Un matí qualsevol...

Avui seré un pèl escatològic, o sigui que els que us esgarrifeu per no res ja podeu deixar de llegir. I és que m'he llevat amb ganes de marxa... He anat al gimnàs i, com cada matí he nedat la meva mitja horeta. No sé perquè, hi havia una gentada. Érem tres per carril i els cops a totes les parts de la resta de la gent han sigut més freqüents. No és que ho faci expressament, però tinc els braços llargs, les espatlles bastant amples i el metge em va dir que havia de fer esquena, o sigui que no veig a la gent que se m'acosta. El monitor de la piscina ja m'ho va dir el primer dia: "tu ets voluminós, vés sempre per la dreta del carril i pels cops no et preocupis: tants en donaràs, tants en rebràs". I jo que em pensava que la natació era un esport inofensiu... Doncs avui, la gent que nedava era molt lenta i perdia bastant de temps a les voreres on esperava que qui em precedia arribés a mitja piscina per començar jo. Un d'aquests cops duia un home d'uns 40 anys a davant. He començat a nedar quan ell ja era a mitja piscina i... sí, quan he arribat a tres quarts de piscina li he fotut una hòstia al cap de les que fan història. Ha sigut totalment involuntari i per sort sembla que no li he fet sang ni res, però a mi m'ha quedat el braç adolorit. Jo no anava gaire ràpid, és més, hi ha gent molt més ràpida que jo, però avui no hi eren. El senyor estava abraçat a les boies del mig i em mirava amb cara d'atontat. Li he demanat perdó, li he preguntat si estava bé i el monitor m'ha cridat (sorprenentment s'enrecordava del meu nom) i m'ha dit que em posés al carril de la dreta de tot si no em molestava anar tocant paret. Així ho he fet i la veritat és que s'anava més tranquil. Més tranquil fins que ja arribant a la paret he tornat a tenir una topada. Ara amb una senyora de mitjana edat (espero que no fos la dona del d'abans). La culpa no ha sigut meva, ja que ella es veu que intentava sortir per l'escala quan he arribat jo i he contactat de ple amb el seu pitram, bastant exhuberant... La dona ni deu haver mirat si jo venia... Bé, la cosa no ha anat a més, però m'ha torbat una mica. Ja veieu, un dia que la parenta no m'acompanya a la piscina i ja creo problemes.
Un cop al vestuari, no faré comentaris del que he vist ni sentit perquè no sóc xafarder i no és res de l'altre món. Sobretot el que he vist. Bé, tan sols faré un comentari. Hi ha un senyor que hi és sempre que dimecres ja em vaig fixar en ell perquè es va estar gairebé un minut posant-se colònia. No exagero. Pssst, pssst, pssst, pssst, pssst, pssst... Va fer més de 50 descàrregues del vaporitzador de colònia sobre el seu cos. Una cosa exagerada. Avui hi ha tornat fins que se li ha acabat l'ampolleta. Dimecres n'hi havia més de la meitat...
Bé, i anant al tema escatològic. He anat a comprar el diari i el quiosquer de cada dia m'ha saludat com sempre i m'ha dit, vigila que un gos acaba de descarregar aquí davant... Bé, a mitja frase, ja he fet un moviment amb el peu amb la intenció d'esquivar la merda però ja estava fet i havia convertit una muntanyeta mig desfeta en una escampadissa fastigosa. No era merda compacta, no... El putu gos dels ous anava molt lleuger i la tifa tenia un color claret realment fastigós. Bé, després he anat arrossegant els peus fins a la feina i tot ha quedat ben net, però no m'he aconseguit treure la maleïda pudor del nas. ECSSSSSS... La part bona és que ja he tirat la loteria. Si dilluns no hi ha blog és que m'he escapat a una platja deserta a gaudir dels milions.

Divenial (VIII)

Imatge de la Pam despullada apuntant amb la seva arma. Foto: Palatreco

Ella seguia despullada, amb els pits perfectes ballant al ritme l’esprint que feien. L’ombra del parrús pelut destacava en la seva pell tan blanca. Van córrer durant deu minuts fins que ella es va desviar del camí i va pujar dalt d’un turonet des d’on podia observar si els seguien. Va detectar uns individus que estaven a menys de 150 metres i que es dirigien cap a ells. Es va estirar a terra apuntant la metralleta per disparar. En Peter, desarmat i amb una bona trempera, no es va poder estar de treure la càmera de fotos de la motxilla i fer la fotografia que podeu veure a la capçalera. Va estar a punt de disparar, però va resultar que no eren més que tres preadolescents que semblaven perduts. Anaven malvestits i semblaven famolencs. Es van acostar fins que van veure en Peter. La Pam es va amagar. Van saltar d’alegria i van posar-se a cridar parlant en grenlandès. En Peter els va dir, en el poc grenlandès que sabia, que no els entenia i que si podien parlar en anglès. En aquesta llengua es van mig entendre. Resultava que duien des del dia del desastre voltant per Grenlàndia sense veure cap supervivent que no fós la colla de l’aeroport, on van ser molt mal rebuts perquè el seu clan estava enfrontat amb els líders del poblat de l’aeroport. Tota la seva família i tot el seu poble havien desaparegut sota les aigües i ara estaven sols al món.
Van demanar si podien seguir amb en Peter. Se’ls veia educats, tant als dos nois com a la noia i en Peter els va dir que sí que podien acompanyar-lo. Tan sols els va demanar que li donessin roba. Ells, sorpresos, van treure uns pantalons i una samarreta de la motxilla que un arrossegava i van veure com aquell home alt ho llençava darrera d’uns matolls. Van pensar que estava boig i anaven a recuperar-ho quan la Pam va sortir de l’amagatall, ja tapada.
Junts van seguir el camí fins allí on havien deixat el material abans d’acostar-se a l’aeroport. Van recuperar les armes, la roba i van començar una llarga marxa a peu fins a la zona de la muntanya on establirien la base. De dia caminaven sense parar i de nit dormien al ras. No els feia falta plantar les tendes ja que el fred havia desaparegut de Grenlàndia. El terreny ja no estava glaçat i herbes i matolls creixien arreu. El canvi climàtic era un fet. Amb els nois s’entenien bàsicament amb gestos. Els nens parlaven grenlandès i els adults francès. Així cap de les dues parts del grup entenia el que es deia dins l’altra. (no sé si seguirà)

Qui dia passa...

Ets el director general d'una empresa nova. T'han escollit a tu per tal que dirigeixis l'empresa i la facis créixer. La teva empresa és producte de la fusió d'altres empreses i dins el consell directiu hi ha gent que no has posat tu i que prové de les empreses més petites que van participar en la fusió. És com una UTE (Unió Temporal d'Empreses), model d'empresa comú entre les constructores. Arrel de la fusió, es reparteixen les diferents àrees de treball entre les tres empreses en funció del seu tamany. Afortunadament les teves persones de confiança tenen les àrees clau. Al cap d'un temps de treballar, t'adones que algunes àrees no rutllen com voldries. Algunes àrees depenen de la teva antiga empresa, i d'altres de les altres dues empreses. Decideixes, prescindint de l'opinió de la gent de la teva empresa que et va posar on ets i que ja tenen altres feines en l'empresa mare, que el millor és treure àrees de decisió a les petites empreses de la fusió i posar-les sota el teu control directe. Així l'eficiència i la coordinació entre àrees de l'empresa augmentarà. Però saps que no pots treure poder a aquestes empreses sense que es revoltin. Per això segueixes la regla més important en aquest món. Si en vols aconseguir 4, demana'n 25. I si distreus l'atenció amb una altra proposta absurda, doncs millor. Et rebatran les barrabassades i les absurditats, però no arribaran al pinyol de la qüestió. I el pinyol de la qüestió és que vols aconseguir-ne 4. Per això no en demanes 4, ja que te'ls regatejarien i et quedaries amb 1 o 2.

Comences avui mateix la teva tàctica cridant a la teva mà dreta al despatx. El tema és molt urgent i no es pot demorar més. Si no funcionen, al carrer, i ràpid, que com més s'allarga això, més mal fa. La teva mà dreta, per desgràcia teva no prové de la teva mateixa empresa i, tot i que et cau bé i se'l veu un tros de pa, mai pren decisions. Sempre les consulta amb el seu antecessor, que vas cessar perquè prenia decisions, massa i tot. Li guixes alguns canvis en un foli que has trobat per allà sobre i, a mesura que ell va retocant, tu vas fent altres canvis. El deixes que col·labori en el tema durant una estona fins que ja saps quines peces del seu àmbit són intocables. Llavors ell, en un atac de lucidesa i mostra d'incapacitat de decisió, decideix trucar el seu cap i exmà dreta teva. Aquí comença l'espectacle. La bola es fa més i més grossa fins que des de l'empresa petita informen directament a la teva empresa (la gran) que no estan disposats a acceptar aquests canvis a la UTE. Des de la teva empresa es posen les mans al cap, ja que han de tenir contents a l'empresa petita perquè tenen altres UTEs que no volen posar en perill, alguna d'elles més beneficiosa que la que dirigeixes tu. Les teves relacions amb la teva empresa no estan en un bon moment, ja que ells prioritzen massa l'altra UTE en detriment de la que tu dirigeixes. Tu estàs d'acord que la prioritat número 1 és l'altra UTE, ja que aquesta és la filosofia de la teva empresa, però creus que podries fer més gran la teva sense perjudicar l'altra. La teva gent no ho acaba de veure clar i et veuen com una persona amb pedigrí però una mica vell ja pels reptes que et proposes. En el fons són uns col·legials.

Tu esperaves que els teus companys d'empresa entendrien un canvi així. Veurien què hi ha darrera d'unes formes voluntàriament incorrectes i acceptarien que tu ets l'únic que pot fer canvis en el consell directiu. Però són uns passerells i t'han girat l'esquena. Ara segurament tocarà fer el políticament correcte: no fer tants canvis com creus necessaris i seguir passant els dies en la més absoluta ineficàcia. I aquí s'acaba la metàfora, Pasqual.

Una (altra) perla des de Mallorca

Com ja sabeu, amb Mallorca hi tinc una relació molt especial. I des de fa un temps també tinc una relació especial amb la premsa d'allà, ja que en sóc un lector bastant fidel. Us poso en situació: hi ha quatre diaris principals: l'"Ultima Hora", el "Diario de Mallorca", "El Mundo-El Día de Baleares" i el "Diari de Balears". El primer i el darrer pertanyen al Grupo Serra, propietat d'un cacic mallorquí que controla bona part dels mitjans de comunicació de Mallorca.

El primer és un diari populista, molt de "successos" i bastant localista. Ve a ser una barreja d'"El Periódico" i el "Metro". Està escrit majoritàriament en castellà. És el que menys llegeixo perquè a mi, això de saber que la veïna del senyor que es va morir a la platja el dimarts estava cuinant un plat de macarrons i es tirava a la neboda del difunt, que era lesbiana i blablabla..., no m'interessa gens ni mica.

El darrer de la llista, el "Diari de Balears" és dirigit per un dels fills del cacic, el més mallorquinista de tots. El diari està escrit en català, les notícies són bastant curtes i el nivell general del diari és bastant baix. Tan sols en salvaria l'apartat d'opinió, autèntic portaveu dels diversos corrents del nacionalisme mallorquí, des de l'esquerra més alternativa a la dreta d'Unió Mallorquina, partit del qual algun dia us en faré cinc cèntims. En tot cas, el "Diari de Balears" és, em sembla el menys venut.

El "Diario de Mallorca" és un diari que pertany al grup "Prensa Ibérica" (el mateix que té el Diari de Girona i el 9 Nou). Al contrari d'aquests dos, però, està escrit gairebé íntegrament en castellà. És un diari prou seriós, encara que molt enfocat a defensar les tesis del PSOE. Cal destacar que entre els seus columnistes habituals n'hi ha un parell (un parell mallorquí sempre són més de 2) que es dediquen a l'esport de moda a les Espanyes: atacar Catalunya, el tripartit, en Carod i, darrerament, l'Estatut. Perquè vegeu com les gasta el grup "Prensa Ibérica", només us diré quin és el bilingüisme que practica a Mallorca: a part del diari que us he comentat, té un altre rotatiu: el "Mallorca Zeitung". Imagineu en quina llengua està escrit aquest...

Finalment, tenim la "joia de la corona espanyola": El Mundo versió Illes Balears. Aquest diari és monotemàtic. El PP és la rehòstia i tots els altres són el pitjor del món. Excepte quan el PP no és prou antimallorquí/anticatalà. Llavors els posen a parir. De veritat. No exagero. El director que tenen és un navarrès exiliat a Mallorca més ultra que l'Aznar dels darrers temps que s'ha sabut envoltar del més granadet de la ultradreta ultraespanyolista mallorquina. Entre els nombrosos noms de columnistes destaca l'Antonio Alemany. Com que té una "o" al nom, no sé si el cognom l'hauríem de pronunciar "alemani". Avui, aquest fill de militar de la División Azul mort per allà la URSS, torna a atacar. El seu article no difereix molt de la seva línia gairebé feixista, però dins la paranoia de la invasió catalana (serà que ja tremola per la meva arribada a l'illa?) que li ennigula (ennuvola) el cervell es permet dir que l'article 3 de la Constitució, al seu parer, és inconstitucional. Llegiu-ho perquè ell és qui dicta la línia a seguir del govern Matas. En fi...

Divenial (VII)

En un primer moment ni tan sols va adonar-se que la pluja de cops s’havia aturat. Estava molt concentrat en protegir-se. Els braços envoltaven la motxilla, que li protegia la panxa i part de la cara. Va seguir gemegant i demanant clemència. És curiós demanar clemència a algú que t’ataca sense que li hagis fet res. Però això és el que en Peter feia. Finalment va començar a separar els braços de la motxilla. Estava convençut que esperaven a que es confiés i deixés el clatell al descobert per tal de matar-lo amb un sol cop. Per això va esperar una estona que se li va fer eterna. Quan va calmar-se una mica, va parar atenció al que passava al seu voltant. Tothom callava. El silenci era sepulcral. De cop i volta alguns murmuris. Uns xiuxiuejos. Uns somriures ofegats. En Peter es comença a incorporar. Mira darrera seu: ningú. Arrossega la mirada al seu davant i als costats i veu tothom d’esquenes a ell mirant en direcció a l’entrada de la terminal. Mica en mica s’incorpora. Ningú li presta atenció. Un cop dret veu per sobre dels caps una noia rossa despullada a l’entrada de la terminal. És la Pam. La temperatura no és molt desagradable, però calor no en fa massa... Està a uns 50 metres de la gentada i se’ls mira desafiant. Com a unica roba duu les botes de muntanya i una gran metralleta que li penja per l’esquena. No és excessivament alta, però la imatge que ofereix imposa. Tots els homes estan embadalits mirant-la i les dones també es mostren sorpreses. En Peter començà a desplaçar-se entre la massa de cossos. S’havien oblidat completament d’ell. De cop, la Pam es va posar a dansar. No ballava, no. Dansava, com havia fet des de petita. No hi havia música clàssica de fons, però tampoc feia falta. Un ambient màgic s’havia apropiat de la terminal. Tots els llops salvatges s’havien convertit en xaiets carinyosos. L’escena va durar uns 10 minuts. En Peter va tenir temps d’esmunyir-se fins als lavabos, des d’on va sortir de l’edifici i es va dirigir cap al mig de la pista d’aterratge. Al cap de cinc minuts, la Pam ja apareixia corrent i sense que ningú la seguís. En Peter tenia moltes preguntes per fer-li, però un desig passava per sobre de tot: l’hauria abraçat allà mateix, però havien de fugir d'aquell ambient tan hostil. (seguirà)

Mal rotllo

Tot comença amb un calfred que et desperta.

Podria ser fruit de l'hivern que s'acosta,

del vent que tot s'ho emporta,

de la manta mal posada.

Cerques en la fosca,

primer forces la mirada,

et desplaces cap a l'esquerra,

fins que notes la meva absència.

Et sobresaltes i gemegues,

sense entendre la indiferència

que em provoques.

BoiCATeja't!

Passo de parlar ni dels actes de la Hispanidad ni de l'Estatut. Tan sols us recomano que entreu aquí i poseu les coses més fàcils als espanyols.

De res.

Divenial (VI)

La Pam i en Peter van consensuar que el millor que podien fer era intentar arribar fins algun lloc amb més humans vius per proveir-se d’aliments i saber què fer.
Quan en Peter es va acostar a la ciutat de barracons que hi havia al voltant de l’aeroport va ser rebut amb mirades assassines i retrets. El culpaven, com a ciutadà continental de les desgràcies que hi havia hagut. Així li ho havia dit una senyora ja gran a qui havia intentat comprar uns trossos de bacallà que tenia exposats en el que semblava un mercat. Tenien coneixement de que mig món estava igual que ells perquè algunes càmares de televisió de ciutats com Boston o Lió havien quedat miraculosament connectades i oferint imatges arreu de l’horror. Havien arribat missatges acusant directament a una suposada gent rica de les explosions. Tot i això, la confusió era molt gran entre els grenlandesos.
En previsió d’una actitud hostil, havien decidit que la Pam no l’acompanyaria fins allí. El va esperar a tres quilòmetres de l’aeroport. En Peter va buscar cares conegudes entre la gentada, però li va ser impossible reconèixer ningú. Ni els seus amics amb qui havia conviscut els darrers dies abans d’intentar fer el cim, ni els dos guies que els havien acompanyat muntanya amunt, ni els botiguers a qui havia encarregat el menjar i el material per intentar el cim. Així doncs, es va trobar enmig d’una multitud que l’observava amb desconfiança mentre es passejava per la terminal de l’aeroport. Ell era alt, fort, ros, amb la pell colrada pel sol i una pinta d’occidental que no es podia amagar, i menys embotit dins la roba d’abric de darrera generació. Un jove alt i barbut de faccions esquimals i se li va acostar i, sense cap vergonya, li va intentar prendre la motxilla. La reacció d’en Peter va ser ràpida i el barbut no va sortir-se amb la seva. Ara, amb l’embranzida, el lladre va perdre l’equilibri i va caure de cul a terra amb un fort estrèpit. I llavors tot va anar molt ràpid. Primer uns insults en grenlandès, llengua que, com el danès en Peter no entenia, després un curt silenci, mirades còmplicees entre diversos dels presents, una ordre i deu homes se li van llençar al damunt. Quan en Peter se'n va adonar, va reaccionar, però va ser massa tard. Va poder córrer 15 metres en direcció a la sortida de la terminal quan el van interceptar i apallissar. Primer van ser puntades de peu a les cames, després a l’esquena i la panxa. Finalment li van buscar el cap. Ell estava ajupit i amb els braços intentava protegir-se tots els òrgans vitals. Estava convençut de que el matarien. Llavors, però, de cop i volta els cops van aturar-se. (demà més)

Divenial (V)

El primer problema al que es va enfrontar el Top1000 va ser que era molt complicat salvar 500.000 individus seleccionats. Per això es va optar per dos sistemes: la fugida a l’espai i la creació d’espais subterranis secrets i totalment acondicionats per viure-hi durant un màxim de dos anys. Aquest segon recurs era un risc molt elevat ja que la construcció d’espais sota terra d’unes dimensions tan elevades podia ser descobert per persones alienes als qui hi havien d’anar. A més, no estava clar que els refugis, malgrat les seves àmplies dimensions, poguessin aguantar la convivència de gairebé un miler de persones durant tant de temps.
Pel que fa a la fugida a l’espai, ja feia prop de 20 anys que hi havia bases terrícoles a Mart. Tan sols s’havien de construir les naus que durien a la gent allà i garantir la presència de provisions i establir un sistema d’ocupació per no avorrir la societat. Així doncs, un cop a Mart o tancats sota terra, es creaven noves minisocietats aïllades físicament però interconnectades entre elles, on cadascú exercia el seu ofici: els militars s’entrenaven per no perdre la forma, els científics investigaven, els geògrafs calculaven el lloc exacte del planeta Terra on caldria reconstruir la primera ciutat, els enginyers preparaven els plànols de les centrals energètiques que abastirien la ciutat i les xarxes de telecomunicacions; i d’aquesta forma, tots els ciutadans privilegiats es mantenien ocupats a l’espera del dia de la reconstrucció.
L’ambient en aquestes, diguem-ne reserves humanes, era excepcional: tothom coneixia, acceptava i acatava l’objectiu darrer de la missió: crear un nou món sense odis, ni diferències per motius de raça, sexe, religió o poder adquisitiu. Per poder complir l’objectiu era bàsic que tothom tingués les mateixes oportunitats per prosperar. Com que el punt de sortida era el mateix per tothom (s’havien salvat les classes intelectualment més preparades), no hi havia excusa pel fracàs. Les tensions entre aquests privilegiats van ser mínimes. Tan sols algunes petites bregues per motius amorosos i excés d’alcohol que van quedar en no-res.
Mentre a les entranyes de la terra i als confins de Mart s’esperava que la contaminació nuclear es reduís per poder començar el retorn, nombrosos supervivents deambulaven arreu del planeta, majoritàriament aliens als plans del Top1000. La fam, la contaminació dels núvols tòxics i les ferides provocades per les explosions, per les baralles continuades que es produïen per trobar menjar feien que la població supervivent anés extingint-se lentament, però sense pauses.
L’illa de Groenlàndia va ser un dels indrets que va quedar més ben parat per les explosions. Malgrat tot, el 99% de la població, que vivia a les ciutats costaneres, va morir, tal com en Peter i la Pam van descobrir el dia que van abandonar el seu refugi a la muntanya. I el que era pitjor, els pocs supervivents eren totalment hostils als estrangers. S’havien agrupat prop de l’aeroport, que havia quedat sencer i havien començat a treballar conjuntament per arreglar la seva situació. Les bombes que havien explosionat a l’illa danesa no duien càrrega nuclear, fet pel qual el medi Ambient estava intacte. (seguirà demà, que no faré festa)

Raül

Ahir al vespre, tot mirant 30 minuts, vaig descobrir què se n’ha fet d’en Raül. És un excompany d’equip de bàsquet, molt descoordinat, molt voluntariós, molt intel·ligent i molt despistat. Molt i molt intel·ligent i molt despistat. Però molt. Fins un punt sorprenent. Era la riota de tot l’equip perquè era bastant (molt) limitat a l’hora de jugar i a l’hora d’establir relacions interpersonals, almenys amb la gent de l’equip. Podria dir que jo era un dels pocs amb qui no es va enfadar més del compte i algun dia intercanviàvem alguna xerrada. Vam acabar l’institut a Blanes (ell era una any més gran) i cadascú va fer el seu camí.
Sé que va quedar primer de la seva promoció d’Enginyeria de Telecomunicacions i que va marxar als EEUU. Doncs ahir per TV3 em vaig enterar que és a la Universitat de Columbia (NY) fent un postdoctorat per intentar descobrir relacions entre malalties mentals i l’Alzheimer. La seva feina és una matada i podria ser que fos totalment improductiva si no arriba a bon port. Ara bé, és totalment necessària, i si el crack aconsegueix el que busca, la qualitat de vida de la humanitat millorarà moltíssim.
Bé, em va sorprendre veure’l per la tele tan feliç de córrer pels Estats Units i fent una feina tan bona. N’hi ha que arriben on volen i n’hi ha d’altres que els observem admirats sense saber el que volem…

Salut i demà més Divenial.

Divenial (IV)

El Top1000, com els agradava autoanomenar-se, era un grup de gent de tot el món que estava preocupada per dues coses: la pau i els diners. O els diners i la pau. En el fons, el que els interessava era ser rics, mantenir les seves influències sobre tots els governs del món i poder tirar endavant els seus negocis. Ara bé, per crear aquest gran mercat mundial calia que no hi hagués separacions ni diferències entre pobles, nacions, ideologies, Estats o religions. Tothom hauria de ser uniforme i així no apareixerien els egoïsmes entre grups. Després de molts anys lluitant contra les separacions entre humans per tal d’arribar al tan desitjat Mercat Únic Mundial (MUM), i en vista que la pau era impossible entre les actuals faccions que dirigien el món, van decidir entrar en el pla B: la destrucció del 99% de la població i tornar a començar de nou, sense odis, ni rancúnies i amb la voluntat de crear un únic món, sota una sola bandera, un sol mercat, una sola moneda, una sola llengua, un sol exèrcit, un sol sistema políticoeconòmic i, el més important, una sola religió: el culte a l’eurodòlar.
Per arribar a la conclusió de l’aplicació d’aquest pla B, es va suar molt. Es van intentar mil mesures per intentar aplacar les ires entre els practicants de les diferents creences religioses. Es van crear governs mundials per aplacar els ànims dels més desafavorits i intentar anivellar les rendes de tothom. Gent del Top1000 dirigia tots els organismes clau del planeta: FMI, ONU, OTAN, els governs del 90% dels Estats, entre ells la Xina, tots els d’Europa i Amèrica, fins i tot el número dos del sanguinari Al-Qaeda, el referent del món islamista era un destacat membre del grup.
Malgrat tot, la pressió de les multituds, insatisfetes per la sobrepoblació mundial que feia que no quedessin gairebé espais lliures de contaminació arreu del món, ni hi hagués prous aliments per tots, feia necessàries guerres més o menys periòdiques. Guerres que, juntament amb les desgràcies naturals, ajudaven a frenar l’augment exponencial de la població que en pocs anys hauria acabat amb tots els recursos terrestres. Aquestes guerres, però, creaven períodes de recessió en les ja malmeses economies dels països més desenvolupats, amb els conseqüents conflictes socials que generaven més pobresa i malestar entre les classes mitges. És per això, que el Top1000 va encarregar un anàlisi al seu gabinet d’estudis sobre la viabilitat d’un món amb 10.000 habitants que anirien repoblant progressivament el món, que disposessin de tots els avenços que la humanitat havia inventat fins llavors.
Després d’anys d’anàlisis i simulacions, es va concloure que el mínim de gent necessària per tirar endavant aquest món eren 500.000 individus experts en tots els àmbits de la societat: des d’operaris de fàbrica a enginyers aeronàutics, passant per pagesos, pescadors, militars i tots els oficis necessaris per tirar endavant una societat enfocada al mercat. Evidentment, d’aquesta societat quedarien descartats tot els empleats buròcrates dels Estats: des dels polítics professionals als administratius d’atenció al ciutadà. Aquest era un perfil innecessari en una societat on el poder seria econòmic i la justícia i l’exèrcit dependrien d’un Consell Executiu on estarien representats aquells qui tinguessin més èxit en les seves iniciatives empresarials. Es crearia el somni de la corrent neoliberal més ortodoxa. Un món sense Estats on el mercat ho regularia tot. (seguirà)

Divenial (III)

Entre aquests pensaments en veu alta van transcórrer els dies següents. A més, van invertir el temps en intentar enretirar pedra a pedra la runa que cobria l’entrada a la cova. A partir del cinquè dia d’aïllament es van habituar a la nova vida que els havia tocat en sort. O potser caldria dir en desgràcia? Bé, la qüestió és que el gel que hi havia barrejat amb la pedra s’estava desglaçant i facilitava l’enretirada dels obstacles que els privaven de sortir a l’exterior. Tot i així, també era més gran el risc de que un allau de pedra acabés soterrant-los dins el refugi. Segurament les temperatures exteriors no estaven sota zero com de costum. Van establir horaris per dinar, per sopar i per dormir seguint l’hora que marcaven els rellotges que duien. De nit, la Pam s’abraçava amb força a en Peter, que no podia aclucar els ulls, i s’adormia profundament. Els pensaments d’en Peter eren molt profunds.
Sempre havia fet volar molt la imaginació i tenia moltes idees sobre com millorar el món. Els darrers anys, llegint els diaris ja s’imaginava que una catàstrofe com la que ha succeït era factible. Els humans es barallaven per diners, per creences religioses, per enveges entre nacions, de qualsevol xorrada estaven disposats a fer-ne un “casus belli”. I paral·lelament a això, les investigacions en noves tecnologies no s’havien centrat només en facilitar i millorar l’existència dels humans sobre la Terra, sinó que s’havia avançat moltíssim en dos àmbits molt perillosos: la invenció d’armes de destrucció massiva evolucionadíssimes per una banda, i, per l'altra, la descoberta de l’espai i la possibilitat de viure en altres planetes del Sistema Solar. Des de bon principi es van invertir milers de milions de dòlars i d’euros (les dues monedes més importants del món) en aventures espacials. Des de l’opinió pública no s’acabava d’entendre tan d’esforç en un tema que no aportava beneficis aparents a la humanitat: la fam seguia matant milions de persones, sobretot a l’Àfrica, i noves i recurrents epidèmies castigaven els més pobres de les societats més riques, on s’havia abolit la sanitat pública i tan sols es podien medicar els qui tenien recursos. Tot i això, s’entenia que els diners destinats a la investigació de l’espai no era una opció tan nociva com la investigació en armament. Quin greu error! Resultava que eren dues cares de la mateixa moneda. Les èlits governants havien decidit que era convenient acabar amb la humanitat i començar de nou. Per a aquest supòsit calia destruir tots els homes excepte una minoria privilegiada que viuria a Mart fins que pogués tornar a la Terra i repartir-se-la de forma estratègica. Aquests privilegiats assassins incitaven a l’odi entre races, entre religions i entre nacions. Aquest odi aviat es va canalitzar a través d’atemptats, de guerres i finalment va desembocar en l’ús indiscriminat de les armes de destrucció massiva. Aquesta teoria no era una invenció d’en Peter, sinó que era una notícia que havia sigut portada de molts mitjans de comunicació abans que ell i la Pam iniciessin el viatge cap a Groenlàndia. Tots els diaris que va poder llegir en el trajecte Nova York –Barcelona (on l’esperava la Pam), Barcelona-Copenhagen i Copenhaguen-Groenlàndia deien el mateix: “Èxode massiu dels rics, famosos i poderosos cap a Mart”. S’havien establert uns llançaments de coets tripulats en direcció a Mart de forma massiva. Cada coet, immens, tenia una capacitat de 500 persones més la tripulació, i el bitllet costava cinquanta milions de dòlars i la superació d’una sèrie de proves mèdiques i d’intel·ligència. Arreu del món occidental hi havia uns 100 coets esperant l’ordre per prendre el vol. Aquesta notícia, publicada quinze dies abans de les explosions lligava amb les intuicions d’en Peter: mentre el món es destruïa, uns 50.000 humans rics i poderosos vivien a Mart esperant el dia de reconquerir la Terra. (seguirà)

Divenial (II)

En Peter Arri, nascut a Viena, criat a Lloret de Mar i resident a Nova York, i la seva xicota, Pam Cuegnet, nascuda a Alger i resident a Narbona, estaven aterrits. Els dos guies que els acompanyaven en l’aventura, en veure la magnitud de la tragèdia, van decidir tornar als seus pobles per buscar les famílies. En Peter no els tornà a veure fins anys després. En arribar al cim la parella es va abraçar. Tenien provisions per sobreviure durant un mes i disposaven de roba d’abric per superar les temperatures més extremes. Van decidir començar el descens de la muntanya i buscar un aixopluc on passar la nit.
A mig descens, la muntanya va tremolar sota els seus peus i van amagar-se sota una entrada en la roca. Allà van estar asseguts l’un al costat de l’altra observant com grans blocs de gel es desprenien muntanya avall. En més d’una ocasió la roca que els protegia va rebre forts impactes i semblava que havia de cedir. Es va esquerdar, van caure petits trossos de roca sobre seu, però va aguantar perfectament l’allau. Quan ja duien més de tres hores allà, un fort terratrèmol va deixar a la seva vista l’entrada al que semblava una cova. S’hi van endinsar per estar més segurs quan una nova esllavissada va acabar amb el seu anterior refugi. Una gran placa de gel havia destrossat la roca que fins feia poc els havia protegit. Totes les restes de gel i roca van tapar completament l’entrada de la cova. Primer no podien dormir i per això van habilitar la cova per fer-la més comfortable: van estendre la roba d’abric al fons a l’esquerra, ja que la temperatura d’uns 10 graus no era excessivament freda i van muntar una petita cuina. Una petita escletxa a través de les restes que inhabilitaven la sortida permetia l’entrada de llum i l’estalvi d’energia de les seves llanternes. Arran de la paret del fons a la dreta hi havia una petita esquerda en la paret llisa per on rajava un regalim d’aigua fresca. Van estar dies, potser més d’una setmana allà dins tancats. Quan van haver superat el pànic als moviments de la muntanya, cada cop més infreqüents, van parlar del que els seus ulls havien vist quan eren al cim del Gunnbjorn Fjeld. Estaven convençuts que un gran desastre havia succeït a Europa i Amèrica i que pocs supervivents quedarien arreu d’aquests dos continents. Havien llegit llibres de ficció on es plantejava una situació similar i sabien què havien de fer si realment la humanitat s’havia gairebé extingit. En les llargues converses van fabular sobre si ells serien els únics supervivents, sobre com organitzarien la seva vida sense avenços tecnològics, també van suposar que les explosions que havien vist serien tòxiques i que segurament hi hauria núvols tòxics desplaçant-se arreu del planeta. Finalment, van caure en una possibilitat que els omplia de responsabilitat: segurament d’ells depenia el nou repoblament dels humans sobre la Terra. (seguirà)

Divenial

Amb la mort del senyor Arri, l'any 58 després de l'Hecatombe, va morir tota la Història. Cap dels seus descendents sabia llegir, ni escriure, i en prou feines es podien comunicar entre ells amb paraules. I tot perquè el senyor Arri, vidu, era el darrer supervivent de la catàstrofe del 2121 dC, segons l'antic calendari dels humans. Aquell any, tècnicament, el món es va acabar. Hi va haver centenars, potser milers i tot, d'explosions nuclears arreu del planeta i la forma de vida que coneixem va quedar gairebé erradicada. Tan sols, uns pocs centenars de supervivents van sobreviure als efectes devastadors de les explosions i dels núvols tòxics que tot ho van cobrir. Entre ells, el senyor i la senyora Arri, que es trobaven en un dels llocs més inhòspits del planeta: estaven escalant el cim de Gunnbjorn Fjeld, de 3700 metres, a l'illa-continent de Groenlàndia. Des d'allà sentiren fortes explosions que sacsejaren tota l'illa, vegeren com grans plaques de gel es trencaven i queien al mar, observaren grans explosions provinents de l'illa veïna d'Islàndia i de l'altra part de l'illa on eren. La capital, Nuuk, era una gran columna de fum, així com els principals pobles de l'illa, com Qaanaaq, Upernavik i Paamiut.

Tot aquest espectacle va sorprendre a la jove parella just quan els quedaven pocs centenars de metres per fer el cim. Van decidir acabar l'ascensió i observar des de dalt de tot el que estava passant. Van ser a temps de veure les desenes d'explosions que van omplir el cel en direcció sud-est, allà on hi havia Europa. Si tenim en compte que Europa estava a desenes de milers de quilòmetres de Groenlàndia, les explosions havien de ser realment devastadores. Després d'il·luminar el cel durant uns deu minuts, tot es va apagar. Una foscor aterradora cobria el cel en la direcció d'Europa. Era la mateixa fosca que cobria la part oest de l'illa de Groenlàndia i tot l'horitzó que es podia veure en direcció a Amèrica. Llavors van observar més blocs de gel que queien al mar provocant grans onades i una pujada del nivell del mar. Totes les ciutats properes a la costa quedarien sota les aigües. En el cas de Groenlàndia no va quedar cap ciutat. (seguirà)

D'eclipsis, problemes i bolets

Que consti que escric això sota l’influx de l’eclipsi, per tant estic convençut que res de bo sortirà de la punta dels meus dits. Els nostres avantpassats les passaven putes cada cop que hi havia un eclipsi. Es pensaven que s’acabava el món o que qualsevol cosa dolenta els havia de passar. Suposo que aprofitarien els darrers moments de vida per fer el que ells més sabien fer: orgies. Jo aprofito l’eclipsi per fer el que he fet els darrers 6 mesos: escriure. Vull repetir que escric sota l’ombra perturbadora d’aquest sol mig amagat que no m’atreveixo a mirar a la cara, encara que només de pensar en el seu reflex, ja veig bellumes. Quin desastre, conviure amb un eclipsi… Com que tampoc tinc gran cosa a dir sobre aquest fenomen astronòmic, degut als meus nuls coneixements d’astronomia, comentaré l’apassionant aventura del cap de setmana: la cacera de bolets.

Després d’un parell d’anys sense anar-hi, aquest cap de setmana passat vaig tornar al bosc a buscar / collir / caçar bolets. El bosc segueix com sempre. Més petit, ja que la pressió urbanística continua depredadora, però encara amb la sensació de soledat envoltada de natura que tant m’agrada. Aquest és un bosc, no diré on és pel tema del secret de boletaire, que està condemnat a la desaparició, com tot allò verd que queda en aquella zona. I és que ens ho estem carregant tot… Bé, la qüestió és que, sorprenentment, ben poca gent havia visitat el bosc des de les darreres pluges i vam començar a trobar molts bolets. La majoria eren verinosos o bords, fins que vam començar a trobar clapes plagades de pinetells. És immens trobar un pinetell i començar a mirar al seu voltant i veure que n’hi ha una quinzena més… També vam collir algun rovelló i vam deixar molts bolets que ja s’estaven podrint. Com podia ser que ningú hi hagués anat abans? En tot cas, moltes gràcies per no explotar el bosc. Sobretot dono les gràcies als domingueros que aquest any encara no poblen el bosc amb els seus rasclets i sense cap respecte per herbes, esbarzers o arbres. Quan ja dúiem gairebé 4 quilos de bolets vam decidir tornar cap a casa per no depredar massa més el bosc i amb la sensació que miracles d’aquests només els pot fer la natura…

Seguint amb els efectes de l’eclipsi, aquest matí el servidor del Blogger està de manteniment i no em deixa publicar fins a les dues. Suposo que ho llegireu a les tantes… Quin dia!

Rutes per la Catalunya Central (i III)

Bé, ja sé que avui tothom parla del "gran" acord per l'Estatut i tota la pesca, però jo, què voleu que us digui, fins que no s'aprovi a Madrid, que és on ens donaran pel sac, no penso felicitar-me, ni brindar amb cava, ni ser més feliç del que sóc. I tot això ho remarco perquè avui, seguint els mitjans de comunicació catalans, sembla que si no estic més satisfet que ahir és perquè sóc del PP o perquè no m'interessa la política. Doncs no és veritat. És més, em fan sentir vergonya aliena, els polítics celebrant la fi d'una negociació abraçant-se pel Parlament com si el Barça hagués guanyat la Copa d'Europa. Però bé, sóc rarot, pel que es veu...

Tornant al tema que vaig deixar penjat a començament de setmana i que cada cop em fa pensar que sóc un Espinàs més jove, més cutre i que viatja en cotxe: el diumenge vam anar cap a Cardona on es feia el mercat setmanal i hi havia molt d'ambient. Vam voltar pel centre del poble (o ciutat) i vam visitar el castell, que ara és un parador "nacional". Em va agradar molt el poble, encara que em va entusiasmar més el fuet i la butifarra blanca que hi vam comprar... Vam deixar Cardona, que va ser la darrera plaça de Catalunya que va caure en mans dels Borbons el 1714, i ens vam dirigir a Solsona. Aquesta ciutat té un centre històric molt atractiu, replet de magrebins com la majoria de ciutats mitjanament grans del centre de Catalunya, i amb unes cases senyorials realment mereixedores de visitar. Ah, també val la pena visitar la plaça del Sol, on en Josep Maria de Sagarra hi va passar un vespre i va escriure un poema molt romàntic que podeu llegir en una llosa al mig de la plaça.

Un dels principals plaers de Solsona va ser, però, el fet de poder dinar uns plats ben plens de menjar per 10 Euros, cosa que a Barcelona és totalment impossible, i menys en diumenge... Un cop ben dinats vam anar a Su. Sí, Su. És a dir, un poble que es diu Su. I no m'he deixat cap lletra ni cap accent. El poble té aquest nom tan agosarat, gairebé tan curt com el nombre d'habitants que té: 51. Es tracta d'un poble que pertany al municipi de Riner, amb una trentena de cases, una església i... un restaurant! Sorprenentment, en la volta que vam fer a peu pel poblet vam topar amb potser una quinzena de persones pel carrer. És a dir, en uns cinc minuts vam veure gairebé el 30% de la població! La sensació de pau i tranquil·litat que tinc en visitar un lloc així és tan gran que només sospiro viure en un lloc similar i allunyar-me de la brutalitat de Barcelona...

Per cert, pasturant per la xarxa he vist que el gentilici de Su no és "seus", ni "sunites", ni "suats", ni "suecs". Es diuen "sunencs", segons un cracks que van fer la volta a Catalunya en un carro estirat per una somera. Per cert visiteu aquest darrer enllaç perquè val la pena!

Errors i grans errors

Què és pitjor, demanar permís a la teva mà dreta per anar a fer un riu durant l'Assemblea de les Nacions Unides com va fer el president Bush, o bé escriure una nota de tres o quatre línies a un diputat de l'oposició amb més errades ortogràfiques que ratlles?

En aquest segon exemple, el president del país ha demostrat que és un ignorant pel que es refereix a l'ortografia de la seva pròpia llengua. I això és molt greu, ja que aquest senyor, que tenia un avi que va ser un dels més grans poetes en llengua catalana i del qual se n'enorgulleix, es diu Maragall. Aquesta notícia surt avui a "el Periódico" (no l'he trobat en la versió digital), però segons RAC1, en una nota dirigida al portaveu del PP, se li preguntava que si ell hagués sigut anglès, com es definiria, com a "british" o "english"? I després li fa la mateixa pregunta dient-li com es definiria si hagués nascut a Escòcia. Deixant de banda el contingut, que trobo apropiat, el problema està en el continent: el Molt Honorable no va encertar ni un accent i va escriure Escòcia amb "ss", entre d'altres joies.

Ara bé, sembla que aquesta potineria amb la llengua que utilitzen els nostres polítics no és única del President. Del seu mateix partit, la diputada a Madrid que va quedar atrapada a New Orleans pel Katrina (que té un blog realment interessant) també segueix els passos del seu líder, encara que la seva ortografia és considerablement millor. I canviant de partit polític, un altre representant de Catalunya, en aquest cas diputat al "Congreso de los Diputados" per ERC (i, a sobre és de Blanes), manté un bloc on es fa difícil llegir una línia sense errades d'ortografia. Patètic.

Des d'aquí els animo a que facin algun curs de català. I si no aproven el nivell C (o el D) doncs que dimiteixin, colla d'ignorants. O algú trobaria normal que en ZP no sapigués escriure la seva llengua? O en Chirac? O en Blair?

O és que el català és una llengua de segona (o inútil) que no cal parlar ni escriure correctament?

Tatxenko, realment cabrejat, el dia del seu sant.

FA

El senyor Fa surt del peatge donant gas a fons. Les rodes xeriquen. Passa de les 5.000 revolucions i posa segona. Dos segons més tard ja ha entrat la tercera. Mira pel retrovisor i el Mercedes platejat se li acosta per l’esquerra, entra la quarta i canvia de carril per tancar-lo. Sembla que no ha sortit prou ràpidament. Mentre observa com el Mercedes es posa al carril del mig, el senyor Fa aprofita per forçar la quarta marxa fins als 120 km/hora. Llavors canvia a cinquena i pitja l’accelerador a fons. El Mercedes se li ha posat en paral·lel i avancen tots dos a 160. Amb gran tensió agafa el volant i observa els moviments del Mercedes. Els carrils estan buits, ja que a aquestes hores poca gent utilitza l’autopista. 180, 190, 200 i no aconsegueix desempallegar-se del Mercedes. En aquest punt l’autopista té unes corbes bastant tancades que cal agafar ben obert. Al primer revolt el senyor Fa comença a reduir massa aviat i el Mercedes li passa per davant i el tanca. Intenta canviar de carril per no tocar amb la mitjana. Redueix a quarta i accelera al màxim. Queda a rebuf del Mercedes, de forma que li va retallant distància a cada moment. Posa cinquena i aconsegueix entrar per davant en la següent corba, encara que l’ha agafat massa ràpidament i el cotxe se n’ha anat al carril dret. El senyor Fa està començant a suar, l’altre conductor és ràpid i duu un cotxe molt potent. Pràcticament encaren la darrera recta en paral·lel. Qualsevol dels dos pot guanyar. Ja s’albira el cartell d’un quilòmetre pel peatge, on qui arribi primer haurà guanyat i començaran a frenar per entrar al peatge. El frec a frec és molt emocionant, però el senyor Fa, en els darrers metres treu el millor de sí mateix i, en un cop de geni intenta tancar el seu rival. Això fa que el Mercedes redueixi durant una mil·lèsima de segon, el temps just per tal que el senyor Fa, que no ha tret per res el peu de l’accelerador arribi el primer. Fa un crit d’alegria per treure’s els nervis de sobre i treu la mà per la finestra per saludar al del Mercedes que torna la salutació mentre va reduint la velocitat del seu bòlid. En arribar al peatge es troben dues patrulles dels Mossos d’Esquadra que els obliguen a baixar del cotxe. Les darreres paraules del senyor Fa abans d’entrar al Nissan Almera de la Policia són: “però si només fèiem esport…”

Rutes per la Catalunya Central (II)

El dissabte vam decidir tirar ben lluny de Manresa i vam visitar la Cerdanya. Per arribar a la muntanya pija de Catalunya des del sud tens tres opcions: o fer una volta immensa per la Seu d'Urgell, o passar pel Ripollès o bé pagar els 9 euros "i pico" del túnel del Cadí. Vam optar per pagar. Un cop arribats, ens adonàrem de que la Cerdanya està plena de pobles i municipis que tenen noms monosíl·labs: Alp, Urtx, Pi, Das, Ger, Lles, Bor, Nas, etc. De tots aquests tan sols vam visitar Urtx, que semblava Pedralbes amb cases de muntanya, i ni tan sols vam baixar del cotxe. Vam anar a fer una volta per Puigcerdà i ens vam acostar a Llívia, però el temps (pluja constant) ens va espatllar una mica el dia.

Tornant de Llívia vam passar per la Guingueta d'Ix, poble injustament anomenat Bourg Madame pels gavatxos i pels catalans que obliden la pròpia història. Una mica cansats de cotxe, vam acabar a Bellver de Cerdanya, més concretament a un dels poblets que integren el municipi: Pi. Resulta que el poble estava en plena festa major i potser hi havia 100 o 150 persones voltant pel poble, la majoria dins el casal, on els nens acordionistes de Bellver ens van fer una demostració de l'art de tocar aquest instrument. En realitat, desafinaven moltíssim i hi posaven (majoritàriament) ben poques ganes, però els seus pares i tota la parròquia allà reunida va disfrutar de valent.

En acabar els acordionistes havien d'actuar els pallassos i després repartir xocolata calenta amb melindros. Però ens van entrar ganes de fer un cafè, o un tè o un suc i vam decidir buscar un bar. Era missió impossible. Tan sols vam veure uns cartells cutres on posava "Teteria mongola - Nómadas del mundo" i unes fletxes. Vam anar seguint les indicacions i preguntant a la gent del poble per anar a la teteria aquesta. Un home ens va dir "ah! són aquells de les tendes a dalt de la muntanya". Una altra senyora ens va dir: "hi podeu anar, el camí està asfaltat...". Ens ho vam prendre com una aventura i vam anar tirant muntanya amunt fins a Cortariu. Allà dalt de tot, en un lloc molt tranquil hi havia una vintena de tendes mongoles montades en una esplanada que mirava sobre la vall. El lloc era al mateix temps idíl·lic i una mica fantasmagòric (hi havia boira).

En arribar a la primera tenda ens va venir a rebre una noia super feliç que ens va dir si volíem prendre un tè. Ja que hi érem... Dins la tenda (molt gran) van començar a entrar grups de gent que venia a fer el tè o estaven allotjats en les altres tendes. Vam preguntar què era allò i ens ho van explicar, però millor que ho llegiu aquí, perquè és una flipada impressionant. Ens van servir dos tès (res de l'altre món) i ens van oferir fumar lianes, cosa que no feia des dels 12 anys, quan era escolta. La noia, que se la veia hipermegaguais i superhipi, ens va dir que també oferien als allotjats fer activitats tan emocionants com: muntar les tendes, fer jocs mongols i anar a buscar llenya, i que això darrer agradava molt als clients que tenien, ja que sentien "ruiditos". Bé, és que hi ha gent per tot, a la Cerdanya...

Rutes per la Catalunya Central (I)

Aquest cap de setmana llarg l'hem aprofitat per voltar per Catalunya. Hem tingut la base central a Manresa, aprofitant el pis d'en Pere i l'Anna, abans no el deixin per marxar (tard o d'hora) cap a Mallorca. El divendres vam anar a visitar el Pedraforca, muntanya impressionant que algun dia pujaré (quan estigui en millor forma física). Des d'allà ens vam dirigir cap a Gósol, únic municipi del Berguedà que pertany a la província de Lleida. Es tracta d'un poblet bastant acollidor i molt "maco", segons la terminologia barcelonina. Està lluny de Berga, de Solsona i de la Seu d'Urgell, per tant hauria d'estar bastant aïllat. Però no és així. Gósol té un centre autèntic on hi viu la gent de tota la vida. I té tot d'adossats de nova construcció a les afores. Això segurament dóna ingressos al poble (on dedueixo que viuen de l'agricultura i del turisme rural), però trenca bastant la vida tranquil·la del poble. Només falta saber que Gósol té 200 habitants empadronats, dels quals uns 100 hi viuen tot l'any i a l'estiu són uns 1500 habitants!, per veure que s'està convertint en un nou centre d'estiueig.

Més enllà de Gósol, vam passar per Josa de Cadí, Tuixén i d'altres poblets petits on la construcció de cases seguia a bon ritme. El paisatge d'aquests poblets enfilats dalt d'un turó coronats pel campanar de l'església o d'una ermita del s. X, es veia modificat per un poblet enfilat dalt d'un turó, amb un campanar bonic i coronats per grues. El canvi és significatiu...

Vam començar a baixar fins a Sant Llorenç de Morunys, que exerceix com a centre comercial i de negocis de la zona. Em va sorprendre perquè semblava un poble més acollidor. Des d'aquí vam anar baixant cap a Berga fent l'aturada de rigor al Santuari de Queralt, des d'on les vistes no van ser molt espectaculars ja que Catalunya estava ennuvolada. I des de Berga fins a Manresa, no sense fer les cues de rigor per les obres de la nova megaautovia que aviat sembla que connectarà les dues ciutats.

Mobilització!

Des del primer dia que vaig entrar a viure al pis on estic, que un soroll repetitiu em molestava. Es tractava d'un soroll similar al que fa un alternador, o un aire condicionat espatllat, o potser un frigorífic gegant. És un soroll fort, de màquina que s'engega, fa soroll durant uns 40 segons i després s'atura amb un pffff..., com si es desinflés. Des del primer dia que aquest soroll es sentia potser un cop o dos al dia, o potser cada 4 o 5 hores. Tot i ser molest i haver-me despertat algun cop a la nit i tot, no m'havia queixat donant per segur que era un problema que "venia amb l'edifici, típic a Barcelona". Ara bé, aquest estiu, que fem vida amb les finestres obertes de bat a bat, el soroll aquest ha començat a ser més i més repetitiu, fins el punt que cada 15 minuts sonava durant uns 40 segons.

Fart de tot, fa 10 dies vaig trobar una veïna al supermercat i li vaig comentar si ella sentia aquest horrible turment. I em va dir que sí, que n'estava tipa i que hi hauríem de fer alguna cosa. Em va proposar anar a parlar amb el President de l'escala de veïns. Hi vam anar, li vam comentar el problema i, oh sorpresa! ell, que té el pis que dóna a l'altra banda va dir que no en tenia ni idea i que ningú se li havia queixat. Tot i això, va dir que miraria d'investigar per saber la procedència del soroll. En principi aquest soroll venia o bé de la botiga de pakis que tenim als baixos de l'edifici, o del parking de l'edifici del costat o d'una espècie de magatzem-botiga de màquines escurabutxaques de l'edifici veí.

Ahir a la tarda, en arribar, el soroll era gairebé un continu. Cada 5 minuts, el soroll s'activava durant 40 segons. Una tortura. Vaig tornar a cal President (que fot una pudor horrible), a la primera planta, i em va rebre la dona. Em va dir que havien anat a ca la veïna (una senyora de 90 i pico anys) i aquesta els havia dit que sí que sentia el soroll. Van estar esperant una hora i no van sentir res. Li vaig dir que hi anéssim tots dos perquè en menys de cinc minuts hi tornaria. Vam trucar, ens va obrir la senyora sudamericana que la cuida i la senyora ens esperava al menjador amb la tele amb el volum al màxim. Evidentment, va dir que aquella tarda no havia sentit res. Em va fer llàstima la pobra senyora, encara que se la veia molt eixerida. La peruana va apagar la tele i, al cap de mig minut el soroll horrible un altre cop. Des del primer se sentia molt més fort que des del tercer on visc. Vam treure el cap des del balcó i no vam poder veure d'on venia. La dona del presi, en una lleu mostra de xenofòbia va dir que segur que era de "los chicos estos de la tienda de abajo". A mi em va semblar que venia de l'altre edifici.

Llavors vam decidir anar a veure els pakis. Al sortir de l'edifici vam trobar el presi, que es va unir a la comitiva. Els pakis van dir que "no blamos castellano". Quina trola, perquè quan es volen fer entendre, bé que ho fan. Bé, la qüestió és que vaig posar en marxa el meu anglès i els vaig preguntar sobre el soroll. Van dir que també el sentien, que era molt molest i que creien que venia de cals veïns. Vam sortir de la botiga i, mentre discutíem què fer a l'entrada de l'edifici, van anar apareixent veïns que tornaven de la feina. Els vam preguntar pel soroll i, oh sorpresa! tots ells estaven indignats i farts del soroll. Uns deien que era cada 10 minuts, altres cada 20, uns deien que ja feia dos anys, etc. Ara bé, ningú havia mogut ni un dit per acabar amb ell. Vam tornar a entrar a la botiga dels pakis i vam anar fins a la rebotiga, on un em va dir que hi dormien de tant en tant. Estava bastant brut tot, però podria estar pitjor... Vam sentir el soroll i vam coincidir en que potser no venia tant del parking com de la botiga de màquines escurabutxaques. El presi em va dir que ja parlaria amb els veïns i vaig tornar cap al pis. En total havia estat fent gestions durant més de mitja hora i el soroll seguia saltant molt sovint.

La cosa hauria quedat així si no fos que passades les 11 de la nit una veïna va trucar el timbre i em va dir que això no podia seguir així i que si podia trucar a la Guàrdia Urbana. Li vaig dir que parlés amb el Presi, a veure què trobava. I no vaig entendre perquè m'ho venia a preguntar a mi... A no ser que em vegés com el nou líder veïnal... I ja em vaig imaginar que el següent pas seria queixar-se a l'Ajuntament, recollir signatures, amenaçar els amos de l'empresa, fer boicot a l'empresa d'escurabutxaques, fer un manifest, penjar pancartes als balcons, fer cassolades silencioses (ja les inventarem), tallar la circulació a Pi i Margall, cremar contenidors, tirar ous a en Clos i... buf!

Un paper taronja

Aquest matí, en el recorregut de casa a la feina que faig a peu, he vist centenars de papers de color taronja llampant de tamany de mig din-a4 amb el següent escrit: ¿QUIÉN ES XENIA? WHO THE FUCK IS? I tot el paper ple d'interrogants impresos. Eren papers col·locats en els cotxes, per terra... cridaven l'atenció, fins el punt que he vist un jove que amb una rialla als llavis els anava col·leccionant. Evidentment, he fet marrada i n'he arreplegat un. Hi havia el següent escrit, que no sé si és verdader o és una broma pesada a algú:

¡Qué passsa nennng! cómo mola Barcelona. Soy XENIA, sex-bomb XENIA. Tengo 26 años y mucha experiencia. Modelo yugoslava, cariñosa, elegante, juguetona y atrevida. Rubia, alta, piernas interminables, mirada penentrante (amb la n de més...). Os encantarán mis pechos, mi culito, mis preciosos pies y mi suave piel. Soy muy cachonda y viciosa. Realizo todos los servicios... todas tus fantasías. Te sorprenderás porque disfruto y lo vivo. Llámame NENG. Te lo mereces. Te recibo en mi apartamento de lujo. También visito, zona centro. Tel.:666-88-xx-xx.

-----------------------------------------------------------------------------------------------

The new girl has come... Hello fellows! I'm XENIA, a SexBomb. The only Serbian girl. Model. Tall, blond with a long and curly hair. Neverending legs, green eyes and... an intriguing ass and tits. Sweet, smotth (volia dir smooth?) skinned. All natural, all for you. I'm nice and I have a bubbly personality. I amb very playful, like a littel (little??) girl. Come to my place, it's comfortable and luxurious. Also escort service. I provide many services... I live life to the fullest. I'm 26 and experiencied because I enjoy it. I live it up. I won't be here forever! I'll be waiting for you. Tel. 666-88-xx-xx

Cal destacar que entre els dos escrits hi ha bastantes diferències: en anglès sabem que té els ulls verds i el cabell arrissat. En espanyol que té els peus preciosos. En anglès remarca que tot és natural, en espanyol això no importa, en canvi es diu que és elegant. Els pits i culet espanyols es converteixen en intrigants (o penetrants, segons el sentit) cul i pits en anglès, on es defineix com efervescent (bubbly), potser volia dir explosiva? Si hem de fer cas d'aquesta model sèrbia pels anglòfons i iugoslava pels hispanòfons que diu que té molta experiència en això perquè ho disfruta, segur que ha adaptat l'escrit als gustos dels espanyols i dels anglesos. Us imagineu que el català fos una llengua normal? A l'escrit hi hauria alguna cosa similar a la següent:

Ei tius! Sóc la XÈNIA, una bomba del sexe!! Tinc 26 anyets i molta experiència. Sóc una model de Sèrbia. Sóc alta com un Sant Pau i rossa com la Judit Mascó. Tinc unes cames llargues com un dia sense pa i una mirada com la de l'Àngels Barceló. Les meves mamelles i el meu cul són d'escàndol i totalment naturals. Tot per tu. Sóc dolça com la mel i amb la pell suau com la seda. Sóc molt juganera i m'agrada fer-ho tot perquè vaig més sortida que tu. Tu demana i jo compleixo, perquè t'ho mereixes, home! Truca'm i et rebré a la meva masia del plaer. També et puc visitar al teu niu. Tel. 666-88-xx-xx

Només falten 9 dies!!!!

Doncs el 29 de setembre, dia dels Sants Arcàngels Rafel, Gabriel i Miquel, torna el vici més absolut pels amants del bàsquet!!!!!!!!!!!! Prepareu-vos!

Escrit en calent...

Acabo de tenir una enganxada amb la "controller" de l'empresa. És una dona molt i molt peculiar. No calla ni sota l'aigua i mai accepta que tingui la culpa de res. És la dona perfecta. S'acosta als 45-50 anys, és soltera, té una doble vida i considera que l'Einstein no era un crack. Al mateix temps que treballa amb nosaltres està estudiant Física i Química i diu que aspira a guanyar el Premi Nobel. La primera cosa que fa en arribar a treballar és netejar amb un mocadoret la seva taula, l'ordinador i la cadira. Abans seia entre nosaltres, en una sala comuna on treballem 7 persones. Un exemple de la seva peculiaritat és que no acceptava que li llencessin brossa a la seva paperera, perquè era seva. Als clients els hi explicava totes les indiscrecions hagudes i per haver, algunes d'elles totalment confidencials. I si algú li demanava discreció es cabrejava. Al final, el Director General, en un gest celebrat per tothom, la va enviar a un despatx lluny de tots nosaltres. Tot i això, cada cinc minuts apareix per aquí a imprimir, a connectar-se a internet (diu que al seu despatx no arriba la connexió "wireless") o a estressar-nos. Tot i això, jo era dels pocs que no hi havia tingut cap enganxada, ja que la considero mig boja...

Ara ja us he posat en antecedents. Aquest matí he enviat unes taules a imprimir. En la cua d'impressió ocupava el segon lloc. Després he enviat unes enquestes (sisena posició). S'ha espatllat la impressora. M'he tirat deu minuts canviant el toner i intentant arreglar-la. Ha arribat ELLA i ha començat a remenar pel servidor. He mirat què feia i estava remenant l'administrador d'impressions. El seu enviament estava el darrer (setè). Entre els dos hem arreglat de nou l'aparell i, oh sorpresa, el primer que s'ha imprès han sigut els seus papers. Li he dit que trobava una manca de respecte colar-se així per davant de tothom (ja m'havia semblat que ho feia altres cops, però no ho podia dir perquè no n'estava segur). M'ha dit que ella no s'ha colat i que estava indignada i que de mi no s'esperava una insinuació així. En condicions normals hauria callat, però avui m'he aixecat amb mal peu i li he dit que no he insinuat res, sinó que l'he acusat directament. S'ha posat feta una moto. M'ha jurat que no s'ha colat i que d'altres cops nosaltres sí que ens havíem colat (jo no ho havia fet mai, ni tan sols sabia que es podia). Amb ironia li he dit que seria que el seu ordinador estava compinxat amb el servidor per passar a davant les seves impressions. M'ha tornat a jurar que ella no havia fet res. Jo estava convençut que mentia i així li he dit. S'ha indignat més i ha dit que tornava a enviar a imprimir un arxiu. L'ha enviat. S'ha posat el darrer a la cua, com és natural, i s'ha imprès el darrer. Aquesta dona no hi és tota. El que em "semipreocupa" és que té bona mà amb el "jefasso" (és la xivata oficial) i si fins ara jo li queia prou bé, igual ara comença a escalfar-li el cap contra mi...

Per què?

Per què les dones grans de Barcelona s'estimen tan poc la vida?

Darrerament, tinc l'ai al cor cada cop que veig una velleta atravessant un carrer de l'Eixample carregada amb un cistell, a pas de cargol, per un lloc prohibit, fent que els cotxes i les motos les esquivin o frenin. I encara es queden tan panxes, o fins i tot indignades amb el conductor que se les troba al mig del carrer i els toca el clàxon. M'hi he trobat molt sovint i generalment són dones de més de setanta anys. Per què ho fan? Són vídues i volen retrobar el marit? Han sigut així d'imprudents sempre? No ho entenc... Algú ho sap?

Homes i dones

Sempre he sentit a dir que darrere d'un gran home hi ha una gran dona. Segurament es podria dir que dins de darrere tot home imbècil amb poder hi ha una gran dona. O que tots els homes són estúpids i sense les dones no seríem res. O que un món sense dones no seria tan bonic. Bé, el que està clar, és que les dones també són responsables dels desastres que hi ha al món. Tant o més que els homes. I sinó, no es produirien fets com el de la foto: és en George Bush, durant la darrera Assemblea de les Nacions Unides, demanant permís a través d'una nota a la Condolezza Rice per anar a fer un riu. La foto és de Reuters i surt a la portada digital d'"El Mundo", i segurament farà parlar molt... Si li ha de consultar si pot anar a fer una pixadeta, creieu que ella no va tenir un paper imprescindible en la Guerra d'Iraq??? Si és que, en determinades coses, tots som iguals: homes, dones, travestis i micos.

Incoherències

Bé, tal com veieu, em passo pel forro tot el que vaig dir ahir i publico un nou escrit, pecant de tots els mals que deia que volia evitar…

Ara fa un parell de dies, l’Esperanza Aguirre va patir un suposat lapsus linguae i va dir:
“es una mala noticia para la Comunidad de Madrid que la sede de una empresa eléctrica que es multinacional y que es una de las grandes empresas españolas multinacionales se traslade fuera del territorio nacional”.

Més endavant, va rectificar i, en un comunicat, des del PP van dir que aquest darrer “nacional” s’havia de substituir per un “regional” i que tot havia sigut un "lapsus linguae”. No sé si creure-m’ho:

L’Esperanza Aguirre no és tan imbècil com per reconèixer que Barcelona no forma part del “territorio nacional” (quins temps passats us recorda aquesta terminologia???). Crec que té molta tírria a tot el que sigui català i als catalans ens veu com a diferents, sobretot des de la seva perspectiva imperialista uniformitzadora espanyolista. Per això, dir, encara que sigui per error, que Barcelona està fora d’aquest “territorio nacional” li ha d’haver sabut molt de greu. Legitimar a l’”enemic català” d’una forma tan poc subtil és un gran error, i per això des del seu partit es van apressar a rectificar (cosa que els peperos no fan massa sovint, per no dir gairebé mai). També hi ha l’opció de que tant l’Espe com l’Arias Cañete (també es va lluir amb les seves declaracions dient que preferia una “OPA” d’una empresa estrangera que d’una catalana) siguin independentistes catalans infiltrats dins el PP. O que el nivell intelectual dels càrrecs del PP sigui tan baix que facin declaracions d’aquest tipus contra els seus suposats ideals. O que prioritzin enfonsar el PSOE (criticant Catalunya, que és el principal suport d'aquest partit) a mantenir l’Estat més o menys unit…

No sé per quina de les opcions decantar-me, però he de reconèixer que no em va cabrejar gens ni mica que els del PP diguessin que Barcelona estava fora del “territorio nacional" (espanyol, se suposa). El que em va desagradar profundament de l’anècdota aquesta va ser la reacció d’autèntic hooligan del cada dia més impresentable José Zaragoza, secretari d’organització del PSC, que va dir: “les declaracions d´Esperanza Aguirre una vegada més són Kale Borroka madrilenya, perquè alimenten el separatisme i divideixen Espanya”. A veure si ens entenem, senyor Zaragoza, el seu partit no està recolzant una Proposta d’Estatut d’Autonomia que reconeixerà que Catalunya és una nació? Si Catalunya és una nació, el territori que abarcarà aquesta nació inclourà Madrid? És que per un cop que els del PP l’encerten, els del PSOE han de venir a tocar allò que no sona… A no ser que el senyor Zaragoza sigui imbècil i no sàpiga que el seu partit (i ell mateix) de forma oficial recolza que Catalunya és una nació. O que el senyor Zaragoza tingui una necessitat imperiosa de sortir als mitjans de comunicació exhibint el seu nivell intelectual. O que el senyor Zaragoza sigui més del PSOE que del PSC i ens estigui advertint (dissimuladament) que això de l’Estatut (i el seu primer article) no acabarà aprovant-se…

Facin apostes…

Som-hi!

En començar a escriure aquest blog, la meva intenció era desfogar la necessitat creixent que tenia d'escriure. Mig any més tard, aquesta necessitat s'ha convertit uns dies en un plaer (la majoria) i d'altres (molt pocs) en (gairebé) un suplici. Volia escriure relats breus, alguns inspirats en anècdotes personals i d'altres totalment ficticis. Amb el temps, però, sembla que la inspiració m'ha fallat una mica i he acabat fent de simple comentarista político-social. Com un simple columnista de diari que parla del que ha vist o ha sentit en els mitjans de comunicació. I, tot i que em resulta més senzill, no em sento gens satisfet amb aquest canvi en el blog. Una de les causes que pot haver influit en aquesta reorientació és que he començat a fer els primers esbossos d'una novel·la i se m'endú bastant de temps (i d'inspiració). També, des de la tornada de vacances, el ritme de treball aquí a l'empresa s'ha multiplicat per mil i no puc dedicar gaire temps a escriure. Per tant, us informo que a partir d'avui, podria ser que no publiqués escrits diàriament, sinó de forma més espaiada, en tot cas, segur que n'hi haurà més de dos setmanals.

Ets aquí? (crítica de l'obra)

Sol a casa. Bé, no està sol del tot. Viu amb un home invisible, en Martí, a qui només veu si fa convergir la mirada en el punt on se suposa que és. Evidentment, cal fer cares gracioses, seure al sofà en posició de defecar i fer riure el personal a base de fer el mico. Durant més de mitja hora, en Cesc recitarà un monòleg en forma de diàleg amb un fantasma, tot amanit d'unes converses per mòbil amb la seva dona, plenes d'humor fàcil, conyes una mica masclistes i massa exagerades. La cosa fa prou gràcia. Després arriba el torn de la seva dona, que comença amb un monòleg poc creïble per tràgic i per còmic. No sé si té un atac de rialles o si plora... Més endavant, mentre segueixen amb l'espectacle dalt de l'escenari, m'adono que tinc la ment en un altre lloc. La trama de l'obra m'ha fet pensar en altres temes transcendents i aquests ja concentren els meus pensaments principals. Tot i això, no deixo de mirar i seguir, des de l'objectivitat més absoluta, l'obra que transcorre davant els meus nassos. De tant en tant, els 20 euros de l'entrada em recorden que he de prestar més atenció. Em pregunto com amb una idea tan genial han fet un nyap tan gran... Un cop de cap. Un badall. I finalment, una pregunta que em fan: Ets aquí?

Doncs em sembla que no...

Mossos i mosses

Aquest matí a RAC1 han comentat que el diari "El País" ha publicat que l'alçada requerida a les dones que vulguin entrar als Mossos d'Esquadra es rebaixa del metre seixanta-cinc al metre seixanta, que és l'alçada mitjana de les dones (no sé si és la mitjana barcelonina, catalana, espanyola, europea o mundial, ni com han fet aquesta mitjna, però aquí queda). Mentrestant, la mitjana d'alçada dels homes que vulguin entrar al cos dels Mossos és de metre setanta (que no sé si és la mitjana o no).
I jo em pregunto i em responc, com si tingués doble personalitat:
1- Per què es demana una alçada mínima per entrar a la Policia de Catalunya?
2- Perquè per exercir de policia s'ha de tenir una mínima presència que imposi respecte als possibles delinqüents als que s'ha de detenir, al mateix temps que doni una bona imatge als ciutadans.
1- I l'alçada és decisiva a l'hora de satisfer aquestes necessitats? És a dir, un policia no pot medir un metre cinquanta cinc, estar fibradíssim i ser cinturó negre de karate?
2- Ens hem de basar en dades objectives, i l'alçada ho és. Després, als candidats que superen aquestes alçades se'ls fan proves per tal que demostrin les seves capacitats físiques.
1- Segueixo sense entendre llavors la limitació d'alçada, ja que a un "baixet" se l'està discriminant i no se li permet demostrar les seves capacitats.
2- T'ho torno a repetir. També és qüestió d'imatge i d'imposar respecte al delinqüent.
1- Llavors una dona que medeixi un metre seixanta sí que imposa al delinqüent i dóna imatge de seguretat i un home 9 centímetres més alt que ella no?

La veritat és que no ho entenc. Aquesta discriminació per raons d'alçada no l'entenc, però el fet que, a més hi hagi una doble escala segons si ets home o dona realment ja frega l'absurd. O no?

IB3

Diumenge vespre vaig veure la gala d'inauguració d'IB3, o millor dit, PP3, la televisió del PP de les Illes Balears. Sembla que la televisió serà molt i molt més pepera que no pas socialista és PSC3, perdó, TV3, i això que ja ho és molt...

Després de saber la purga que s'havia fet entre tots els candidats a treballar-hi (abans de començar a emetre es van carregar els familiars de militants de plataformes ecologistes, els sospitosos de catalanistes i els menys afins a la seva causa), ja m'imaginava que la cosa seria dura...

Fins avui no m'he decidit a escriure'n res ja que he estat totalment aclaparat pel que vaig veure. Hi havia dos presentadors i dues presentadores que anaven explicant la programació de la nova cadena. Un dels presentadors era en Fernando Schwartz, madrileny de naixement, de pensament i d'acció. Evidentment, el seu vincle amb les Illes és que hi té casa de vacances. Evidentment és molt proper al PP. Evidentment, de català no en sap ni un borrall.

L'altre presentador era l'Agustín el Casta. Aquest sí que és mallorquí, o almenys això diu. Serà l'humorista oficial d'IB3, el Buenafuente mallorquí, encara que el seu humor s'assembla més al del "neng" dels ous. Evidentment, s'expressa sempre en castellà excepte quan és per ridiculitzar algun mallorquí. Llavors parla el català menys estàndard que pot, ple de barbarismes.

Una presentadora va ser la Cati Solivelles, actriu que surt a Dinamita. Va intentar xerrar català salat durant tota la gala, encara que li va costar molt. En Schwartz deia una parida en castellà perfecte i ella havia de respondre en mallorquí. En més de dues ocasions va contestar-li en castellà.

L'altra presentadora era la Llum Barrera, actriu que apareix per "aquí no hay quien viva". Li va passar exactament el mateix que a l'anterior. Va acabar parlant mig en mallorquí mig en castellà.

En definitiva, va quedar clara l'aposta pel bilingüisme castellà predominant - mallorquí llengua de segona que predica el PP i que en pocs anys farà que a Mallorca el català reculi més del que les onades migratòries ja provoquen.

Pel que fa a la realització, es va encarregar de treure per pantalla a tota la cúpula pepera que hi havia al públic. Hi eren pràcticament tots, ben trajats, amb les camises blaves, les corbates impecables i repentinats i engominats fins el límit. L'oposició en bloc, (gràcies!) va decidir no anar-hi.

A nivell de la graella de programes, el "prime time" serà en un 70% de programes en castellà. El telenotícies es farà en català més o menys estàndard, però serà monotemàtic de que bons que són els peperos i que dolents la resta. Les pel·lícules i sèries americanes es passaran en la seva versió castellana, encara que hi hagi una versió catalana. Per exemple, ara als matins fan en Magnum en castellà. Flipant. Com a contrapartida, però, sembla que la programació infantil i el futbol serà en català (ara bé, el futbol només es podrà veure per IB3, o sigui que els qui s'havien acostumat a veure'l per TV3 s'hauran de fotre...)

Amb aquest escrit, el que vull dir és que, per molt que ells governin a les Illes, i potser fins i tot siguin majoritaris entre la població (en cap cas arriben al 50%), i que guanyin les eleccions, hi ha moltíssims mallorquins, menorquins, eivissencs i formenterencs que abominen de la majoria del que el PP pensa, diu i fa. I es mereixen tot el suport que des de la resta del país els poguem donar. I aquest suport no s'ha de donar des de la burla o la conya típica de que són governats pels peperos. Perquè, imagineu-vos com ens sentaria a molts catalans de Catalunya que ens governessin en Piqué, en Vidal-Quadras o l'Albertito Fernandez...

Ara que he acabat d'escriure això m'he trobat amb aquest article d'en Llorenç Capellà que toca, si fa no fa, el mateix.

100!

Els humans tenim tendència a fer celebracions per qualsevol cosa, algunes d'elles amb sentit i d'altres d'un pèl estúpides. La d'avui la incloc en el segon grup, ja que celebro que el blog compleix 100 posts. Donada l'excepcionalitat de la commemoració, aprofitaré per no escriure res més de profit que això. Ah! I us penjo un dibuix una mica sortit de to que he trobat per Internet, que espero que el gaudiu. Fins demà!

Fàstic de polítics

Segueixo observant l'hilarant circ que han organitzat els nostres polítics al voltant de l'Estatut. Cada dia que passa m'adono més de la incompetència de tots plegats. Bé, per desgràcia meva, sobretot dels que deien tenir una clau.

La darrera parida dels partits va ser nomenar un consell consultiu que havia de dir si els diferents articles de l'Estatut eren constitucionals o no. Sobre aquest fet m'han vingut al cap unes reflexions (poques, ja que el tema m'avorreix molt):

1- La primera demanda dels partits "nacionalistes catalans" de que s'havia de redactar un estatut sense pensar en si era o no constitucional, fa moooooooolt de temps que ha quedat oblidada. La reforma s'ha de fer dins la constitució espanyola. Punt i final. 0 a 1.

2- El principal problema (sic) de Catalunya és el finançament. La solució, diuen, és un concert econòmic com el del País Basc i Navarra. Ni parlar-ne, colla d'insolidaris. 0 a 2.

3 - Dret d'autodeterminació. Aquest era un gol que ja m'esperava. 0 a 3.

4- Com que la cosa pinta lletja, es decideix portar l'estatutet al Consell Consultiu, una pantomima on sembla que els suposats juristes "independents" voten en funció de qui els ha designat pel càrrec. Com que, malgrat tenir la majoria absoluta del Parlament, els "nacionalistes catalans" no tenen la majoria en el Consell Consultiu (mira que són "pardillos"...), la majoria d'articles d'avenç real són declarats inconstitucionals pels vots dels juristes "independents" nomenats pel PPSOE i IC. 0 a 4.

I el pitjor de tot és que el partit de tornada el juguem a fora... Encara ens hauria convingut quedar-nos amb l'estatutet que teníem i invertir les forces en complir la resta de punts del pacte del Tinell...

La tornada

Amb els ulls vidriosos i la mirada perduda,

avances per la jungla retrobada.

Gernacions d'individus solitaris i atrafegats

se t'apareixen de bell nou.

Esquives màquines endimoniades que,

a cada cantonada envaeixen el teu camí.

...

Una passa rera l'altra

t'acostes cap a la rutina diària

mentre t'allunyes de l'excepció del descans.

Enrera queden el sol, les platges desertes,

el descans, el relax, l'aire pur, la terra neta,

el paisatge sense destrossar.

En una sola paraula, la natura.

...

A cada nou pas tot aquest record s'esborra

com un estel fugaç en la teva memòria.

I la ment es comença a reomplir,

talment una gerra, de feina, brutor,

massificació, pol·lució, vertigen, estrés: la ciutat.

...

Fins quan aquest turment?

New Orleans -Malpensaments

Pobres americans... Ara que necessiten l'exèrcit al seu país per poder ajudar a les víctimes de les inundacions de New Orleans, resulta que el tenen a l'Irak. Quines coses... Els reis del món, els cracks de la logística, en definitiva, el país més poderós del món ara no pot fer front a una desgràcia. Pobrissons. Però, esclar, com que les víctimes són els pobres que no tenien mitjans per sortir de la ciutat, igual als qui manen els convé "eliminar-ne" uns quants al mateix temps que donar per perduda la ciutat i reconstruir-la de nou en un lloc més apropiat... Us imagineu els llocs de treball (i els $$$$, però això "no importa") que es podrien generar en construir una ciutat de bell nou??? En fi, pobres americans pobres...

(diuen que a l'Irak hi ha hagut una altra desgràcia amb uns 1000 morts... no deu ser gaire important, ja que ahir a TV3 va sortir al cap de 20 minuts de telenotícies... En fi, pobres iraquians, rics o pobres...)

La meva companya de feina em cau fatal

Ella, però, no ho sap, ja que (em sembla) dissimulo prou bé. En comptes de picar-nos, li faig una mica el buit. Bé, en realitat li faig “molt” el buit. És que realment, em sembla que no coincidim en res de res. Quan em pregunta alguna cosa de la feina, li responc amb celeritat, no fos cas que s’imaginés que passo d’ella. Ara bé, quan es posa a parlar de temes extralaborals procuro desconnectar, així aconsegueixo no entrar en una batalla dialèctica de final depriment (per a mi).
No acostumo a criticar la gent, i menys a les seves esquenes, però és que algun dia havia de fer l'excepció que confirmi la regla, no trobeu? I és que ella s'ho mereix. I tant que s'ho mereix!!!

Us la descriuré una mica, així entendreu la repulsa que li tinc. Ella mateixa es descriu com una noia “mú tirá p'alante”, així, en andalús, llengua amb la que s’expressa amb tot el món excepte amb mi quan té un bon dia. És filla i germana de guardia civil i policies nacionals, perquè us imagineu. A més, és una ultracatòlica de “boquilla” que no va a missa si no és a casaments, funerals o batejos, però s’indigna si se li parla de casar-se pel civil o no batejar els fills. A més, és racista fins al moll de l’os, bé, més en concret és una antimoros i antinegres. Els sudaques li fan més gràcia, per allò de que són de l’antic “imperio”. Amb tot això, ja no sé ni si fa falta dir que és una pepera antiesquerres i anticatalanista.
A part de tot, ella, que és molt alegre i simpàtica (en sèrio), cada dos per tres ens omple de petons. Que si avui tornem de vacances, que si avui fa anys no sé qui, que si avui estic contenta, que si avui… En fi, una mini-tortura en comparació amb el mega tour de fotos del seu fill amb què ens delecta cada dilluns. Perquè cada dilluns ens mostra les fotos que ha fet durant el cap de setmana al seu fotogènic fill… I no són poques…
A més de tot el que us he dit, ella té un sistema de vida tan “urbanita” que li fotria una hòstia. Ho dic molt seriosament. I és que s’ho mereix. El seu univers comença a la ciutat de Barcelona i acaba a Cerdanyola o Rubí o Sant Cugat o no sé quin cony de “poble” diu que viu. A no ser que es refereixi a “su pueblo”, que em sembla que cau per Jaén o Cádiz, on no crec que l’enyorin massa… A part d’això, Catalunya té tres llocs més dignes del seu interés: la Cerdanya “muy bonita la montaña, pero no huele bien (¿?)”, Port Aventura (sic) i, ja tremolo, la Costa Brava, on amb el seu marit i el nen van a relaxar-se…
Ara ve l’altra: del seu marit, que se li va declarar en una barca al Sena, en diu que “él no es muy guapo, que digamos, más bien del montón-montón, pero me quiere tanto…”. Quan, sense més ni més deixa anar això, poc el valora, em sembla… Ella, pel que sembla, no les té totes amb el marit i sovint li fot bronques per telèfon i després les comenta en públic ridiculitzant-lo. Es veu que s’hi va casar per despit amb un anterior xicot que havia tingut durant molts anys i que fins i tot la perseguia un cop ho havien deixat córrer. Ja veurem si m’entero d’algun detall més al respecte… Fins ara l’única cosa que sé és que de viatge de nuvis van anar als Estats Units, amb l’objectiu d’anar de compres per NY, LA, Las Vegas i visitar el Gran Canó de Colorado que, paraules textuals: “eran como unos agujeros en el suelo que, psé, sólo llegar ya deseaba volver para hacer las últimas compras en Los Ángeles”. Després d’això em va dir que vol fer unes vacances a qualsevol lloc del món, que no li importa el lloc, sinó que hi hagi un resort amb piscines, bars, botigues i restaurants de menjar occidental, que això és el que li agrada. Patètic.
Amb tot, ja em deixava un altre dels temes que ella considera estrella i dels pocs que domina amb certa soltura: l’Operación Triunfo. Que si els nominats, que si la fulana o la mengana o el preferit o no-sé-qui-cony ara té problemes amb la cançó X, que si aquests estan barallats… Bé, això, per mi, és una tortura, i només de sentir-la dir que enyora no poder veure el seu altre gran programa preferit (el Tomate) em posa histèric.
I perquè us explicava tot això? Bé, a part de per desfogar-me una mica, per justificar que no hagi vist “Mujeres Desesperadas” fins abans d’ahir, que feien el darrer capítol de la temporada i els dos primers pels despistats com jo. I em van agradar MOLT. Però ni se m’havia passat pel cap de mirar-la anteriorment perquè des d’abans de l’emissió del primer capítol que la “compi” em va dir que era una sèrie tan i tan bona i que no me l’havia de perdre…

Des de l'aire

Durant les vacances vaig tenir l’oportunitat de volar per sobre de Mallorca en una d’aquestes avionetes que sobten per la seva petitesa i la gran maniobrabilitat que tenen. Reconec que hi vaig pujar mig acollonit, però en vaig sortir al·lucinat. Em va encantar l’experiència. L’aparell era molt manejable. Que volíem veure de més aprop una mansió, doncs cap avall a mirar-la bé. Que hi havia una cala desconeguda i buida que feia ganes visitar, doncs cap allà per trobar el camí. En algun moment vaig pensar que era com conduir un cotxe a través de l’aire, sense senyals, sense pràcticament trànsit i observant tot el que tenia als peus. El paisatge em va entusiasmar. Tot i això, vaig entristir-me veient els afores de Palma plens d’urbanitzacions acabades i a mig construir. Gairebé vaig plorar amb la nova mega autovia que connectarà Inca amb Alcúdia i que vista des de l’aire fa més patent la immensa destrossa de territori que representa. Em va sobtar el paisatge del pla, tot ple de pobles desperdigats i rodejats de finques molt ben cuidades (en general) i amb la seva caseta de camp. Em va cridar l'atenció l'extensió de l'Albufera, reserva dels ocells que cada any peregrinen de banda a banda del Mediterrani. I em vaig entusiasmar amb la Serra, paisatge on espero que els especuladors immobiliaris no posin mai les urpes, ja que és el vertader reducte de la Mallorca salvatge. Però sóc molt pessimista en aquest sentit.

On vas? (reflexió íntima en segona persona)

Per saber on vas, primer cal definir qui ets.

La definició del teu jo ve donada per tot el que has fet (o no) i desitjat (o no) fins el moment.

Quan sàpigues qui ets, et podràs fer una idea bastant clara del que vols.

No és fàcil saber el que es vol.

Es pot voler una cosa a curt termini, una altra a mig termini i una a llarg termini.

I no tenen perquè ser coses similars.

És més, poden ser totalment incongruents o, fins i tot, incompatibles.

Llavors cal decidir què és el que realment es vol i lluitar per aconseguir-ho.

El que no es pot ser és un etern cagadubtes i anar pensant que qui dia passa, any empeny. Aquesta és la fòrmula per arribar a un punt de no-retorn on la frustració per no haver fet o sigut el que s'havia volgut envaeix tot el pensament i l'acció.

I aquí és on s'ha d'intentar no arribar.

I en algun punt d'aquest camí t'has de situar per saber tornar enrera i redreçar-lo.

Perquè tu ets jo?

Què és important?

He estat 18 dies pràcticament desconnectat del món, o almenys del món com el tenia concebut fins ara. He viscut envoltat de natura en forma de camps, animals i platges més o menys desertes. Això és el poc que queda de la Mallorca rural i verge. I ho he gaudit abans les autopistes del progrés no ho destrossin tot. A nivell informatiu, puc dir ben orgullós que no m’he enterat de res. Tan sols em van arribar veus esmorteïdes per la tranquil·litat de la vida que es duu al cor de Mallorca, que, un estiu més van caure tres avions seguits (tristament, cap novetat), que el concert d’U2 va ser espectacular (afortunadament, cap novetat), que l’Estatutet segueix pansint-se (irònicament, cap novetat) i que la Guardia Civil segueix matant gent (“quina novetat”). Sense tele, sense internet i pràcticament sense diaris. Jo, que fins fa poc necessitava estar informat de tot el que passa al món, engolia diaris, telenotícies i webs d’informació amb una avidesa sense límits, ara ho trobo tot molt relatiu. Massa. No arreglaré res per molt que intenti entendre el funcionament del món. Ni tan sols em veig capacitat per actuar contra els depredadors que actuen més a prop meu. Aquesta és la sensació que tinc avui.
M’he adaptat molt bé en la vida d’un poble que vol conservar les seves arrels. Que vol aturar el progrés destructor i mantenir les tradicions vives. O millor dit, compaginar els avenços amb la tradició. I que per això, crec que erròniament, vota majoritàriament conservador, que de conservador, al nivell que estem parlant, en té el que en Pedro J. té de mallorquí. I així deu anar el món...

Vacances!

Avui no és un gran dia. Avui és un divendres com qualsevol altre. M’he despertat com qualsevol altre divendres, esperaré que passin les 6 hores de feina el més ràpid possible i gaudiré de la tarda com qualsevol altre divendres (encara que hauré de preparar les maletes). Tot i això, una mica sí que em noto estrany. Tinc com una ànsia per tal que arribi demà…
Demà sí que serà un gran dia. Miraré endavant i tindré 3 setmanes seguides de vacances. Aprofitaré aquest cap de setmana per visitar Tolosa de Llenguadoc. No sé si val molt la pena, però després del desengany de no anar-hi a fer un Erasmus, crec que aquest viatge en ple agost a la capital cultural d’Occitània pot servir per redimir i allunyar fantasmes passats. O per apropar-me de nou a les ferides d’aquella injusta decisió d’una professora imbècil. Serà tan sols un cap de setmana. El temps just per veure monuments, algun museu i observar la vida nocturna de la ciutat (espero que a l’estiu els francesos s’animin a tancar els llocs més tard de les 22:00…)

El dilluns ja espero passar-lo a Blanes, amb la família, i aprofitaré per anar a la platja, descansar, pescar, gaudir dels dinars de l’àvia i fer gestions per bancs i caixes. El dimarts serà igual que el dilluns amb la diferència que al vespre aniré al port de Barcelona per pujar al vaixell que ens durà cap a Mallorca. I un cop allà, a gaudir del paradís que és Mancor de la Vall. Un poblet tranquil, una caseta envoltada d’oliveres, garrofers i ametllers, un silenci retrobat… També aprofitarem per voltar per la Mallorca autèntica: a les festes majors dels pobles del voltant, excursions per la Serra, cales on pocs turistes arriben, igual tornem a Cabrera, veure els amics mallorquins que ja fa temps que no veig… i durant les hores mortes que tingui, començaré la novel·la que tinc pensat escriure. Però ja veurem si aquestes vacances donaran per tant…

En tot cas, els desitjats viatges a Austràlia, Nova Zelanda, Canadà, Escandinàvia, Argentina, etc. hauran d’esperar, com a mínim un any més…

Mentrestant, i perquè no us avorriu aquests dies, us he afegit alguns nous enllaços a la dreta del blog. I us recomano “pasturar” per aquests mons de Déu que hi ha a la xarxa perquè tenen moltes perles ocultes.

Au, fins el 29 d’agost.

Una abraçada!

Dubtes

Avui és el penúltim dia amb la feina actual o tan sols és el penúltim dia abans de les merescudes vacances d’agost?

Aquesta és la pregunta que em faig. Quan dic penúltim dia, em refereixo a la intenció que tinc de buscar una nova feina (ja sabeu que tinc possibilitats en una) al setembre. És una opció que cada dia guanya més pes. Avui, fins i tot, tinc molt clar que a partir de demà desconnectaré de tot fins el 29 d'agost. Llavors tindré una reunió amb el "jefe" i decidiré interiorment que qualsevol canvi laboral serà benvingut. El dilema deixa d'existir.

Per tant, de dubtes, res de res.

Així sigui.

Una mica de premsa

Ho reconec. Sóc un massoquista. Quan anava a l'institut me n'anava a dormir escoltant la COPE. Per sort, sóc dels que al cap de dos minuts de jeure ja tanca els ulls i entra en el món dels somnis. Amb el temps, els meus gustos han anat evolucionant. Ara bé, sempre en contacte amb les opinions de l'"enemic", que sovint absorbeixo, abans i tot de les opinions "properes", que bàsicament puc trobar en diaris com el Punt, el Diari de Girona, el Diari de Balears, l'Avui, Vilaweb, però en cap d'ells m'hi sento al 100% identificat (bé, el que més s'hi acosta és en Partal amb els seus articles).

En tot cas, cap dels mitjans citats reflecteix en la totalitat el que penso. La Vanguardia sempre llepa el cul a qui mana, sigui qui sigui i això ha provocat que em refïi només de les opinions que té en l'apartat d'internacional. Bé, i també en col·laboradors més o menys assidus que, malgrat el seu partidisme, considero interessants de llegir, com en Barbeta o en Porcel, entre d'altres. El Periódico, diari que més entrava a casa dels pares juntament amb el Punt, fa anys que no el compro i només el visito a internet quan ha publicat alguna enquesta. És un diari tant i tant prosocialista, però tant, i a més, amb un sensacionalisme barater, que no el suporto. Per mi és dels pitjors diaris de l'Estat. Amb el "El País", tampoc m'hi sento gens còmode. Descaradament prosocialista (excepte quan hi ha algun altre interés ocult), pijoprogre i profundament espanyolista. I el que em fot ràbia és que es fa dir "independent". Ejem... Ara entrem en el grup de diaris d'ideologia més contrària a la meva. Per començar, l'ABC el llegia (poc) per descollonar-me (de veritat) amb en Campmany, però des de que ja no hi és, ja ni me'l miro. L'altre bastió de l'ABC era l'Anson, que ja fa temps es va passar a "la Razón", on algun cop li he llegit els editorials. La veritat és que llegir la premsa madrilenya (tota) és un dels fets que em fa reafirmar que vivim en un país diferent. Que són diferents que jo. O que jo sóc diferent que ells.

Bé, anant al que volia explicar abans d'embolicar-me en disquisicions bastant inútils sobre diaris. Hi ha un diari per sobre de tots els que he comentat que s'està convertint en un punt de referència informativa per mi. Ho dic seriosament. És el diari més manipulador i amb més anticatalanisme que ningú pot haver somniat (bé, està igualat amb la famosa "libertad digital d'en federico jimenez losantos"). Parlo del diari "El Mundo-El día", que és la versió del diari d'en Pedro J. Ramírez a les Illes Balears. No es limiten a fer articles d'opinió contra tot el que sigui normalització lingüística o avenç autonòmic de les Illes Balears i a favor del PP més retrògrad, sinó que es dediquen a perseguir els polítics d'esquerres i nacionalistes mallorquins o catalans en les notícies quotidianes. Ignoren les notícies relacionades amb l'ecologisme, la defensa del territori o la llengua, a no ser que hi hagi hagut algun incident que permeti intentar deslegitimar tot aquest moviment. Sempre critiquen tot el que sigui massa català o massa mallorquí. En definitiva, que de tan anticatalanistes i antimallorquinistes (bé, ells es consideren mallorquinistes si entenem Mallorca com el port de mar de la Jet Set madrilenya) que són, a vegades se'ls escapen perles com aquesta. No ho heu de veure com un titular innocent, sinó com una mostra de l'odi que duen a dins...

Saber, voler, poder

Saps el que vols
Hi penses a totes hores,
És una obsessió impossible
Que dóna sentit a tot.

Però malgrat voler,
Alguna cosa et frena
a l’hora de lluitar-ho:

La por de sempre
que apareix a escena.

Esperes un cop de sort,
Una ajuda del destí
Però en el fons saps que quan ho tinguis…

Dubtaràs i et demanaràs si
Realment, sabies el que volies

O tan sols és l'excusa desitjada

per no emprendre un nou camí?


Tatxenko, cripticopoètic.

De bòrns(1) i grumers (o meduses)

El dissabte no va fer el sol matador que ens té acostumats i vam aprofitar per llogar unes piragües i anar a remar per la costa de Blanes. Un cel mig ennuvolat, un mar tranquil i un dia sense vent feien preveure un gran dia de diversió. Ara bé, no comptàvem amb la presència extraordinària d'aquests animals marins de tacte gelatinós i aspecte fantasmagòric que flotaven a pocs centímetres de les nostres embarcacions. Era increïble, n'hi havia a milers, de grans, de petits i d'immensos, d'un tamany superior al d'un cap humà. N'hi havia tants que era impossible fer un bany sense sentir aprop l'amenaça d'una picada. Quan érem mar endins va començar a ploure, o sigui, que les poques ganes que teníem de fer un banyet a alta mar ens les vam haver d'empassar, però almenys no vam passar calor...

Vam decidir anar cap a la zona de roques que hi ha darrere el port per veure si la presència de bòrns allà era menor. Quan vam passar per darrera l'espigó del port, amb andanes (busqueu al dcvb.iecat.net, accepció III) provocades pels creuers i les barques d'esbarjo i els bòrns amenaçant des de sota les piragües, un dels amics (en peres, ui, sóc un "xivato") va tenir un atac de pànic i va dir que se'n tornava cap a la costa. El tema acollonia bastant, ja que una caiguda i la picada seria segura. Al final, però vam arribar a la punta de Santa Anna, vam desembarcar després de veure que la invasió era total, ens vam estirar a la platja durant 10 minuts i vam tornar cap a la costa a tornar les piragües, tot preguntant-nos el perquè d'aquesta invasió de bòrns (2).

nota al peu 1: en arribar a casa, vaig maleir les meduses i la meva àvia em va dir que no entenia com era que donava aquest nom castellà als bòrns, paraula que sempre s'havia dit a Blanes abans de la invasió uniformitzadora del català xava i del castellà. Doncs això, a partir d'ara, en diré "bòrns" quan sigui a Blanes i "grumers" quan sigui per Mallorca.

nota al peu 2: aquest mes la revista NAT (hi estic subscrit) he vist que intenta respondre aquesta pregunta. Però encara no me l'han enviat...