"Otro gilipollas"

La dona que ens fa el telemarketing és més curta que les mànigues d’un guardapits. Això ja ho sé i per això m’he plantejat no escriure el post d’avui. Però és que he intentat parlar amb ella del tema i està predisposada a canviar d’actitud. O m’enganya o és una radical, perquè tot són paraules i a la pràctica segueix igual que sempre… Que de què us parlo???
Ella es dedica a trucar a empreses per si estan interessats en els serveis que la nostra empresa ofereix. Sempre parla en castellà i, de tots els familiars, amics, coneguts, saludats o gent amb qui parla, només jo (m’ho ha reconegut) li parlo en català. Al principi li costava entendre’m, però ara, excepte alguns detalls, ho capta gairebé tot. La dona en qüestió és nascuda a l’Hospitalet de Llobregat i deu tenir uns 50 anys. O sigui que duu 50 anys entre nosaltres i no té ni fava de català, perquè després diguin els “intelestuals de torn”.
Bé, el fet és el següent:
Els que estem al despatx sentim com parla amb la gent de les empreses i de tant en tant, potser un o dos cops a la setmana des de fa bastants mesos, sentim un diàleg similar al següent:

- (ELLA) Buenos días, blablabla…
- (…)
- (ELLA) No, pues porque no.
- (…)
- (ELLA) “pues sí, le llamo de Barcelona”
- (…)
- (ELLA) ¿por qué?
- (…)
- (ELLA) Bueno, pues si no está interesado…

Llavors dedueixo que l’altre penja el telèfon i de seguida ella fa el mateix i deixa anar la següent frase, amb poques variacions d’un dia per altre: “otro gilipollas, joder, como está eso de gilipollas, es que me ponen de mala leche”… Suposo que us ho imagineu qui són els “gilipollas” aquests: són els qui li demanen que els atenguin en català.
Abans, quan li passava, jo li deia, de molt bon rotllo:

- Però perquè no t’esforces i els parles en català?
- (ELLA) Porque no me sale
- Però si amb mi ja el xampurreges…
- (ELLA) Sí, pero no... que no y que no.
- Vinga, anima’t que això es valora!
- (ELLA) Ya veremos…

Ara ja he aconseguit que quan té una altra enganxada amb un catalanoparlant digne, les qui li demanen que parli en català siguin les altres companyes d’oficina, abans totalment indiferents al tema i jo ara, prudentment, callo. He aconseguit sensibilitzar-les jo o és que el tema és d’escàndol???
El que no vull ni imaginar-me és el següent: si als potencials clients aquests els qualifica de “gilipollas” quan penja el telèfon, com deu anomenar-me a mi quan arriba a casa???