Menjar (i 3)

Tot el rotllo que us he fotut aquests dies venia del fet que us volia comentar una cosa que em preocupa: quan vaig a menjar a fora per qualsevol ciutat dels Països Catalans, intento evitar els llocs on tenen la carta o el menú en català (amb alguna excepció molt concreta). Ho sé, sóc un pecador dels grossos. Però és que he comprovat i patit que tots aquests llocs que tenen la pissarreta a fora escrita en català, normalment amb guixos de colors, i els locals són molt “fashion” i tenen poca llum, acostumen a ser llocs per menjamiques amb les butxaques plenes. Et claven 8 euros per un plat de carn que endrapo amb una sola mossegada, . En aquest sentit, el culinari, no em sento gens representat per la cuina moderneta catalana. Començo a tenir una forta tírria als restaurants catalans de ciutat (ignoro com són els restaurants de la resta de ciutats del món perquè quan les visito acabo menjant de la forma més rastrera possible). En tot cas, el que sí que m'entusiasma és el menjar "rural", el que es fa a la majoria de restaurants de poble de tots els països que he visitat: cuina casolana, en gran quantitat, molt gustosa i barata.

També vull afegir que m'estic començant a cansar de menjar a restaurants estranys: sirians, libanesos, grecs, mexicans, xinesos, japonesos, cubans, etc. Tan sols em falta visitar els argentins, on malgrat la tírria que els tinc, crec que s'hi deu menjar prou bé... i en prou quantitat! En tot cas, el menjar d'aquests llocs el trobo molt prefabricat i especial per a "foranis", cosa que provoca que no el gaudeixi. En conclusió, i per acabar la trilogia sobre menjar, on trobi un bon restaurant de cuina "rural catalana" sense complexos per menjar-hi amanides gegants, pa amb tomàquet i embotits i una bona carn a la brasa amb fesols i all i oli, que s’apartin la resta. He dit.