Que fotut és...
Arribar a dijous amb la sensació de no haver fotut res de bo en tota la setmana...
Buscar alternatives al que faig i no trobar-ne...
Desitjar amb el cor fer coses que el cap em diu que no faci...
Esperar a que arribi el cap de setmana amb la sensació de que res no canviarà...
Començar a ser conscient de que els dos darrers anys professionalment parlant han sigut un error i que hauré de començar de nou...
9 comentaris:
arggggggggggggg!!
m'he equivocat!! he enganxat un correu que he enviat a un profe!!!!!!!!
arrrrrrrrrrrrgggggggggggg
ja podeu riure, ja
Bé, el que volia escriure és això:
Primer de tot, ànims!
No pensis que has perdut el temps, sempre en trauràs alguna cosa, sempre s’aprèn, fins i tot de no fer res.
I dels canvis: “qui no s’arrisca no pisca”.
He eliminat el primer comentari que hi havia al blog, motiu pel que la marta ha escrit aquestes onomatopeies tan estranyes que per algú que no l'hagi llegit semblarà com si s'estés morint... Pels malpensats, no era res estrany, només era... bé, esborrat està!
;)
En tot cas, merci pels ànims i sí: hauré d'arriscar!
Gràcies Tatxenko!!
Li he demanat que l'esborrés perquè no crec que sigui gaire interessant el tema del treball que he de fer per classe... No res més.
;)
Ei, no t'amoïnis. Jo vaig estar tres anys en la teva mateixa situació, i ara són aigua passada. Tot arriba.
Ja saps que t'animo a refer la teva vida laboral! Jo vaig passar tres anys pensant que res canviaria, fins que va canviar! No perdis mai mai mai la il.lusió, és el més important! Una abraçada.
Tranquil, Tatxenko, que de tot se n'aprèn, i no pots considerar que hagis estat perdent el temps.
I d'altra banda, recorda que això et passa ara, no als 45 anys. Tu no tindràs problemes per trobar una cosa millor!
Marc
Merci a tots pels consells. Quan aquest desitjat canvi arribi, ja us ho faré saber, mentrestant, aniré "tirant"...
Mal de molts, consol de tanoques, però sàpigues que aquí n'hi ha un altre que se sent com tu. Amb la diferència que el meu cap no ha de denegar desitjos al cor perquè senzillament tampoc he contemplat cap alternativa. Deu ser la inactivitat, que condueix a la desgana...
En tot cas, ànims també, i com han comentat per aquí pensa que som joves i encara tenim molt camí per endavant. I si no, sempre queden les paraules que li llegia al Miguel de la Quadra-Salcedo en una entrevista al 20 Minutos no fa gaire, on explicava les seves primeres peripècies per l'Amazones i on confirmava el tòpic que diu que realment per ser feliç fa falta molt poc. O sigui que ja ho saps, tingues el taparrabos a mà, que la selva pot ser la solució! (i si no, els boscatges mallorquins) :D
Hola,
arribo tard, com sempre.
Ey tio, no saps la de gent que voldria estar al teu lloc, amb una perspectiva a mig plaç d'anar a viure a Mallorca i treballar de profe.
Sort!
Publica un comentari a l'entrada