dimecres, 18 de gener de 2006

Cop fortuït

Com cada matí, ell caminava distret pels carrers de la gran ciutat. Els peus trepitjaven amb mandra però fermesa l'asfalt dels carrers i les tortes rajoles de pedra de les voreres. La ment viatjava molt més lleugera. De la necessitat de comprar-se unes altres sabates a la voluntat d'abandonar la gran ciutat. De les absurditats que va veure ahir vespre a la tele fins a la mala llet del tertulià de bon matí a la ràdio. De l'aire carregat que respira, a la feina que l'espera en arribar al despatx.
Així doncs, caminava d'esma, seguint la rutina ja coneguda d'accelerar una mica en alguns trams per arribar a temps al següent semàfor, esquivar els nens que hi ha aturats a l'entrada d'un institut o vigilar que no passessin cotxes per travessar el carrer ràpidament en un tram sense semàfors.
Anava tan tranquil fixant-se en quants bars lliures de fum hi havia en el trajecte i quantes burilles al terra quan li va caure la bossa. Va frenar de cop, es va ajupir i a l'instant es va aixecar per reemprendre la marxa, però llavors ella va sortir del portal i van xocar. Cap dels dos s'havia vist i el cop va ser dels que fa mal: cara contra cara: ulleres contra ulleres.
Ell s'anava a disculpar quan la va mirar millor. Vestia unes botes militars negres fins just a sota dels genolls, una faldilla verdosa i unes mitges fosques que quedaven mig amagades sota una gabardina de color beix mig cenyida amb un cinturó que hi feia joc. Era una dona alta i amb un bon tipus. A la part de dalt vestia un jersei marronós de coll alt que li dissimulava un aparentment gran bust. La melena era llarga i castanya tenyida. Tota aquesta descripció la va recordar més tard, fent memòria, ja que el que realment el va deixar impressionat a l'instant va ser la seva cara de mala llet. Aquella dona era la típica bruixa feixista mal follada que no havia somrigut mai en la seva vida. L'amargor del seu rictus es veia de dues hores lluny. La cara tensa, la barbeta punxeguda, el nas perfecte, les galtes pàlides i uns ulls amagats darrera unes ulleres de les que ell considera que són de franquista. Eren aquelles ulleres de sol que s'usaven anys enrere, sobretot els militars i els aviadors, amb montura prima i daurada i uns vidres verdosos. I el més refotut de tot és que estava bona! Sota el braç duia dos diaris: "El Mundo" i "La Razón".
Per això, ell, quan es va haver incorporat, se la va tornar a mirar de dalt a baix. Ella va fer el mateix i, sense dirigir-se un sol mot, amb la ràbia continguda pel cop, cada un va continuar el seu camí.