Avui va de menjar (I)

Avui inicio una sèrie de tres capítols en què explicaré una de les meves intimitats: un dels meus petits vicis és el menjar. M’agrada molt menjar i m’agrada gairebé tot tipus de menjar. Perquè vegeu fins a quin punt arriba la peculiaritat del meu cas, us diré que el que menys m’agrada són la llet i els dolços… Però no sóc de menjar delicatessens ni plats "Ferran Adrià", jo sóc una mica més barroer. M'agrada sobretot el menjar de tota la vida. I en gran quantitat. Quan ho miro objectivament, reconec que menjo “bastant”, encara que la resta de gent considera que menjo “molt”. A més, sé que no és massa saludable, però menjo bastant ràpid: no és que no mastegui, és que els meus queixals estan especialment dissenyats per triturar a ritme de batedora Moulinex… Ja us podeu imaginar la felicitat de la meva àvia quan cuina per un regiment i veu que arribo jo i vaig repetint fins que li escuro la cassola. Sempre em diu: “fa goig cuinar per tu”. Ara, si algun dia fallo, és a dir, no repeteixo el plat del que sigui (només recordo un cop en què no em vaig acabar el plat i va ser perquè no estava en condicions i em van fotre una cuixa de cabrit SENCERA), els comentaris són: “que no et trobes bé? Què et passa? Que vas sortir fins tard ahir vespre?”…
Això de menjar tant és una cosa que em ve de petit. Recordo que algun dia em van dir els pares: a l’Àfrica els nens es moren de gana i tu no t’acabes el plat? Doncs em vaig conscienciar i des de llavors que els nens de l’Àfrica pobrets estan igual de malament, però jo mai tindré el pes de que llenço menjar gravat a la consciència. Menjo tant que sempre m’ha fet com a il·lusió poder anar a concursos de menjar molt, fins el punt que crec que si anés al concurs de menjar calçots que es fa a Valls tindria opcions de guanyar, o si més no, de fer un bon paper.