La comunitat de veïns i la sobirania.

Sovint, des de punts de vista centralistes, per explicar la realitat de l’Estat espanyol es fa servir un símil amb una comunitat de veïns d’un edifici. És una comparació que no em fa gaire el pes, però bé… ells la utilitzen en el sentit de que l’Estat és l’edifici i a cada pis hi viuen els inquilins, que són les actuals comunitats autònomes. En aquest sentit, tots els veïns han de tenir els mateixos deures i drets, han d’usar la mateixa llengua comuna, quan s’ha de prendre una decisió que afecti a més d’un s’ha de prendre per majoria de tots els membres, han de ser solidaris i blablabla… Aquesta mateixa teoria, però, ignora perquè uns veïns han de pagar més que d’altres de despeses de comunitat o què passaria si un veí, fart de tots els de l’escala decideix anar a viure en una casa unifamiliar o en un altre edifici amb veïns menys molestos. Tampoc no explica com s’ha construït l’edifici ni com hi han anat a parar els seus inquilins. A més, dóna la sobirania, la capacitat de decidir, al tot: a la comunitat sencera, anulant la capacitat de cada veí de fer el que vulgui. Com podeu veure, són detalls bastant significatius que sovint obliden els centralistes…

Malgrat tots els “peròs” d’aquesta teoria veïnal, m’he decidit a aplicar-la al cas d’un Estat europeu. Es tracta de Sèrbia i Montenegro. Els montenegrins, ocupen dues plantes de l’edifici i els serbis ocupen 18 plantes. De l’edifici, bastant ruïnós, n’han marxat darrerament molts veïns de forma més o menys traumàtica: els croats, els bosnians i els eslovens. Ara els montenegrins, volen marxar de l’edifici. Des de la Unió Europea (que podria ser l’associació de veïns del barri) els han dit que és decisió seva, és a dir que només els montenegrins poden decidir si volen crear un Estat propi o no. Per tant, la sobirania de Montenegro correspon a Montenegro, no a Sèrbia i Montenegro. Igual que la sobirania de Catalunya hauria de correspondre a Catalunya, no a Espanya, però no em vull despistar del tema… Així doncs, tenim que els habitants de dues plantes de l’edifici tenen el dret a marxar. Ara bé, no tots els membres de les dues plantes pensen igual i n’hi ha que es volen quedar en l’edifici. Aquest és la conversa que mantenen:

(Montenegrí 1) - Com ho solucionem això?

(Montenegrí 2) - Doncs votem. Si més de la meitat diu que marxem, doncs marxem. Si és al revés, ens quedem.

(Montenegrí 3) - Tothom d’acord?

(President AVVE) - Ehem… Jo no hi estic d’acord… Escolteu sóc el president de l’Associació de Veïns del Barri Europa i no tinc massa bon rotllo amb els serbis, però us hauré de dir que per poder marxar així ho haureu de decidir el… mmmm…

(Montenegrí 1) - 50,01%, no? Com sempre s’ha fet…

(President AVVE) - No… Deixem-ho en el 55% de vots favorables i haurà d’haver votat més del 50% de la població.

(Montenegrí 1) - I això per què?

- (SILENCI)

(Montenegrí 2) - O sigui, que si una majoria del 54,5% de montenegrins decidim crear un nou Estat a Europa i només un 45,5% s’hi oposa, la minoria decidirà?

(President AVVE) – Això mateix.

(Montenegrí 3, callat des de feia estona) – O sigui que si volem independitzar-nos democràticament hem de fer un referèndum, que gràcies a vés-a-saber-qui ens heu donat el permís per organitzar i no en farem prou guanyant-lo que, a sobre, l’haurem de guanyar per més del 55% dels vots. No ens estareu provocant perquè decidim seguir el mateix camí que van prendre els nostres veïns croats i bosnians, no? I posats a posar xifres a la babalà, perquè no un 69%? Almenys té altres connotacions...

(Montenegrí 2) - Vostè, president de l'AVVE no deu tenir algun interès ocult en què no es creïn nous edificis al barri, no? No es mourà vostè per interessos i estarà acollonit pel fet que algun altre grup de veïns disgustats amb la majoria del seu propi edifici segueixi els nostres passos, no?

(President AVVE) - La, la, la, la, la, la...