Examen!

Aquest dissabte vaig tornar a fer un examen després de més de tres anys de no trepitjar la universitat. No era res seriós, bé, depèn de com es miri: era el nivell D de català. La qüestió és que em vaig presentar a l'aula amb el DNI a la boca i dos bolis de propaganda a la butxaca: el d'escriure (propaganda de Symantec) i el de reserva (propaganda de Toshiba i, com l'altre, xorrat de la feina) per si el d'escriure falla. El nivell de les xiquetes de la UB és prou alt, en això no ha canviat gaire la Uni, encara que com les de la Pompeu Fabra no n'hi ha enlloc més. En tot cas, tampoc no vaig mirar massa perquè sóc un home amb principis, sense la mirada bruta i allà on hi ha mosses giro la vista per no veure-les i no caure en la temptació de remirar lo bones que poden arribar a estar. Bé, en realitat, anava amb Sa Roqueta, que va fer l'examen en una altra aula i no era qüestió de fer-la enfadar més del compte...

Un cop a l'aula vaig fer un cop d'ull a la resta de pringats com jo que un dissabte a les 9 del matí estàvem d'examen de català: gent de totes les edats i cap tia bona a la vista: totes van arribar més tard i van seure al fons. Bona senyal perquè així em podria concentrar millor. El tio que tenia assegut a davant era un armari: més alt i més voluminós que jo i era impossible veure-li l'examen, per tant no tindria la temptació de fer un cop d'ull a les seves respostes i no em vindrien dubtes en cas de veure respostes no coincidents. A més, però, feia pinta d'una mica "penjat" i no crec que les seves respostes fossin massa de fiar.

Llavors em vaig començar a acollonir: TOTHOM tenia dos o tres bolis a sobre la taula, més un llapis, una goma, tippex, una maquineta i alguns tenien un estoig sencer amb un arsenal de guixòmetres que va provocar que tragués de la butxaca el boli de reserva per no semblar el pringat que s'havia oblidat el material a casa... Realment feia feredat veure la quantitat de bolis que la gent duia... Per un moment vaig pensar que tots havien vist abans de venir el capítol aquell d'en Mr. Bean en què va a un examen amb molts bolis, mascotes i tota la parafernàlia. Vaig començar a mirar les cares de la gent i tots, des del jovenet de 18 anys sense pèls a la cara fins al que tenia pinta de profe de secundària de 55 anys tenien un mínim de 5 objectes sobre la taula. I no parlem de les ties amb pinta de quilles que tenia al costat: segur que eren funcionàries de la Generalitat perquè parlaven en foraster i tenien una pinta de garrules que em feia cosa i tot: aquestes tenien els seus estoigs de color rosa amb floretes (un metàl·lic i l'altre de roba) plens de signatures fetes amb típpex pels amics. Patètic.

Em sentia malament, sobretot perquè potser haver dut un llapis i una goma d'esborrar no hauria estat una mala idea... Fins i tot ja vaig pensar que, en cas de necessitar un llapis el demanaria a la senyora de 45 anys de la meva dreta que feia cara de bona persona i segur que, si l'hi demanava fent cara de no haver trencat mai cap plat tindria compassió de mi i me'l deixaria.

Amb aquests pensaments tan poc edificants estava quan va entrar un dels professors vigilants i va llegir les normes de l'examen:

- Norma 1: apagar els mòbils: tots els despistats (més de la meitat d'alumnes) a apagar el mòbil, cosa que jo ja havia fet en entrar a classe...

- Norma 2: a sobre de la taula tan sols hi ha d'haver un bolígraf. Ni llàpissos, ni estoigs ni res. Els murmuris i el soroll d'endreçar trastos va durar un bon minut i mig. Pringats...