dijous, 5 de gener de 2006

Faula (primera part: la decisió)

Els meus pares em controlen, em gestionen els diners, em fixen les normes i aprofiten que tinc 26 anys i sóc l'amo d'una empresa per, amb el que guanyo, pagar els deutes que tenen ells amb els bancs. Aquests deutes són en alguns casos per haver-me pagat els estudis, i en d'altres casos, per haver-se comprat un tercer cotxe que no utilitzen gairebé mai, una segona residència de la que no gaudeixo, articles de luxe i haver fet viatges de plaer a mig món.

Com que ja sóc una mica grandet, he decidit que vull tenir més autonomia (o menys dependència, com en vulgueu dir) i els he plantejat, després d'analitzar pros i contres de la situació, reformar l'estatus actual.
Una part de mi, el cor, el que vol és que me'n vagi a viure amb la nòvia i visitar els pares de tant en tant, per molt que no siguin els pares biològics, ja que sóc un fill adoptat per la força. És una decisió que la immensa majoria d'amics ja han pres i els va prou bé. I els que no ho han fet encara ho desitgen amb totes les forces.
El cap, sempre tan racional, reconeix els avantatges d'independitzar-me, però també em diu que viure sol serà un fort maldecap ja que m'hauré de fer totes les tasques domèstiques, arreglar tot els conflictes que em sorgeixin i, a sobre, aguantar les males cares dels pares per la decisió presa. Considera que vivint sol tindria un prestigi i creixeria com a persona, però té por de les aventures. Prefereix viure amb els pares, aprofitar-ne els avantatges i, al mateix temps, ser reconegut com un fill que qualsevol dia podrà fer el que vulgui, tenir autonomia financera i llibertat per dur els amics a casa o passar les nits de festa sempre que vulgui.
L'estómac, pel contrari, a casa dels pares hi viu de puta mare: menja bé i no s'ha de preocupar de res, ja que la mare li ho fa tot. Igual que el cul, que caga de gust i mai ha de netejar res, però darrerament, amb els dinars de la mare ho passa malament perquè vaig restret. Però l'opinió del cul és la darrera a tenir en compte, ja que no aporta gran cosa de valor al global de la meva persona.
Finalment, hi ha els peus, que són molt importants perquè em porten a tot arreu, però a l'hora de la veritat actuen pel que els manen les altres parts del cos, sobretot l'estómac, que és qui mana ara, ja que fa dies que no dino de gust.
Després de molt discutir entre les parts del cos, l'estómac ha acceptat tenir més autonomia financera a canvi de dinar i sopar sempre a casa. El cor ha decidit renunciar a tenir nòvia i a dormir a casa dels amics a canvi de tenir un racó de la casa familiar on poder fer més o menys el que vulgui. I el cap sembla que s'ha sortit amb la seva: demanaré més autonomia als pares, però sense demanar anar a viure amb la nòvia. I si me la deixen dur algun dia a casa doncs collonut. Els peus no diuen res, tan sols que volen ser feliços, a casa dels pares o a fora. I el cul, doncs què hem de dir del cul... ell només sap tirar-se pets i considera que com el vàter de cals pares no n'hi ha cap al món. Sort que el pes de la seva opinió és totalment secundari. (dilluns començarà la negociació)

4 comentaris:

Anònim ha dit...

Als divuit me'n vaig anar a estudiar a BCN. Encara no he tornat a casa els pares, en tinc trenta. Als vint-i-tres em vaig independitzar econòmicament i les he passat magres, però t'asseguro que ho tornaria a fer demà mateix. Independitzar-te et fa créixer com a persona. Em porto molt bé amb els meus pares, però no tornaria a viure amb ells,cadascú té la seva vida, saps?
Tampoc entenc la mala cara que posen alguns pares quan els fills se'n van de casa: és normal que els pollets abandonin el niu... T'animo a donar el pas quan creguis que hi estàs preparat.

Anònim ha dit...

Me pareix molt bona la faula, MOLT MOLT BONA! Estic ansiosa de veure com seguirà!

Esper que l'estòmac i el cul no s'avinguin gaire i que agafin pes el cor i sobretot el cap!


Sa Roqueta

Tatxenko ha dit...

Benvinguda reusenca!!!

Tot era una faula que dilluns seguirà i no té res a veure amb jo, bé només és veritat que tinc 26 anys. En realitat tu i jo hem seguit camins similars. Als 18 a BCN a estudiar i des dels 23 totalment independitzat i vivint en parella. I realment a casa no hi tornaria per res del món.

Que vagi bé i ens llegim!

Anònim ha dit...

Això sembla vides paral.leles. Seguiré la història doncs...!