Menjar (II)

La darrera anècdota que he tingut amb el menjar va ser en el casament que vaig anar fa dues setmanes a Mallorca. La qüestió és que vam arribar amb el pica-pica a mitges i una altra principatina i jo patíem per si ens quedaríem sense canapès. I la meva panxa ja rondinava… Al final vaig poder omplir-me amb els canapès, amb el primer plat i amb el segon, que era porcella al forn. Em vaig fotre la meva porcella, la de sa Roqueta, després vaig repetir, em vaig menjar la d’una altra noia que seia a la taula i, quan em disposava a menjar el cinquè tall de porcella van arribar els postres i ho vaig deixar córrer, davant els murmuris, la sorpresa i els comentaris sucosos de la resta de comensals. Què volien que fés? Que ho deixés tot? Malaguanyat menjar…
En tot cas, això ara ja només ho faig en ocasions especials i gairebé sempre a l’hora de dinar, ja que tinc més temps per pair, que si vaig a dormir amb la digestió a mitges, m’aixeco pel matí amb malestar… I ja que m’hi he posat, deixeu-me dir que tan sols he pres UNA vegada sal de fruites o similars, la resta de cops que menjo molt, el meu cos ho assimila sense més.
Ara em ve al cap la meva primera visita al País Basc. Vam anar a un restaurant a menjar el famós “chuletón”. La meva sorpresa va ser que eren caríssims. Va venir la cambrera i ens va demanar què volíem. Vam demanar un plat per picar entre els dos, un primer cada un i després sa Roqueta va demanar un plat lleuger i jo un “chuletón” d’aquests. La cambrera se’m va quedar mirant i va dir amb cara estranya:
- “de 250 o 500?”
Mentre pensava “collons que cars” vaig preguntar:
- 500 què?
- 500 gramos.
- Ah! “Y cómo son?” vaig preguntar mentre sentia una profunda devoció per la cuina basca
Me’n va mostrar un i li vaig dir:
- “El más grande que tenga”
Em va mirar flipant i em va dir que de quilo no en tenien cap i que me’n farien un de 750.
Evidentment, no en vaig deixar ni una mica. I vaig sortir una mica desil·lusionat perquè la fama de menjadors dels bascos vaig veure que era un pèl exagerada.

Per cert, i canviant de tema, m'encanta veure que encara queda algun polític sincer i íntegre. Per mi, en Carretero és un exemple a seguir en molts aspectes.