Visca!

Ja tenim l'estatut!!! Viscaaaa!!!! Ara tots canteu amb mi: yahayyyyyy Estatuuuuuuuuuuuuuut... (amb la lletra de Chambao en la cançó "y allí estás tuuuu"...)

Vinga, xavalins, que ja tenim un finançament de putíssima mare que farà que mai cap català torni a anar a Madrid a reclamar un 10% més de l'IRPF, o unes inversions decents per poder millorar la carretera que uneix dues capitals de comarca, o a demanar més inversions per l'aeroport del Prat...

No heu notat una alegria immensa? Recordo que els meus pares m'explicaven que l'any 79 tothom estava esperançat i feliç per l'aprovació de l'Estatut. Que miraven a la gent pel carrer i es notava l'esperança en la mirada de la gent...

I ara??? Tota la gent que conec que ha anat a votar ho ha fet amb un somriure als llavis i una felicitat desbordant. Les converses eren emocionants: "ei, que quan tinguem l'estatut ja no haurem de mirar els mundials desitjant que espanya perdi a quarts!" Sí tiu, sí! i a sobre els jutges i els altres funcionaris de l'Estat destinats a Catalunya sabran parlar la nostra llengua! "Sí i a sobre, això és molt fort, l'estatut diu que el Parlament va dir que som una nació però que seguim sent una nacionalitat!!!"

No vau sentir converses d'aquest estil? A la mesa on vaig votar jo hi havia unes cues impressionants, totes les velletes que sortien de missa deien que avui el mossèn estava més guapo que mai i que a partir d'ara ja no haurien de fer cues a l'ambulatori per recollir les receptes perquè el finançament de la sanitat catalana ja estava resolt. I també deien que ja podien anar a viure als asils sense que els fills s'arruinessin perquè la Generalitat en construiria més de públics...

També hi havia unes parelles amb fills que comentaven que la saturació de les escoles s'acabaria i que els barracons desapareixerien. I que farien més llars d'infants!!! I un parell de gambians (veterans) que estaven per allà desenfeinats deien que amb l'Estatut la Generalitat podria decidir quants immigrants entraven al país i que ja no havien de patir per no trobar feina perquè els joves acabats de desembarcar els rebentaven els sous... I els més polititzats feien petar la xerrada lloant la professionalitat de tots els líders dels partits catalans: en Maragall ha estat omnipresent i si no hagués estat per ell que es va plantar quan tocava la negociació a Madrid hauria estat molt pitjor, en Mas ha fet de pal de paller de tot el nacionalisme i ha aconseguit un Estatut que mai cap català havia somniat, en Carod ha sabut mantenir una línia coherent mai vista en el seu partit, en Piqué ha sabut estar i el seu partit no ha volgut enfrontar Catalunya amb ningú; i en Saura és qui millor s'ha comportat: si no fos per ell i el seu dret a la felicitat ara no estaríem tots tan feliços, o sí?

Tornant a la seriositat, cal que els partits renovin els discursos i els líders polítics perquè a les properes eleccions la participació pot ser més baixa encara...