divendres, 23 de desembre del 2005
dijous, 22 de desembre del 2005
TEST: ESTA VOSTÈ INTEGRAT EN LA SOCIETAT MALLORQUINA?
Publicat per en
Tatxenko
a les
09:25
5
comentaris
Etiquetes: Mallorqueta
dimecres, 21 de desembre del 2005
Escolta... i tu què faràs per Nit Bona?
Publicat per en
Tatxenko
a les
09:59
17
comentaris
Etiquetes: Coses que em passen
dimarts, 20 de desembre del 2005
Reflexions
Publicat per en
Tatxenko
a les
09:32
6
comentaris
Etiquetes: Coses que em passen
dilluns, 19 de desembre del 2005
Notícies fresques
Tenim un client (fabricant d’impressores amb seu a Madrid) que vol enviar un detall en forma de lot de productes als distribuidors que té arreu de l’Estat. Des de l’empresa li hem proposat una sèrie de productes artesanals d’una botiga del centre de Barcelona especialitzada en productes fets per monjos i monges de monestirs del país (segur que sabeu quina botiga vull dir). La idea ha entusiasmat al director general de l’empresa d’impressores. Malgrat tot, ell, que no està a favor de cap boicot contra Catalunya hi veu un problema: l’etiquetatge de tots aquests productes està en català i són productes catalans. I això creu que pot fer enfadar a algun dels distribuidors. Per tant, ha demanat que es reetiquetin tots els productes fets en monestirs catalans al castellà. En canvi, el pot de mermelada feta a Mallorca no cal que sigui traduït, malgrat tenir l’etiqueta també en català.
Publicat per en
Tatxenko
a les
10:13
9
comentaris
Etiquetes: Coses que em passen
divendres, 16 de desembre del 2005
Primers dies a carcalàndia
Publicat per en
Tatxenko
a les
09:35
5
comentaris
Etiquetes: Coses que em passen
dijous, 15 de desembre del 2005
Tarats Del Tot?
(Espero i desitjo que els Reis no em portin una TDT)
Publicat per en
Tatxenko
a les
09:29
5
comentaris
Etiquetes: Opinions generals
dimecres, 14 de desembre del 2005
Alcampo…
Els d’Alcampo s’acaben de guanyar que no els compri ni un Sugus… (llàstima que ja faci temps que no en trepitjo cap…). I ara parlant seriosament: no trobeu esperpèntic deixar de comprar un producte del teu país? Perquè els que proposen aquest famosíssim boicot consideren que Catalunya és ben espanyola, no? Que jo, que sóc independentista, no comprés productes espanyols (sí que en compro i en seguiré comprant si l'exemple d'Alcampo no s'extén massa, igual que procuro no comprar els que no m'agraden, els massa cars i els que incompleixen la llei, però això ja són figues d’un altre paner) és una cosa que podria arribar a entendre. Ara, no m’entra al cap que jo deixés de comprar taronges valencianes perquè són uns peperos ni menjar sobrassada i quelitas mallorquines pel mateix. No té sentit. Apart de la irracionalitat de fer pagar a uns empresaris i treballadors per la seva ideologia o nacionalitat, no deixaria de comprar els seus productes perquè són bons, i a part, si els deixo de comprar, ells no en vendran aquí i obriran mercat arreu del món, i llavors es sentiran menys del meu país, ja que hi tindran menys relació. Però bé, ells són així de xulos… i així ens va a tots plegats.
PS: A la web de l'Alcampo hi ha un comunicat en què es posicionen contra els boicots "territorials" de productes. També han fet retirar tots els cartells, que es veu que no eren només a l'hiper de Mallorca. Per tant, es confirma que els cartells motiu d'aquest blog han sigut fets per algun treballador (o grup de treballadors) que s'ha extralimitat. Enhorabona a l'Alcampo per una reacció tan ràpida. Tot i això, seguiré sense comprar-hi habitualment perquè no m'agrada la gentada que s'hi acumula ni les dimensions dels hipermercats, però això ja és un altre tema.
Publicat per en
Tatxenko
a les
09:26
11
comentaris
Etiquetes: Comentaris de notícies curioses
dimarts, 13 de desembre del 2005
Mala llet
Publicat per en
Tatxenko
a les
10:02
7
comentaris
Etiquetes: Coses que em passen
dilluns, 12 de desembre del 2005
L'engany
Quan el Parlament de Catalunya demana un nou Estatut d’Autonomia que doti el país de més autogovern i menys dependència de les decisions que es prenen a la capital d’Espanya, se’ns contesta que en un món on cada cop hi ha menys fronteres els catalans volem aïllar-nos i que demanar la independència és una cosa del segle XIX.
Abans de contestar les crítiques, cal veure qui les formula. I resulta que vénen d’un país on govern i oposició estan totalment d’acord en què ara mateix no s’han de reduir les ajudes europees que Espanya rep. I que la solidaritat amb els països de l’Est d’Europa s’ha de fer “més endavant”, malgrat reconèixer que Espanya és una “país ric” (Fernandez de la Vega dixit). És a dir, que Espanya no vol ser solidària amb els països més pobres d’Europa, fomentant així la divisió entre uns i altres. I ja no estic parlant de solidaritat a nivell mundial, no… Fins i tot dins la Unió Europea les fronteres existeixen i es fomenten (almenys des d’Espanya). Un primer exemple de la hipocresia espanyola. Demà més.
Publicat per en
Tatxenko
a les
09:48
2
comentaris
Etiquetes: Coses que em passen
divendres, 9 de desembre del 2005
Una imatge val més que mil paraules...
Publicat per en
Tatxenko
a les
09:52
0
comentaris
Etiquetes: Opinions generals
dimecres, 7 de desembre del 2005
Esperit nadalenc
Publicat per en
Tatxenko
a les
09:48
2
comentaris
Etiquetes: Opinions generals
divendres, 2 de desembre del 2005
Espectacular
Els gegants i la colla de geganters de Mancor. Foto: Arrels de la Vall

Jo duia un cap de setmana mig encostipat i només desitjava dormir, però el diumenge era el dia de la Fira i vaig anar fins el centre a donar un cop de mà. Els col·laboradors (gairebé tots els mancorins) estaven desbordats: una gentada immensa recorria tot el poble mirant les reproduccions d’un torrent (amb aigua) fet al centre del poble, d’una capella que hi havia antigament en una alqueria avui mig abandonada; o la reproducció de “sa Canaleta”, l’”aqüeducte” que va dur per primer cop aigua al poble o les múltiples paradetes amb productes artesans. A la paradeta on estava preparant plats d’esclata-sangs (rovellons pels no-mallorquins) va venir Madò Pereta i s’hi va tirar tot el matí ajudant-nos a servir. Madò Pereta és tota una institució a Mallorca. Es tracta d’un personatge caracteritzat per en Joan Carles Bestard i que consisteix en una senyora velleta, mallorquina de les de tota la vida, amb un humor bastant pagesot i senzill i amb algunes sortides reivindicatives pel que fa a la cultura i patrimoni mallorquí.
Madò Pereta en acció venent plats de rovellons i carn per fer a la brasa. Foto: Arrels de la Vall
La qüestió és que em vaig tirar tot el matí servint plats i plats i plats i no vaig veure la fira fins que, a l’hora de dinar em vaig escaquejar i vaig gaudir d’una estona voltant pels carrers replets de gent entusiasmada amb el que veia. Els que volgueu més informació sobre la fira (hi ha un grapat de fotos i molta informació) podeu clicar aquí. Ah! i a tot el que he explicat cal afegir que Mancor té tan sols 1000 habitants (no crec que hi arribi...), o sigui que encara té més mèrit.
Apa, salut i bon cap de setmana llarg!
Publicat per en
Tatxenko
a les
10:34
5
comentaris
Etiquetes: Mallorqueta
dijous, 1 de desembre del 2005
Uiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiii...
Avui trenco la norma d'escriure un sol post cada dia, però és que l'ocasió s'ho mereix.
Publicat per en
Tatxenko
a les
13:19
3
comentaris
Etiquetes: Opinions generals
Esquizofrènic
Publicat per en
Tatxenko
a les
09:56
3
comentaris
Etiquetes: Opinions polítiques
dimecres, 30 de novembre del 2005
Energia
Publicat per en
Tatxenko
a les
10:08
3
comentaris
Etiquetes: Opinions generals
dimarts, 29 de novembre del 2005
El PP és el que és i punt
Publicat per en
Tatxenko
a les
09:37
2
comentaris
Etiquetes: Opinions polítiques
dilluns, 28 de novembre del 2005
Claus
Publicat per en
Tatxenko
a les
10:36
3
comentaris
Etiquetes: Petites creacions literàries
divendres, 25 de novembre del 2005
Dia surrealista
Publicat per en
Tatxenko
a les
09:44
7
comentaris
Etiquetes: Petites creacions literàries
dijous, 24 de novembre del 2005
Criteris i classes
Publicat per en
Tatxenko
a les
09:27
7
comentaris
Etiquetes: Comentaris de notícies curioses
dimecres, 23 de novembre del 2005
Merder a la catosfera
Publicat per en
Tatxenko
a les
09:30
5
comentaris
Etiquetes: Comentaris de notícies curioses
dimarts, 22 de novembre del 2005
Les llengües no s’han d’imposar: s’han d’extingir.
Publicat per en
Tatxenko
a les
09:27
12
comentaris
Etiquetes: Opinions polítiques
dilluns, 21 de novembre del 2005
Imagina un (altre) matí
T’estires al llit i tanques els ulls mentre la teva mà dreta desapareix per sota dels pantalons. Te l’imagines que torna de la dutxa tan sols tapada amb una tovallola. Sap que l’estàs mirant i et dedicarà totes les atencions que pugui. Deixa caure suaument la tovallola a terra i es palpa els pits eròticament just abans de posar-se els sostenidors. Són de color negre i bastant transparents i sota d’ells encara s’hi endevinen els mugrons eriçats. Llavors es dirigeix a la calaixera mostrant-te el bé de déu de cul que té i en treu un tanga negre. En cap moment et dirigeix la mirada i això et posa a cent. Es passa el tanga per una cama, després per l’altra i mica en mica el va col·locant fins que està arriba just sota el seu cony. Llavors s’hi passa els dits amb plaer i s’acaba de col·locar la minúscula peça que li deixa a la vista un cul perfecte. Agafa unes mitges i se les posa suaument recolzant la cama sobre el llit. La vista que tens de les seves natges t’excita fins el punt que gairebé t’escorres, però aguantes un moment. La imaginació et vola i te l’imagines girant-se de cara a tu, apujant el panty fins just sota del tanga i tocant-se la poma que ja té humida fins assolir un orgasme brutal en què perd el món de vista. I llavors explotes. Quan obres els ulls tens els pantalons ben tacats, la mà enganxifosa i et sents brut.
Vas al lavabo. Pixes el que hauries d’haver pixat abans i et dutxes. Surts de la cambra de bany amb presses, entres a l’habitació, mires per la finestra i la veus que surt de la dutxa, però ara tens pressa. En Bobbi ja borda i si no el treus ràpid a passejar et deixarà el terra del menjador fet un desastre. Et vesteixes d’una revolada amb el primer que trobes i surts al carrer. Passeges el gos una estona fins que agafes fred. Tornes a casa a posar-te la jaqueta i recordes que en Bobbi no ha fet encara totes les seves necessitats. En tornar a sortir, la veus a ella. Et sorprens perquè va vestida tal com te l'havies imaginat. Li dius bon dia i es ruboritza, com si t'hagués llegit la ment...
Publicat per en
Tatxenko
a les
09:26
4
comentaris
Etiquetes: Petites creacions literàries
divendres, 18 de novembre del 2005
El meu cap
Doncs el meu cap és un tipus molt especial. Té 40 anys acabats de fer, dos fills de cinc i un any i un divorci a mig tramitar. Doncs sí, el paio va decidir separar-se de la dona dos mesos abans de que ella parís el segon fill. La raó? Bàsicament és que ell viu en un món on només tenen importància dues coses: la feina i les excursions o raids per la natura. Tant és capaç d’estar una setmana dormint dues o tres hores diàries per motius laborals com escalar el Kilimanjaro o fer una cursa d’aquestes de córrer durant 48 hores seguides per dins un parc natural. Ell va justificar el divorci dient que la seva dona vivia en un altre món i que no disfrutava de la vida. Ella és una professional qualificada, molt bona pel que es veu, que va haver de compaginar la seva feina i tenir cura dels nens, davant la passivitat total del marit que es dedicava 100% a la seva feina i veia els nens durant el poc temps que parava a casa, ja que estava més de mitja setmana de viatge per motius de feina. Aquesta era la situació. Ell es dedicava a la feina i poc parava per casa per fer-hi les mínimes tasques que se li exigien: reunions amb els professors dels nens, dur-los a cal metge, gestions amb els bancs, asseguradores, subministradors de serveis… i ja no parlo de tasques com tenir la casa neta, banyar els nens, fer el llit, rentar la roba perquè per això ja tenien una “assistenta”. La qüestió és que la dona estava bastant farta de la situació i li demanava a ell més implicació. I ell tan sols volia ser lliure i no tenir preocupacions fora de l’empresa.
Evidentment, es van divorciar i ara ell passa de tot (com abans, però sense dormir amb la dona, no sé si se m’entén). Fins el punt que un o dos caps de setmana li “toquen els nens”. I ell tot preocupat perquè s’ha d’encarregar dels nens, cosa que significa distreure’ls fent-los mirar pel·lícules per la tele, acompanyar-los al cine, fer-los fer els deures, dur-los a passejar per Barcelona o, fins i tot, portar-los a la muntanya a fer alguna mini-excursió. I se’n queixa molt i cada dilluns després del traumàtic afer comenta que és molt pesat estar amb els fills. Com si ho fés molt de temps…
Us he explicat el cas del cap perquè crec que és paradigmàtic de la societat en què vivim, on els homes encara estem/estan educats per triomfar en el món laboral i les dones, cada cop més, també. En principi això és collonut, ja que s’ha d’arribar a un punt on la igualtat entre ambdós sexes sigui pràcticament total. Ara bé, si els dos membres de la parella es dediquen al 100% a les seves tasques laborals per poder arribar el més amunt possible, qui s’encarrega de l’educació dels fills? No qüestionaré l’aspecte de la competitivitat per ser els millors que ens inculquen/inculcaven des de petits, perquè perdria el sentit del post. Potser més endavant.
La solució que la nostra societat ha tingut fins fa ben poc era la família diguem-ne “tradicional catòlica”: l’home treballa fora de casa i aporta diners mentre la dona s’encarrega de les tasques domèstiques i de tenir cura dels nens i els ancians. D’uns anys ençà, però, la dona ha accedit al mercat de treball imitant els homes i aquests no hem/han accedit al “mercat domèstic” per ajudar més en tenir cura dels fills i de la llar. I això, juntament amb d’altres factors, ha desembocat en tenir una colla de nens malcriats i sense valors més enllà del consumisme, que acabaran amb el que entenem com Estat del Benestar. La possible solució, per mi, és clara: cal incentivar els dos membres de la parella per tal que els dos s’impliquin en les tasques domèstiques, ja que mentres la dona ha accedit al mercat de treball, no s’ha alliberat encara de la part que correspondria a l’home en el tema de responsabilitats familiars, domèstiques o d’educació dels fills. I espero que després de dir això i afegir que el meu cap és un malparit, ningú em talli el cap.
Publicat per en
Tatxenko
a les
09:31
15
comentaris
Etiquetes: Coses que em passen
dijous, 17 de novembre del 2005
De dentistes
Des de que tenia 11 o 12 anys que els meus pares, molt preocupats per la meva salut dental, em duien a cal dentista. Jo no li tenia por, ni pànic, ni cap d’aquestes sensacions que la gent acostuma a tenir envers aquests "professionals". El problema és que el dentista era un argentí molt màfies. Em va fer un parell d’empastaments als queixals, es veu que va cobrar una barbaritat, em va tractar com una merda i no hi vaig tornar més. Per aquells temps van obrir una nova clínica dental a Blanes i en vaig ser un dels primers clients. Potser ja tenia 14 o 15 anys. Em van fer més empastaments i finalment van decidir que havia de dur els maleïts “ferros” a la boca. Dic maleïts perquè era una merda fer vida amb allò dins de la boca. Hi vaig estar un parell o tres d’anys ben bons, amb els problemes que això ocasionava (no parlo de petonejar cap noia ni res d’això, que en aquella època no triomfava ni per casualitat, sinó de les òsties que m’enduia jugant a bàsquet, on els cops a la cara eren bastant freqüents, i més jugant de pivot com jo feia). La qüestió és que quan finalment es van decidir a treure’m aquells ferros de la boca em van dir que hauria de dur durant 3 o 4 anys més uns aparells “nocturns” i que m’haurien de treure els queixals del seny o se’m “descol·locaria” tot el que els ferros m’havien fet fins llavors. Fills de sa mare! Ja ho podrien haver dit abans i hauria esperat uns anys a passar pel suplici…
Digueren que l'extracció dels queixals era una operació senzilla i que només en alguns casos excepcionals hi havia efectes secundaris com febre o inflamament de la zona operada. La qüestió és que la operació va ser la cosa més horrible que m’ha passat mai. Estava mig estirat mig assegut en aquelles cadires que tenen els dentistes amb un focus enfocant-me la boca, un tub que em bombejava la saliva que segregava i les mans del dentista potinejant amb una mini serra per dins la boca. El soroll em posava la pell de gallina. Estava intentant trossejar el queixal, que encara no havia sortit i que estava horitzontal en comptes d’estar en posició vertical. Estava anestesiat de la gola fins a les genives de les dents de davant. Els llavis tenien poca sensibilitat, la justa per notar que per dins del tub hi circulava líquid. De tant en tant, una de les tres infermeres que em rodejaven posava un aparell dins la boca que feia un soroll com “shhhhsshshshshs” bastant desagradable. Després de molt remenar amb la serreta o el que fós, el dentista va agafar unes pinces i va començar a treure trossets del meu queixal. Al mateix temps, vaig veure que el tub, abans transparent, ara tenia un color roig que espantava. I és que, en comptes de saliva, el que estava engolint era sang. Fastigós, però no tant com la sensació que vaig tenir quan, intentant respirar per la boca, vaig empassar-me líquid (no sé si sang o saliva) i un tros de queixal se’m va quedar una mica més amunt de la nou del coll. El notava clarament i tenia por d’empassar-me’l. Com bonament vaig poder, els ho vaig indicar a aquells monstres que m’estaven operant i, amb les pinces, el dentista me’l va treure i ensenyar. Era un tros petit, però em va impactar perquè m’havia triturat el queixal, en comptes d’arrencar-me’l. Vaig perdre la noció del temps durant l’operació, però diria que després d’aproximadament una hora, em van deixar escapar. Vaig pagar i em van donar hora per al cap de quinze dies per extreure’m els altres tres queixals. Em van dir que quan em despertés l’anestèsia potser em faria mal i que em prengués dos “Gelocatils”. Així ho vaig fer. El problema és que se’m va inflamar tota la boca, el dolor no em deixava parlar i vaig arribar a 40 graus de febre. Va haver de venir el metge a casa, em va recomanar una setmana de llit i menjar sopetes i líquids. Des d’aquell dia, ara deu fer deu anys, no he tornat a veure cap dentista. Ni ganes. Em limito a rentar-me les dents després de cada àpat i veure com mica en mica es descol·loquen. I no penso fer-hi res sinó em fan realment molt de mal.
Publicat per en
Tatxenko
a les
09:45
20
comentaris
Etiquetes: Coses que em passen
dimecres, 16 de novembre del 2005
Imagina un matí
Publicat per en
Tatxenko
a les
09:35
5
comentaris
Etiquetes: Petites creacions literàries
dimarts, 15 de novembre del 2005
Osti tu!
Publicat per en
Tatxenko
a les
09:59
6
comentaris
Etiquetes: Coses que em passen
dilluns, 14 de novembre del 2005
A botar!
Voleu fer alguna cosa per reduir l'escalfament global del planeta?
Us agradaria que es fés fosc més tard i així els dies serien més llargs?
Voldríeu que el clima del planeta fós més homogeni arreu, sense canvis extrems entre zones?
Jo no sé si vull tot això. És més, em decanto més aviat pel no en els apartats 2 i 3.
Publicat per en
Tatxenko
a les
10:55
2
comentaris
Etiquetes: Comentaris de notícies curioses
divendres, 11 de novembre del 2005
"Perquè això és Espanya"...
Aquest és un post per desfogar-me.
Publicat per en
Tatxenko
a les
10:16
15
comentaris
Etiquetes: Opinions polítiques
dijous, 10 de novembre del 2005
Corruptes?
Publicat per en
Tatxenko
a les
09:58
4
comentaris
Etiquetes: Opinions generals
dimecres, 9 de novembre del 2005
Política...
Publicat per en
Tatxenko
a les
10:25
4
comentaris
Etiquetes: Opinions polítiques
dimarts, 8 de novembre del 2005
Sobre la PAC
És això dolent? No té perquè ser-ho. Comparem dos casos: els pagesos d’hortalisses i els obrers de la SEAT. Són dos casos triats a l’atzar, no sigueu malpensats…
Publicat per en
Tatxenko
a les
10:40
6
comentaris
Etiquetes: Opinions polítiques
dilluns, 7 de novembre del 2005
A la merda, senyors.

Doncs a la merda és on podeu anar tots els polítics blanencs. Tampoc caldrà que la busqueu massa, perquè ja hi viviu. L'entorn de Blanes és dels més bonics de Catalunya. Una doble badia entre el delta de la Tordera i Sa Palomera i entre aquesta i el port emmarca el poc que queda per veure. I tot el poble sota la muntanya de Sant Joan amb la torre que observa els desastres urbanístics que esteu permetent. Què fareu quan ja no us quedi ni un pam de verd per construir? Ah! Això ja no serà el vostre problema, vosaltres ja us heu omplert les butxaques permetent desastres urbanístics. I tots sou iguals: des del roig-verd que només pensa en fer carrils bici asfaltats fins el diputat a Madrid, on la veritat, ho fa millor que a Blanes, on si no fos per la tele, ja li hauríem oblidat la cara. I què dir del senyor alcalde del bon rotllo? Senyor bon rotllo, vostè era l'esperança per salvar el poble, però ha perdut el nord. Vostè mana o és manat? Està invertint en constructores? I els que no coneixeu Blanes pensareu, doncs l'oposició ho farà millor. Ja!!! L'oposició està formada pel Mariscal Ramos, l'home de la mà de ferro, el dèspota més gran de la història blanenca, i pel PP. O sigui que...
Publicat per en
Tatxenko
a les
10:12
2
comentaris
Etiquetes: Blanes
divendres, 4 de novembre del 2005
Reflexíó íntima sobre... moda?
Publicat per en
Tatxenko
a les
09:20
1 comentaris
Etiquetes: Opinions generals
dijous, 3 de novembre del 2005
Singlot i un rumor
Només en sabem el nom i que ara és multimilionària. Ah! També sabem que ho és gràcies a saber català i alemany. L’Elisa Schroth és una senyora catalana de 64 anys de Sabadell que, per no sé quina raó viu o treballa per Alemanya. O no. I es va presentar al concurs “Quiere ser millonario?” en la versió de la televisió germànica. Això sí que sembla veritat. I se’n va endur el premi màxim: 300.000 euros (tampoc no n’estic segur). Bé, la qüestió és que en una de les preguntes, hi ha versions que diuen que era la darrera pregunta, se li va preguntar què volia dir la paraula llatina “singultum”. Entre d'altres patologies mèdiques, una de les opcions era singlot, que en alemany no prové de l’arrel llatina. Així, ella va encertar prou fàcilment. El presentador va fer el comentari de que segur que ho sabia perquè en espanyol es deia així. Ella va dir que no. Que ella parlava català i que en català era singlot i que en espanyol no li venia al cap com es deia. Al final, algú del públic va recordar que singlot en castellà era “hipo”. Però ella ja tenia els 50 “quilos” a la butxaca… I és que, per un cop a la vida, el català ha sigut més útil que d’altres llengües…
Aquí, aquí i aquí podeu trobar informació en alemany del que us dic. Si algú és capaç d’entendre-ho i explicar-ho, tots esterem més contents. I si a sobre podeu ampliar i verificar la informació que us he dit, doncs ja esteré realment feliç. Au, germanòfons, a treballar.
Publicat per en
Tatxenko
a les
10:32
9
comentaris
Etiquetes: Comentaris de notícies curioses
dilluns, 31 d’octubre del 2005
Si la reina vol corona, corona li darem...
Publicat per en
Tatxenko
a les
09:19
4
comentaris
Etiquetes: Opinions polítiques
divendres, 28 d’octubre del 2005
Quanta raó i que poc que ens escolten...
Publicat per en
Tatxenko
a les
11:01
0
comentaris
Etiquetes: Blanes, Opinions generals
dijous, 27 d’octubre del 2005
Habitatge
Publicat per en
Tatxenko
a les
09:34
7
comentaris
Etiquetes: Opinions polítiques
dimecres, 26 d’octubre del 2005
Xirinacs
Publicat per en
Tatxenko
a les
09:19
4
comentaris
Etiquetes: Opinions polítiques
dimarts, 25 d’octubre del 2005
Aeroport
Publicat per en
Tatxenko
a les
09:25
1 comentaris
Etiquetes: Opinions generals
dilluns, 24 d’octubre del 2005
Sóc aquí.
Publicat per en
Tatxenko
a les
10:33
0
comentaris
Etiquetes: Coses que em passen
divendres, 21 d’octubre del 2005
Un matí qualsevol...
Un cop al vestuari, no faré comentaris del que he vist ni sentit perquè no sóc xafarder i no és res de l'altre món. Sobretot el que he vist. Bé, tan sols faré un comentari. Hi ha un senyor que hi és sempre que dimecres ja em vaig fixar en ell perquè es va estar gairebé un minut posant-se colònia. No exagero. Pssst, pssst, pssst, pssst, pssst, pssst... Va fer més de 50 descàrregues del vaporitzador de colònia sobre el seu cos. Una cosa exagerada. Avui hi ha tornat fins que se li ha acabat l'ampolleta. Dimecres n'hi havia més de la meitat...
Bé, i anant al tema escatològic. He anat a comprar el diari i el quiosquer de cada dia m'ha saludat com sempre i m'ha dit, vigila que un gos acaba de descarregar aquí davant... Bé, a mitja frase, ja he fet un moviment amb el peu amb la intenció d'esquivar la merda però ja estava fet i havia convertit una muntanyeta mig desfeta en una escampadissa fastigosa. No era merda compacta, no... El putu gos dels ous anava molt lleuger i la tifa tenia un color claret realment fastigós. Bé, després he anat arrossegant els peus fins a la feina i tot ha quedat ben net, però no m'he aconseguit treure la maleïda pudor del nas. ECSSSSSS... La part bona és que ja he tirat la loteria. Si dilluns no hi ha blog és que m'he escapat a una platja deserta a gaudir dels milions.
Publicat per en
Tatxenko
a les
09:51
5
comentaris
Etiquetes: Coses que em passen
dijous, 20 d’octubre del 2005
Divenial (VIII)
Ella seguia despullada, amb els pits perfectes ballant al ritme l’esprint que feien. L’ombra del parrús pelut destacava en la seva pell tan blanca. Van córrer durant deu minuts fins que ella es va desviar del camí i va pujar dalt d’un turonet des d’on podia observar si els seguien. Va detectar uns individus que estaven a menys de 150 metres i que es dirigien cap a ells. Es va estirar a terra apuntant la metralleta per disparar. En Peter, desarmat i amb una bona trempera, no es va poder estar de treure la càmera de fotos de la motxilla i fer la fotografia que podeu veure a la capçalera. Va estar a punt de disparar, però va resultar que no eren més que tres preadolescents que semblaven perduts. Anaven malvestits i semblaven famolencs. Es van acostar fins que van veure en Peter. La Pam es va amagar. Van saltar d’alegria i van posar-se a cridar parlant en grenlandès. En Peter els va dir, en el poc grenlandès que sabia, que no els entenia i que si podien parlar en anglès. En aquesta llengua es van mig entendre. Resultava que duien des del dia del desastre voltant per Grenlàndia sense veure cap supervivent que no fós la colla de l’aeroport, on van ser molt mal rebuts perquè el seu clan estava enfrontat amb els líders del poblat de l’aeroport. Tota la seva família i tot el seu poble havien desaparegut sota les aigües i ara estaven sols al món.
Van demanar si podien seguir amb en Peter. Se’ls veia educats, tant als dos nois com a la noia i en Peter els va dir que sí que podien acompanyar-lo. Tan sols els va demanar que li donessin roba. Ells, sorpresos, van treure uns pantalons i una samarreta de la motxilla que un arrossegava i van veure com aquell home alt ho llençava darrera d’uns matolls. Van pensar que estava boig i anaven a recuperar-ho quan la Pam va sortir de l’amagatall, ja tapada.
Junts van seguir el camí fins allí on havien deixat el material abans d’acostar-se a l’aeroport. Van recuperar les armes, la roba i van començar una llarga marxa a peu fins a la zona de la muntanya on establirien la base. De dia caminaven sense parar i de nit dormien al ras. No els feia falta plantar les tendes ja que el fred havia desaparegut de Grenlàndia. El terreny ja no estava glaçat i herbes i matolls creixien arreu. El canvi climàtic era un fet. Amb els nois s’entenien bàsicament amb gestos. Els nens parlaven grenlandès i els adults francès. Així cap de les dues parts del grup entenia el que es deia dins l’altra. (no sé si seguirà)
Publicat per en
Tatxenko
a les
09:43
3
comentaris
Etiquetes: Petites creacions literàries