Una mica de premsa

Ho reconec. Sóc un massoquista. Quan anava a l'institut me n'anava a dormir escoltant la COPE. Per sort, sóc dels que al cap de dos minuts de jeure ja tanca els ulls i entra en el món dels somnis. Amb el temps, els meus gustos han anat evolucionant. Ara bé, sempre en contacte amb les opinions de l'"enemic", que sovint absorbeixo, abans i tot de les opinions "properes", que bàsicament puc trobar en diaris com el Punt, el Diari de Girona, el Diari de Balears, l'Avui, Vilaweb, però en cap d'ells m'hi sento al 100% identificat (bé, el que més s'hi acosta és en Partal amb els seus articles).

En tot cas, cap dels mitjans citats reflecteix en la totalitat el que penso. La Vanguardia sempre llepa el cul a qui mana, sigui qui sigui i això ha provocat que em refïi només de les opinions que té en l'apartat d'internacional. Bé, i també en col·laboradors més o menys assidus que, malgrat el seu partidisme, considero interessants de llegir, com en Barbeta o en Porcel, entre d'altres. El Periódico, diari que més entrava a casa dels pares juntament amb el Punt, fa anys que no el compro i només el visito a internet quan ha publicat alguna enquesta. És un diari tant i tant prosocialista, però tant, i a més, amb un sensacionalisme barater, que no el suporto. Per mi és dels pitjors diaris de l'Estat. Amb el "El País", tampoc m'hi sento gens còmode. Descaradament prosocialista (excepte quan hi ha algun altre interés ocult), pijoprogre i profundament espanyolista. I el que em fot ràbia és que es fa dir "independent". Ejem... Ara entrem en el grup de diaris d'ideologia més contrària a la meva. Per començar, l'ABC el llegia (poc) per descollonar-me (de veritat) amb en Campmany, però des de que ja no hi és, ja ni me'l miro. L'altre bastió de l'ABC era l'Anson, que ja fa temps es va passar a "la Razón", on algun cop li he llegit els editorials. La veritat és que llegir la premsa madrilenya (tota) és un dels fets que em fa reafirmar que vivim en un país diferent. Que són diferents que jo. O que jo sóc diferent que ells.

Bé, anant al que volia explicar abans d'embolicar-me en disquisicions bastant inútils sobre diaris. Hi ha un diari per sobre de tots els que he comentat que s'està convertint en un punt de referència informativa per mi. Ho dic seriosament. És el diari més manipulador i amb més anticatalanisme que ningú pot haver somniat (bé, està igualat amb la famosa "libertad digital d'en federico jimenez losantos"). Parlo del diari "El Mundo-El día", que és la versió del diari d'en Pedro J. Ramírez a les Illes Balears. No es limiten a fer articles d'opinió contra tot el que sigui normalització lingüística o avenç autonòmic de les Illes Balears i a favor del PP més retrògrad, sinó que es dediquen a perseguir els polítics d'esquerres i nacionalistes mallorquins o catalans en les notícies quotidianes. Ignoren les notícies relacionades amb l'ecologisme, la defensa del territori o la llengua, a no ser que hi hagi hagut algun incident que permeti intentar deslegitimar tot aquest moviment. Sempre critiquen tot el que sigui massa català o massa mallorquí. En definitiva, que de tan anticatalanistes i antimallorquinistes (bé, ells es consideren mallorquinistes si entenem Mallorca com el port de mar de la Jet Set madrilenya) que són, a vegades se'ls escapen perles com aquesta. No ho heu de veure com un titular innocent, sinó com una mostra de l'odi que duen a dins...

Saber, voler, poder

Saps el que vols
Hi penses a totes hores,
És una obsessió impossible
Que dóna sentit a tot.

Però malgrat voler,
Alguna cosa et frena
a l’hora de lluitar-ho:

La por de sempre
que apareix a escena.

Esperes un cop de sort,
Una ajuda del destí
Però en el fons saps que quan ho tinguis…

Dubtaràs i et demanaràs si
Realment, sabies el que volies

O tan sols és l'excusa desitjada

per no emprendre un nou camí?


Tatxenko, cripticopoètic.

De bòrns(1) i grumers (o meduses)

El dissabte no va fer el sol matador que ens té acostumats i vam aprofitar per llogar unes piragües i anar a remar per la costa de Blanes. Un cel mig ennuvolat, un mar tranquil i un dia sense vent feien preveure un gran dia de diversió. Ara bé, no comptàvem amb la presència extraordinària d'aquests animals marins de tacte gelatinós i aspecte fantasmagòric que flotaven a pocs centímetres de les nostres embarcacions. Era increïble, n'hi havia a milers, de grans, de petits i d'immensos, d'un tamany superior al d'un cap humà. N'hi havia tants que era impossible fer un bany sense sentir aprop l'amenaça d'una picada. Quan érem mar endins va començar a ploure, o sigui, que les poques ganes que teníem de fer un banyet a alta mar ens les vam haver d'empassar, però almenys no vam passar calor...

Vam decidir anar cap a la zona de roques que hi ha darrere el port per veure si la presència de bòrns allà era menor. Quan vam passar per darrera l'espigó del port, amb andanes (busqueu al dcvb.iecat.net, accepció III) provocades pels creuers i les barques d'esbarjo i els bòrns amenaçant des de sota les piragües, un dels amics (en peres, ui, sóc un "xivato") va tenir un atac de pànic i va dir que se'n tornava cap a la costa. El tema acollonia bastant, ja que una caiguda i la picada seria segura. Al final, però vam arribar a la punta de Santa Anna, vam desembarcar després de veure que la invasió era total, ens vam estirar a la platja durant 10 minuts i vam tornar cap a la costa a tornar les piragües, tot preguntant-nos el perquè d'aquesta invasió de bòrns (2).

nota al peu 1: en arribar a casa, vaig maleir les meduses i la meva àvia em va dir que no entenia com era que donava aquest nom castellà als bòrns, paraula que sempre s'havia dit a Blanes abans de la invasió uniformitzadora del català xava i del castellà. Doncs això, a partir d'ara, en diré "bòrns" quan sigui a Blanes i "grumers" quan sigui per Mallorca.

nota al peu 2: aquest mes la revista NAT (hi estic subscrit) he vist que intenta respondre aquesta pregunta. Però encara no me l'han enviat...

Aventures per BCN i Madrid amb l’ocellet a l’aire…

Un dimarts del mes de febrer passat havia d’anar a Madrid a assistir a la presentació que el meu jefe feia d’un estudi que m’havia currat jo de dalt a baix. La sala estaria plena de gom a gom amb 60 o 70 directors de marketing, directors generals i altres directius de les empreses més importants de noves tecnologies de l’Estat. Em vaig aixecar a les 4:30, em vaig dutxar, vaig esmorzar una mica, em vaig vestir amb el meu trajo, camisa i corbata i a les 5 del matí el taxi m’esperava a la porta de casa per dur-me a l’aeroport després de recollir a l’altra companya de feina que vindria amb mi, la S. Vam arribar a l’aeroport, vam facturar la maleta on dúiem tots els dossiers que repartiríem als assistents (pesava uns 50 o 60 quilos!) i vam pujar a l’avió. Quan ja sobrevolàvem les planúries castellanes, vaig cansar-me de la postura que tenia, amb l’americana plegada sobre els pantalons. Em vaig començar a moure perquè les cames no em cabien en l’espai entre seients. En ple moviment d’estiraments, mentre la S. s’havia clapat a la meva esquerra vaig veure que duia la bragueta baixada i se’m veia un tros de camisa pel forat. No em vaig sorprendre perquè no seria el primer cop que surto de casa en aquestes condicions, sobretot al matí. Tot dissimulant vaig fer l’intent de pujar-me-la, però no estava baixada, semblava trencada. Vaig començar a investigar passant-me els dits per sota l’americana que jeia sobre les cuixes. Després de remenar durant cinc minuts, vaig arribar a la conclusió de que la bragueta estava trencada, just al mateix temps que l’avió feia l’aterratge i la S. es despertava i em mirava amb cara de sorpresa. “d’això…, que em sembla que se m’ha trencat la cremallera dels pantalons”. Em va dir que no patís perquè a la recepció de l’hotel tindrien fil i agulles de cosir o agulles imperdibles. La qüestió és que em vaig posar l’americana, me la vaig cordar i vaig baixar de l’avió. Tan bon punt vaig trepitjar l’aeroport vaig anar al lavabo a veure si es veia molt la "destrossa". Vaig fer uns quants passos davant el mirall i, la veritat, es veia que alguna cosa estranya tenia a la bragueta. Tampoc es veia molt, però no era qüestió d’anar tan “ventilat”. Vaig intentar arreglar-ho de totes les maneres, però com més remenava, pitjor quedava la cremallera. Llavors vaig provar amb l’americana posada. Afortunadament, l’americana arribava justet-justet a gairebé tapar el tema. Però no era qüestió d’anar amb l’americana embotonada… Al final vaig optar per estirar la camisa al màxim per dins del pantaló, que si es veia alguna cosa fos la camisa i no els meus calçotets “granates”. Em vaig posar l’americana i vaig sortir, no sense abans tornar la mirada curiosa a un paio que hi havia pixant allà al costat.

En sortir del lavabo m’esperava la tasca més dura: arrossegar el maletot de 60 quilos des de la cinta d’equipatges al taxi de l’entrada. I estàvem bastant lluny. La S. deia que no podia amb la maleta (és veritat) i jo l’arrossegava com podia tot fent equilibris. Quan vam entrar al taxi se’m va ocórrer que no anàvem a cap hotel (lloc on normalment es celebren aquests actes), sinó a IFEMA, la Fira de Madrid, on, evidentment, no vaig poder trobar cap kit per emergències com aquesta. Malgrat tot, com que érem a l’hivern, jo confiava que la sala no fos molt calorosa i m’hi pogués estar amb l’americana posada, ja que assegut sense americana es feia complicat ocultar el tema. Amb les presses per preparar la sala, vaig posar-me a desembolicar la maleta (l’havíem protegit amb aquells plàstics d’embolicar que hi ha a l’aeroport) amb tanta mala fortuna que em vaig tallar a la mà. No era un tall profund, però no parava de rajar sang. Vaig anar al lavabo un parell de cops a rentar-me, mentre amb el mocador aturava l’hemorràgia. Quan el tema va estar estabilitzat vaig adonar-me que estava suant i que la calefacció de la sala estava a tot drap. Vaig enganxar un dels de servei que hi havia per allà i li vaig dir que la baixés. No sé si em va fer cas perquè, amb l’arribada de la multitud d’executius (i executives) la temperatura de la sala va pujar dos o tres graus més. Vaig anar a asseure’m cap al fons de la sala un cop vam haver fet el “check-in”, però el jefe em va dir que em posés a primera fila per si havia d’intervenir. Bufff… El 80% dels homes havien penjat les americanes en uns magnífics penjadors que hi havia als laterals de la sala. Almenys no era l’únic que la duia posada… Just abans de començar l’acte vaig decidir treure-me-la i plegar-la a sobre els pantalons, com a l’avió. Malgrat tot, la calor era insuportable i a l’intermedi vaig poder sortir a fora a respirar aire fresc i beure suc de taronja fresquet. Després de l’acte, vaig demanar un taxi, vaig tornar a l’aeroport, vaig dinar, vaig agafar un altre avió i cap a BCN, on vaig agafar un altre taxi que em va dur directe a casa, on, per fi, em vaig poder treure els maleïts pantalons i posar-me a reflexionar sobre perquè sempre em passen a mi coses d’aquestes? O realment també li passen a la resta de la gent però no ho expliquen?

Historieta sense títol conegut

Quan vaig sortir de la discoteca vaig ser a temps de veure com el Mercedes CLK descapotable arrencava tot fent xericar les rodes. En passar per davant de la porta de sortida, vaig distingir-la amb facilitat ocupant el seient de copilot: el seu perfil de deessa, el coll llarg, la cara fina i els cabells rossos recollits en un monyo modern. No va mirar enrera, ni tan sols va fer cap gest que denotés el desig de girar el cap i buscar-me amb la mirada. En arribar al cap de cantó, el cotxe va derrapar i va enfilar carrer enllà. Vaig memoritzar la matrícula amb la intenció d’investigar qui era l’amo del cotxe en arribar a la comissaria on treballo. Llavors vaig tornar a entrar al temple de la diversió. Només veure’m, la Laia va abraçar-me, en un principi vaig correspondre l’abraçada, ja que em va semblar afectuosa, sense altres intencions. Llavors, en notar com les seves mans començaven a baixar per l’esquena fins a grapejar-me el cul vaig treure-me-la de sobre de males maneres. Em vaig quedar a un pam d’ella i li vaig preguntar si mai havia estat enamorada. Si creia que boixar amb ella em faria oblidar els meus problemes amorosos. Em va contestar que sí que s’havia enamorat, però havia descobert que l’amor era una fal·làcia i que en aquest món el que importava era divertir-se i el sexe era una de les millors maneres de fer-ho. Llavors vaig perdre el cap. Duia el revòlver de servei dins la butxaca interior de l’americana. El vaig treure i la vaig apuntar. Tan sols recordo que em va xulejar, em va provocar dient-me que no tenia collons, que ni tan sols havia sigut capaç de fotre una hòstia al xuloputes del CLK que s’havia lligat a la meva nòvia. Llavors va riure, emetent aquells sons tan estridents que feien que mai m’hagués fixat en ella tot i la seva bellesa incontestable. Em vaig tornar boig i vaig disparar. La bala li va fer un forat entre els dos ulls, que es van tornar blancs al temps que va caure com un plom a terra. La sang em va esquitxar. Vaig passar gust, ho reconec. Llavors em vaig girar i vaig veure que hi havia tres o quatre paios a uns metres de mi mirant-me amb la boca oberta. Els vaig increpar i, sense donar-los temps a córrer, els vaig abatre com a conills. Em vaig dirigir a la porta de sortida. Dos goriles amb auriculars van venir a tallar-me el pas, però en veure la pistola van recular com dues gallines. Em sentia satisfet, ple, extasiat. Vaig anar a comissaria on vaig entregar-me fent veure que estava alterat. De camí havia esnifat un parell de ratlles de coca i m’havia empassat mitja ampolla de Jack Daniels. Gràcies al fet d’al·legar alienació mental transitòria pel consum d’alcohol i drogues, el jutge em va imposar una pena de tan sols 18 anys de presó, per l’homicidi de tres persones i l’intent d’homicidi de dues més. He dit “tan sols” perquè aquest va ser l’acte que va donar sentit a la meva vida. Des dels 15 anys que volia matar gent. Sempre havia volgut saber quina era la sensació que es té en prendre la vida a algú. Aquesta va ser la raó que em va dur a entrar al cos.
Ara duc 5 anys a la presó. M’he guanyat el respecte dels companys, que al principi em van intentar agredir pel fet de ser un poli. Ara hi estic molt bé. Ens fem companyia els uns als altres, mirem la tele, fem esport al pati, dinem calent cada dia (això he après a valorar-ho després d’escoltar les històries d’alguns companys que fora de la presó no menjaven sempre que volien). I el més important: m’han retallat la pena per bona conducta. Hi ha influït el fet de treballar al taller de roba, repartir llibres entre els companys i no delatar els funcionaris que entren droga. La setmana que ve tindré el meu primer permís, que aprofitaré, no ho digueu a ningú, per començar a investigar de qui cony és el CLK…

Moments inconnexes

Ens situem a divendres a la nit a barraques. Feia molta calor i havia begut bastant per contrarrestar-la (tampoc en excés…). Recordo una conversa amb un mitjamerda. Sé els motius de la xerrada, però per ara me’ls guardo. El flipat es posa xulo. Li dic que no emprenyi més. Arriba un amic seu. Li dic que tota la xusma de Malgrat que es quedi al seu poble i no torni a fotre els peus a Blanes només per provocar. Es rebota i diu que ell és de Blanes. Que és la seva xicota, la de Malgrat. Recordo que parlava un castellà molt fluïd abans de dedicar-se a destrossar el Pompeu Fabra. Tot i així, li ho vaig agrair internament. Amb l’arribada de l’amic (més quillo que l’altre) els hi dic que ells no emprenyin i que jo no emprenyaré. La sensació que tinc és d’una conversa divertida, més aviat un desfogament verbal amb tints de pixera sobre els seus caps. També recordo que faig un cop d’ull al voltant i veig que el causant “no sé fins a quin punt involuntari” de tot el merder és a prop, controlant que la cosa no vagi a més (o potser desitjant que comenci el ball de bastons), ben acompanyat de blanencs amb ganes de gresca de la bona. Puc estar tranquil perquè si la cosa passa a les mans la superioritat del meu bàndol és absoluta. El quillo (duia pulseres taronges?) intenta justificar la seva actitud. Li dic que no té raó. I aquí ve el moment mític: li marco amb el peu dret una ratlla a terra que ens separa als dos i li dic alguna cosa així com “aquí hi ha una ratlla, si no la traspasses no hi ha cap problema, però si la passes l’has cagat, tu i els teus amics. I ja li pots dir al de groc”. Aquí he de fer un incís, perquè sinó no entendreu res de res. “El de groc” és el quillo suprem, el que ara està sortint amb la ex (afortunadament) del meu germà i que l’ha provocat un parell de cops amb més o menys èxit. En Tatxenko petit, com haureu deduït és el causant de la situació surrealista que us estic descrivint. Dic surrealista, perquè jo sóc molt pacífic (suposo que ho podeu corroborar) i perquè vaig aconseguir tenir dos quillos durant unes 2 hores a dos pams de mi escoltant un discurs monotemàtic sobre la ratlla del terra (la vaig redibuixar uns 15 cops) i sobre on acaba la llibertat d’un i comença la provocació a l’altre. Res, que semblava un discurs d’en Fidel Castro, fins i tot, després em van dir que els hi vaig parlar de política. I els dos imbècils sense piular, no sé si per falta de ganes o per vehemència meva. Quan els vaig deixar “escapar”, recordo que els hi vaig dir alguna cosa així com: “espero que us hagi quedat clar, perquè si us torno a veure i hi ha algun problema, us ho tornaré a explicar de dalt a baix”. Després de dues hores de rellotge (sense exagerar) amargats escoltant-me, la cara d’acollonits que van fer va ser boníssima. I és que la violència no és necessària. Amb una bona retòrica es pot aconseguir el que es vulgui. I si els lectors del blog que llegiu això voleu aportar alguna cosa rellevant, no dubteu a fer-ho. Avui toca riure a costa meva, però tranquils, no tornarà a passar…

Cap de setmana

Avui és Santa Anna, patrona de Blanes (felicitats, Annes). I el cap de setmana passat hi va haver el gruix d'actes de Festa Major. Bé, la veritat és que la Festa Major de Blanes no és res de l'altre món. Es resumeix en 7 nits seguides de focs artificials, dels quals la majoria de blanencs ja n'estem ben farts..., unes barraques on hi toquen grups de música desconeguts i horribles que a les 3 de la matinada ja han acabat de destrossar-nos els timpans..., i una fira amb moltes atraccions, de les quals tan sols sóc usuari de la granota i dels camells. (I no, no és que sigui per zoofília ni res semblant!!!) A part d'això, es fa un correfoc, un correaigua (suspès per la sequera) i concerts per la gent més madureta amb grups com Los Manolos.

I tot això amanit amb una gentada increïble. Aquest cap de setmana deien que havia passat per Blanes un milió de persones. I jo m'ho crec (de veritat). Estic segur que hi havia cinc o sis cops més gent que al passeig de Gràcia en la manifestació contra la Guerra d'Iraq... I el dia de la manifestació aquesta van dir que érem un milió. Quina gran mentida. Un milió de persones entre la Diagonal i la Plaça Catalunya (fins i tot comptant que els carrers del voltant anessin plens) no hi caben si no estan una sobre l'altra.

En conclusió, marxo de Barcelona perquè estic fart de la gernació de barcelonins i resulta que el meu poble està molt pitjor. Hauré d'emigrar...

Lloret

La consellera d’interior considera que s’ha de frenar el turisme de borratxera, en especial a determinats llocs com Lloret de Mar. Però el lobby dels hotelers ha contraatacat i ha aconseguit que TV3 emeti, en plena temporada turística, un programa de desgreuge amb els empresaris turístics. El missatge de fons del programa d’ahir era: “els borratxos són els que vénen. Nosaltres creem riquesa i llocs de treball al país, per tant, el problema no va amb nosaltres.” Com si no fossin ells els que ofereixen 10 dies en un hotel per 180 euros amb tot inclòs (suposo que els condons no entren, que sinó ja seria la rehòstia…). I tampoc són ells els qui disposen un bar cada dos metres…

No sé si heu estat mai a Lloret. Bé, és la merda més gran de Catalunya. Un poble desnaturalitzat, ple d’hotels, pubs, bars, discoteques i, la darrera moda, apartaments. Tot són apartaments per barcelonins que volen una segona casa a la costa. Tant se val si no queda un pam de costa verge o un metre de bosc. Tot val en nom del progrés. S’ha de crear riquesa. Riquesa per uns pocs i llocs de treball pels altres, perquè no es rebotin. Abans treballant en el turisme i ara en el turisme i la construcció. I si hi ha baralles al carrer no passa res. I si la droga corre més que per la Mina, tampoc. És el nostre Bronx, amb tocs de Sodoma i Gomorra. El lloc ideal per passar una nit de desfasse total.

Evidentment, jo he tingut una edat i he sortit per Lloret. I m’havia agradat fer 6 quilòmetres des de casa i sentir-me en un barri anglès, alemany, francès o holandès en funció del carrer que trepitjava. Bevent com el que més i passant-m’ho de puta mare. Però això no és sostenible. A no ser que es declari Lloret com a ciutat sense llei, com l’excepció on sí que es poden trencar les normes, com el lloc del carnaval etern.

Ara diuen que volen canviar aquest turisme per un de més cívic. I per això han donat feina als 4 “listillos” que saben anglès dels instituts per tal que pasturin pel mig de la fauna europea recomanant-los que no beguin i que s’ho passin de puta mare sense alcohol. Què han de fer? Anar directes a drogues més dures? Jugar al parxís? follar com animals? (ai no, que els aspersors de la platja estan en marxa perquè no cardin a la sorra) Un trivial? A veure, si jo foto 1000 quilòmetres des de casa per desfassar-me a la nit de Lloret, coneguda a tota Europa i em recomanen que no begui i no em donen una alternativa raonable, quina és la probabilitat de que els faci cas?

Només heu de passar una nit per allà i veureu l’èxit de la campanya de rentat d’imatge… Amb sort no us passa res… I mentrestant els hotelers segueixen baixant els preus i anunciant Lloret com el paradís de la festa… Però ells no tenen la culpa de res. O és que en el fons no hi ha cap problema i tot és una paranoia de la moralista Tura?

Hipòcrites.

Tercer sopar monotemàtic.

Ahir sabia on m’estava fotent i sabia el que passaria, però no va ser un “dejà vu”, perquè no vaig tenir la sensació d’estar revivint en el present un fet que ja hagués tingut la sensació d’haver viscut en algun altre moment. El que em va passar va ser que, des de que es va convocar el sopar amb les 3 casades de CT (3cCT), que ja tenia una intuïció bastant clara del que passaria. Doncs sí, els homes tenim intuïció, diguem-ne “masculina”. Us intentaré explicar aquest cas concret perquè us feu una idea de en què consisteix la “intuició masculina”:

Anem uns 3 mesos enrera: "Quedem 4 excompanys de classe per anar a sopar. 3 noies i jo. Una d’elles està casada i les altres es casaran en uns mesos. El tema de la conversa gira al voltant dels casaments i dels vestits de núvia i tota la pesca. Un pal suprem." En aquest post ja ho explicava.
Avancem 2 mesos més: La casada segueix (si ho llegeixes deixa algun missatget, no?) i les altres dues estan “a punt a punt” (també podeu saludar)… Ja pràcticament ho tenen tot preparat (o no). Tema de la conversa: els nervis de la organització del gran dia, els darrers retocs, un altre cop els vestits i, per variar una mica, parlen de ¿nens?. Jo segueixo prenent apunts.

Ara tornem al present, o millor dit, a ahir al vespre. Aquí és on la ja comentada intuïció masculina entra en acció. En rebre els mails convocant-me a sopar ja es deia que s’havia de parlar de “com havia anat tot”. Com que jo tinc intuïció, vaig pensar, això és que explicaran tots els detalls i anècdotes del casament i del viatge posterior. I jo, com a bon massoquista, què vaig fer?

Doncs com un campió em vaig empassar les dues hores llargues de “marujeo” pur i dur sobre el tema. Digueu-me inconscient, penjat, perdut, animal, el que vulgueu, però en el fons (no molt en el fons) em vaig divertir i tot. I és que és aquí on vaig trencar el segon gran mite sobre els homes en general. A part d’intuïció, també som uns xafarders. S’ha de reconèixer. No mirem “salses de tomàquet ni de roses” per la tele, ni llegim “lectures o holes en 10 minuts”, però en el fons (bastant al fons) ens agrada saber xafarderies.

I ara anant al tema del sopar d’ahir, la novetat va ser que vaig veure els anells. Quina gran cosa, això dels anells. En veure’ls vaig pensar, inevitablement, en en Frodo i la seva relació amb l’ANELL. Encara no sé perquè hi vaig pensar. En tot cas vaig aprendre que hi ha anells més rodons que d’altres, d’or blanc, d’or normal, de titani, amb pedres i amb “pedruscus”. Sempre és bo saber coses noves...

Bé, doncs així he acabat la setmana. Si tenim en compte que la setmana passada la vaig acabar anant de rebaixes com un gosset per tota Barcelona i aquesta m'he convertit en un "maruju", començo a tenir dubtes seriosos sobre la meva personalitat. Seré un calçasses??? M’estaré convertint en un metrosexual de comportament???? Això no pot ser. I el més important, no ho pot saber ningú! Em sembla que m’autocensuraré i no publicaré aquest post, no fos cas que els meus moments de debilitat deixin en entredit la meva imatge de “mascle ibèric”. Ehem...
Au, no rigueu i a treballar.

NECESSITO VACANCES!!!!

Noto com mica en mica
tinc menys energia.
Camino més lent cada dia,
el cos no em reacciona
amb la rapidesa esperada.
La calor m’aixafa,
i la claror m’acota la mirada.
El vent m’arrossega,
en direcció equivocada.
L’aigua no em calma
la set acumulada.
I la feina no s’acaba
sinó que em mata.

Notícia del Regne de Mallorques

Ahir vaig anar al Mercat de les Flors a veure l'espectacle "Notícia del Regne de Mallorques". Va estar molt bé. M'explaiaria dient que va ser espectacular, com esperava que fós pel nivell dels cantants (Lídia Pujol, Alba Guerrero,Miquel Gil, Cris Juanico, Roger Mas) però la veritat és que va estar "només" molt bé. El meu nivell musical és ínfim, tirant a molt "ínfim", de forma que segur que se'm van escapar molts detalls. En tot cas, faré un parell d'apunts, sense voler arribar al nivell de crítica, ja que no sóc ningú per criticar fora del "m'agrada/no m'agrada".
En primer lloc, el tema del flamenco. No sé ben bé què hi pintava en un recital d'aquest tipus, i més si es buscaven ritmes i lletres del Regne de Mallorques... La veritat és que en algunes cançons la fusió amb aquest estil va donar molta "vidilla" a l'espectacle, igual que la rumba, però recordo una cançó del principi on l'Alba Guerrero va fer un recital flamenco acompanyada per la guitarra que no va acabar de lligar amb la resta. I amb això no vull dir que no ho fes bé, ja que té una veu espectacular. En tot cas, va estar molt bé veure en Miquel Gil i en Cris Juanico "picant de mans".
En segon lloc, la majoria de cançons eren bastant inintel·ligibles. No pel fet de ser cantades en mallorquí, menorquí o català del nord, sinó perquè no s'entenia el que cantaven. En aquest sentit, hauria estat bé que ens haguessin donat un fulletó amb el nom de les cançons i una mica d'explicació sobre les mateixes. O directament les lletres...
En tercer lloc, per mi, l'actuació d'en Cris Juanico va ser espectacular. Té una veu brutal i la sap modelar de forma increïble. La resta de cantants també ho van fer molt bé, cadascú amb la seva veu tan diferent de la dels demés. Potser es podria dir que a en Roger Mas no se'l sentia, quan combinava la veu amb la d'en Miquel Gil, però és que per fer-te sentir per sobre del valencià s'ha de tenir una veu molt potent!!!
En quart lloc, la indumentària de tots els artistes era molt adequada. La flamenca amb sabates de tacons i un vestit "típic" i els altres amb roba senzilla i ampla. Amb espardenyes, aubarques o descalços. Em va agradar.
I finalment, els músics. Barrejar un violí, amb guitarres (acústica i flamenca), sac de gemecs, acordió, flabiol, flauta, contrabaix i bateries ha de ser una cosa complicada. El resultat, però, va ser molt i molt satisfactori.
En conclusió. Si algú s'entera que tornen a repetir l'espectacle, que no s'ho pensi i hi vagi. Val la pena. Malgrat el flamenco, que com haureu notat no és sant de la meva devoció...

Sobre amor i dolor

Caure serà més dolorós quant més

Amunt siguis.
Si anessis sobre quatre rodes, et diria:
Corda-te’l, corda-li, si parlés d’un

C
...I
....N
......T
........U
..........R
............Ó

Però ja ho sabeu,

no AcostuMO a paRlar de vehicles…

Una petita Barcelona????

Aquest cap de setmana he anat a Blanes després d'un mes sense posar-hi els peus. I la veritat és que m'he horroritzat. Noves estructures d'edificis en construcció allí on hi havia un bosc, i moltíssima gent per tot arreu. Ha sigut horrible.

El poble (millor dit, ciutat) estava col·lapsat pels cotxes i per la gent. A totes hores gent. A quarts de 10 de la nit problemes per trobar taula al bar de sota de casa. A quarts de dotze del matí es feia impossible trobar un racó per estendre la tovallola a la platja, on l'aigua estava bruta i plena de meduses. I tot per la gentada que hi ha al poble. Segons les darreres informacions som més de 37000 habitants censats. Ho trobo una animalada. Quan feia primer de BUP recordo que vam arribar a 21000 habitants i ja ens posàvem les mans al cap... I a més, s'ha de tenir en compte que hi ha moltíssims apartaments que són de segona residència. Tot això, més els estrangers que estan en càmpings o hotels i la gent que ve a passar el dia a la costa, fa que aquests dies, sense exagerar, a Blanes hi haguessin unes 150.000 persones pul·lulant pels carrers. I el poble segueix essent igual de petit que sempre.

El resultat és una aglomeració similar a la del portal de l'Àngel de Barcelona els dies de Nadal. I la festa major, amb el concurs de focs de 7 inacabables dies i milions de visitants és la setmana que ve... O sigui, que millor que als qui no se us hagi perdut res al sud de la Costa Brava, us quedeu a casa vostra i no vingueu, que vull una mica de tranquilitat durant el cap de setmana.

I si els amos dels bars, restaurants i xiringuitos es piquen, doncs que es rasquin, que a mi m'han destrossat el poble i també tinc dret a queixar-me.

Amors que maten (II)

T’ofereixo el meu cos.

Embolcalla’l.

Et vull més a prop.

Posseeix-me.

…però no em facis mal.



(No us fan por les serps?)

Amors que maten

Ell digué:

- Ignora el dolor i abraça’m. Sempre et tindré dins el meu cor.

I ella, embruixada per la seva figura imponent, l’abraçà amb totes les seves forces.

Per bé o per mal, mai s’oblidaran.

Vida de gos?

Mai t’has cregut un gos,

Sempre has dut una vida humana,

Mai t’has arrossegat com els teus,

Sempre amb la postura altiva

I és que mai has tocat de peus a terra

Ni ara, que ets vell i tens la mirada trista

I dus aquestes sabates de nena

Una explosió

Bé, acabo d'arribar al despatx i m'he trobat les companyes revolucionades. Sobre les 8 i poc del matí han sentit una forta explosió a prop del despatx. Han sortit i han preguntat però ningú sabia res. Han sigut moments de nervis, tot i que l'explosió ha sigut un carrer més enllà d'on estem. En veure que res no passava, han tornat a treballar, però al cap de no més de cinc minuts tot de sirenes han omplert la zona. Una altra companya que venia a treballar a quarts de nou s'ha trobat els cotxes de policia derrapant en contra direcció pel carrer Aragó!!!! i per Bruc. Han anat al Consolat italià que hi ha per aquí i hi han entrat corrents. A hores d'ara encara sento sirenes de policia o ambulàncies que volten per aquí.

Ara tinc un gran dubte. Ha sigut un atemptat (recordem que Itàlia és un dels objectius prioritaris dels terroristes) o bé una explosió de gas? En tot cas, mentre espero notícies per la ràdio o per internet (encara no he trobat cap referència enlloc), una cosa tinc clara: el terror ja és entre nosaltres.

Coses per fer a Barcelona

Si a algú li agrada la pintura, i en especial el surrealisme que vagi més enllà d’en Dalí, no es pot perdre l’exposició Planells surrealista, que fins el 27 d’agost serà a l’Espai Cultural Barcelona, de la Caja Madrid, a la Plaça Catalunya de Barcelona.
Quan vaig veure l’exposició a Blanes, em va impactar el fet que eren quadres molt lluminosos, gairebé alegres vistos des de lluny i, malgrat tot, inquietants, tristos i amb referències (iròniques?) a la mort. No sé perquè em va atreure. Potser perquè en la seva pintura hi reconeixia aspectes del meu poble? Potser perquè estic tan “sumbat” com ell i si sapigués dibuixar ho faria com ell? En tot cas, si hi aneu amb temps, no us perdeu el video on no es talla a l’hora de criticar en Dalí i la resta de surrealistes de l’època. Ah, aquest quadre de sobre és “El jugador fantasma"

Ah, ara mateix m’han recomanat moltíssim les sessions de cine a la fresca a Montjuïc. El cartell pinta prou bé. L’escenari és collonut, i 3 Euros és lo que valia anar al cine fa 5 o 6 anys… Apa, que vagi bé aquesta setmaneta que comencem!

Més bombes

Seria molt hipòcrita pensar que la culpa dels atemptats és NOMÉS dels qui posen les bombes. El que és evident, però, és que les víctimes són innocents, com els civils que viuen arreu del món i són víctimes de les guerres i dels atemptats indiscriminats, com els de les torres bessones de NY i els iraquians o afganesos. Però no com els soldats (del bàndol que sigui) que entren en guerra. Ni com els polítics que decideixen enviar a la guerra els seus soldats...

Cada cop que els salvatges d'Al Qaeda ataquen el primer món a mi em vénen dos sentiments (a part de l'odi cap els autors), cap d'ells superior a l'altre: llàstima i horror per les vides estroncades per una banda, i profunda indignació amb els "meus", és a dir, amb els suposats líders civilitzats d'Occident que no han sabut/volgut tenir unes relacions mínimament amistoses amb tot el que és Orient/3r món.

Una llàstima que l'única manera que a la gent del carrer ens recordin les injustícies que hi ha al món, les diferències entre nosaltres (els afortunats del primer món) i ells (malgrat l'heterogeneitat dels ells), sigui fotre 4 bombes a qualsevol ciutat europea. En tot cas, vista la indiferència amb què ens mirem les destrosses que hi ha a l'Iraq (jo el primer), quina altra solució tenen aquests salvatges?

Res, que o ens posem d'acord o entrem en guerra oberta... Buffff!

La subhasta del peix

Avui he tingut dubtes i he acabat escrivint dos posts. Un molt sobat sobre el tema dels Jocs Olímpics i aquest altre. El dels Jocs me’l reservo per més endavant, a veure si encara tindrà vigència…

Hi ha moltes coses del món que em rodeja que em cabregen molt perquè em toquen d'aprop, altres coses que trobo injustes i m'afecten poc i d'altres que m'indignen i opino. Avui ha tocat el tema del peix a Blanes, que no sabria en quin d'aquests tres punts incloure. A veure si m'explico...

A la Costa Brava, com suposo que passa a la resta de Catalunya, els oficis tradicionals estan en retrocés, fer de pagès o de pescador a petita escala implica trencar-te els ossos i invertir milers d’hores per aconseguir (si la natura ho vol) treure al mercat un producte. Tant pot ser un enciam, un quilo de patates o dues caixes de sardines. El fet és el mateix. Els meus avis són pagesos, gairebé jubilats per les circumstàncies i m’expliquen el que els costa produir un quilo de patates i a quin preu el venen al Sindicat. No tenen marge i, es podria dir que hi perden diners. Per això ja ho fan tan sols perquè és el que han fet sempre, i sense treballar la terra no sabrien viure, com de fet, ja els està passant. I per això mateix ni els fills ni els néts ens dediquem a treballar la terra. El problema és que el quilo de patates que ells han venut per 15 cèntims a la cooperativa, després, nosaltres com a consumidors el comprem a 1 euro i mig. Els pagesos es van unir per crear la seva pròpia cooperativa que els comprés els productes a un preu més just i després els distribuís. El problema és que la cooperativa ha sigut un fracàs i, en aquesta xarxa d’intermediaris (altrament dits vividors), quan es ven el producte a Mercabarna el preu ja s’ha multiplicat per 5. I el venedor de la botiga de fruites i verdures acaba sumant més marge al preu.

Però tornem al tema dels pescadors. A cinc o sis ports de la Costa Brava, els pescadors sempre han venut el seu peix en subhasta, encara recordo no fa molts anys quan anava al port a escoltar com el Parrell cantava el peix a la llotja de Blanes. Era impressionant, anava a una velocitat supersònica, fins el punt que jo acabava perdent el fil de què s’estava subhastant en aquell moment, si una caixa de gambes o un rap... De fa un temps ençà, els compradors de peix a l’engròs i alguns peixaters s’han posat d’acord per comprar el peix al preu que els interessa. Això, evidentment, provoca que siguin ells els qui fixin el preu de venda del peix, i no, la lliure subhasta on es competia entre petits peixaters i grans majoristes com aquest (l’individu més ric i tèrbol de Blanes). Així doncs, el preu de venda del peix en subhasta va començar a baixar (que no el preu de venda al públic!!!).

Els pescadors, més llestos que els pagesos, van creure que no podien acceptar que els compressin el peix per sota del preu de mercat i van decidir crear Giropesca, una empresa de l’associació de confraries de pescadors de Girona, que es dedicaria a comprar el peix en les subhastes a un preu digne i distribuir-lo ells mateixos. Davant això, els vividors (grans majoristes del peix com el que he enllaçat abans) s’han rebotat, fins el punt de boicotejar les subhastes i l’entrada dels camions a Mercabarna i han amenaçat als membres de Giropesca (per tot Blanes corre el rumor de les pràctiques mafioses del Ros…). Davant d’això, quin poder tenen els pescadors? En definitiva, són ells els qui pesquen… Doncs jo crec que el que haurien de fer és lluitar fins el final per crear una xarxa de distribució del seu peix, posant-se d’acord amb els petits peixaters de tot el país per vendre a través d’ells la mercaderia, passant dels grans majoristes que els volen enfonsar. Així els peixaters decidirien el preu de venda del peix i els consumidors podríem comprar a preus més raonables, ja que no hi hauria tants intermediaris xuclant entremig… I ja no cito la garantia que suposa saber realment d’on prové el peix que un compra…

Per cert, davant del problema, el director general de pesca de la Generalitat ha donat la raó als pescadors, però es nega a ajudar-los. Es veu que els “contactes i influències” dels majoristes del peix arriben molt amunt… El problema, així, queda en mans del consumidor. Què preferiríem, comprar peix (de vés a saber on) a la botiga de congelats o a la peixateria del barri? Jo ho tinc claríssim, però hi ha una part de la població (no sé si majoritària o no) que imbuïda per la societat consumista en la que vivim abarrota botigues com la Sirena, com també ho fa en Carrefours o Corte Inglés…

Bé, aquí us he exposat el meu punt de vista, fruit de l'observació externa del cas. Si voleu més informació sobre el tema, podeu clicar aquí o aquí.

Segona part del recopilatori de records

- Carn acompanyada del Marqués de Cáceres, que no és marquès ni extremeny, sinó vi negre de la Rioja. Mmmm. Els politòlegs per una banda i els banyolins al seu rotllo. Jo parlant amb uns i altres i amb totes les copes buides.
- La mare de la núvia fa un discurs. El clava. Després de felicitar els nuvis i agrair la presència de tothom en 20 segons, ve a dir que ha volgut homenatjar als de fora amb una cosa ben típica de les terres de l’Ebre. Només se me n’ocurreixen tres: l’arròs, la baldana i en “Quico el Célio”. Ja estic tip de menjar i reso per la tercera opció.
- Déu m’escolta. Està content que hagi anat a missa dos caps de setmana seguits. Ho hauré de fer més sovint? Apareixen els 4 cracks vestits com sempre i dedicant jotes als nuvis. “Lo Marc que ha estudiat ciències polítiques és un home ben lletrat i la Marta que és metgessa el cos et deixa ben arreglat” (sonava molt millor cantat que escrit).
- Disbauxa general! Festa de la grossa. Les àvies tortosines dretes aplaudint. Tot el jovent cantant. El furor de Quico el Célio ha arribat fins a Banyoles. “De Roquetes vinc, de Roquetes vinc, de Roquetes baixo… agulles de cap, agulles de cap, agulles de ganxo”.
- I treuen el porró i comencen amb la cançó de “lo vi de Batea”. Candidats a fer el primer traguinyol? El personatge del primer glop és un d’Amposta que després tractaré a la barra lliure del ball. Un tiu molt peculiar que m’explica la seva vida en 2 minuts: l’ha deixat la novia fa una setmana, va ser militar a Bòsnia i se’n va de festa a no sé quina disco de xumba-xumba que hi ha per aquí. Quin paio.
- El segon en passar pel porró és en Neru, amic d’en Marc, que compleix amb escreix mentre tot el menjador retruny: “EL NUVI, EL NUVI, EL NUVI!!”
- I arriba el moment del nuvi, que aguanta uns 10-15 segons fins a buidar el porró. Més endavant reconeixerà que “lo vi de Batea” no l'ha entusiasmat gaire… Esperem que no sigui impediment per disfrutar de la nit al Parador!
- Gelat de postres i pastís nupcial. S’estan ben bé més de cinc minuts amb aquella catana tan perillosa rebent fotos per tots els costats. Tan sols fan un parell de talls. La resta de pastís (d’aquells de 6 o 7 pisos) el tallaran els cambrers a la cuina.
- Més crits de “que s’estimen, que s’estimen”. És curiós com els gironins ja hem adquirit aquest accent característic del sud…
- Un cop dinats, cap a baix a veure el vals que no serà. I és que en Marc i jo ens assemblem en algunes coses i una d’elles és la incapacitat gairebé total a l’hora de ballar al ritme d’una música.
- Sona el “Boig per tu” i la pista es converteix en un niu d’amor on la parella més feliç del món (se’ls havia de veure) s’estima als ulls de tothom. Molt bonic. Gairebé no la trepitja gens i es mengen a petons. Emocionant de veritat. Quan sembla que hauran superat el tràngol del ball, els del “Guateque” diuen que han de posar un vals.
- El pànic s’apodera dels enamorats que, malgrat la tensió, superen amb un notable (i molts petons) el moment.
- I a partir d’aquí, visites a la barra, on descobreixo que el vodka amb llima entra molt millor que la resta de begudes quan no hi ha cervesa a la vista. Ens fem amics amb l’ampostí bevedor de porró que s’intenta lligar la meva xicota. Ueppppppp… no juguem!!!! Un parell de visites a can felip per buidar la bufeta i…
- Doncs sí, a ballar. Molt malament aniria jo per tenir la sensació de que no ballava fatal. O potser el fet d’estar rodejat de gent l’edat dels quals anava dels 20 i pocs als 60 i molts feia que no em preocupés tant pel ritme que duia…
- Molta gresca amb tothom, no recordo cap cançó fins que tots ens abracem i ballem rodejant la parella del dia, que no es desenganxen ni mig segon. Que bonic és l’amor!!!
- I final de festa amb el “Boig per tu - II”, que ara sí que ballo amb sa Roqueta, sense trepitjar-la molt i sentint-me una mica com els nuvis… Mmmm…

Recopilatori de records, ni exhaustiu ni necessàriament ordenat, del cap de setmana

- Son i mandra de bon matí a BCN.
- Gent de l’after del costat de la gasolinera. Tots comprant aigua. Les drogues segueixen fent estralls entre els animals de nit…
- Dues horetes curtes i arribada a Tortosa.
- Tots ben guapos i guapes i cap a l’Església (alguns més que d’altres)
- En Marc de 21 botons aguantant estoicament el sol a la porta de l’Església. No para de remenar el mòbil.
- Nervis, sembla que un dels autocars de banyolins s’ha perdut per Tortosa. No veuen cap riu. Igual a Banyoles tampoc hi veurien l’estany…
- Tots drets. Sona la música i entra la núvia. Molt guapa, nerviosa i somrient.
- Missa i lectures. Passa molt bé. Només mig badall culpa d’haver matinat.
- Arriba el moment. Intercanvi d’anells, llagrimetes i el micro que els juga una mala passada. És igual, ja que són ells dos els que s’han d’haver escoltat. La resta, contents com gínjols.
- La missa segueix. Arriba el moment de la comunió i es migbuiden els bancs de part de la núvia, els homes encorbatats majoritàriament. De Banyoles, alguns (pocs) van a tastar el cos de Crist tortosí. Té el mateix gust que al nord?
- Final de la missa, tots els joves cap a fora. Sol matador. Pètals de rosa i confeti en rotllana. Malgrat ser a Tortosa, aquí no hi ha arròs. Curiós…
- La cosa s’allarga. Després de signar els papers comencen una sessió de fotos dins la casa del Senyor. El confeti i els pètals enganxats a les mans. Molta calor.
- “Els amics del nuvi que entrin per la foto”. Confeti i pètals tornen a les bosses d’on no haurien d’haver sortit i tots cap a dins. Primera conversa amb l’home casat: “felicitats!”. Resposta: “Aviat tu, no?”. “Ehem, ja veurem...”
- Deixem la frescor de lcasa del senyor i tornem a l’infern.
- Ja surten. Pluja de tot menys d'aigua fresca i crits de joia. Cotxe d’època. Ell no para de tocar-se l’anell. Nervis i felicitat a flor de pell. Ens retrobem al parador. Ara van a immortalitzar-se.
- Camí de la Suda amb molt de trànsit... Arribada al parador i breu espera sota uns parasols poc eficients.
- S’obren les portes i apareixen cambrers amb safates amb suc de taronja. Mmmm la meva beguda preferida. La primera copa em dura 4 o 5 segons. No és només suc de taronja…
- Repeteixo. Boníssim. Torno a repetir mentre van apareixent i desapareixent plats amb delicadeses pel paladar. Quina set!!!
- Cambrers desbordats (sobretot) per la voracitat banyolina que acapara la taula de còctels i begudes. Un parell de fantes de llima i un parell de canyes. El cos recupera el to.
- Arriben els nuvis ¿al cap d’una hora? Salutacions, visca els nuvis, brindis i cap amunt.
- El parador és nostre!! Taula amb els politòlegs i amb banyolins desconeguts.
- Primer plat de peix i vi blanc. Mmmm. Primer contacte amb els banyolins desconeguts. Molt bona gent.
- Primers crits de “que es facin un petó”, contestats aclaparadorament per crits dels ebrencs: “Que s’estimen, que s’estimen, que s’estimen” Que “raros” que són aquí al sud.
- Sorbet de poma verda. Mmmm. Això això, “que s’estimen, que s’estimen”!!!!
(demà més)

Lo vi de Batea

Looooooooooooooooooooo vi de Batea, lo vi de Batea, lo vi de Batea, lo vi de Batea, lo vi de Bateaaaaa!!!!!

Este cap de setmana ha sigut gairebé complet. De casament per Tortosa i després excursions per les Terres de l'Ebre, que com més hi vaig, més m'agraden... I de cop i volta, la tornada a BCN, que cada vegada se'm fa més traumàtica. Tan, que se'm passen les ganes d'escriure i tot. En tot cas, visquin lo Quico el cèlio, el noi i el mut de Ferreries (o com es diguin), que els nuvis s'estimen i que visca lo vi de Batea (encara que em vaig quedar amb les ganes).

Au, salut, lectores i lectors!!!

Trànsit exclou telefonistes amb accent castellà.

En primer lloc, cal dir que el temps de lectura diària que destino als diaris gratuïts globalment mai supera el minut. I això que cada dia n’agafo molts. És més, és estrany el dia que no arribo a casa amb menys de deu exemplars de diaris gratuïts. No us penseu que sóc un massoquista o que m’he tornat boig i llegeixo la porqueria que s’escriu en aquests diaris. No… El que passa és que el meu pare cria canaris. I els canaris caguen. I el meu pare té moooooolts canaris. I aquests caguen moooooooolt. I per higiene, cal que caguin sobre una sorreta que es posa al terra de les gàbies i que val una pasta llarga o bé que es desfoguin sobre fulls de diari que reposen al fons de la gàbia i que s’han d’anar canviant de forma periòdica. I esclar, a casa ara resulta que som uns consumidors compulsius de diaris gratuïts.
Bé, tornant al tema. Aquests diaris en general destil·len un espanyolisme recalcitrant i, a part, redacten una gran majoria de notícies en castellà. Tot i això, jo sóc dels que els ajudo a sobreviure, ja que a les estadístiques jo sol dec constar com a més de deu lectors. "Mea culpa"
El títol del post d’avui era la notícia principal, redactada en català, del pamflet “metro” d’ahir. El problema més greu, apart del títol en sí, ve en el redactat de la notícia: “Una aspirant es queda fora per tenir-lo molt marcat” o “Ser castellanoparlant és un punt feble, segons l’informe” són els dos subtítols de la joia periodística referida a una plaça de personal laboral per una telefonista del Servei Català de Trànsit. I llegeixes la notícia i arribes a la conclusió que a la candidata no la van escollir perquè tenia dos punts febles:
a) Marcat accent castellanoparlant.
b) Té una filla i percep un ajut familiar.

Anem a pams: el punt a) és justificat per part del SCT més endavant dient que “per accedir a un lloc de treball com el de telefonista o atenció al públic és vital tenir un bon nivell de català, però també de castellà”. I s’afegeix que “la pròpia candidata va admetre que no dominava el català” i que “va demanar fer l’entrevista en castellà”.
A veure, si la candidata no en té ni fava de català, com carai em pot oferir un bon servei a mi, que sóc catalanoparlant???? És que deu ser de les que diu que “hay retensiones entre Casteidefé y Payejá”…

El més fort, però, és el punt b), ja que enlloc ningú entra a valorar que el fet de ser mare i percebre un ajut familiar sigui un punt dèbil per no contractar-la. I això sí que és una discriminació, no trobeu?

Desgraciadament, observo com un dia més es compleix la regla de sempre: qualsevol excusa és bona per fotre CANYA CONTRA EL CATALÀ. En fi, ben cagats, els canaris del meu pare…

El "profe"

L'altre dia la professora de tècniques d'escriptura no va poder venir a classe i es va presentar el "professor suplent", bé, és una manera de definir-lo. Ara intentaré descriure la imatge que l'home ens va donar.

Érem tots els alumnes a fora de l'aula asseguts, xerrant i esperant que la professora arribés. Quan passaven 5 minuts de l'hora en punt un home d'una edat indefinida que pot anar dels 33 als 51 anys (amb risc d'equivocar-me), cabells grisos, arrissats i despentinats com els de l'Einstein va passar pel costat nostre, arrossegant els peus i duent un foli plegat a la mà. Va entrar a la classe. En veure'l vaig pensar que seria el conserge. Anava vestit amb uns pantalons beix cordats un pam per sobre del melic i una camisa d'un color similar que duia per dins, marcant una prominent panxa. Al cap d'un minut d'entrar a la classe vaig veure que treia el cap per la porta amb una cara d'acollonit impressionant. Ens va mirar. Va veure que el mirava i va avançar tres passes fora de la porta mirant endavant, lluny d'on el grup l'esperava, llavors es va girar cap al costat contrari on érem, va mirar un cartell que hi havia enganxat a la paret, va mirar-se els peus (?) i va tornar a entrar embalat cap a l'interior de la classe, com si li hagués entrat caguera. Jo ja tenia la mosca darrera l'orella i em vaig imaginar que podia ser el professor suplent, però no podia ser! Un individu tan aturat no podia ser professor de res, ni tan sols de literatura. La qüestió és que 30 segons més tard el paio tornà a treure el cap per la porta. Només el cap. Ens mirà, tothom passà d'ell perquè estàvem enraonant ben animats, va mirar el rellotge, va tornar a sortir, ara només una passa i va mirar el número de l'aula, enganxat a mà esquerra de la porta. Arribats a aquest punt, jo ja estava convençut de que era el nostre professor. Anava descurat, amb la camisa sense planxar i sense afaitar. Jo, que normalment no em fixo en aquests detalls, no vaig poder evitar adonar-me que aquest home anava fet un desastre. Va tornar a entrar a l'aula sense dir-nos res. Nosaltres seguíem embrancats en una conversa que estava començant a evolucionar cap a discussió.

Uns cinc minuts més tard, tornà a sortir, ara decidit, en direcció a nosaltres, la mirada fixa en un punt en la paret de darrera nostre. A mesura que avançava les 15 passes que tenia des de la porta al nostre grup, la decisió de les passes es ralentia. Quan va arribar a tocar del grup va esperar 5 segons a parlar. Tan sols jo el mirava fixament. Ell no va apartar la mirada de la paret del fons.

-"So-ssou els alumnes de la classe d'escriptura? - va xiuxiuejar.

Abans de poder respondre ningú, el cregut de la classe (un prejubilat que es creu que ho sap tot i que ha escrit no-sé-quantes novel·les mai publicades) li contestà. - Per què?

La cara del professor es va desencaixar, per un moment vaig pensar que es desfaria davant nostre com un gelat o que sortiria corrents. Van passar els segons, llavors tots el miràvem expectants. Al final va poder articular-ho: -Per què sóc el professor.

Crec que només ho vam sentir els que estàvem més a prop d'ell. Vaig entrar a classe desitjant rebre una lliçó magistral d'un geni desconegut de l'escriptura. Un diamant per descobrir...

Desgraciadament, el nivell del que va explicar va ser pitjor que la seva aparença i el seu comportament en públic. I una mostra és que ens havia d'ensenyar a posar els guions pels diàlegs i estic segur que en els pocs que he posat en aquest escrit, l'he cagat de dalt a baix.

Blanes...

Bé, genteta, pasturant per internet he trobat aquestes dues fotos d'un tal Jep Flaqué. Pels no blanencs, aquesta roca és sa punta de Santa Anna, darrera es port de Blanes. I pels blanencs: sí, és Santa Anna, ara que segur que cap de nosaltres mai l'havia vist tan i tan bonica, però les fotos no estan trucades... Ara ja podrem fardar una mica de poble, no?? I més si es compleix l'anunci d'ahir de la Conselleria de Medi Ambient que ha proposat protegir tot Pinya de Rosa i una mica més de terreny al seu voltant. Aquí us deixo el link de la notícia. En tot cas, jo encara sóc molt pessimista respecte la salvació de la costa, i més sabent que s'haurà d'indemnitzar a preu d'or als propietaris. Ja veurem si els polítics tindran el que s'ha de tenir...

Quan és un petit propietari, se l'expropia sense contemplacions. Quan és una constructora o una família burgesa barcelonina amb connexions a les altes esferes i que s'ha fet un fart d'especular, llavors s'ha d'indemnitzar, no pel preu en sí del terreny, sinó pel nombre de xalets que hi podrien haver construït. Visca! :-(

Ah, us deixo el link on he trobat les fotos, és d'una web de fotografia i n'hi ha que són increïbles. Val la pena visitar-la!

A la platja

Passada una eternitat de no més de cinc minuts en què els somnis lleugers es barregen amb el soroll de les onades i l’olor del mar, la resta de la colla el desperta, s’incorpora i veu el mar als seus peus. L’aigua el crida. La cara li crema. El cos li bull. Primer es treu les sabates, després els mitjons, els pantalons, la samarreta, corre cap a l’aigua i s’hi llença de cap. En mig segon ja està submergit. Quan treu el cap ha deixat de ser ell i torno a ser jo. L’impacte ha sigut contundent, l’ell etílic s’ha diluït dins el líquid salat i transparent talment com un meteorit que es desintegra en travessar l’atmosfera. L’aigua no és excessivament freda, però el contrast ha permès que el jo torni a tenir consciència. He notat com el cap calent es refreda, com el cos suat s’habitua al nou medi, com la panxa es remou. I de cop un malestar a l’estómac. I una primera arcada que fa un intent de pujar al mateix temps que la temperatura del cos baixa. L’aturo com puc i faig un parell de braçades. L’aigua està espectacularment neta. La resta de la colla també es banya. Un parell de tombarelles dins l’aigua, un intent de fer el pi, tres o quatre immersions per veure d’aprop el fons i ja estic com a nou. Surto de l’aigua, la panxa s’ha calmat, el cos ha recuperat la seva temperatura normal i el cap està ben serè. La xafogor del matí es nota i el cos s’asseca abans d’arribar a casa al cap de dos minuts. Només estirar-me a llit tanco els ulls i m’adormo. Ara sí.

Sant Joan sortint del Sant Jordi

L’impacte és dels que marquen època. Se sap que la nit és la més curta de l’any, però en sortir de la foscor i l’ambient enclaustrat de la discoteca, del fum i de la música estrident, els rajos de sol i l’aire pur fan mal a la vista, al ventre i al cervell. Puja les escales i s’adona que els carrers ja estan posats. Tan sols un instint: córrer, córrer pel passeig, mirant la platja plena de grups de gent vestida de festa i de restes de les revetlles passades d’alcohol que queden a la sorra. Quan més corre, millor es sent, el cervell es desentumeix, el cos comença a suar. De cop, les màquines que netegen la platja, amb els negres que recullen la merda que els porcs blancs han deixat per l’arena. La mateixa sorra que en dues hores exigiran tenir com una patena. Vivim en una bombolla, som uns hipòcrites que no volem perdre ni un pèl del nostre benestar, costi el que costi. Una parella de guiris que fa fúting. Els persegueix, malgrat dur les sabates de sortir. No estan en forma. El miren i somriuen. Aguanta un parell de minuts seguint-los, fins que veu un tros de platja sense porqueria. "Porcs de merda!" Els negres segueixen treballant sense aturall. S’endinsa a la platja i s’estira. És reconfortant, ja que les cames estaven adolorides i el cos cansat. El sol el revitalitza. Deuen ser les 8. Tanca els ulls i s'adorm.

Més sobre ulleres

Semblarà conya, però he trobat una nova utilitat a això del blog. A més de servir per desfogar les (per ara petites) ambicions literàries, d’obrir debats sobre algun tema polític o social i de fer-vos saber com em van més o menys les coses, també m’ha servit per una cosa realment útil. Un comentari d’ahir d’en palatreco dient que tot 4-ulls ha de tenir unes ulleres de recanvi, m’ha fet remenar en profunditat el calaix de coses personals i bastant inútils (no totes…) que tinc a la tauleta de nit. Es tracta d’un calaix que tan sols obro per cercar-hi coses que utilitzo bastant sovint i que estan a mà just obrir el calaix. Remenant més a fons entre escrits antics, pins, caixes buides d’Strepsils, de neteja-vidres de les ulleres, de peusek, de clinex i altres coses, he arribat a la conclusió que el calaix necessita urgentment una criba per seleccionar què anirà de pet a les escombraries. Bé, tornant al tema, al fons de tot del calaix ha aparegut un estoig amb les meves ulleres antigues! Les que segurament duia quan vaig trepitjar el primer pis on he viscut a BCN. Sí, ja sé que les hauria d’haver donat per un projecte de solidaritat amb els nens cubans o de l’Àfrica, però ara m’han tret d’un bon “apuro”… La qüestió és que me les he emprovat i, la veritat és que no estan tan malament (només balla una “branilla”) i la miopia no m’ha augmentat tant des de llavors… Així doncs, a partir d’ara, i fins que no vagi a l’òptica a escollir les noves, tornaré al passat, a les ulleres de montura fina de color blau marí. Bé, ja us podeu imaginar quina alegria poder distingir les cares de la gent a més de 5 metres de distància!!! I poder llegir sense veure-hi borrós… Au idò, gràcies per la interactivitat, “readers”, i que passeu una bona revetlla de Sant Joan, bon Sant Joan i bon cap de setmana!

Història d'un noi i d'unes ulleres

Això era una vegada un noi de poble gran, ara ja pràcticament ciutat, que va anar a estudiar a Barcelona. Aquest noi duia ulleres. Allà va descobrir un món nou, amb gent nova i divertida i amb imbècils a rematar, com a tot arreu. Li va agradar tant el fet de viure lluny dels pares, de la família i de l’ambient en què s’havia mogut fins llavors, que va decidir estudiar una altra carrera per allargar l’estada a Barcelona. El fet de seguir vivint a Barcelona li seguia agradant en el sentit que només s’havia de preocupar d’anar a classe, aprendre quatre nocions, aprovar els exàmens i disfrutar de la vida. Va anar a viure amb la xicota i va acabar la carrera. Això el va moure a convertir-se en un adult “de debò” (com els d’Iniciativa, que són d’”esquerres”…), i va decidir que cercaria una feina per la ciutat. Al principi no va trobar res de bo, i quan ja s’estava desesperant de fer d’enquestador li va sorgir l’oportunitat tan llargament desitjada. Va entrar a treballar en una empresa on ben bé no sabia el que feia, però sabia que feia molt i de tot. El consideraven l’”analista de mercat”. Hi havia un bon ambient de treball i tenia un cap que era dur però organitzat. En algun moment fins i tot li va agradar el que feia. Al cap d’un any de ser-hi, el seu cap i mentor va deixar l’empresa per les mangarrufes que el director general feia. Aquest director general era el típic individu extramadament llest i inteligent, tant com desorganitzat i irresponsable. La relació d’aquest noi de comarques amb el nou cap es va anar deteriorant i la feina que desenvolupava li va semblar absurda, avorrida i gens edificant. Tant, que va decidir buscar una nova ocupació lluny del desordre organitzatiu i econòmic de l’empresa. Ja feia temps que es plantejava seriosament el fet de fugir de la ciutat on es sentia angoixat i asfixiat. Aniria a començar una vida nova ben lluny. Però això era molt complicat, ja que no podria treballar en el que li agradava, li seria complicat trobar una bona feina i s’hauria d’integrar a una nova realitat social. Llavors va rebre l’oferta de feina de l’excap que anava a una consultoria petita però solvent. La va rebutjar per tres raons principals: ho trobava en certa manera joc brut amb l’empresa que li havia donat la primera oportunitat en el mercat laboral; en segon lloc, el nou sou que li oferien era bastant inferior al que estava guanyant fins llavors, i, en tercer lloc i més concloent, perquè no sabia si volia estar més temps vivint a BCN. Malgrat tot, va començar a donar veus als amics i a enviar currículums amb l’esperança remota que li sortiria una bona feina que li permetria descobrir si el que no li agradava era la ciutat o la feina. En un primer moment no va obtenir cap resposta i ja s’estava plantejant una data per fer les maletes. Inesperadament, però, 4 dies abans de Sant Joan de l’any 2005 tot netejant les ulleres de bon dematí, va trencar-les i va haver d’anar a treballar sense. Les ulleres l’havien acompanyat pràcticament durant mitja estada a Barcelona. Havien viscut pràcticament el mateix que el noi i ara li havien fallat. La jornada de feina se li va allargar i no va poder anar a una òptica, de manera que l’endemà hauria d’anar sense ulleres per segon dia seguit. Per escriure a l’ordinador no les trobava a faltar en excés, encara que ho veia tot un pèl de res més borrós, ara, per anar pel carrer només intuïa les formes de la gent, i fins que no tenia algú a un metre no en distingia la fisonomia… Quin desastre que això li passés en el juny més calorós dels darrers 50 anys, quan les mosses ja anaven més destapades que mai… Bé, el noi, però no es va desesperar i va fixar un dia per anar a buscar unes ulleres noves, llavors, una trucada li va trencar els plans: una de les dues empreses d’estudis de mercat més importants del món el convocava l’endemà a una entrevista de treball. Des de llavors, sorpresa, alegria, felicitat, angoixa, por, optimisme, indiferència simulada i ganes d’aclarir el futur… I ara acaba de tornar de l’entrevista. Li han fet una prova, que ha fet sense ulleres i li han dit que estan molt interessats en ell, però l’obliguen a incorporar-se en 15 dies i li paguen menys. A part, hauria de fer exposicions d’estudis en públic i una mica de comercial, cosa que el frena una mica (no molt). En conclusió: li han dit que si no es pot incorporar ja, el volen tenir en compte per les següents convocatòries… Ja té una nova porta oberta… Buffff!

Estiu

Avui és un d'aquells dies en què des de bon matí es tenen ganes d'anar a la platja... Aquesta calor és un desincentiu a treballar en qualsevol cosa més o menys seriosa. No us podeu imaginar fins a quin punt desitjaria ser en algun lloc a menys de 200 metres de la platja, encara que fos treballant. És trist, però enyoro l'època de treballar al càmping durant l'estiu, tal com vaig fer des dels 18 anys, quan vaig aprendre a divertir-me treballant, descollonant-me cada cop que algun dels de recepció havia de cridar (en francès) que la "madame cuegnet", clienta habitual del càmping, es presentés a recepció perquè tenia una trucada... o quan, els dos darrers anys vam tenir un italià que es deia, ni més ni menys Giacinto Lapolla... I curiosament tampoc tenia mòbil i li arribaven els missatges telefònics a recepció. Us podeu imaginar la vergonya de dir "Senyor Giacinto Lapolla, passi per recepció, sisplau, senyor Lapolla a recepció..." I saber que la reacció dels catalans que hi ha al càmping era de pixar-se de riure... Quins temps!

Bé, potser no trobo a faltar tant el fet de treballar en el càmping com el fet de ser fora de BCN, ja que és una ciutat que m'asfixia, tot i ser una ciutat amb mar, a la zona de l'Eixample i de Gràcia, aquest mar no es nota, i per mi, animal aquàtic, això és molt fotut...

En tot cas, aquest dijous al vespre ja seré a Blanes per passar la revetlla prop de la platja. Quines ganes... i quina sort que aquesta setmana sigui més curta!!!!

De nit (i VII)

El lavabo és la següent porta a mà dreta. En treure el cap al passadís, observa que no hi hagi ningú ni cap element que faci sospitar d’una presència estranya. En dos segons arriba al lavabo. En obrir la porta, una sensació de fredor s’apodera d’ella. S’apressa a entrar-hi i tanca la porta darrera seu amb el baldó. Quan està asseguda a la tassa nota com una mà li rodeja el coll fins que li tapa la boca perquè no cridi. S’aixeca de cop i volta colpejant amb el braç esquerra a la zona d’on prové el braç. No l’encerta ja que no ha pogut girar el cap per veure l’agressor. Amb l’impacte, l’orina no ha parat de sortir. Ara es sent valenta, té la navalla a l’altra mà. Mou tot el cos per mirar d’escapolir-se de l’assaltant, però no se’n surt, és molt més fort que ella. Lluita amb totes les seves forces, tal com havia assajat la nit d’un mes enrera quan va sortir al jardí amb el ganivet de tallar pernil. Li mossega els dits que li tapen la boca, l’esgarrapa, el colpeja fort, fins que amb una embranzida certera aconsegueix clavar-li la navalla. Ell gemega i cedeix. Llavors ella aprofita per arrencar la navalla i tornar-la a clavar i hi torna i un altre cop. Sent l’escalfor de la seva sang sobre el seu cos, o és l’orina? Nota l’olor de l’animal ferit a punt de morir. Es torna boja de plaer i li clava la navalla una vintena de vegades, fins que deixa de panteixar. Tampoc ha ofert tanta resistència, només un petit crit, que li ha semblat més de sorpresa que de dolor. Llavors entra en una situació de pau interior. Ha quedat molt cansada i satisfeta. Per fi, podrà viure tranquil·la sense pors. La fatiga de la lluita, que ha sigut curta però molt intensa li fa cloure els ulls i adormir-se. Per primer cop en molt de temps té somnis feliços. Vola pel cel, com un ocell lliure, estima i és estimada pel seu marit, per la seva filla i per tots els seus amics. Després es submergeix dins el mar, se sent humida, es converteix en una sirena que neda i enamora a tothom. És un somni etern, ple de desitjos acomplerts i de plaers satisfets. El frueix fins que un plor la desperta. Obre els ulls i es sent desorientada. Davant seu té el bressol amb la Roser que plora, el sol entra amb força per la finestra, deu ser molt tard… A continuació es nota xopa. Es mira esgarrifada les mans tacades de sang. Tota ella està coberta de sang. Es gira per veure en Max i ell és allà inert, amb la cara mirant cap el sostre i envoltat d’un gran bassal de sang. Encara té la navalla clavada al mig del pit.

Fi.

De nit (VI)

La Berta torna a casa al cap de dos dies. La policia va trobar que el pany de la porta havia estat forçat i que els lladres s’havien endut les joies que guardaven en el dormitori de la parella. No van trobar la cinta aïllant i van tractar el cas com el d’un robatori més, com tants d’altres que es produeixen a les urbanitzacions del país. El tema del segrest no el van considerar rellevant, ja que la nena ja estava sana i estàlvia. En privat, en les converses sobre el tema que van tenir a comissaria, van considerar que tot era fruit de la imaginació de la mare, encara que a ella li van dir que el tema era greu i que prendrien mesures. Tot el que van fer va ser demanar als pares que estiguessin alerta per si veien cap moviment sospitós al voltant de la casa.

Mica en mica la vida de la Berta torna a la normalitat. De dia baixa fins el poble a comprar, té la casa a punt, duu la filla al metge, gaudeix del permís de maternitat. Ja comença a desitjar que arribi el dia de tornar a treballar, ja que nota que la seva vida al darrera de la nena comença a ser asfixiant. Malgrat tot, l’amor que sent per ella li omple els dies de joia. Tot canvia un mes més tard de l’incident, quan es torna a despertar a mitjanit. Just feia dos dies que no prenia els somnífers que tan bé li anaven. Havien anat de conya per dormir, sobretot els dies que en Max no dormia amb ella pels viatges de feina. Els metges li havien dit que sota cap concepte no els deixés de prendre ja que tindria efectes secundaris molt greus. Tot i això, no vol caure en la dependència d’aquests fàrmacs, creu que acabaria anant mig drogada la resta de la seva vida.

El que l’ha despertat ha estat un soroll similar a una trencadissa de vidres. La primera reacció que té en despertar-se és buscar amb la mà el cos d’en Max. Està dormint profundament al seu costat. El fet de notar-lo a prop la relaxa. Encén el llum de l’habitació. La Roser és dins el bressol, que han traslladat a l’habitació dels pares. La Berta respira fons i desperta en Max. En Max sempre ha odiat que el despertin quan dorm. Aquest cop no és una excepció. La Berta li comenta que ha sentit com es trencava un vidre. Ell remuga que no pot ser veritat, que són imaginacions seves. Sempre tan insensible. Se li gira d’esquenes i torna a tancar els ulls. Ella s’enfada moltíssim i l’insulta, però ell no reacciona. L’odia, sempre tan passiu i ignorant-la quan més el necessita. Amb tantes emocions li vénen ganes d’anar al lavabo, però la por li fa apagar el llum i estirar-se a llit. Quan duu 5 minuts estirada parant l’orella i intentant dormir, decideix anar al lavabo. Agafa una navalla que té a la tauleta de nit, es posa els peücs i es dirigeix a la porta de l'habitació. La seguretat de dur l'arma i la convicció de que l'usarà l'animen a sortir de l’habitació.

(Seguirà)

De nit (V)

Arriba corrents a la planta superior. El soroll s’ha repetit mentre feia aquest curt trajecte de pocs segons. Ve de l’habitació de la Roser. Obre el llum i… la Roser és en el seu bressol, amb una tira de cinta aïllant tapant-li la boca per tal que no plori. Llença el ganivet a terra, es llença a sobre d’ella i li treu d’una revolada el plàstic que no la deixa plorar ni respirar. I la Roser plora, i plora i plora. I la Berta l’abraça extasiada de felicitat i la mira, i veu que no l’hi han fet mal. I llavors mira al seu voltant: tot segueix en ordre. A l’habitació no hi ha ningú. La nena segueix sanglotant. Decideix esperar a que arribi la policia. El seu cap és un embolic. “Qui li pot haver fet això?” De seguida hi cau. “El malparit d’en Marcel”. Com no se li ha ocorregut abans? Es posa frenètica i xiscla “Marcel ets un fill de puta!!!! Et mataré!!!”. Quan la policia arriba, la troben asseguda en un racó de l’habitació asseguda a terra, abraçada a la nena que plora sense parar i amb la cara desfigurada per les llàgrimes i la tensió. “Senyora, es troba bé?” La Berta no reacciona. “Escolti”. Els policies veuen que està en estat de xoc i decideixen dur-la a l’hospital.

En obrir els ulls ho veu tot blanc. Està enlluernada pel sol que entra per la finestra de l’hospital. Just davant seu hi ha en Max que està donant el biberó a la Roser. En veure que obre els ulls se li acosta i l’acarona. Ara es sent molt millor. De seguida la memòria li retorna. Recorda a la perfecció el que va passar ahir al vespre. Li fa molt de mal el cap, però decideix aclarir-ho tot d’una vegada.
-Escolta Max, em van prendre la filla. Va ser el cabró d’en Marcel que vol jugar amb mi. N’estic segura! Em van despertar uns sorolls, vaig voltar per tota la casa i no hi era. Després en tornar a entrar ja era al bressol amb cinta aïllant a la boca. En Marcel és un fill de puta que mai em perdonarà el que va passar. I tu? No eres a París? Què hi fas aquí?
-Tranquil·litza’t, Berta. En Marcel és mort. Recorda-ho per sempre més. Va morir. Ho recordes? Va ser un accident de cotxe la nit de Sant Joan de l’any passat. Au, calma’t… La policia em va telefonar a les 3 de la matinada i he agafat el primer vol del matí. Vaig a buscar una infermera, a veure què et poden donar perquè et sentis millor…
- I si no va ser en Marcel qui va ser, eh??? Qui va entrar a la casa per prendre’m la nena?? I per què no es van endur res més?

En Max se la mira amb un posat trist. Li fa un petó al front i surt de l’habitació amb la nena en braços. Busca una infermera i li demana que li posin un calmant, ja que encara desvarieja.

(Continuarà)

De nit (IV)

Torna fins a la cuina, on agafa el ganivet de tallar pernil, el més llarg i afilat que ha trobat. Encén el llum de l’exterior i surt al pati del davant. No ha sentit cap cotxe, per tant qui sigui que s’ha endut la Roser no pot estar gaire lluny. Primer mira el carrer, que està desert, no hi ha ni un sol cotxe a la vista. Camina els 25 metres que separen la porta del xalet de l’entrada de la finca. La porta d’entrada està ben tancada, per tant han d’haver sortit saltant el reixat que rodeja la casa. Ha de ser complicat saltar-ho amb una nena a coll. Tenen el jardí ben cuidat i tot de plantes baixes. A més hi ha diversos arbres que s’adapten a la sequedat de la zona: quatre o cinc oliveres joves, 3 figueres i, a la part de darrera una palmera gegant. Comença a rodejar la casa mirant tots els voltants. No té por. Res pot anar pitjor. No té la seva filla, per tant, qualsevol cosa que li passi no serà per empitjorar la situació. Comença a voltar la casa expectant, a poc a poc però sense por. Els llums situats a les parets exteriors de la casa li permeten veure pràcticament tota la finca a mesura que camina. Quan arriba al final del costat dret de la casa s’exaspera. Tenia l’esperança de trobar alguna cosa, alguna pista que li permetés saber on era la Roser. Comença a caminar més i més ràpid, sempre procurant no fer massa soroll i amb les orelles atentes a qualsevol petit soroll. Cada dues passes es gira per mirar a darrera seu. De cop i volta un pensament li creua el cervell. En Max! Com s’ha oblidat d’avisar en Max??? El seu marit i pare de la nena era a París de viatge de feina. Molt sovint hi anava un parell de dies per tancar gestions impossibles de tancar des de la ciutat. L’ha de telefonar i dir-li el que ha passat. S’adona que va vestida només amb la camisa de dormir i que té el mòvil a l’habitació. Decideix acabar de fer ràpidament la volta a la casa abans de trucar-lo. A més, la policia tampoc pot trigar gaire a comparèixer. Llavors s’adona del fred que fa. Es torna a notar els peus adolorits, les cames entumides, els braços tremolosos. Malgrat tot, es sent forta, la desesperació que sent la faria enfrontar-se al que fos. Comença a accelerar el pas. Camina més i més ràpid fins que, havent rodejat tota la casa corrents torna a entrar-hi per la porta de davant. El llum del menjador està apagat, i ella juraria que l’havia deixat encès. Això la posa en alerta de nou. Torna a sortir al pati i es mira la casa des de fora. El llum de l’habitació de la Roser està apagat. I està convençuda que l’ha deixat encès. De cop i volta el pànic la torna a envair. Es queda paralitzada a la porta de la casa. Ha d’entrar o ha d’esperar l’arribada de la policia a fora? El fred la convenç. Entra de nou a la casa i encén el llum del menjador. Sent un renou al pis superior. Ha sigut un petit espetec. Llavors, la memòria de la filla perduda l’envalentona mentre les seves passes la guien cap a les escales…

De nit (III)

Des de fa 4 anys ella i en Max viuen en un xalet de l’urbanització Mas de la Bona Vista, al nord del poble. Són pocs veïns, i la majoria només hi van el cap de setmana, de forma que entre setmana la zona està deserta. S’hi van instal·lar just després de casar-se perquè el pare d’ell hi tenia una parcel·la i els la va vendre a molt bon preu. A més, estan tan sols a 25 quilòmetres de la capital on els dos treballen. Bé, on els dos treballaven, ja que ara la Berta està de baixa maternal. Fins ara mai s’havien preocupat de la seguretat, ja que la zona era molt tranquil·la. Tan sols una vegada un gos va mossegar una nena que jugava al jardí amb els seus pares i van sortir per totes les teles del país. Per sort, la nena va sobreviure a l’atac. Des de llavors han viscut en la tranquil·litat més absoluta. Ara, però, la cosa sembla que ha canviat.
Ha sigut un fort cop de porta, juraria que era el soroll de la porta del carrer. Té tot el cos adolorit, en especial la cama on el bessó li ha pujat. En un moment de força i lucidesa venç totes les seves pors i es regira dins el llit. Es destapa, obre els ulls i posa els peus a terra. En la seva ment tan sols hi ha un pensament. La Roser. La Roser és a l’habitació del costat. Hi ha d’anar i protegir-la. S’aixeca d’una revolada i, havent perdut tot rastre de por, es dirigeix cap a la porta de l’habitació. Amb les presses i la disminució física que suposa tenir mig cos enrampat i una cama inútil, s’entrebanca amb la vànova i cau de cul sobre la butaca on hi ha la roba que s’ha de posar l’endemà. Ha tingut molta sort, ja que ha quedat en bona postura. Tan sols s’ha mig clavat les tisores que havia deixat al costat del vestit nou que havia d’estrenar i del que havia de treure les etiquetes. Arreplega les tisores i obre la porta de l’habitació. Una llum l’alerta. La llum prové de l’habitació de la Roser, on hi ha la porta mig oberta. No pot ofegar un esglai de terror. En un segon ja és al llindar de la porta. L’acaba d’empènyer i es troba amb la imatge del que ara recorda que era el malson que l’ha despertat. El bressol està al bell mig de l’habitació on tot està en el seu lloc excepte la Roser. El pànic s’apodera d’ella. Durant mig minut recorre tota l’habitació per corroborar que la Roser no hi és. Que li han pres la filla. Surt corrents en direcció a la planta baixa on agafa el telèfon i truca a la policia. Li diuen que ara mateix l’única patrulla de servei al poble està ocupada en un accident de trànsit i que trigarà 15 minuts en arribar. Ni els seus crits, ni la seva desesperació serveixen per tal que el telefonista canviï el seu missatge. Ara ella obre els llums de la planta baixa i es troba tota la casa en perfectes condicions. Recorre la cuina, els lavabos, el menjador, mira les finestres i tot està en ordre fins que opta per comprovar la porta de la casa. El pany està forçat...

(aviat més)

De nit (II)

Amb la punta dels dits de la mà esquerra aconsegueix contactar amb el llençol. L’agafa temorosa i l’estira cap amunt. Però no el pot estirar tot. Està mig embolicat alguna cosa que hi ha a peu de llit. Fa una bona estona que no sent ni el més mínim soroll, però això no la tranquilitza. Tan sols li permet, en un atac de coratge incorporar tot el cos i quedar asseguda sobre el llit. Ho aconsegueix amb un mínim soroll, el cruixir del llit. Malgrat tot, creu que ha fet massa soroll i s’esvera. Amb els braços encara adolorits estira el llençol cap a ella al mateix temps que intenta palpar el peu del llit per trobar-hi la vànova. En el moment d’incorporar-se ha tancat els ulls. Ha sigut un gest espontani i ara se n’arrepenteix. Li agradaria poder veure la porta de l’habitació, que té ara al front i a l’esquerra. Ha d’obrir els ulls. Primer un i després l’altre. Al principi no veu res. La foscor més absoluta l’envolta. Ja té el llençol. Avança arrossegant el cul cap al peu del llit procurant no fer el més mínim soroll. En arribar al peu del llit amb els ulls ja pot distingir els contorns i les ombres del que té a davant. La porta de l’habitació sembla tancada. Amb les mans cerca la vànova. Quan la troba, estesa i arrugada al terra, l’agafa i de pressa i corrents s’estira enrera, oblidant l’objectiu del silenci. Les molles del llit gemeguen, però això ja no la preocupa. Recupera la seva posició al llit, recargola les cames i es tapa tota amb l’embolic de llençols i vànova. Amb tants moviments ràpids, nota com la respiració se li accelera de nou i li tremola tot el cos. S’arrapa fort al coixí i tanca els ulls i obre les orelles. Cap soroll. Es maleeix per haver perdut els nervis. Serra les dents ben fort fins que li fan mal. La llengua també pressiona el paladar i tot el seu cos torna a estar tensat al màxim. Decideix començar a recuperar una posició normal, de manera que estira les cames que tenia arronsades arrossegant amb els peus el tapament. Recorda quan era petita i passava por: mai havia de deixar ni un sol mil·límetre del cos a la vista. En haver estirat les cames del tot decideix posar-se bocaterrossa amb els braços a sota del coixí. Tot i estar en una postura més còmoda, el bessó de la cama esquerra li puja sense previ avís i es converteix en una bola duríssima encastada uns centímetres més avall de la part posterior del genoll. Ha d’ofegar amb el coixí un gemec de dolor. Recorda de quan jugava a tennis que en aquests casos el que havia de fer era estirar la cama al màxim i acostar els dits del peu cap a ella amb la màxima força possible. Llavors un fort soroll l'altera de nou...

De nit

Es desperta a mitjanit tota suada. Té por. Està convençuda que estava tenint un malson, però per sort o per desgràcia, l’ha oblidat. Tan sols li ha quedat aquesta sensació d’ofec que fa que se li entretalli la respiració. Intenta controlar l’entrada d’aire als pulmons i tranquilitzar-se però no pot. Té la sensació de que hi ha un intrús per dins la casa. Li sembla haver sentit un soroll provinent de la planta de baix, com un crec del terra de fusta. A mesura que passen els segons va aconseguint acompassar la respiració. Nota com la suor que li empapava el cos i la roba es torna freda. Vesteix una camisa de dormir de seda que li arriba fins a mitja cuixa. No reacciona. Està estirada de cap per amunt amb els braços enganxats al costat del cos. Té la mirada fixa en un punt confús del sostre. Els ulls ja se li han acostumat a la foscor i pot distingir que la làmpara del sostre és al seu lloc. Ni tan sols s’atreveix a desviar la mirada cap a la porta. Després de dos llarguíssims minuts en què ni tan sols ha respirat i no ha sentit cap altre soroll, intenta buscar el llençol i el cobrellit que té als peus del llit. Primer intenta moure el peu dret, però el té tan tens que no li respòn. Té tota la cama dreta encarcarada pel fred i la por. Li fan mal els músculs de tan d’estrènyer-los. Ho intenta amb la cama esquerra. Doblega el dit gros, però li fa un mal terrible. Intenta arronsar la cama de mica en mica per mirar d’arribar al llençol. En desplaçar uns pocs centímetres la cama, nota una forta alenada freda a sota el bessó. S’atura. Pensa que ha hagut de ser el contrast amb la força que exercia contra el matalàs. Segueix desplaçant mica en mica la cama esquerra fins que amb la punta del dit gros nota el contacte amb el llençol. Ha estat molt concentrada en realitzar aquests moviments de la forma més lenta possible per no fer soroll, de forma que un nou soroll provinent de la planta baixa la torna a posar en guàrdia. Es queda totalment quieta en la postura en què està. Té la pelvis torta, amb la part esquerra del cos més avall que la dreta. Al dit gros del peu hi té mig embolicat el llençol. La postura és molt dolorosa. La suor ha convertit el llençol de sota en un drap xop sobre el qual se li fa molt incòmode estar. Aguanta mig minut més. Ha arribat el moment de desencaixar els braços. Els té molt adolorits. No pot saber quanta estona duen fent pressió sobre els laterals del seu cos. En tot cas, aconsegueix que el braç esquerre es desplaci a poc a poc cap avall. Està desplaçant l’espatlla cap avall per ajudar el moviment del braç. La mirada segueix fixe en el sostre i l’oïda en els possibles sorolls del pis de sota.

(Continuarà)

15 coses que passen...

Ahir una enquestadora que tenim aquí va penjar a un client perquè li parlava en català. Un cop va penjar va dir: “qué falta de educación!, si le llamo hablando en castellano, me tiene que contestar en castellano!!!”. No vaig saltar de miracle. Es tracta d’una dona d’uns 45 anys, inculta, nascuda a l’Hospitalet, que ha treballat tota la vida en empreses de “catalanes” i que em mira de forma estranya perquè li parlo en català, ja que fins ara mai ningú se li havia dirigit en català. El sorprenent és que un dia em va dir que estava contenta que algú li parlés en català, així l’aprendria i el podria parlar. D’això ja fa un any i mig, i encara quan li dic el número set, no sap si és un 7 o un 6 i li ho he dit una quinzena de vegades. Això ja no és ignorància, és desídia. Patètic, però jo seguiré insistint. Ahir li va sortir la vena intolerant, espanyolista i feixista. De veritat que creia que no tots els espanyolistes que viuen entre nosaltres eren així d’integristes i talibans. Cada dia estic més convençut que estava equivocat. És com si ho portessin als gens… I a sobre tenen cobertura mediàtica gràcies a 15 il·luminats.

26...

Doncs això, ja sóc un anyet més vell. Cada cop que faig anys tendeixo a mirar enrere i veure tot el que he fet fins el moment i intento saber com serà el futur que tinc per davant. És a dir, és el moment ideal per caure en una depressió de cavall. El 90% de les coses que he fet fins ara, les tornaria a fer. En aquest sentit no estic descontent amb el meu passat. El problema és que he arribat a una situació, si més no, no desitjada: treballant en una empresa on no vull estar, en una feina que no crec que sigui el que vull fer (encara que no em desagrada del tot) i en una ciutat que m’ofega en tots els sentits… Res, que hauré de començar a dibuixar el traç d’un canvi bastant global en la meva vida.

Ja us aniré informant…

En cotxe per lo Delta (i II)

Vam arribar a Tortosa que ja estava enfosquint. Vam fer una volta ràpida per la ciutat (castell de la Suda, catedral, monument del riu, cases modernistes, barri dels moros, etc). I després vam anar a sopar en un restaurant d’una plaça que l’Al-Turtusi ens havia mig recomanat quan vam anar a Tortosa l’any passat. Vam sopar molt bé, de pizzes, i unes amanides gegants boníssimes. En acabar vam sortir una estona per respirar la Tortosa nocturna, amb les orxateries plenes de gent a la fresca i vam anar al Cafè del Tapí (o del Tupí?) que estava a petar de gent. La veritat és que no m’estranya, ja que és un lloc agradable, per gent bastant normal i sense estridències. Vam fer un combinat i vam arreplegar el Corsita per anar cap a La Cava.
De nit, vam descobrir la magnitud del municipi de Deltebre. És llarguíssim. Ens hi vam perdre fins que vam trobar el nostre punt de referència: el Tanatori (¡!!) i des d’allà cap al Champion i cap al carrer de lo transbordador Olmos, on ens esperava el llit…

L’endemà dematí, vàrem esmorzar a la fresca les porqueries que havíem comprat en el Champion el dia abans, per sort no vam topar amb la mestressa de la qual ja sabiem tot el que es podia saber i més, i vam marxar de la casa. Ah, abans ens vam acomiadar de tota la fauna que tenien allà: dos ponis, gallines, moixos i un gos poruc… Vam agafar lo transbordador Olmos i cap a Sant Jaume d’Enveja (5 minuts dalt del vaixell o menys). D’allà vam agafar més carreteretes fins anar a l’entrada de l’illa de Buda (si algú sap d’on ve lo nom aquest…), que per cert, era un niu de porqueria. Després, en plena ruta amb lo Corsa vam anar a la platja de migjorn, que és nudista, però vam veure tothom ben tapadet, ens vam perdre una estona més fins que de forma més o menys involuntària vam arribar a la platja del Serrallo (res a veure amb la de Tarragona). Vam fer marxa enrera perquè el camí fins a la urbanització “Eucaliptus” no era prou decent pel nostre cotxe i, al final, vàrem arribar a la barra del Trabucador, que és el nom amb el qual s’anomena el camí que va a la punta de la Banya.

Aquí va ser on vam decidir aturar el cotxe i anar a prendre el sol i banyar-nos. Tot i que pel camí hi havia molts cotxes aparcats, vam poder gaudir d’un parell d’horetes de platja sense ningú a menys de 100 metres de nosaltres. Això és qualitat de vida!!!! Només de pensar en els estius a la platja de Blanes amb els centenars de nens corrent pel voltant meu aixecant sorra i cridant, el peu del veí de sobre a tres pams de la meva cara, el parasol del de l’esquerra que em fa més ombra a mi que a l’amo, el tanga i el topless de la veïna de la dreta…(bé… no tot pot ser blanc o negre!). En definitiva, que la tranquil·litat de les platges del Delta no té preu, així com el fet de veure com encara hi ha vida entre la colònia de petxines, peixos i aus variades apart de les odioses gavines…

Quan la panxa ens va avisar de que s’havia de repostar, vam abandonar el nostre paradís idíl·lic per anar a dinar. I on es pot dinar millor que a Sant Carles de la Ràpita? De camí cap allà vam fer un minitour en cotxe per lo Poblenou del Delta, curiós poble antigament anomenat VillaFranco, o algo així… A Sant Carles de la Ràpita, després de veure els preus del marisc, decidim que no val la pena deixar-nos el jornal en uns animalets rosats que viuen en el mar i que tenen closca. Per tant, busquem el lloc més barater i dinem de paella baratera a un baret-restaurant a mig camí entre el port i l’ajuntament (per cert, quin Ajuntament tan… lleig? Bé, sí, lleig és la paraula, encara que per gustos no hi ha res escrit). Em va fer gràcia anar a la Ràpita ja que estic mig enganxat llegint “la ciutat invisible” llibre de l’Emili Rosales, guanyador del premi Sant Jordi i que està basat en aquest poble. Quines coses…

I després de dinar (ja eren les cinc tocades) vam emprendre el camí de tornada cap a la metròpoli. Abans, però, volíem passar per l’Ametlla de Mar (poble una mica més al nord de l’Ampolla que ens havien recomanat), però se’ns va fer tard, o sigui que hi haurem de tornar més endavant…
En definitiva, vam abandonar la captivadora Catalunya indòmita i resistent contra el transvasament per tornar a la metròpoli després d’un gran cap de setmana. Quina depressió tornar a entrar al pis, on els espais oberts com els del Delta són una utopia…

En cotxe per lo Delta

Bé, aquest cap de setmana l’hem passat per la zona que la Generalitat de Catalunya té abandonada de la mà de Déu: les Terres de l’Ebre. Ara, m’he enamorat d’aquella zona. Viuen envoltats d’una bellesa i amb una tranquil·litat impressionants.

Per telèfon vam reservar dues habitacions dobles a Deltebre (la Cava). Només telefonar, la dona ja ens va advertir: no són de “lujo”, eh? La veritat és que el “lujo” a mi me la porta bastant fluixa. Li vam contestar: però netes sí que ho són, no? I ens va respondre: sí, clar que sí!

En arribar a Deltebre el dissabte dematí, i després de fer voltes i voltes entre Jesús i Maria i la Cava i aquelles carreteretes sense cap mena d’indicacions racionals, vam arribar a Can Salat. Era el típic bar pels borratxins del poble. I les habitacions… Bé, la mestressa no ens les volia llogar. Ens deia que eren per treballadors, que no ens agradarien… Ens les va ensenyar i les va descriure amb l’objectiu que no les lloguéssim. Això sí, tenia una amiga que llogava habitacions amb dret a cuina i eren molt guapes. Sense temps per reaccionar (ni tan sols de dir si volíem les habitacions que ens havia mostrat) va dir que ara la trucava. Però no va fer falta. La senyora Teresa ja ens esperava al bar de sota les habitacions amb la bicicleta per anar fins a ca seva.
Ens va dir: “jo aniré en bicicleta i vatros me seguiu amb lo cotxe, ja aniré a poc a poc perquè no em perdésseu” Me la vaig mirar i vaig pensar: “si aquesta dona va amb faldilla i tacons!!!! Com se’ns pot escapar????”

Vam allotjar-nos en una casa molt xula prop del transbordador Olmos. Des d’allí vam decidir anar a voltar pel Delta i anar a dinar per l’Ampolla. La veritat és que ens vam perdre un parell de cops pels camins del Delta tot gaudint del verd dels arrossars i de la varietat d’ocells que hi habiten. Ho vam fer en cotxe, però anar-hi en bicicleta també ha de tenir molt d’encant. A l’Ampolla vam dinar a prop del port d’una fideuà. I després de dinar vam anar a la platja de les Olles a fer la digestió sota el sol i prop de l’aigua. S’hi estava de conya. No feia molt de vent i el sol no apretava massa. Després d’un parell d’hores allà vam decidir anar a la punta del Fangar. Ja hi havia estat un parell de cops, però em segueix entusiasmant cada cop que hi vaig. Després de patir perquè el Corsita no quedés atrapat enmig de la sorra, vam arribar fins el far, havent vist abans els famosos miratges que fan pensar que hi ha aigua. Un cop al far vam passejar prop de l’aigua, respectant les zones de nidificació d’ocells, al·lucinant per la gran quantitat de dunes que hi havia i per la immensa quantitat de petxines que el mar duia a la costa.
Tornant ja cap a la Cava, vam seguir veient bernats pescaires, camallargs, ànecs coll verds i infinitat d’ocells de totes castes. Ens vam dutxar i vam marxar cap a Tortosa, on vam sopar, però això ja us ho explicaré demà, que ara la feina m’apreta…

Crisi d'inspiració (només?)

Avui, per primer cop des que escric aquest blog he trobat a faltar la inspiració. En realitat ja fa un parell de dies que m’ha abandonat. La veritat és que em sento molt frustrat. Collons totes les paraules m’acaben en –at!!!! Fins i tot en això em sento bastant acabat, frustrat, malaguanyat.
Bé, deixant les conyetes de banda, sembla com si m’haguessin desinflat, com si hagués passat uns mesos d’eufòria i de cop i volta, sense més ni més, l’alegria s’esfumés. És bastant estrany. Em sento bastant buit. És que em sento com si ni tan sols em pogués explicar amb certa claredat. Sempre he tingut moltes idees per explicar. Mil temes de què parlar. Ganes de tocar la moral, d’opinar, criticar… Avui, però, és un dia fosc, com si el sol s’hagués amagat darrera uns núvols negres i em digués que no tornarà, que hauré de viure en la foscor. I la veritat és que fot bastant, no sé perquè, però no acabo de sentir-me bé. Sé que no vull seguir així, però què putes he de fer?
En tot cas, com que sempre queda alguna resta d’optimisme, o de follia, confio en què no falti molt pel dia en què el sol torni a sortir, hi vegi clar, m’inspiri de nou i sigui feliç, que és d’això del que es tracta, no?

Volar alt

Cansat del soroll dels avions que sobrevolen casa seva, fart dels ocells que es caguen sobre el parabrises del cotxe, fastiguejat pels lladrucs del gos solitari, indignat pels crits de la veïna del tercer, avorrit de la muller que l’increpa per somniador… Un dia fa les maletes i deixa la casa, travessa el carrer, puja al cotxe i es pregunta on anirà. Tres semàfors més enllà sona el mòbil.

- T’he vist marxar amb les maletes. On et creus que vas? – li engega la dona.

- Faré el que des de petit he volgut. Seré astronauta.

Una de "fets i gent"

Hospitalitzada una jove turista que va ser atacada a Artà per un ase que la volia muntar
Hores abans l'animal, en un atac de fogositat, matà dues ovelles d'una finca veïna
J.J. Palma.

Res a veure amb Platero y Yo. El protagonista d'aquesta història és un ase d'Artà, fogós i temperamental, que en les darreres hores ha intentat muntar dues ovelles i una turista alemanya, amb resultats desastrosos en ambdós casos. Les dues primeres moriren per les escomeses de l'animal i l'estiuejant ha hagut de ser hospitalitzada, amb mossegades als braços i cops.
L'equí, un exemplar jove, és propietat d'un resident alemany que viu en una finca de la zona de Son Catiu, a Artà. «Està molt aviciat, sempre li donen xocolatines i és molt popular. El que passa és que mai ha estat amb una femella i està molt excitat», comentà ahir un veí. En la nit de dimecres s'escapà de la finca i es va ficar en una altra, on hi ha ovelles. Va intentar muntar un dels ovins, i lògicament no ho aconseguí. Després la va emprendre a mossegades contra la víctima, que morí i va repetir amb una altra ovella, que també va morir.
El propietari dels terrenys contactà indignat amb l'amo de l'ase, que es disculpà i l'indemnitzà. Ahir matí l'animal aglapí una jove que practicava fúting. Es tracta d'una turista alemanya. L'exemplar tornà a escapar-se i es llança sobre ella. L'esportista, aterroritzada, començà a cridar i l'ase va tractar de muntar-la. Els crits de la jove alertaren un veí, que va córrer a socórrer-la. La jove, de 30 anys, presentava mossegades en ambdós braços, així com cops i esgarrapades en diferents parts del cos.
La Policia Local d'Artà i la Guàrdia Civil foren informades de l'incident i l'animal ha estat traslladat a la canera municipal. La dona, ferida, va ser atesa a l'hospital de Manacor.

Aquí podeu comprovar-ho: Diari de Balears 27-5-05

A hores d'ara, la noia ja ha sigut donada d'alta i l’ase ja ha estat retornat a l'amo (segurament algun de vosaltres ja se l'hauria carregat...). En tot cas, sovint la realitat supera la ficció, no trobeu?