Metro (I)

Anava amb presses, com cada dilluns al matí. Les 9 menys 10. Tornaria a arribar tard. Tan punt havia conseguit aixecar-se de llit havia començat una cursa contrarrellotge: dutxa, cafè, roba i al carrer. I corrents cap al Metro mentre s’acabava de cordar la camisa i es barallava amb el cinturó. S’havia aixecat feia deu minuts i ara ja baixava corrent les escales del metro. Tot mirant a l’andana veu que el comboi s’acosta. Sort que no haurà d’esperar 5 minuts més. Seria massa estressant. Entra al primer vagó, el que va més atapeït de gent. Avança fins al fons i es recolza amb la porta. Ara es comença a fixar en la gent que l’envolta. Tots van a la seva. Com ha fet ell fins ara. Just al davant té una noia rossa que, d’esquenes com està li recorda molt la Laia, el seu amor de l’institut.

Feia molts anys que no pensava en ella i ara li ha vingut de cop a la ment. En arrencar el vagó ella es mig-gira i li veu el perfil un moment. N’està segur: És ella!!! Ostres. Duu una faldilla llarga però ampla i un samarreta de tires blanca. Les tires dels sostenidors també són blanques. Està escoltant música amb uns cascs, el cable dels quals es perd per dins la seva samarreta. Deu ser un MP3. La saluda? No sap què fer. S’enrecordarà d’ell? Però si només havien sigut companys de classe a 3r de BUP i a COU. Havien parlat bastant, però ella mai havia mostrat cap interès especial envers ell i, tot i passar-ho malament, amb els anys l’havia anat oblidant totalment. Fins avui.

(Demà més...)