i les ferides provocades per les explosions, per les baralles continuades que es produïen per trobar menjar feien que la població supervivent anés extingint-se lentament, però sense pauses.
L’illa de Groenlàndia va ser un dels indrets que va quedar més ben parat per les explosions. Malgrat tot, el 99% de la població, que vivia a les ciutats costaneres, va morir, tal com en Peter i la Pam van descobrir el dia que van abandonar el seu refugi a la muntanya. I el que era pitjor, els pocs supervivents eren totalment hostils als estrangers. S’havien agrupat prop de l’aeroport, que havia quedat sencer i havien començat a treballar conjuntament per arreglar la seva situació. Les bombes que havien explosionat a l’illa danesa no duien càrrega nuclear, fet pel qual el medi Ambient estava intacte. (seguirà demà, que no faré festa)

dilluns, 10 d’octubre del 2005

Raül

Ahir al vespre, tot mirant 30 minuts, vaig descobrir què se n’ha fet d’en Raül. És un excompany d’equip de bàsquet, molt descoordinat, molt voluntariós, molt intel·ligent i molt despistat. Molt i molt intel·ligent i molt despistat. Però molt. Fins un punt sorprenent. Era la riota de tot l’equip perquè era bastant (molt) limitat a l’hora de jugar i a l’hora d’establir relacions interpersonals, almenys amb la gent de l’equip. Podria dir que jo era un dels pocs amb qui no es va enfadar més del compte i algun dia intercanviàvem alguna xerrada. Vam acabar l’institut a Blanes (ell era una any més gran) i cadascú va fer el seu camí.
Sé que va quedar primer de la seva promoció d’Enginyeria de Telecomunicacions i que va marxar als EEUU. Doncs ahir per TV3 em vaig enterar que és a la Universitat de Columbia (NY) fent un postdoctorat per intentar descobrir relacions entre malalties mentals i l’Alzheimer. La seva feina és una matada i podria ser que fos totalment improductiva si no arriba a bon port. Ara bé, és totalment necessària, i si el crack aconsegueix el que busca, la qualitat de vida de la humanitat millorarà moltíssim.
Bé, em va sorprendre veure’l per la tele tan feliç de córrer pels Estats Units i fent una feina tan bona. N’hi ha que arriben on volen i n’hi ha d’altres que els observem admirats sense saber el que volem…

Salut i demà més Divenial.

divendres, 7 d’octubre del 2005

Divenial (IV)

El Top1000, com els agradava autoanomenar-se, era un grup de gent de tot el món que estava preocupada per dues coses: la pau i els diners. O els diners i la pau. En el fons, el que els interessava era ser rics, mantenir les seves influències sobre tots els governs del món i poder tirar endavant els seus negocis. Ara bé, per crear aquest gran mercat mundial calia que no hi hagués separacions ni diferències entre pobles, nacions, ideologies, Estats o religions. Tothom hauria de ser uniforme i així no apareixerien els egoïsmes entre grups. Després de molts anys lluitant contra les separacions entre humans per tal d’arribar al tan desitjat Mercat Únic Mundial (MUM), i en vista que la pau era impossible entre les actuals faccions que dirigien el món, van decidir entrar en el pla B: la destrucció del 99% de la població i tornar a començar de nou, sense odis, ni rancúnies i amb la voluntat de crear un únic món, sota una sola bandera, un sol mercat, una sola moneda, una sola llengua, un sol exèrcit, un sol sistema políticoeconòmic i, el més important, una sola religió: el culte a l’eurodòlar.
Per arribar a la conclusió de l’aplicació d’aquest pla B, es va suar molt. Es van intentar mil mesures per intentar aplacar les ires entre els practicants de les diferents creences religioses. Es van crear governs mundials per aplacar els ànims dels més desafavorits i intentar anivellar les rendes de tothom. Gent del Top1000 dirigia tots els organismes clau del planeta: FMI, ONU, OTAN, els governs del 90% dels Estats, entre ells la Xina, tots els d’Europa i Amèrica, fins i tot el número dos del sanguinari Al-Qaeda, el referent del món islamista era un destacat membre del grup.
Malgrat tot, la pressió de les multituds, insatisfetes per la sobrepoblació mundial que feia que no quedessin gairebé espais lliures de contaminació arreu del món, ni hi hagués prous aliments per tots, feia necessàries guerres més o menys periòdiques. Guerres que, juntament amb les desgràcies naturals, ajudaven a frenar l’augment exponencial de la població que en pocs anys hauria acabat amb tots els recursos terrestres. Aquestes guerres, però, creaven períodes de recessió en les ja malmeses economies dels països més desenvolupats, amb els conseqüents conflictes socials que generaven més pobresa i malestar entre les classes mitges. És per això, que el Top1000 va encarregar un anàlisi al seu gabinet d’estudis sobre la viabilitat d’un món amb 10.000 habitants que anirien repoblant progressivament el món, que disposessin de tots els avenços que la humanitat havia inventat fins llavors.
Després d’anys d’anàlisis i simulacions, es va concloure que el mínim de gent necessària per tirar endavant aquest món eren 500.000 individus experts en tots els àmbits de la societat: des d’operaris de fàbrica a enginyers aeronàutics, passant per pagesos, pescadors, militars i tots els oficis necessaris per tirar endavant una societat enfocada al mercat. Evidentment, d’aquesta societat quedarien descartats tot els empleats buròcrates dels Estats: des dels polítics professionals als administratius d’atenció al ciutadà. Aquest era un perfil innecessari en una societat on el poder seria econòmic i la justícia i l’exèrcit dependrien d’un Consell Executiu on estarien representats aquells qui tinguessin més èxit en les seves iniciatives empresarials. Es crearia el somni de la corrent neoliberal més ortodoxa. Un món sense Estats on el mercat ho regularia tot. (seguirà)

dijous, 6 d’octubre del 2005

Divenial (III)

Entre aquests pensaments en veu alta van transcórrer els dies següents. A més, van invertir el temps en intentar enretirar pedra a pedra la runa que cobria l’entrada a la cova. A partir del cinquè dia d’aïllament es van habituar a la nova vida que els havia tocat en sort. O potser caldria dir en desgràcia? Bé, la qüestió és que el gel que hi havia barrejat amb la pedra s’estava desglaçant i facilitava l’enretirada dels obstacles que els privaven de sortir a l’exterior. Tot i així, també era més gran el risc de que un allau de pedra acabés soterrant-los dins el refugi. Segurament les temperatures exteriors no estaven sota zero com de costum. Van establir horaris per dinar, per sopar i per dormir seguint l’hora que marcaven els rellotges que duien. De nit, la Pam s’abraçava amb força a en Peter, que no podia aclucar els ulls, i s’adormia profundament. Els pensaments d’en Peter eren molt profunds.
Sempre havia fet volar molt la imaginació i tenia moltes idees sobre com millorar el món. Els darrers anys, llegint els diaris ja s’imaginava que una catàstrofe com la que ha succeït era factible. Els humans es barallaven per diners, per creences religioses, per enveges entre nacions, de qualsevol xorrada estaven disposats a fer-ne un “casus belli”. I paral·lelament a això, les investigacions en noves tecnologies no s’havien centrat només en facilitar i millorar l’existència dels humans sobre la Terra, sinó que s’havia avançat moltíssim en dos àmbits molt perillosos: la invenció d’armes de destrucció massiva evolucionadíssimes per una banda, i, per l'altra, la descoberta de l’espai i la possibilitat de viure en altres planetes del Sistema Solar. Des de bon principi es van invertir milers de milions de dòlars i d’euros (les dues monedes més importants del món) en aventures espacials. Des de l’opinió pública no s’acabava d’entendre tan d’esforç en un tema que no aportava beneficis aparents a la humanitat: la fam seguia matant milions de persones, sobretot a l’Àfrica, i noves i recurrents epidèmies castigaven els més pobres de les societats més riques, on s’havia abolit la sanitat pública i tan sols es podien medicar els qui tenien recursos. Tot i això, s’entenia que els diners destinats a la investigació de l’espai no era una opció tan nociva com la investigació en armament. Quin greu error! Resultava que eren dues cares de la mateixa moneda. Les èlits governants havien decidit que era convenient acabar amb la humanitat i començar de nou. Per a aquest supòsit calia destruir tots els homes excepte una minoria privilegiada que viuria a Mart fins que pogués tornar a la Terra i repartir-se-la de forma estratègica. Aquests privilegiats assassins incitaven a l’odi entre races, entre religions i entre nacions. Aquest odi aviat es va canalitzar a través d’atemptats, de guerres i finalment va desembocar en l’ús indiscriminat de les armes de destrucció massiva. Aquesta teoria no era una invenció d’en Peter, sinó que era una notícia que havia sigut portada de molts mitjans de comunicació abans que ell i la Pam iniciessin el viatge cap a Groenlàndia. Tots els diaris que va poder llegir en el trajecte Nova York –Barcelona (on l’esperava la Pam), Barcelona-Copenhagen i Copenhaguen-Groenlàndia deien el mateix: “Èxode massiu dels rics, famosos i poderosos cap a Mart”. S’havien establert uns llançaments de coets tripulats en direcció a Mart de forma massiva. Cada coet, immens, tenia una capacitat de 500 persones més la tripulació, i el bitllet costava cinquanta milions de dòlars i la superació d’una sèrie de proves mèdiques i d’intel·ligència. Arreu del món occidental hi havia uns 100 coets esperant l’ordre per prendre el vol. Aquesta notícia, publicada quinze dies abans de les explosions lligava amb les intuicions d’en Peter: mentre el món es destruïa, uns 50.000 humans rics i poderosos vivien a Mart esperant el dia de reconquerir la Terra. (seguirà)

dimecres, 5 d’octubre del 2005

Divenial (II)

En Peter Arri, nascut a Viena, criat a Lloret de Mar i resident a Nova York, i la seva xicota, Pam Cuegnet, nascuda a Alger i resident a Narbona, estaven aterrits. Els dos guies que els acompanyaven en l’aventura, en veure la magnitud de la tragèdia, van decidir tornar als seus pobles per buscar les famílies. En Peter no els tornà a veure fins anys després. En arribar al cim la parella es va abraçar. Tenien provisions per sobreviure durant un mes i disposaven de roba d’abric per superar les temperatures més extremes. Van decidir començar el descens de la muntanya i buscar un aixopluc on passar la nit.
A mig descens, la muntanya va tremolar sota els seus peus i van amagar-se sota una entrada en la roca. Allà van estar asseguts l’un al costat de l’altra observant com grans blocs de gel es desprenien muntanya avall. En més d’una ocasió la roca que els protegia va rebre forts impactes i semblava que havia de cedir. Es va esquerdar, van caure petits trossos de roca sobre seu, però va aguantar perfectament l’allau. Quan ja duien més de tres hores allà, un fort terratrèmol va deixar a la seva vista l’entrada al que semblava una cova. S’hi van endinsar per estar més segurs quan una nova esllavissada va acabar amb el seu anterior refugi. Una gran placa de gel havia destrossat la roca que fins feia poc els havia protegit. Totes les restes de gel i roca van tapar completament l’entrada de la cova. Primer no podien dormir i per això van habilitar la cova per fer-la més comfortable: van estendre la roba d’abric al fons a l’esquerra, ja que la temperatura d’uns 10 graus no era excessivament freda i van muntar una petita cuina. Una petita escletxa a través de les restes que inhabilitaven la sortida permetia l’entrada de llum i l’estalvi d’energia de les seves llanternes. Arran de la paret del fons a la dreta hi havia una petita esquerda en la paret llisa per on rajava un regalim d’aigua fresca. Van estar dies, potser més d’una setmana allà dins tancats. Quan van haver superat el pànic als moviments de la muntanya, cada cop més infreqüents, van parlar del que els seus ulls havien vist quan eren al cim del Gunnbjorn Fjeld. Estaven convençuts que un gran desastre havia succeït a Europa i Amèrica i que pocs supervivents quedarien arreu d’aquests dos continents. Havien llegit llibres de ficció on es plantejava una situació similar i sabien què havien de fer si realment la humanitat s’havia gairebé extingit. En les llargues converses van fabular sobre si ells serien els únics supervivents, sobre com organitzarien la seva vida sense avenços tecnològics, també van suposar que les explosions que havien vist serien tòxiques i que segurament hi hauria núvols tòxics desplaçant-se arreu del planeta. Finalment, van caure en una possibilitat que els omplia de responsabilitat: segurament d’ells depenia el nou repoblament dels humans sobre la Terra. (seguirà)

dimarts, 4 d’octubre del 2005

Divenial

Amb la mort del senyor Arri, l'any 58 després de l'Hecatombe, va morir tota la Història. Cap dels seus descendents sabia llegir, ni escriure, i en prou feines es podien comunicar entre ells amb paraules. I tot perquè el senyor Arri, vidu, era el darrer supervivent de la catàstrofe del 2121 dC, segons l'antic calendari dels humans. Aquell any, tècnicament, el món es va acabar. Hi va haver centenars, potser milers i tot, d'explosions nuclears arreu del planeta i la forma de vida que coneixem va quedar gairebé erradicada. Tan sols, uns pocs centenars de supervivents van sobreviure als efectes devastadors de les explosions i dels núvols tòxics que tot ho van cobrir. Entre ells, el senyor i la senyora Arri, que es trobaven en un dels llocs més inhòspits del planeta: estaven escalant el cim de Gunnbjorn Fjeld, de 3700 metres, a l'illa-continent de Groenlàndia. Des d'allà sentiren fortes explosions que sacsejaren tota l'illa, vegeren com grans plaques de gel es trencaven i queien al mar, observaren grans explosions provinents de l'illa veïna d'Islàndia i de l'altra part de l'illa on eren. La capital, Nuuk, era una gran columna de fum, així com els principals pobles de l'illa, com Qaanaaq, Upernavik i Paamiut.
Tot aquest espectacle va sorprendre a la jove parella just quan els quedaven pocs centenars de metres per fer el cim. Van decidir acabar l'ascensió i observar des de dalt de tot el que estava passant. Van ser a temps de veure les desenes d'explosions que van omplir el cel en direcció sud-est, allà on hi havia Europa. Si tenim en compte que Europa estava a desenes de milers de quilòmetres de Groenlàndia, les explosions havien de ser realment devastadores. Després d'il·luminar el cel durant uns deu minuts, tot es va apagar. Una foscor aterradora cobria el cel en la direcció d'Europa. Era la mateixa fosca que cobria la part oest de l'illa de Groenlàndia i tot l'horitzó que es podia veure en direcció a Amèrica. Llavors van observar més blocs de gel que queien al mar provocant grans onades i una pujada del nivell del mar. Totes les ciutats properes a la costa quedarien sota les aigües. En el cas de Groenlàndia no va quedar cap ciutat. (seguirà)

dilluns, 3 d’octubre del 2005

D'eclipsis, problemes i bolets

Que consti que escric això sota l’influx de l’eclipsi, per tant estic convençut que res de bo sortirà de la punta dels meus dits. Els nostres avantpassats les passaven putes cada cop que hi havia un eclipsi. Es pensaven que s’acabava el món o que qualsevol cosa dolenta els havia de passar. Suposo que aprofitarien els darrers moments de vida per fer el que ells més sabien fer: orgies. Jo aprofito l’eclipsi per fer el que he fet els darrers 6 mesos: escriure. Vull repetir que escric sota l’ombra perturbadora d’aquest sol mig amagat que no m’atreveixo a mirar a la cara, encara que només de pensar en el seu reflex, ja veig bellumes. Quin desastre, conviure amb un eclipsi… Com que tampoc tinc gran cosa a dir sobre aquest fenomen astronòmic, degut als meus nuls coneixements d’astronomia, comentaré l’apassionant aventura del cap de setmana: la cacera de bolets.

Després d’un parell d’anys sense anar-hi, aquest cap de setmana passat vaig tornar al bosc a buscar / collir / caçar bolets. El bosc segueix com sempre. Més petit, ja que la pressió urbanística continua depredadora, però encara amb la sensació de soledat envoltada de natura que tant m’agrada. Aquest és un bosc, no diré on és pel tema del secret de boletaire, que està condemnat a la desaparició, com tot allò verd que queda en aquella zona. I és que ens ho estem carregant tot… Bé, la qüestió és que, sorprenentment, ben poca gent havia visitat el bosc des de les darreres pluges i vam començar a trobar molts bolets. La majoria eren verinosos o bords, fins que vam començar a trobar clapes plagades de pinetells. És immens trobar un pinetell i començar a mirar al seu voltant i veure que n’hi ha una quinzena més… També vam collir algun rovelló i vam deixar molts bolets que ja s’estaven podrint. Com podia ser que ningú hi hagués anat abans? En tot cas, moltes gràcies per no explotar el bosc. Sobretot dono les gràcies als domingueros que aquest any encara no poblen el bosc amb els seus rasclets i sense cap respecte per herbes, esbarzers o arbres. Quan ja dúiem gairebé 4 quilos de bolets vam decidir tornar cap a casa per no depredar massa més el bosc i amb la sensació que miracles d’aquests només els pot fer la natura…

Seguint amb els efectes de l’eclipsi, aquest matí el servidor del Blogger està de manteniment i no em deixa publicar fins a les dues. Suposo que ho llegireu a les tantes… Quin dia!