divendres, 20 de maig del 2005

Metro (IV o XXX)

Arriben a la següent parada. Encara entra més gent i s’apreten més. Fa un cop d’ull ràpid als companys de vagó. Tothom va a la seva. Ningú s’ha fixat en ells. Es tanquen les portes i ella aprofita l’arrencada per, amb una habilitat increïble, desfermar el cinturó i el botó dels pantalons, que no cauen a terra per la pressió del cos d’ell contra la porta del vagó que no s’utilitza. Els dits d’ella baixen per l’interior dels calçotets fins l’escrot i acaronen els testicles. Ell correspon la jugada baixant-li les calces fins a mitja cuixa i dirigint l’atenció de la mà dreta al parrús, on s’entreté jugant amb els pèls arrissats. Mentrestant la mà esquerra es manté fent giragonses entre les natges i les cuixes, sense saber molt bé cap on dirigir-se. És un moment màgic.

De cop i volta té un atac de consciència i mira al seu voltant. Observa detingudament a tota la gent que té al voltant. Hi ha una dona d’uns 50 anys a dos pams, però està embabada esperant que el tren s’aturi. Segurament té pressa per arribar a la feina. Un adolescent que escolta música a l’esquerra. Veu una desena de persones assegudes a banda i banda. Tots llegint, el diari o algun llibre. La resta de gent del vagó, no menys de cinquanta avorrits, estan per davant de la Laia i mirant en direcció a la porta de sortida. Llavors mira el vidre de la porta que fa de mirall i hi entreveu la cara de la Laia. Es veu poc per la brutícia en forma de gargots ratllats que hi ha en la superfície i per la multitud de cossos que hi ha. La Laia somriu. Ostres. La Laia li somriu i li pica l’ullet mentre abandona el massatge testicular i es dirigeix al fal·lus, que ja treu el cap de forma majestuosa fora del pantaló. Aquest somriure li ha transportat el pensament de bell nou a l’agraïda tasca que està duent a terme.

Ha oblidat tot tipus de prudència o pudor i ja li acarona el cony a la cerca del clítoris. La seva sorpresa en arribar-hi ha sigut gran, ja que l’ha trobat ben xop i palpitant de forma contundent. Li nota el cor mentre li entafora l’índex pel forat, navegant entre els llavis vaginals. Mentrestant, el dit polze cerca el nervi del plaer, la muntanyeta de la perdició. Amb l’esquerra ha anat resseguint el cul de la Laia fins que ha arribat a la cintura. Llavors ha retirat la mà de sota la faldilla i ha rodejat la cintura per sota del top, ben protegit de possibles mirades alienes per la bossa d’esport que ella duu penjant de l’espatlla esquerra. Sempre li han agradat els melics. Aquest era l’objectiu que s’havia fixat. En arribar-hi, després de notar com la pell d’ella s’eriçava al pas dels seus dits, ha trobat un piercing. Lluny de fer-se enrere per la mania que té a aquests objectes metàlics, l’ha rodejat i hi ha jugat una estona. Tot i això, la mà ha seguit pujant, fins arribar a la base dels sostenidors, on s’ha aturat i ha rodejat primer el pit esquerre, exhuberant i després el dret, imponent i amb el mugró ben tens.

En aquell moment, la Laia, amb la seva mà desenfeinada, s’ha descordat els sostenidors, que han quedat pengim penjam sota el top i sobre els pits. Camí lliure. Ell ha buscat amb els llavis el seu coll i, sense besar-lo, l’ha resseguit de dreta a esquerra, aturant-se a la base de l’orella, on, amb la llengua li ha estirat el casc de l’MP3. Li ha besat el lòbul de l’orella, i després l’ha mossegat suaument. Ella, mentrestant, ha estat movent amunt i avall el membre que tant fàcil ha sigut de trobar. Amb una habilitat inusual, i una cadència ajustada als moviments que les mans d’ell realitzen sobre el seu cos, sacseja aquesta peça que nota àvida de desig.
(N'hi haurà més...)

4 comentaris:

Tatxenko ha dit...

Vist l'"elevat" nombre de comentaris que he rebut no sé si pensar que em voleu matar per fer-vos llegir això en horari laboral o bé heu pirat tots al metro a "veure què passa"...

Ja direu...

Tomeu ha dit...

Jue, Miquel... això és calent eh... jo et proposo candidat per la sonrisa vertical. :P

Anònim ha dit...

si jo fos sa roqueta estaria entre preocupada i avergonyida per què algú no es fes una idea massa fidedigna del que em fas o deixes de fer... Però sí, si el que vols és cal·librar el potencial que tens per fotre calenta la gent, crec que sí que en tens. Vaig a mullar-me la cara i torno...ejem.

Bakunin

Anònim ha dit...

Bakunin, estic entre preocupada i avergonyida... Ara, res més lluny de la realitat, eh?

Una besada!

Sa Roqueta