dijous, 5 de maig del 2005

Misèria

Et dius Norica, tens 44 anys i n’aparentes 70. I no t’agrada la teva feina. Se’n pot dir feina? Treballes esclavitzada en ple segle 21. Tot el que guanyes s’ho endú l’amo. Tan sols et paga els àpats i et permet estar a prop de les teves filles. Però què més necessites?? Dormir, menjar i treballar. Això és la teva vida. Dormir, menjar i treballar…

De petita, quan vivies al poble t’hauria agradat córrer pels prats de Parhova, gaudir de l’esclat de la primavera en les flors, veure brotar els arbres estirada en l’herba, prendre el sol a les platges del Mar Negre, jeure al costat del foc durant l’hivern… Però no va poder ser. Això només era reservat pels cacics del poble. Tenies 9 anys quan vas emigrar a Bucuresti amb la mare, que es dedicava a la prostitució. Quan tenies 11 anys vas poder deixar l’habitació de l’hostal de mala mort on vivíeu gràcies a un alemany que et va prendre el teu bé més preuat: la virginitat. Vau poder estar un any vivint en un pis de lloguer de 40 metres al centre de la capital. No t’agradava la ciutat. Era bruta, sorollosa, fosca, sense la verdor dels prats del poble. El dia que feies 14 anys la mare va morir d’una pallissa. El seu xulo va decidir que aquest era el preu de gosar demanar un avançament de diners per poder-te comprar un sostenidor. Els teu primers sostenidors. Després de l’enterrament fugires. Tan sols duies un farcell amb roba i el passaport. T’havia costat tots els estalvis de la mare, però havia quedat bé. Vares caminar fins a la frontera amb Hongria. Tot el que vares menjar durant aquests dies van ser verdures que robares dels camps de conreu, i un conillet que trobares perdut en una cuneta de la carretera.

En arribar a la frontera conegueres un guia que t’ajudà a entrar a Hongria. Tenia 20 anys i te n’enamorares perdudament. Es deia Laszlo i vivia prop de la frontera. Us casàreu al cap de dos mesos. Tingueres 3 filles i un fill. Quan en Georgiu, el petit dels germans, va fer els 10 anys entrares a treballar a la fàbrica de cotxes de les afores de la ciutat. Varen ser els anys més feliços de la teva vida. Fins que la fàbrica tancà. I en Laszlo morí d’accident de cotxe juntament amb en Georgiu i la teva filla gran. Els veïns et repudiaren, així com la família d’en Laszlo. Mai els havies caigut bé. Eres romanesa i ells magiars. No et podien ni veure. Es quedaren amb la casa i tornares a quedar en la més absoluta misèria. Et tornares a prostituir i les teves filles n’aprengueren aviat. Tenien èxit amb els homes. Un dia la Maria no tornà. La Cornelia et digué que uns coneguts l’havien convençut que a París seria milionària i viuria envoltada de luxes. I se l’endugueren. Vosaltres dues decidíreu partir i buscar-la. Visqueres com una rata durant un any creuant Europa. En arribar a París cap home volia sexe amb tu. Eres vella i lletja. La Cornelia també va caure en la trampa i es prostituí per aquells compatriotes que conegué pels voltants de Montmartre. Vau saber que la Maria ara era a Barcelona, on s’enyorava de la família mentre aguantava tota mena d’humiliacions per part dels depravats que la tenien segrestada.

Arribàreu a Barcelona un dia d'agost. Feia molta calor. Els compatriotes feren un pacte amb tu: viuríeu les tres juntes i no us faltaria un plat calent a cada àpat. A canvi, ells es quedaven els diners que guanyéssiu. Des de llavors, cada matí la Cornelia i la Maria van a prostituir-se en una carretera secundària lluny de la ciutat. I a tu et porten amb la furgoneta fins aquí. Intueixes que d’aquest lloc en diuen Plaça Catalunya o quelcom semblant. Hi dus 167 dies seguits. Sempre eixarrancada a terra coberta per aquest jaç negre del qual només en surt el braç dret que balanceges sense aturador. O és tot el cos que està tremolant? Al principi et movies perquè t’ho ordenaren: “Si no et mous, no ets rendible. Ningú es fixarà en tu, no et tiraran monedes i ens desfarem de tu”. Ara et mous d’esma. Et serveix perquè els badocs es fixin en tu i no s’entrebanquin amb el teu cos, convertit en un embalum més del carrer que els de BCNeta no s’atreveixen a tocar.

4 comentaris:

Anònim ha dit...

Ostres, què trist! I lo pitjor és que podria ser perfectament real! Què malament que va el món!!!

Sa Roqueta

Anònim ha dit...

Buff! A mi també m'ha entristit. Impacta perquè segur que la realitat pot superar situacions com la que has descrit.

Tatxenko ha dit...

No us entristiu tant!!! Penseu en lo afortunades que sou...

A veure si demà tinc un dia millor i no em surt un blog tan funest...

Tomeu ha dit...

Molt bo Miquel, de veres... m'agrada així com escrius!