Surrealisme

Ahir vespre vaig acabar, per un d'aquells misteriosos tombs que dóna la vida, de festa amb tota una sèrie de convergents. Però no només militants de base, sinó també "alts càrrecs"... Bé, vaig assistir a una festa d'imagina BCN, una moguda que CiU fa per començar a treure idees per millorar la ciutat. Va estar molt bé i em va reafirmar en el fet de que si fos barceloní votaria en Xavier Trias com a alcalde sense pensar-m'ho dos cops. Però com que no ho sóc... "dues pedres a CiU"! Parlant més seriosament, des del meu punt de vista és absolutament necessari que l'Ajuntament es regeneri, que els socialistes vagin a l'oposició i que es doni un nou impuls a la ciutat, cosa que en Clos i el seu equip són incapaços de fer. Per mi seria ideal que governés en Xavier Trias amb el suport d'ERC perquè és un home que em cau bé. No sé perquè, però el veig proper a la gent i eficaç en la feina, cosa de la què la resta de candidats no en poden fardar massa i no és de l'ala més dretana de CiU.

Que fotut és...

Arribar a dijous amb la sensació de no haver fotut res de bo en tota la setmana...
Buscar alternatives al que faig i no trobar-ne...
Desitjar amb el cor fer coses que el cap em diu que no faci...
Esperar a que arribi el cap de setmana amb la sensació de que res no canviarà...

Començar a ser conscient de que els dos darrers anys professionalment parlant han sigut un error i que hauré de començar de nou...

Ja s'ha acabat...

Va per endavant que sóc culé i n'estic orgullós. Ara bé, quins quinze dies de tortura futbolística que m'he empassat. No suporto els periodistes esportius. Crec que és una professió a exterminar. Fan notícia d'un esport i l'eleven a l'altar dels Déus. La seva vida gira al voltant de si en Ronaldinho ha menjat espaguetis a la bolonyesa i una natilla o bé l'Eto'o ha estat insultat en un camp de futbol. I cada cop el que passa en el món de l'esport va a més i el que passa al món i ens afecta decreix. Si el Barça guanya, les notícies de política i d'actualitat es redueixen per donar més importància als esports. I hi ha gent que compra diaris esportius cada dia i veu el món només a través de si en Mourinho ha dit que a Catalunya es fa teatre o si tal jugador és dolent. Jo sóc lector esporàdic d'aquests diaris, però són insofribles, tant com les revistes d'informàtica o de cotxes. El que em fot, i molt, és que en els telenotícies de les televisions públiques es dediqui tant de temps a explicar parides sobre esports, com si no hi haguessin altres programes que fan el mateix. Per exemple, des de TV3 es va començar una campanya contra l'entrenador del Chelsea, perseguint-lo a tot arreu, filmant tots els seus moviments i destacant cada cosa que deia per buscar-hi una interpretació que demostrés que aquest home és un enemic de la pàtria, gairebé tant com l'Aznar. Després de 15 dies destacant tots els comentaris d'en Mourinho (per cert, ex segon entrenador del Barça on va entrar com a traductor), fan notícia del fet que quatre tarats mentals van anar a esperar l'arribada d'aquest personatge a l'aeroport i el van insultar. Però que no sap TV3 (i la resta de mitjans) que hauria de fer una funció social i d'integració? Què esperaven? Primer critiquen fins a denigrar a en Mourinho i després es posen les mans el cap perquè se l'ha insultat. Tan senzill seria reconèixer que en Messi va fer teatre fa quinze dies per provocar l'expulsió del jugador del Chelsea i al mateix temps afegir que, malgrat tot, deu minuts abans el mateix jugador de l'equip anglès es va merèixer l'expulsió per una entrada brutal? Tanta enveja els fa un home que va començar per l'esglaó més baix de la banqueta del Barça i ara entrena amb èxit un dels millors equips del món? En fi, no sé ni perquè en parlo, ho torno a repetir: els periodistes esportius, especialment els futboleros, són una casta a exterminar, exactament igual que els periodistes del cor.

SALVEM (el que queda de) MALLORCA!

Avui m'ha arribat un correu-e dient-me que faci difusió de la Iniciativa Legislativa Popular (que no pepera) que la plataforma Salvem Mallorca pretén tirar endavant. L'objectiu és el de reunir, abans del 3 de juny, 10.000 signatures de residents a les Illes Balears per tal de fer arribar al Parlament aquesta ILP que pretén frenar el creixement desbocat que s'està duent a terme.

La construcció de segones i terceres residències està arribant a tots els racons de l'illa, especialment a tots aquells que queden a prop de les noves autopistes que s'estan acabant de fer. S'han projectat nombrosos camps de golf, centres comercials i, fins i tot, parcs temàtics en sòl rústic. Es preveu que ben aviat la població a Mallorca superi el milió de persones i en pocs anys arribi als 4!!!!, que és una animalada. Mentrestant, els espais naturals es veuen cada dia més en perill per la construcció de noves urbanitzacions i l'antiga denominació "illa de la calma" sembla un acudit de mal gust. Bé, tots els ciutadans de les illes ja sabreu què heu de fer. I els que no ho som, també podem ajudar difonent la pàgina web entre tots els nostres coneguts i enviant un missatge de suport des d'aquí.

Per cert, és evident que amb l'actual majoria que hi ha al Parlament es passaran les signatures pel forro dels collons, però que almenys serveixi perquè els que s'anomenen conservadors s'adonin que potser s'haurien d'anar canviant el nom i fer-se dir destructors.

2006: Odissea entre Palma i Barcelona

Ahir al vespre tornàvem d’unes noces a Mallorca. El dissabte va ser un dia collonut, el temps va acompanyar i tant el casament com el post-casament van estar de conya. El diumenge va començar amb pluja i ja no ens va abandonar aquest mal temps fins a la nit. Ara us relataré com va anar el trajecte de tornada a Barcelona. Hem patit molt sovint retards en els vols i situacions similars, però cap tant dura com aquesta.
Teníem el vol a les 21:40 amb spanair. A l’aeroport ens vam trobar amb altra gent que havia anat al casament i tenia el vol abans o després del nostre. Tots, absolutament tots, van sortir de Palma abans que nosaltres. Vam començar a embarcar a les 23:30 i vam prendre el vol a les 00:15 aproximadament, amb més de 2 hores i mitja de retard. Entremig, l’avió va fer una volta per tot l’aeroport de Son Sant Joan, per si no l’havíem vist de nit. Aterràrem al Prat quan faltaven 10 minuts per la una i amb els maleïts autobusos aquells que semblen jardineres vam fer una altra ruta turística per l’areoport. Cal recordar que, quan un vol d’aquests va bé, a 2/4 d’onze ja som a Barcelona i, per poc que ens estorbem, a un quart o dos de dotze ja som a casa. Doncs eren la una i deu i començàvem a recollir les maletes que havíem facturat. Quan ja somniava amb el llit, sortim de la terminal i ens trobem un espectacle indigne de la ciutat de serveis que pretén ser Barcelona: unes 200 persones fent cua per agafar un taxi i CAP taxi a la cua. Esperem un o dos minuts i veiem que els taxis arriben a raó d’un o dos cada minut: això implica una espera aproximada d’una hora. Afortunadament no plou. “Evidentment”, l’Aerobus i els trens han acabat el seu servei una hora abans, per tant sembla que no tenim escapatòria. Llavors, veiem un NitBus que va replet de gent. Anem a fer la cua, preguntem on va i ens diuen que a la Plaça Catalunya de Barcelona “però per la ruta del NitBus”. Ens hi fotem sense pensar-hi dos cops i, enllaunats, esperem deu eterns minuts a que ens acabem d’apilonar uns sobre els altres. Sembla que el final de l’aventura ja s’acosta, però no. A la primera oportunitat, el conductor, digne aspirant a Fernando Alonso, es fot cap al poble del Prat. “Alguien pá San Cojme????”. Ningú obre la boca i llavors comencem la ruta pel Prat i tots els polígons que hi ha entre aquesta ciutat i Barcelona fins arribar a la Gran Via 30 minuts més tard i arribar a la Plaça Catalunya a les 2 del matí. Comencem a buscar un taxi desesperadament, jo pensant que amb la ratxa que dúiem encara estaríem 20 minuts bons tirats al centre de Barcelona, però no. Deu segons i s’acosta un llumet verd. Aixequem el braç i s’atura un R21 de deu o dotze anys d’antiguitat d’on baixa amb esforç el taxista: un home que pesaria uns 200 quilos tot suat (no exagero). Pugem al taxi i la pudor de suor barrejada amb l’alè d’aquell individu amb reminiscències de que algú hagués vomitat deu minuts abans en aquell mateix seient em tomba d’esquenes. Per la ràdio sento la retransmissió de l’entrega dels Oscars: que patètic el que expliquen. Em començo a marejar per la pudor que ho impregna tot, però afortunadament arribem a casa molt ràpidament. Desfem les maletes i ens fotem a dormir a les 2:30 tocades maleïnt spanair, el servei de taxis de l’aeroport, l’Entitat Metropolitana del Transport i desitjant que no arribi gaire depressa el dilluns el matí.

Pluri...què?

Aquests dies que es parla tant de pluralitat i diversitat i altres grans paraules que s’han d’aplicar a nivell català però no a nivell espanyol, m’he permès fer un petit recopilatori de webs d’organismes oficialíssims de l’Estat espanyol. Són, crec, els organismes més representatius de l’Estat. Volia fer comentaris irònics sobre el tema, però és que és tan trist i depriment veure que no els surt de dins, això d’usar les altres llengües de l’Estat que us ho presento així de cru. Ah, penseu que no ho he fet més exhaustiu per no acabar de deprimir-me, però per fer-se una idea bastant clara de com duen els espanyols això de la pluralitat ja n’hi ha prou i de sobres.

Hi ha sis grans grups de webs en funció de l'ús que fan de les altres llengües que no són l'espanyol. Cal destacar que en totes elles la pàgina d'entrada està en castellà.

Grup 1: organismes que tenen la web només en espanyol:
Casa Real (web antiga)

Ministerio de Trabajo y Asuntos Sociales

Ministerio de Defensa

Consejo Superior de Deportes

Instituto de Comercio Exterior
Poder Judicial (inclou el Consejo General del Poder Judicial y el Tribunal Supremo)
Tribunal Constitucional

Fiscalía General del Estado

Consejo de Estado

Federación Española de municipios y provincias
Guardia Civil

Dirección General de Policía

Agencia Estatal de Administración Tributaria

Grup 2: Webs només en espanyol i anglès:
Senado
Casa Real (Versió nova)
Aeropuertos Españoles y Navegación Aérea (AENA)
Tribunal de Cuentas
Defensor del Pueblo (a més, també en francès!)
Banco de España

Grup 3: Webs que tenen, a més de la versió espanyola, la de la resta de llengües oficials de l’Estat, entre elles el català i el valencià com a llengües diferenciades. Cal destacar que en la navegació en català, només hi ha en català la meitat (o menys) del text, ja que tot el que són lleis, notícies o actualitzacions no es visualitzen en català.
Ministerio de Cultura
Ministerio de Medio Ambiente
Ministerio de Fomento
Constitución Española

Grup 4: Webs que tenen la possibilitat de navegar en espanyol, català, basc i gallec, encara que en les mateixes condicions que en el grup 3: en les versions catalanes només es tradueixen les parts estàtiques. Tot el que són notícies, lleis o actualitat es fa íntegrament en espanyol
La Moncloa - Presidencia del Gobierno de España
Ministerio de Presidencia
Ministerio de Economía y Hacienda
Ministerio de Asuntos Exteriores y Cooperación (en proves)

Ministerio de Justicia (cap llei en català)
Ministerio del Interior
Ministerio de Educación y Ciencia
Ministerio Agricultura, Pesca y Alimentación
Ministerio de Administraciones Públicas
Ministerio de Sanidad y Consumo
Consejo Económico y Social

Grup 5: aquí he englobat les pàgines webs que tenen més respecte pel plurilingüisme de l’Estat, cosa que no vol dir que funcionin tal com toca. Al costat de cada una hi he anotat els inconvenients que he trobat.

Ministerio de Industria, Turismo y Comercio. Sembla que el ministre Montilla té més interès per les llengües de l’Estat que la resta de ministres… La web d’Indústria és inicialment en castellà però té l’opció de veure-la en català, gallec o basc. Fins i tot les notícies es tradueixen a aquests idiomes, però amb un greu inconvenient: es fa la traducció amb un mes de retard, per tant les notícies de la versió catalana són d’un mes enrera, mentre que les notícies en castellà són del dia…

Radio Televisión Española. Tota la web en castellà com la seva programació, excepte els programes de la desconnexió per Catalunya que, si són en català, tenen la web en català, a l’igual que Ràdio 4. No he sigut capaç de trobar les desconnexions de TVE per Balears, que sé que es fan en català, però en la web no apareixen. En tot cas, sembla que el racó que ocupa el català dins aquesta web, aviat desapareixerà, igual que Ràdio 4.

Correos. Es presenta la web en castellà i es pot escollir idioma, entre ells el “valencià”… En tot cas, es poden fer la immensa majoria de gestions en català si s’escull com a idioma, a diferència del que passa amb les webs dels grups 3 i 4.

Grup 6: webs gairebé perfectes:

RENFE. Sembla increïble, però un cop escollit el català com a llengua de navegació es poden fer totes les gestions en aquesta llengua.


Finalment, hi ha dues webs a les que no he pogut accedir i que considero importants:
Congreso de los Diputados
Ministerio de la Vivienda

Que cadascú tregui les seves conclusions…

La comunitat de veïns i la sobirania.

Sovint, des de punts de vista centralistes, per explicar la realitat de l’Estat espanyol es fa servir un símil amb una comunitat de veïns d’un edifici. És una comparació que no em fa gaire el pes, però bé… ells la utilitzen en el sentit de que l’Estat és l’edifici i a cada pis hi viuen els inquilins, que són les actuals comunitats autònomes. En aquest sentit, tots els veïns han de tenir els mateixos deures i drets, han d’usar la mateixa llengua comuna, quan s’ha de prendre una decisió que afecti a més d’un s’ha de prendre per majoria de tots els membres, han de ser solidaris i blablabla… Aquesta mateixa teoria, però, ignora perquè uns veïns han de pagar més que d’altres de despeses de comunitat o què passaria si un veí, fart de tots els de l’escala decideix anar a viure en una casa unifamiliar o en un altre edifici amb veïns menys molestos. Tampoc no explica com s’ha construït l’edifici ni com hi han anat a parar els seus inquilins. A més, dóna la sobirania, la capacitat de decidir, al tot: a la comunitat sencera, anulant la capacitat de cada veí de fer el que vulgui. Com podeu veure, són detalls bastant significatius que sovint obliden els centralistes…

Malgrat tots els “peròs” d’aquesta teoria veïnal, m’he decidit a aplicar-la al cas d’un Estat europeu. Es tracta de Sèrbia i Montenegro. Els montenegrins, ocupen dues plantes de l’edifici i els serbis ocupen 18 plantes. De l’edifici, bastant ruïnós, n’han marxat darrerament molts veïns de forma més o menys traumàtica: els croats, els bosnians i els eslovens. Ara els montenegrins, volen marxar de l’edifici. Des de la Unió Europea (que podria ser l’associació de veïns del barri) els han dit que és decisió seva, és a dir que només els montenegrins poden decidir si volen crear un Estat propi o no. Per tant, la sobirania de Montenegro correspon a Montenegro, no a Sèrbia i Montenegro. Igual que la sobirania de Catalunya hauria de correspondre a Catalunya, no a Espanya, però no em vull despistar del tema… Així doncs, tenim que els habitants de dues plantes de l’edifici tenen el dret a marxar. Ara bé, no tots els membres de les dues plantes pensen igual i n’hi ha que es volen quedar en l’edifici. Aquest és la conversa que mantenen:

(Montenegrí 1) - Com ho solucionem això?

(Montenegrí 2) - Doncs votem. Si més de la meitat diu que marxem, doncs marxem. Si és al revés, ens quedem.

(Montenegrí 3) - Tothom d’acord?

(President AVVE) - Ehem… Jo no hi estic d’acord… Escolteu sóc el president de l’Associació de Veïns del Barri Europa i no tinc massa bon rotllo amb els serbis, però us hauré de dir que per poder marxar així ho haureu de decidir el… mmmm…

(Montenegrí 1) - 50,01%, no? Com sempre s’ha fet…

(President AVVE) - No… Deixem-ho en el 55% de vots favorables i haurà d’haver votat més del 50% de la població.

(Montenegrí 1) - I això per què?

- (SILENCI)

(Montenegrí 2) - O sigui, que si una majoria del 54,5% de montenegrins decidim crear un nou Estat a Europa i només un 45,5% s’hi oposa, la minoria decidirà?

(President AVVE) – Això mateix.

(Montenegrí 3, callat des de feia estona) – O sigui que si volem independitzar-nos democràticament hem de fer un referèndum, que gràcies a vés-a-saber-qui ens heu donat el permís per organitzar i no en farem prou guanyant-lo que, a sobre, l’haurem de guanyar per més del 55% dels vots. No ens estareu provocant perquè decidim seguir el mateix camí que van prendre els nostres veïns croats i bosnians, no? I posats a posar xifres a la babalà, perquè no un 69%? Almenys té altres connotacions...

(Montenegrí 2) - Vostè, president de l'AVVE no deu tenir algun interès ocult en què no es creïn nous edificis al barri, no? No es mourà vostè per interessos i estarà acollonit pel fet que algun altre grup de veïns disgustats amb la majoria del seu propi edifici segueixi els nostres passos, no?

(President AVVE) - La, la, la, la, la, la...

Gràcies!

Des d'aquí vull donar les gràcies a qui m'ha enviat la colecció de fotos eròticofestives de tres "pijes" madrilenyes de vacances a Baqueira (o sea...). No dono les gràcies tant per les fotos en sí, que no he mirat encara i que no crec que siguin res de l'altre món, sinó pel fet de que ja em sento part de tota la moguda aquesta. En diferents llocs havia sentit a parlar de l'existència d'aquestes fotografies, de la putada que és per les noies i del possible origen de les mateixes. M'estava sentint una mica asocial i marginat pel fet de no rebre-les, i tampoc era qüestió de demanar-les... Per això, ara que una ànima caritativa me les ha fet arribar, ja em sento de nou part del món globalitzat.

Repeteixo de nou: gràcies...

.CAT

Quan es va iniciar la campanya per un domini .cat per totes les webs en llengua catalana, em vaig adherir amb la sensació de que ens donarien pel sac un cop més. La sorpresa va ser majúscula quan vaig veure que, per un cop a la vida, signava a favor d'una cosa que acabava en èxit. I és que, després de signar per desenes de causes gairebé perdudes, ja tocava vèncer en alguna, no?

Ara, gràcies al fet d'haver donat suport a la fundació .cat tinc l'oportunitat de tenir el propi lloc web personalitzat amb el meu nom i acabat en .cat a un preu raonable. La temptació és gran, però no tinc ni idea de programació de webs, per tant, em sembla que no ho faré.

Els qui sí que s'han adherit a la proposta són centenars d'organismes públics d'arreu del país governats per polítics de tots els colors. En aquest sentit, vull destacar l'Ajuntament d'Inca, governat amb majoria absoluta des de sempre pel PP i amb un alcalde que és al mateix temps el President del Parlament Balear i del PP de Mallorca. Des d'aquí, vull felicitar el paper d'en Pere Rotger a l'hora de fer el que ell considera normal: tenir la web municipal amb tres possibles terminacions: .net, .com i .cat. I no us penseu que és una decisió fàcil la que ha pres aquest home, ja que mig partit se li ha llençat al damunt seguint les consignes del pamflet ultra del Mundo-El día, que ja porta 4 dies seguits obrint el diari amb la mateixa notícia: dissabte: "el popular Rotger aprueba que Inca use el independentista .cat en Internet", diumenge:"ERC aplaude a Pere Rotger por usar el independentisa .cat en Inca y Rodríguez (un altre pepero) lo respeta", dilluns:"Jaume Matas ve bien que Pere Rotger use el .cat en la web de Inca pero dice que el Govern no lo imitará" i, finalment avui: "El PP balear aprueba que el Consell y los ayuntamientos usen el independentista .cat".

En conclusió, si en Jaume Matas, en Pere Rotger i jo compartim la mateixa llengua i el mateix .cat a la web, vol dir que els tres som independentistes. Aquesta gent quan veu un catalanoparlant veu un independentista en potència. Llàstima que els catalanoparlants no els donem la raó i ens pleguem al seu colonialisme...

Per cert, no us penseu que en Pere Rotger és gaire diferent de la resta de peperos: malgrat dir que protegeix i estima la seva llengua, cada dia aquesta s'usa menys a la seva ciutat, que des de l'Ajuntament promociona un bilingüisme absolutament nefast pel català. Els catalanoparlants poden escollir llengua i els castellanoparlants (aviat majoria) no cal que aprenguin el català perquè ho tenen tot en castellà. Si a això hi sumem l'actitud poc ferma dels catalanoparlants per usar la seva llengua en tots els àmbits, ja us podeu imaginar com acabarà la cosa...

Disfressat, jo?

No m'agrada gens disfressar-me. És més, des de que tindria 9 o 10 anys que no ho faig. Bé, sí que em disfresso per anar a casaments o reunions amb clients, però no és ben bé el mateix. Això del carnestoltes o carnaval o com carai es digui és una festa que la suprimiria perfectament del calendari i em quedaria tan a gust. I encara suporto menys anar a veure les rues del carnestoltes: gent pseudodisfressada que fa el ridícul ballant al ritme de les músiques més horteres que hi ha al mercat. Alguns, almenys tenen la decència d'ocultar les seves cares, però d'altres no: a cara descoberta i mig despullats en ple mes de febrer obliden que una de les gràcies del carnestoltes és que no et reconeguin. En primer lloc, que no et reconeguin perquè així pots fer totes les animalades que vulguis (recordem l'origen pagà de la festa). I en segon lloc perquè no associïn aquell ridícul amb la teva cara.

Afortunadament, aquest any plovia i no he anat a la rua de Blanes, tot i que s'ha fet de pressa i corrents durant una horeta en què la pluja ha amainat. I la gent que es disfressa ho fa, majoritàriament "per passar-s'ho bé". Doncs jo, ho sento perquè sé que la meva opinió en aquest tema és bastant minoritària, per passar-m'ho bé no necessito disfressar-me de guardia civil, ni anar a caminar al ritme de "sevillanes", ni sentir-me observat pels xafarders que rodegen la rua, ni aprendre'm una coreografia absurda, ni cridar, ni ballar... Res, que sóc un avorrit. Encara entendria el fet de disfressar-me per sortir de festa un dia, però per anar a una rua: hauria d'anar molt i molt borratxo. Potser aquest és el secret dels ruaires...

Masoquisme de febrer

Imagineu que us lleveu a les 11 del matí d'un dilluns, us poseu el banyador, agafeu la tovallola, una mica de fruita, un llibre, les xancletes i aneu caminant fins a la platja mig deserta que teniu a 10 minuts d'allà on heu dormit. Allà esteneu la tovallola enmig de la sorra, teniu el mar que trenca suaument als vostres peus, tan sols sentiu el renou d'algunes gavines i el suau moviment de les onades. No hi ha ningú a la vista. Entreu a l'aigua per treure'us les llaganyes i nedeu durant uns vint minuts. En sortir aneu fins a la tovallola, us estireu i us poseu a llegir fins que l'estómac us recorda que encara no heu esmorzat. El sol comença a apretar i decidiu anar a prendre alguna cosa per enganyar la gana: una poma, un suc de taronja i unes ensaïmades petites que entren de conya a l'ombra dels pins. En tornar a la platja diviseu 200 metres enllà una parella que fa nudisme i ningú més. Us unteu de crema solar, us poseu la gorra i torneu a la lectura apassionant del llibre, que només canvieu per remullar-vos quan teniu calor. I va passant el temps i no teniu cap preocupació...

Vinga enllaços!

Fa uns 8 o 9 mesos escrivia que tots i cadascun de nosaltres estàvem relacionats amb qualsevol altre ésser humà del món mundial a través d’una cadena de 6 o menys graus. Vam posar com a exemples gent famosa i coneguda i vam quedar bastant sorpresos. Ara he descobert un nou contacte semidesconegut però de qui en sentirem a parlar aviat que tinc a només 2!!!!! graus de distància: La Terremoto de Alcorcón (recomano que mireu el vídeo, és INSUPERABLE però no l’obriu a la feina si teniu el volum al màxim). Ah, i no us en rigueu massa de les meves amistats, que vosaltres (excepte el qui la coneix, que no en diré el nom per la seva honorabilitat) des d’ara la teniu a 3 contactes. Parlant d'altres frikis, el que avui celebra els 25 anys de la seva sortida de l'anonimat el tenim, a un màxim de 5 graus, ja que em sembla que està (o estava) a dos (o menys) d'aquest vividor i en el primer comentari del post dels contactes, a mi em quedava a tan sols 3...

(us recomano que aneu obrint els enllaços si voleu entendre de què va el post...)

Els ciutadans del món

Segur que més d'un cop us heu trobat gent d'aquesta hipersupermegaxupiguai que critica tot el que fa tuf de català, s'expressa en un català horrible o directament sempre en castellà i que quan els fas alguna proposta, del caire que sigui, que representi un avenç pel país o la seva llengua o cultura pròpia se't queden mirant, amb un aire de prepotència i et diuen: "yo soy no-nacionalista", "el nacionalisme es cura viatjant" o bé, la més suada de totes "jo sóc ciutadà del món". (off topic: acabo de batre el rècord de la frase més llarga del blog).

Bé, doncs tots aquests que pressuposen que el seu interlocutor no ho és, de ciutadà del món, ja que ser nacionalment català deu voler dir ser ciutadà de l'inframón o d'algun lloc pitjor, quan viatgen fora del seu redol nacional són, s'identifiquen com i es senten orgullosos de ser espanyols. I quan hi ha un mundial de waterpolo s'emocionen si guanya la seva selecció i per res del món voldrien que els catalans tinguéssim selecció pròpia, "millor anar tots junts". Per cert, si millor "anar tots junts" perquè carai es fa això dels mundials o jocs olímpics? Dediquem-nos tots els ciutadans del món a anar tots junts i jugar a petanca contra els marcians...

I ara, això ja és el súmmum, aquests "no-nacionalistes" s'oposen a que una empresa del seu país sigui adquirida per una empresa alemanya. I és que això de ser "ciutadà del món" implica tenir un món moooolt petit i una curtor de mires de la mida d'un àtom.

Ah, i per si no ha quedat clar, me la porta molt fluixa el que passi amb Endesa, Gas Natural i E.ON. Mentres m'arribi el gas a casa el més barat possible i es comuniquin amb mi en la meva llengua, que fotin el que vulguin, per molt espanyols o alemanys que siguin.

Temes laborals

Cos tens, mans garratibades, peus encarcarats,

papallones al ventre, ulls humits, mirada vidrosa

pessigolles a les venes, pit oprimit, cor accelerat,

cap adolorit, ment enterbolida,

ungles mossegades, pell seca, boca pastosa,

dents apretades, nas arrufat, front arrugat.

Malgrat tot, seguiré esperant el moment adequat

per engegar-ho tot a rodar.

Fora màscares!

Bé, ara que s'acosta el carnaval, sembla que comencen a caure les màscares. Esquerra sembla que torna allà d'on no s'hauria d'haver mogut gràcies a la manifestació de dissabte, CiU queda en fora de joc nacionalment parlant i el PSOE ja comença a parlar clar. Els únics que han dit les coses clares fins ara, els del PP, segueixen amb la seva coherència malgrat en Piqué.

Ja veurem com evoluciona tot...

Blogs (5)

Seguint amb la ratxa de blogs mallorquins, avui us en mostro el tercer consecutiu. El vaig descobrir de casualitat uns dies abans que “saltés a la fama” a través de les pàgines del pseudopamflet “El Mundo-El Día”, que ja sabeu que és el referent de la dreta més xunga de Mallorca i és llegit per mi i altres centenars de ciutadans d’esquerres i/o nacionalistes perifèrics àvids de notícies que ens remoguin el ventre. (Algun dia algú haurà de fer una tesi sobre el masoquisme d’aquest segment de població que som lectors o oients assidus d’aquests mitjans tan rabiosos, com el citat El Mundo o la Razón, l’ABC, la COPE o Libertad Digital).

Tornant al blog, cal dir que l'escriu en Jordi Bayona, que va ser cap de premsa del Pacte de Progrés i jo vaig descobrir gràcies a una novel·la que va escriure sobre aquesta primera experiència de l’esquerra al Govern Balear i que vaig comprar. La novel·la, mig autobiogràfica i mig inventada no és res de l’altre món i encara tinc pendent acabar-la de llegir. Malgrat tot, no sé si no la vaig acabar de llegir per l’estil d’escriptura del periodista o bé per la ràbia que vaig anar acumulant pàgina rere pàgina en llegir els intríngulis del funcionament gairebé amateur del Pacte de progrés i la "puteria" amb què actuava l'oposició. Tot això no vol dir que sigui una novel·la poc interessant, ja que sí que ho és, sobretot pel punt de vista de qui l’ha escrita. És més, em sembla que un dia d’aquests, amb la derrota del Pacte ja més païda, l’acabaré…
Com m’he enrotllat… Avui en dia, en Jordi Bayona és el cap de premsa del “Delegado del Gobierno español en Baleares”, una de les poques àrees de poder que queden al PSOE allà. Com ja sabem tots i veiem cada dia, el PP i el seu braç escrit no poden tolerar que cap organisme escapi de les seves urpes, per això van decidir el dijous 9 de febrer iniciar una campanya contra en Jordi Bayona arrel de les informacions que dóna al seu blog. Informacions que en alguns casos són novedoses i en d’altres casos recopilatoris d’informació per desmuntar les constants i repetitives mentides del PP. En aquest sentit, no us perdeu la informació que donava en el post d’ahir!

M’he permès fer un recull de la propaganda que els del pamflet van fer sobre el blog d’en Jordi Bayona amb la clara intenció de desgastar-lo a ell, al seu cap (en Ramon Socias, delegat del Govern espanyol) i de retruc al PSOE.
Us recomano fullejar-ho per arribar a entendre l’odi que aquesta gent tenen dins el seu cap:

Dijous 9 de febrer: Publiquen com a notícia: El jefe de prensa de Socías dice que «los constructores le alegran el bolsillo a Matas»
3 Afegitons a la notícia:
- «Matas 'toreó' el 'caso Formentera' porque el juez instructor era su amigo»
- Un panfleto en la red
- Llama «bufón» a Rajoy por criticar el Estatut

Divendres 10: Publiquen com a notícia: El Govern llama «resentido» al ‘gurú’ de Socías y Antich que sugiere que Matas cobra comisiones
4 afegitons a la notícia:

- «Nos ganaremos a la gente con todo tipo de mentiras y demagogia»
- «El mamporrero del Gobierno»
- «Bayona actúa desde el rencor»
- «Acusaciones de muy mal gusto»
A més, en l’apartat d’Opinió (impresiones) publiquen el següent article: Jordi Bayona: calumniador, injuriador y encima mentiroso

Dissabte 11: Publiquen com a notícia: El Govern deplora las 'calumnias y artimañas barriobajeras' del jefe de prensa de Socías
1 afegitó a la notícia:
- Bayona dice en su web que IB3 Radio tiene «cero oyentes»
A més, publiquen un Article d’opinió (La telaraña) firmat per Juan Planas Bennasar: El blog cutre

Diumenge 12: Publiquen com a notícia: El jefe de prensa de Socías amenaza a Estaràs con sacarle dossiers y meterle una querella
1 afegitó a la notícia:
- El 'mártir' de la libertad que quiso cerrar EL MUNDO
En diumenge també publiquen opinió (impresiones) sobre el tema: Bayona amenaza ahora a Estaràs con un dossier y los tribunales

Dilluns 13: El titular de la notícia (si fins ara em moria de riure, ara ja...) és el següent: El jefe de prensa de Socías vuelca sus artículos antiPP en su web personal en su horario laboral
1 afegitó a la notícia:
- El PP exige al delegado del Gobierno que destituya a su jefe de prensa
I l'article d'Opinió de torn (Impresiones): El colmo de la desfachatez, Bayona se dedica a insultar en horario laboral

En total, 5 dies dedicats a parlar d’un BLOG. Si no m'he descomptat, són 5 notícies, 10 ampliacions d’informació, 3 articles d’opinió no signada i un article d’opinió firmada.

A veure si amb tots els enllaços que els he fet em dediquen una mica d'atenció, que jo també vull sortir al pamflet!!

Conversa amb el "gracioset"

Ahir vaig tenir una altra enganxada amb el meu cap. No amb el director general sinó l'altre soci de l'empresa, el de l'Opus. Com que les ganes de fotre el camp d'aquí són tan grans, doncs ja no em callo les meves opinions, tant a nivell professional com a nivell polític o més personal. Les crítiques furibundes a la merda de funcionament de l'empresa però, tenen un efecte diferent a l'esperat. El "quefe" em diu que li agrada la meva sinceritat a l'hora de citar tot el que considero que no funciona de forma correcta, que darrerament és TOT.

I a nivell polític, ja m'he cansat de la supremacia que exhala per tots els porus de la seva pell quan opina amb aquella ironia fastigosa que gasta contra els d'esquerres, els pobres i els immigrants. Ell, que em considerava a mi com un seguidor acèrrim d'Iniciativa (com si ser ecologista signifiqués anar a llepar el cul al psoe com fan els palanganeros), ahir va dir, en relació a la trucada que va fer al programa d'en Basté de la que parlava aquí, que era una putada que el partit del Barça fós a les 10 de la nit. Jo li vaig dir que el que realment el molestava era el fet que el Barça facilités l'assistència a una manifestació catalanista. I ell em va dir, textual "a mi ningú em guanya a català". I em va recordar que tots els seus antepassats (així de malament ho va dir) eren catalans i que ell és més català que ningú i que què més volíem si ja teníem el nou Estatut. (Efectivament, tots els cognoms dels seus pares i avis són de procedència catalana). Jo li vaig respondre que la procedència no és un grau per medir la catalanitat, i que tothom que es senti català i domini la llengua catalana, ho és. I ningú ho és més que un altre. Que sí que es pot ser més catalanista o menys, però català o s'ho és o no i és una tria personal, sense graus de puresa ni carnets d'obligatorietat. La qüestió és que em vaig quedar a gust...

Abans que la conversa evolucionés cap a altres temes menys polèmics, vaig pensar en l'absolut menyspreu que té per la llengua catalana a l'hora d'escriure-la (no hi escriu gairebé mai malgrat tenir-ne coneixements) i l'educació que dóna als seus fills, als quals es dirigeix sempre en castellà malgrat ser catalanoparlant de noséquantes generacions enrera. I que em vulgui donar lliçons de catalanitat a mi, aquest racista... Sort que no l'hauré d'aguantar gaire temps més...

La "patera" s'enfonsa

Avui hem tingut un altre avís. Durant mig matí no ha funcionat la connexió a internet a l’empresa i ha corregut la brama de que ens han tallat la línia per impagament. Al mateix temps, durant una mitja hora també ha caigut la línia telefònica, de forma que ningú ha pogut treballar i jo no he pogut penjar el post del dia. Després ens han dit que el problema era global. Malgrat tot, molts hem vist la fi de l’aventura aquesta a prop. Molt aprop.
Aquesta empresa té aspecte i nom de transatlàntic: oficines collonudes al centre més “cool” de Barcelona i nom anglès que fa pensar en una multinacional. En el fons, però és com un rai fet amb quatre fustes corcades. Això sí, amb una mà de pintura que enganya als més innocents. Mireu, m’atreviré a posar una data de defunció de l’aventura: el 30 d’abril.
En tot cas, l’escrit d’avui el volia dedicar a la manifestació que hi haurà aquest dissabte a Barcelona. Crec que serà la manifestació més multitudinària de caire catalanista des de la de “Llibertat, amnistia i estatut d’autonomia”. En tot cas, no crec que arribi a la participació d’altres actes com la mani contra l’Aznar, ai perdó, contra la guerra a l’Iraq. I és que aquí a Catalunya hi ha una part bastant significativa de la població que pot sortir al carrer per defensar la pau a l’Iraq però no per defensar els interessos del seu propi país. En tot cas, espero equivocar-me i veure com la gent encara és capaç d’invertir un parell d’hores d’un dissabte per sortir al carrer i demanar el que ens correspon: el dret de decidir. Els que hi aneu, jo no podré perquè tinc bitllets d’avió per anar a un comiat de fadrins a Mallorca des de fa mesos, ja m’explicareu quin ambient hi ha hagut.
Per cert, ara hi ha una polèmica perquè al Barça de futbol les teles de pagament li han programat el partit a la mateixa hora que la manifestació. Com que la directiva és coherent amb els seus ideals, ha demanat un canvi d’horari perquè els seus socis no hagin de triar entre un i altre acte. Al programa d’en Basté a RAC1 han sortit bastantes veus discrepants amb aquesta decisió, entre elles la del meu quefe, que va dir que si el partit el feien a les deu de la nit, no hi podria anar amb els fills perquè acabaria massa tard. El que no va dir és que ja ha anat dos cops expressament a Madrid per manifestar-se contra els matrimonis homosexuals i contra la reforma de l’ensenyament de la religió, oblidant el trauma que poden agafar els seus fills de tant viatjar per assistir a actes tan retrògrads.
Finalment, deixeu-me dir que si algú té dubtes entre assistir a un acte de defensa d’unes idees que es fa un cop cada molts anys o anar a veure un partit de futbol de trenta o quaranta que es fan anualment, és que no té les pròpies idees gens clares.

Avenços o retrocessos?

Aquests dies, a la capital europea dels pijo-progres on tinc la desgràcia de viure (per ara), s'està fent un Congrés sobre telèfons mòbils. Resulta que aquesta ostentació d'avenços tecnològics absurds farà fer l'agost de tots els hotelers des de Vilanova i la Geltrú a Calella en ple mes de febrer. Tot això són ingressos pels hotelers, pels restauradors, pels que tenen botigues de roba pija al Passeig de Gràcia i per les putes. És a dir, per cap conegut meu (que jo sàpiga). En canvi, tots hem d'estar super feliços quan al bar de menú de la cantonada de la feina ens pugin el preu del croissant durant una setmana per poder fer més calaix, aprofitant l'alt nivell adquisitiu dels 50.000 visitants d'arreu del món que estan arrasant amb tot el que troben. I mentre ens ensenyen com podrem mirar la tele a través del telèfon mòbil amb una resolució de trilions de píxels resulta que el meu telèfon mòbil de 3 anys d'antiguitat (3 anys!!!) està agonitzant. I ens sembla d'allò més normal que un aparell duri només 3 anys, és més, resulta que si només dura 3 anys he d'estar supercontent perquè la majoria al cap d'un any ja es moren. O això m'han dit. Però on collons estem anant? Tant costa fer un telèfon que duri 8 o 10 anys, com una televisió normal i corrent? Ai, perdó, que ara les megateles de plasma (última moda) tenen una vida d'entre 30.000 i 50.000 hores (en funció de si l'engegues i apagues més o menys sovint i de la veracitat d'aquesta afirmació). He fet els meus càlculs: una tele d'aquestes de 5.000 euros pot durar uns 5 o 6 anys encesa si ets teleaddicte. O sigui que són gairebé mil eurets per tenir tele durant un any. I un augment de residus impressionant.

Osti, i parlant d'enginys per atontats, ara m'ha vingut al cap això dels dvds portàtils pel cotxe, on gràcies a una pantalla d'un pam, els pares poden tenir els nens calladets al seient del darrera mentre van a 140 per l'autopista en un cotxe que pot agafar els 280 i consumeix en 100 quilòmetres la mateixa benzina que el meu corsa a 120 durant un any.

En conclusió, quan veig aquests avenços estúpids i l'entusiasme consumista que generen, em vénen ganes d'aïllar-me i viure com un ermità, ara, que no em toquin l'internet...

Desemparats

Doncs ahir va acabar el pitjor capítol de la segona temporada de la millor sèrie de la Història de TV3. Doncs això, que es va acabar Porca Misèria i al capítol d'ahir hi va haver un parell de coses que van xerricar una mica: massa canvis d'opinió i girs argumentals en la vida dels protagonistes. La Laia canvia d'opinió respecte en Pere uns quatre o cinc cops en un sol capítol. Potser realment les dones sou així, però a mi em fan això i abans de quedar-me amb ella la faig patir una mica, que s'ho mereix, la molt...

Ara resulta que en Pere és el bon jan més bon jan que hi ha hagut sobre la capa de la Terra (sí que en sap en Joel Joan, de fer personatges a la seva mida...) Bé, no vull entrar a tot drap amb la crítica de la sèrie, perquè en el global li posaré un 9,5 degut a aquest fluix darrer capítol. En tot cas, avui ja només queden uns 8 mesos fins que comenci la tercera temporada. I d'aquí 30 dies quedaran uns 7 mesos...

I què collons fotré ara els diumenges al vespre després del "30 minuts"? (per cert, quin "30 minuts" tan horrible que van fer ahir, amb una profe histèrica filmant les aules dels instituts de la Gran Bretanya i posant-se les mans al cap perquè no li tenien respecte els alumnes, com si això fos la gran novetat...) Bé, sí que se m'ocorren moltes coses per fer el diumenge vespre, però és que el diumenge a partir de les 6 de la tarda ja tinc aquell cuquet al cap que em repeteix "demà a treballar a la merda de feina que tinc, demà a treballar, demà a treballar..." i m'entra una mala hòstia que, fins ara, només em frenava seure al sofà i veure com els de Porca Misèria em diuen que afortunadament no tinc 35 anys i no tinc tants merders com ells.

Blogs (4)

Ja duc quatre setmanes recomanant alguns dels blogs pels que passejo més o menys sovint. Avui en toca un que, per mi, és tota una referència en temes relacionats amb la llengua catalana. És actualitzat un parell de cops per setmana i el signa en Gabriel Bibiloni (pel seu cognom podeu deduir de quina part del país prové…). Us recomano que hi passegeu i el degusteu amb calma. En l’arxiu hi podeu consultar tots els articles que ha escrit des del setembre de 2004. Sorprèn veure que la vigència de la immensa majoria del que hi ha escrit es manté. És que sembla que no avancem…

També cal destacar l'apartat de Materials de Construcció, amb articles molt interessants sobre sociolingüística i enllaços molt útils per millorar el nostre nivell de català i resoldre dubtes.

Per cert, informo a tothom qui pugui estar interessat en el tema, que el divendres 17 de febrer es tanca el termini per inscriure’s als exàmens de Nivell de Català que es faran a Can Fanga a finals de juny. Tant sa Roqueta com jo mateix hem decidit provar amb el nivell D. Estudiarem els dissabtes al matí (ella) i quan pugui i en tingui ganes (jo). Sé que no és la millor manera d’aprovar un examen, però prometo tenir-ne ganes sovint, ja que sóc ben conscient de que tinc alguns temes rovelladíssims… Ah, si algú està interessat en sumar-se a l’equip d’estudi per maximitzar les possibilitats d’aprovar, ja ho sap, li queda una setmana per decidir-se.

200!

Amb el post d'avui en compleixo 200.

Són moltíssims posts.

Igual que 200 Euros són molts

per estar en un sol tros de paper.

Aquest matí m'he quedat sorprès perquè en la xerradeta que les companyes fan a l'hora d'esmorzar, ha sortit el tema del català i totes elles (no hi havia la filla de polis "nacionals") estaven indignades pels comentaris que des de les espanyes els feien sobre que aquí el castellà estava prohibit. Sembla que estan posant seny i troben normal que tothom hagi de conèixer les dues llengües. I afirmen que als 16 anys hi ha moltes criatures que encara no en dominen una de les dues, curiosament gairebé sempre la catalana. I han qualificat de tarat mental i radical el pare de Badalona que ha demanat que la seva filla aprengui en castellà des de petita. I després han dit que cada cop es radicalitzen més defensant el català, que noten que defensen postures radicals(!). Jo no he comentat res. Només he observat atentament com feien aquests comentaris barrejant sense rubor català i castellà, quan totes tres són catalanoparlants. Així és la vida a la Barcelona supermegaxupiguais.

Quin nivell!

En Joan Tardà, diputat d'Esquerra al Congrés espanyol ahir es va despenjar un altre cop amb unes declaracions cridaneres. Va dir, en espanyol amb accent de Cornellà de Llobregat, que no és el mateix accent d'en Montilla, per molt que ell en fós l'alcalde, el següent: "Parece mentira que la izquierda española no haya aprendido. Aquí los únicos bisexuales políticamente son CiU que juegan y hacen otras cosas tanto con la derecha como con la izquierda. Los de ERC somos de izquierdas, republicanos e independentistas, nunca lo hemos escondido, pero somos gente honrada". Per cert, ho he extret d'aquí perquè no apareix ni a l'Avui, el Punt, la Vanguardia ni el Periódico...

Intentaré disseccionar les frases:

- "Sembla mentida que l'esquerra espanyola no n'hagi après". Suposo que es refereix al pacte CiU-PSOE que va permetre a en Felipe X estar-se al Govern espanyol més anys dels que tocaria i tapant el tema del GAL. I al nou pacte Mas-ZP que permetrà a l'anomenada "esquerra espanyola" frenar les ires dels ultraespanyolistes que hi ha per les espanyes, que si no són el 80% de la població, fan soroll com si ho fossin. Cal recordar que en Pujol va ser nomenat "español del año" pel diari ABC. Sembla que sí que n'ha après l'esquerra espanyola: primer la "unidad de España" i després l'esquerra... Els qui sembla que no n'han après són els de l'"Esquerra catalana"... (de la dreta catalana ja no n'espero mai més res).

- "Aquí els únics bisexuals políticament són (els de) CiU que juguen i fan altres coses (?) tant amb la dreta com amb l'esquerra". L'amic Tardà està pressuposant que la bisexualitat és una cosa dolenta o només m'ho sembla a mi? Uiii quan se n'enterin els de les JERC i el Lobby de Gais, Lesbianes, Transsexuals, Bisexuals i altres que tanta força tenen dins ERC... A més, sembla com si l'equidistància (algú se'n recorda?) fós una cosa totalment diferent, que no anés amb Esquerra...

- "Els d'ERC som d'esquerres, republicans i independentistes, mai ho hem amagat, però som gent honesta". Patètic. Com si tots els d'esquerres, republicans i independentistes fóssim púrria que a la mínima que tingui oportunitat assaltarà un banc... Si ell mateix té prejudicis, anem bé...

En conclusió, quina nota li posaríeu a aquesta part del discurs? És que a mi em sembla que no arriba a Molt Deficient... En tot cas, com que només he trobat el discurs a cals fatxes digitals, podria ben ser que haguessin "modificat" el discurs... Algú ho sap?

Decidir...

Ara toca prendre una gran decisió.

I em sento perdut.

Tots els camins duen a la felicitat?

A comprar Danish Cookies!

Sé que arribo una mica tard a l’hora de tocar la polèmica aquesta dels” còmics mahometans”, però m'és ben igual.
Considero que alguns dels còmics publicats eren de mal gust i d’altres directament dolentíssims. Però alguns eren graciosos, sobretot el que es veu el "profeta" dalt del cel amb una cua de suicides tots cremats per les explosions i els diu "pareu, pareu, que se'ns han acabat les verges!!" en referència al paradís ple de verges que els promet la seva religió en cas que morin per "la causa". Per tant, això és una qüestió de gustos. I sobre gustos no hi ha res escrit. Per això, trobo llastimós que per fer uns dibuixos així, en cap cas insultants per una ment occidental, el món musulmà s’hagi rebel·lat contra tothom qui defensi el dret a la llibertat d’expressió. Reaccions com la crema d'ambaixades a Síria i el Líban demostren que poca cosa es pot fer amb aquesta gent de ment tan tancada. Tan sols esperar que s'obrin de mires i deixin de banda la religió que els absorbeix tota la vida. Tal com hem fet molts occidentals que afortunadament hem deixat de combregar amb tot el que diu un tal Ratzinger. Us adjunto una tira còmica que m'ha arribat per e-mail. L'ha fet na Bakunin. Alguns ja reconeixereu el seu estil. Ah! us recomano tastar les galetes daneses. Sí, aquelles que vénen en caixes metàl·liques blaves. Són tan bones...

Blogs (3)

Us pensàveu que havia deixat de banda tots els relats eròtics? Que les narracions com el mític “Metro” havien passat a la història? O que la poesia visual dels meus posts s’havia evaporat com un terròs de sucre en el cafè?

Crèieu que m’havia reconvertit en un simple opinador polític aficionat? O pitjor encara, en un aprenent de profe hipercrític?? Que ja no tenia la ment bruta???
Doncs potser sí que teníeu raó. Però penso recuperar el temps perdut. Per començar, us ofereixo un tast de tot això (potser hi ha més erotisme que poesia, però ja m’ho direu…)

Aterrat a la blogosfera fa uns quinze dies i des de la magnífica illa de Mallorca, l’”innovador” blog donanua!

Gaudiu-lo!

Treballs de recerca o tràmits de recerca?

A la generació del BUP si ens parlen de "treballs de recerca", ens quedem bastant indiferents, ja que no els hem viscut. Resulta que els alumnes que actualment fan Batxillerat, durant el segon curs han d'entregar un treball de recerca. I què és? em preguntareu. Doncs tant pot ser una xorrada com un treball d'investigació d'alt nivell. I de quin tema? Doncs del que vulguis mentre tingui una mica de relació amb alguna de les assignatures que has estudiat. I per què serveix? Doncs perquè els alumnes que han d'accedir a la Universitat s'habituïn a fer treballs seguint una metodologia concreta. I com es valoren? Doncs resulta que si no ho entès malament el treballet aquest és el 10% de la nota de Batxillerat, o sigui que no és poca cosa...

Ara que ja us he explicat la teoria, deixeu-me que us mostri com és a la pràctica que he viscut aquests dies: 5 alumnes presentant estudis relacionats amb les Ciències Socials. Des de la Història, al Cinema, als moviments socials alternatius com els skinheads o les dones gitanes. A mi ja em perdonaran, però com es pot deixar fer a un alumne un treball sobre els skinheads on es va passar mitja presentació justificant-ne la violència contra els pakis (en els seus inicis al Regne Unit). El nivell dels treballs era de regular a absolutament patètic. Tan sols un treball sobre una pel·li es salvava de la mediocritat general. Bé, també podríem salvar-ne un sobre les dones preses en el franquisme.

No vull ser sarcàstic ni fotre'm amb el nivell dels alumnes perquè tots hem tingut moments millors i pitjors. Ara bé, alguns dels alumnes van fer el treball a correcuita, sense verificar dades (a part del que diu sant Google), dient que havien anat a les fonts primàries per saber més informació (entrevistes, visites a arxiu, etc.) quan no ho demostraven ni amb el que explicaven ni amb proves de cap tipus.

Bé, que em vaig deprimir bastant veient que aquesta gent (sempre hi ha excepcions) són una mostra dels que han de fer la Selectivitat aquest any i poblar les universitats catalanes. Se'ls veia "passotes", desmotivats i, perquè no dir-ho, en alguns casos una mica curts. Un exemple, però no rigueu massa: en una de les presentacions es parlava de les bruixes dels segles XVI i XVII i Salem i tot aquest tema que jo, la veritat desconeixia. Ara bé, que parlant de les bruixes del S. XVI em posin com a exemple de la repressió contra les bruixes a "un tal MacCarthy" que va perseguir bruixes als Estats Units és una cosa per la qual al diccionari no hi ha paraules suficients per descriure-ho. No trobeu? Afortunadament, sembla que a qui va presentar el xurro aquest de treball que a sobre estava presentat amb el cul i ple d'altres errors, "potser li posaran un 4"...

Ah!, que gairebé me n'oblidava, un altre treball era sobre les dones d'una ètnia que s'han de quedar verges fins que es casin i viuen entre nosaltres (suposo que sabeu quina ètnia és). Doncs el treball era ple dels tòpics de sempre i que ella deia que havia extret de les converses amb amigues seves: verges fins el casament, a 2n d'ESO ja han de deixar els estudis, han de ser bones mullers, no poden perdre l'honor, blablabla... I una de les dues conclusions era, literalment: - "El treball m'ha servit per veure que els tòpics que es tenen sobre la dona gitana són falsos". Eing??????? El treball també era un xurro i jo pensava, això és un zero patatero, però en comentar-ho al professor, va i em diu que la noia havia assistit sovint a classe, que mostrava cert interés i que... se l'havia copiat literalment d'"El rincón del vago" però que si fós per ell li posaria un 5.

Em sembla que passaré d'entrar en aquest joc d'anar aprovant a tots els qui no són uns ionquis o uns inútils acabats de veritat que no saben llegir a primer de Batxillerat (us prometo que existeixen). No m'agrada gens que s'hagi baixat tant el nivell per evitar frustracions als alumnes. El que s'està aconseguint és que tots vagin per la llei del mínim esforç i alguns que mai haurien arribat al nivell mínim exigible, a base d'esforç arriben a un subnivell que els permet anar avançant dins el sistema educatiu fins acabar una carrera univèrsitària quan el que haurien d'haver fet és buscar una feina a l'obra o a un supermercat. Aquest discurs sona bastant elitista, però ho hauríeu de veure (els que heu fet BUP) i us posaríeu les mans al cap.

Fusta de profe?

Ja està. Deu alumnes escoltant-me durant 50 minuts. La Rússia Tsarista i la revolució de 1905 em sembla que és un tema que recordaran tota la vida. Estic optimista! Al principi estava hipernerviós per veure com reaccionarien. Duia una estona de classe (5 o 10 minuts, no ho sé perquè vaig cometre l'error de no tenir un rellotge a mà) i estava suant com un porc. No sé si era la calor que desprenien els radiadors de la classe, el jersei de llana o l'acolloniment que duia. Quatre explicacions bastant planeres i entro amb força en el tema, faig un esquema a la pissarra, els parlo de dumes, burocràcia, marxisme, Lenin... Silenci total entre els alumnes i veig que em miren amb atenció i prenen apunts. Flipo. Em començo a embalar i un alumne em pregunta què són les dumes. Cagada meva perquè m'hi hauria d'haver centrat més. Li responc i els convido a que preguntin tot el que no han entès i que no es tallin a l'hora d'interrompre'm. A continuació rebo una pluja de preguntes que agraeixo: burocràcia, diferència entre esserites i narodniki, etc. Reconec que vaig disfrutar responent les preguntes ja que em va semblar que les feien perquè tenien cert interés en el tema. La classe avança, els faig llegir un text sobre les demandes que el poble rus va fer al tsar abans de la forta repressió del Diumenge sagnant i els enxufo la pel·li del cuirassat Potemkin. La veritat és que em pensava que passarien de tot, però quan van començar a veure la carn amb cucs es van enganxar i van preguntar si les condicions eren tan extremes. Els vaig dir que sí. Un cop acabat el tall de la carn amb cucs els vaig explicar que es preparessin per veure com va acabar la manifestació per les demandes que acabaven de llegir i que havien considerat que eren molt suaus i fetes en to de prec o súplica. Semblava que no haguessin vist mai com mataven a algú en una pel·li perquè fotien cares de pànic. Em van preguntar si els trets eren de veritat (una mica tontos sí que eren...), perquè els nens i els nadons eren a la manifestació i que perquè l'exèrcit disparava contra tothom.

En conclusió, tan xulets i supermegaguais que semblen aquests adolescents, amb tanta vida i experiències que sembla que portin a les esquenes, i a l'hora de la veritat van sortir esgarrifats de classe, però contents pel que havien après. O almenys aquesta és la impressió que vaig tenir jo. Avui toca explicar les reformes que va fer el tsar i el govern d'Stolipin. Demà el "profe" em dirà quins errors vaig cometre (suposo que més d'un, però en general vaig sortir content de classe, o sigui que tampoc em preocupa massa...).

Per cert, cal reconèixer que l'institut que m'ha tocat (al centre de BCN) és de "lo milloret" de Catalunya i classes tan fàcils de gestionar (10 alumnes i amb interés) no en trobaré mai més cap. Però bé, això és el que m'ha preparat el destí...

Frivolitat?

M'havia currat un post sobre la victòria d'Hamàs a les eleccions palestines i les implicacions que això podia tenir per l'estabilitat de la zona, però el Blogger m'ha fallat i ho he perdut tot (i això que normalment abans escric en un word...). Ara estic cabrejat i enfeinat. Per tant només ho resumiré:
- Els islamistes radicals de Hamàs són un perill tan gran com els catòlics radicals d'en Bush. Uns s'autoimmolen per la causa i els altres immolen els fills dels seus votants i compatriotes. Uns ho fan per Al·là i els altres sota la convicció del "God bless America".
- Uns guanyen eleccions democràtiques i els altres també.
- Uns només ataquen els seus enemics dins d'un territori que consideren que els pertany i els altres ataquen arreu del món perquè el consideren tot com a propi.
- Uns a vegades fan cas de les recomanacions de les Nacions Unides i uns altres també en fan cas de tant en tant.
- Uns maltracten a les dones i els altres fins fa poc també (ara en públic ja no).
- Uns són "civilitzats" i els altres estan "per civilitzar".
- Uns parlen anglès i els altres àrab.
- Uns viuen en la misèria i els altres en el dòlar.
- Uns són els salvadors del món occidental i els altres un grup terrorista.
- A Palestina hi aniria per veure si la majoria són com ens els pinten.
- Als Estats Units hi aniria per veure si la majoria són com ens els pinten.

ERC dirà Sí a l’Estatut.

Avui dissabte plujós de gener, molta gent té dubtes de què acabarà fent ERC en relació al nou Estatuturut. Jo, en un atac de "videntisme periodístic" estic convençut que al final diran que donen un “sí crític” (parida monumental donada a conèixer per CiU en el referèndum de la Constitució Europea). Digueu-me agosarat, però és el que crec que passarà. Ni tan sols crec que optin per l'abstenció.
Per què?
Doncs perquè els d’ERC han perdut la dignitat que els va portar a tenir una parcel·la de poder. Tant el sector d’en Carod com el sector d’en Puigcercós, les dues ànimes del partit, han claudicat. Els avenços en matèria social del Tripartit són escassos però una millora, si més no. En canvi, les millores en la política d'àmbit nacional del Tripartit són més minses encara...

Hi haurà veus discordants, molts militants cabrejats, però a l’hora de la veritat, en la campanya pel referèndum, l’aparell del partit dirà que no poden votar el mateix que el PP i que dient no a l’Estatururut s’allunyen del centre polític. Segurament abans, en les reunions amb el Mentider ("No es cierto que yo dijera que aprobaría lo que dijera el parlamento de Cataluña sin más" és la darrera mentida del gran gurú del pseudosocialisme), hauran aconseguit alguna millora poc o gens destacable, però la vendran com a l’èxit del paper d’ERC en la negociació.
També ens vendran que ERC porta 10 anys demanant la reforma de l’Estatururut i que ara no s’hi pot oposar per petits detalls, ja que la reforma en sí s’ha endegat gràcies a ells (quina “grandíssima” previsió, fer d’aquesta reforma l’eix de la pròpia política…).
Cal no oblidar que el gran eix sobre el qual s’ha creat el Tripartit que ens (des)governa és la reforma de l’Estatut. Si ERC s’oposa a l’Estatururut és bastant evident que hauria d’abandonar el Govern i convocar eleccions. Això implicaria deixar que la sociovergència s'unís per governar el país. Però això ara no els interessa, per molt que els deixés com a única alternativa de govern...Perquè és el que deia, la cadira és la cadira…

D’aquí uns mesos ja rescataré aquest post (si es prediu el que hi dic). Sinó, no caldrà que em recordeu les meves males dots de vident…

Blogs (2)

Avui us presentaré un blog que vaig descobrir deu fer un mes i poc. L'escriuen tres malalts de la política i es presenten així:

"Som tres malalts de la política. L’independentisme, el catalanisme, el seny i la rauxa són els símptomes d'aquesta malaltia que ens uneix. De tot això cal deduir que els sociates queden lluny de les nostres coordenades i no enganyarem a ningú si us diem que el pati polític dels darrers anys ens inquieta força. Les nostres tertúlies anaven a més i mai no en teníem prou. Per això hem creat aquest blog: per dona’ls-hi més continuïtat."

Escriuen molt i molt bé, són molt enginyosos i és molt interessant saber el punt de vista que tenen del que passa a la política catalana. Tenen un petit problema: són molt convergents. Moooolt. Són d'aquells que voldrien un país lliure i per això van votar ERCM (Esquerra Republicana per Conseguir Mamella) en les darreres eleccions i ara diuen que s'arrepenteixen de la seva decisió. I intenten justificar el suport de CiuT (li diuen Convergència i un Tumor) a l'Estatut, encara que es senten traïts per l'Àrtur. Amb ells s'hi pot parlar seriosament de política a no ser que siguis de la Secta (PSOE). En conclusió, us recomano que hi feu un cop d'ull perquè és molt interessant. I no us perdeu el seu Diccionari de Conceptes!

Primera observació

Ahir vaig assistir a la primera observació de les classes pràctiques del CAP. Molts pocs alumnes, desmotivats i un professor poc comunicatiu. Les ganes d'aprendre de la majoria dels que eren allà són similars a les ganes que tinc jo de ser Guardia Civil. I les ganes d'aguantar-los del professor són similars. I això que ja eren grandets (1r i 2n de batxillerat)... Em van venir ganes d'aixecar-me i començar a ensenyar coses interessants a aquella colla de desmanegats. La setmana que ve sembla que donaré la meva primera classe. No tinc nervis, només moltes ganes de fer-ho prou bé i que no se'm rifin com fan amb el professor titular. No sé si ell els ignora o és que realment viu a la Lluna i passa d'ells, però ell explicava i un dibuixava, uns altres es feien pessigolles, una pesava figues i quatre pringades prenien apunts. A l'hora de preguntar-los coses, només un (el que feia pessigolles a un altre i no havia prestat gens d'atenció) va ser capaç de respondre bé, mentre que les inútils (ho són) que prenien apunts i escoltaven (o ho simulaven) no havien entès res de res.

El resultat final és que d'una classe de deu (quina sort ser només 10!!!!), 4 ho intenten, 5 passen de tot i un s'avorreix perquè el nivell és patètic. No tinc consciència de que quan jo feia BUP les coses anessin així...

Què li diríeu?

Avui el post es converteix en un servei públic. Bé en un servei públic del qual en David (us n'enllaço el blog desactualitzat) se n'aprofitarà. Resulta que tindrà l'oportunitat de participar en una tertúlia amb l'únic expresident de la Generalitat que tenim viu. Què li diríeu? Com a temes que em vénen al cap ara mateix hi ha els següents:

- Quines polítiques d'accés a l'habitatge creu que serien més eficaces, ja que avui en dia la majoria de joves no podem comprar-nos un pis?

- Els joves que vam néixer dins la democràcia hem estat sentint durant tota la nostra vida que Catalunya està discriminada, que no té un bon finançament i que el nostre Estatut s'havia de millorar molt perquè va ser pactat en unes condicions (transició, militars...) en què no es podia aconseguir res millor. Després de la insatisfacció evident per les poques millores en l'Estatut que aviat s'aprovarà, seguirem amb la mateixa cançoneta de "ens maltracten" durant 25 anys més?

Us animo a deixar tot el que li voldríeu preguntar i, si teniu sort, igual en David li ho pregunta. Apa, no us talleu!

Les cadenes...

Ahir vaig tornar a rebre una cadena d'aquestes que corren per Internet dient que l'has d'enviar a tots els amics que tinguis i tindràs "n" anys de felicitat, sexe, feina, diners i rock'n'roll. A diferència de la resta de cops que he rebut correus d'aquests i han acabat a la paperera, aquest l'he reenviat. Segurament és perquè estava en un moment d'hores baixes i no vaig poder ignorar la forta atracció de la superstició. Demano disculpes a tots els que m'heu respost acusant-me (de forma justa) de pecador, pesat, innocent i d'altres coses per l'estil. A partir d'ara seré més conseqüent i "segaré cadenes".

Parlant de segar cadenes, sembla que la negociació que vaig començar amb els Zpares ha acabat:

La PanxSaContenta està ben feliç perquè tindrà molts plats de macarrons i no marxaré de casa.

El CaP ha tornat a trair el cor i ha pactat per un plat de llenties i un 15% més de paga setmanal amb la mare.

Els peus estan contents perquè tindran sabates noves (de color verd!!!!).

Fins i tot el cul està content perquè tindrà una cadira nova on seure. Tot i això, el cul que era el més feliç per les embranzides del ppare i els seus amics i li agradava que li donessin, sembla que trencarà relacions amb el ppare i els seus amics que no entenen perquè hauria d'estar content amb una nova cadira.

I amb tot, com sempre, m'han tornat a trencar el cor.

Al·lucinant

Mentre tothom parla de la bondat o de la desgràcia que representarà pel país el pacte entre CiU i PSOE, jo com a bon amant del bàsquet, em frego els ulls davant de l'heroïcitat que ha fet un tal Kobe Bryant, jugador de Los Angeles Lakers de la NBA. El bàsquet és un esport d'equip on juguen 5 contra 5. En els partits de la NBA la mitjana de punts per partit que pot aconseguir un equip al llarg de la temporada està entre 85 i 110 punts. El millor anotador de cada temporada acostuma a sumar uns 30-35 punts per partit, cosa que és a l'abast de molt pocs. Cada temporada (o cada dues) hi ha algun jugador que sobresurt en una nit màgica i arriba als 50 o 60 punts. Té molt de mèrit. Per això, fer-ne 81 en un sol partit és una heroïcitat. És fer la segona millor marca de la història en un partit de bàsquet de la millor lliga del món. L'anterior rècord el tenia un tal Wilt Chamberlain, en una altra època on no hi havia tanta igualtat física entre els jugadors i la seva capacitat física i l'extraordinària capacitat que tenia per encistellar li van permetre fer 100 punts en un sol partit.

Des d'aquí, en un dia tan assenyalat com avui, en què em sembla que Catalunya s'ha tornat a baixar els pantalons per uns quants Euros, vull mostrar la meva admiració a nivell esportiu per un autèntic crack. I la política, doncs per demà...

Blogs (1)

Des del dia que vaig començar aquest blog he anat passejant tranquil·lament per internet remenant i triant blogs interessants. En tinc una bona llista a la carpeta de Preferits de l'ordinador. Des d'avui i amb periodicitat setmanal, em proposo fer-vos partíceps d'alguns d'aquests blogs que vaig llegint amb més o menys regularitat.

Començaré amb aquest, que el vaig descobrir tot just ahir. M'ha fet molta gràcia veure que no sóc l'únic que intueix que això de l'e-mentides no és aigua clara. No sé qui són els qui ho escriuen. Ni tan sols sé si és veritat el que s'hi diu, però com que aquests d'e-mentides em cauen fatal perquè publiquen notícies estúpides, confidencials que no ho són i tergiversen les notícies per evitar que se'ls vegi massa el llautó, em satisfà molt llegir el que diuen els d'e-brutícies. I és que no suporto la premsa que intenta amagar la seva tendència política. Prefereixo mil vegades qualsevol altre mitjà de comunicació (incloses la Razón, el País o Libertad Digital, que no s'amaguen del que són), que no pas el noticiari d'aquest tal Xavier Rius (diuen que abans escrivia a El Mundo com a Javier Tejedor Rius) que pretén ser "independent" i interpreta la majoria de notícies en els titulars.

Desinspirat...

Totalment en blanc. Ja fa uns dies que notava que la inspiració començava a mancar. Mica en mica es buidava la pica de la inventiva. Fins avui, en què ja no queda ni un bri de capacitat d'escriure una cosa decent. Què hi farem?

Les causes d'aquest estat d'inoperància crec que les tinc ben detectades i tenen a veure amb la situació laboral (i de retruc vital) en què estic immers. Per això espero algun canvi (per a bé o per a mal) i ja tornaré a ser el d'abans.

Mentrestant, m'he indignat (de nou) amb els fills dels militars colpistes de la Diagonal (repeteixo l'enllaç del dilluns) que escriuen al diari "El Mundo de Baleares". Tot i que m'havia proposat no parlar més d'aquest pamflet antimallorquinista-catalanista, no me n'he pogut estar. Aquest cop ataquen a un individu per haver estat militant d'un determinat partit (us podeu imaginar quin), per ser el company d'una membre del consell d'administració i per tenir la ideologia que té. És a dir, tots els problemes que hi ha a la Caixa de Balears són culpa d'ell. És igual que no tingui cap càrrec. El que importa és criticar-lo. Cal llegir l'article i esperar a les darreres línies, on s'acaba demostrant que el periodisme que fan és realment abominable. Em recorda aquells que diuen "és negre però no fa pudor" o "és nordamericà però bona persona"...

Cop fortuït

Com cada matí, ell caminava distret pels carrers de la gran ciutat. Els peus trepitjaven amb mandra però fermesa l'asfalt dels carrers i les tortes rajoles de pedra de les voreres. La ment viatjava molt més lleugera. De la necessitat de comprar-se unes altres sabates a la voluntat d'abandonar la gran ciutat. De les absurditats que va veure ahir vespre a la tele fins a la mala llet del tertulià de bon matí a la ràdio. De l'aire carregat que respira, a la feina que l'espera en arribar al despatx.

Així doncs, caminava d'esma, seguint la rutina ja coneguda d'accelerar una mica en alguns trams per arribar a temps al següent semàfor, esquivar els nens que hi ha aturats a l'entrada d'un institut o vigilar que no passessin cotxes per travessar el carrer ràpidament en un tram sense semàfors.

Anava tan tranquil fixant-se en quants bars lliures de fum hi havia en el trajecte i quantes burilles al terra quan li va caure la bossa. Va frenar de cop, es va ajupir i a l'instant es va aixecar per reemprendre la marxa, però llavors ella va sortir del portal i van xocar. Cap dels dos s'havia vist i el cop va ser dels que fa mal: cara contra cara: ulleres contra ulleres.

Ell s'anava a disculpar quan la va mirar millor. Vestia unes botes militars negres fins just a sota dels genolls, una faldilla verdosa i unes mitges fosques que quedaven mig amagades sota una gabardina de color beix mig cenyida amb un cinturó que hi feia joc. Era una dona alta i amb un bon tipus. A la part de dalt vestia un jersei marronós de coll alt que li dissimulava un aparentment gran bust. La melena era llarga i castanya tenyida. Tota aquesta descripció la va recordar més tard, fent memòria, ja que el que realment el va deixar impressionat a l'instant va ser la seva cara de mala llet. Aquella dona era la típica bruixa feixista mal follada que no havia somrigut mai en la seva vida. L'amargor del seu rictus es veia de dues hores lluny. La cara tensa, la barbeta punxeguda, el nas perfecte, les galtes pàlides i uns ulls amagats darrera unes ulleres de les que ell considera que són de franquista. Eren aquelles ulleres de sol que s'usaven anys enrere, sobretot els militars i els aviadors, amb montura prima i daurada i uns vidres verdosos. I el més refotut de tot és que estava bona! Sota el braç duia dos diaris: "El Mundo" i "La Razón".

Per això, ell, quan es va haver incorporat, se la va tornar a mirar de dalt a baix. Ella va fer el mateix i, sense dirigir-se un sol mot, amb la ràbia continguda pel cop, cada un va continuar el seu camí.

Explosions

En una setmana marcada per les explosions i els problemes amb les fuites de gas, a menys de 50 metres del pis hi va haver dues fortes explosions de gas que van destrossar un bar, van fer desallotjar més de 30 veïns de l'edifici afectat que dormien i van fer un incendi que va afectar el pis de la primera planta. Tot això a la 1:30 de la nit. I no em vaig enterar de res. Ni jo ni la majoria de veïns de l'escala. Torno a repetir: de porta a porta dels edificis no hi ha més de 50 metres i ningú es va enterar de res. Ho trobo molt fort. Fins i tot, a les 7 del matí, en sortir per anar al gimnàs no vaig veure res d'extraordinari que em cridés l'atenció (ni bombers, ni policia, ni una gentada xafardejant...)

He estat buscant enllaços d'aquest fet pels principals diaris d'internet però no he trobat res de bo. Això sí, ahir va sortir a TV3 i a totes les cadenes de ràdio i mitjans de comunicació "on-line". Però ja està. S'ha acabat el morbo de veure 30 veïns amb bata i pijama pasturant per Secretari Coloma. I la família que encara no ha tornat a casa perquè se'ls ha cremat el pis és això: una sola família. No mereix l'atenció dels desallotjats i els morts de Santa Coloma de Gramenet, que són més. I encara menys atenció de la que es mereixen els veïns del Carmel que, cal recordar-ho, encara no han tornat a casa!

Tota aquesta immediatesa de les notícies que provoca que estiguem informats a l'instant de qualsevol cosa que passa arreu també és la causa de l'oblit gairebé instantani d'allò que succeeix. Talment com en una explosió: tots la sentim, però només durant un instant. Després hi ha l'oblit, cobert hàbilment per altres explosions.

3a part de la negociació (Faula sense fauna)

Ja fa unes setmanes que hem començat a negociar i la cosa està bastant cardada. Per una banda, l'estómac no va trigar ni cinc minuts en desdir-se de tot el que havia pactat. Tan sols va fer falta olorar la promesa d'un plat de macarrons i l'estómac va decidir optar per renunciar a l'estàtus que havíem pactat, tant a nivell simbòlic com de finançament. Molt patètica l'actuació de l'estómac... Per altra banda, el cap i el cor, tot i voler coses similars no s'acaben d'entendre. El cap mai acceptarà que el cor decidís que el meu cos es gestionaria segons els criteris de la panxa i no del cap, com havia sigut fins fa ben poc. I el cor va creure necessari donar pes a l'estómac després de veure com el cap s'havia acomodat i s'entenia massa bé amb el pare.

El pare i tots els seus amics (militars i similar xusma) segueixen cridant, amenaçant i actuant amb la intransigència a què ens tenen acostumats. I aquesta actitud els funciona, ja que tenen acollonida a la mare. I no només a ella, sinó que el cor i el cap comencen a fluixejar en les seves postures i ja s'oloren que no en treuran res de bo.

Enmig del serial en què s'ha convertit una cosa que hauria de ser simple (ja tinc una edat i hauria de poder decidir el que em sortís dels ous), un amic meu, molt humorista, va decidir animar-me escrivint un article on criticava alguns suposats amics del meu pare (els dels tancs) dient-los que si mai venien a casa a intimidar-nos, no duguessin les seves mares, ja que al poble hi tenim una normativa que prohibeix la prostitució. La frase, tan brillant en una conversa de bar com cruel amb l'enemic, publicada en un diari va fer que tots els amics del pare encara s'enfadessin més. Deu ser que les veritats couen...

Almenys la tàctica de l'amic ha servit per desviar l'atenció de la negociació que estic fent... A veure fins quan dura...

Canvi d'aires?

Sembla que l'agonia de l'empresa en la que estic ja arriba al final. Ahir vam tenir una reunió i el director general va reconèixer, en primera instància, que les coses econòmicament no acabaven d'anar massa bé, cosa que fins ara no havia volgut dir malgrat que tots ho vèiem. Finalment va acceptar que realment la situació financera de l'empresa era dolenta. Fins i tot va arribar a posar una data aproximada per la defunció de l'experiment. I ens va demanar a tots que sortíssim a vendre desesperadament tot el fum de colors que siguem capaços de fer. Els treballadors n'hem parlat i els ànims per reflotar una empresa que els dos socis solets s'han encarregat d'enfonsar són inexistents.

Aquest home, del qui em sembla que no us n'he parlat massa malgrat que té un perfil per escriure'n un llibre, és un venedor de fum. La nostra empresa ha estat venent estudis, consultoria i màrqueting a grans empreses. Jo no he vist gens clar el funcionament d'aquest "xiringuito" des de la marxa deu fer un any del tercer soci (el qui posava el seny i l'ordre) i no voldria per res del món dedicar-me a aquest sector on tot són mentides disfrassades i necessitats inexistents que es converteixen en indispensables.

En conclusió, quan això peti, que no trigarà massa, faré un gir a la meva vida. Tot i fer-me una mica de llàstima veure com acabarà la meva primera experiència laboral més o menys seriosa, tinc unes ganes immenses de trencar amb aquest sector fastigós, aquesta manera de funcionar poc professional i dedicar-me a fer el que m'agrada.

Això és notícia?

Notícia del Diari de Balears d'ahir 11 de gener:

Hospitalitzat un veí de Binissalem de 71 anys a causa d'una gran erecció

El jubilat duia hores amb el membre rígid i no podia suportar el mal

J.J. Palma.Una erecció prolongada, i gens agradable, va provocar ahir que un veí de la localitat de Binissalem fos hospitalitzat a Son Llàtzer. Segons va explicar ell mateix, portava diverses hores en aquella situació i ja estava desesperat pel mal que li provocava. A més, i per a a més inri, aquesta era la segona vegada que li succeïa una cosa semblant aquesta setmana.
Cap a les deu del matí d'ahir, l'afectat va demanar ajuda en un centre mèdic. Tenia els testicles inflamats i duia hores amb el penis erecte. Els facultatius el varen examinar i decidiren que atesa la seva edat -71 anys-, era convenient que fos atès sense demora en un hospital per evitar complicacions.El jubilat continuava amb enormes molèsties i quan una ambulància va arribar a la seva casa per recollir-lo ja no podia aguantar més. Un familiar va explicar que sofria d'«una cama» i al final el jubilat exasperat va acabar explicant el que realment el turmentava. Des de primera hora del matí suportava una tremenda erecció i no era la primera vegada que li ocorria.
De fet, fa uns dies l'home ja hagué de ser atès pels metges pel mateix problema. No podia caminar amb normalitat i el dolor era insuportable. Davant la situació, els facultatius del centre mèdic introduïren l'home de Binissalem dins una ambulància, i el traslladaren fins a l'hospital palmesà de Son Llàtzer, on va ser tractat per rebaixar l'erecció.
Així, fonts sanitàries consultades varen indicar que una rigidesa prolongada del membre pot portar conseqüències greus «sobretot en casos d'homes d'avançada edat». Així mateix, en el cas de l'ingrés a Son Llàtzer, del veí de Binissalem no n'ha transcendit l'origen de l'erecció, encara que segons les fonts consultades normalment es deu a la ingesta de pastilles del tipus Viagra o a problemes per una disfunció genital.

A part de descollonar-me de riure, hi ha notícies que un cop publicades només serveixen per fer perdre prestigi a un diari, no trobeu?

Matí.

Després del "hardbreak" d'ahir, tornada a la rutina estressant de la ciutat. Camí de la feina, una dona d'uns cinquanta anys arrossegant els peus. No sembla coixera, sinó esgotament. A la mà dreta no hi falta la cigarreta. Bona salut. Sense cigarreta potser aconseguiria desplaçar-se com un ésser humà, però no. Aquest és el patetisme dels humans. Em recorda la companya de feina que necessita fer una aturada per pujar 20 graons (en 2 minuts!!!). El 99% dels bars que em trobo tenen el cartell de "en aquest espai es permet fumar". "Gran" llei, la del Gobierno. Els no-fumadors que ens molesta el fum haurem de renunciar al 99% dels bars o quedar desprotegits davant dels fums dels tabacodependents. Fins ara, almenys, podíem demanar si, per favor podrien apagar la cigarreta... Que no són treballadors els cambrers? Que no tenen el dret a treballar en un espai sense fums com la resta de ciutadans?

Més endavant passa un taxi amb un individu estrany, molt estrany que treu les dues mans per la finestreta posterior del taxi i les mou amunt i avall. No sé si demana que el taxi corri més, si vol que li toqui l'aire, si demana a la resta de cotxes que s'apartin, si em saluda o bé si està tocat del bolet. Opto per la darrera opció. Darrera del taxi, un cotxe dels Mossos. Escorten el boig del taxi o pasturen (patrullen) la ciutat? Arriben a un semàfor i tots dos cotxes s'aturen. Se sent un crit. Fins que no es posa el semàfor en verd no arrenquen. No entenc el misteri. El quiosquer Martí segueix fent la crònica dels diaris per ràdio Flaixbac (via telèfon mòbil) com cada matí a les 9 tocades. És un crack. Avui fot canya al cap del CGPJ, que demostra que tenir estudis no exhimeix a ningú de ser imbècil. Somric. La vida continua.

Ahir.

Trucada intempestiva. Veu trencada. Mala notícia. El “pradrí” de sa Roqueta. Trobat mort. Incredulitat. Caigut a terra. Policia. Metge. Forense. Autòpsia. Edat avançada. Plors. Infart. Llàgrimes. Impotència. Serè i autosuficient fins el final. Records. Fotografies. Tristor. Trucades. Condol. Consol. Amor. Aeroport. Avió. Tanatori. Més plors. Llàgrimes de tristesa al cor. Cementiri. Darrer Adéu. La vida continua. Falta un bocí. Església. Missa. Família. Amics. Coneguts. Companys. Veïns. Anècdotes. Somriures tristos, però somriures. Gaudim la vida amb aquells qui estimem. No l’oblidarem. Descansi en pau.

Faula. Segona part (Com hem de negociar?)

Abans d’establir la negociació per canviar d’estatus cal que tinguem en compte una sèrie de factors molt importants.
En primer lloc, cal que una bona majoria de mi mateix estigui d’acord amb la proposta que faré als pares. Si jo no estic convençut del que vull, quan ho negociï amb els pares, em venceran fàcilment. Per exemple, si l’estómac no accepta que jo pugui saber quants diners guanyo al mes per després donar-ne una part als pares, quan la mare aparegui amb aquells macarrons tan saborosos començarà a rondinar i ells sabran que cediré en aquell punt, ja que el que vull és tenir la panxa plena.
En segon lloc, compto amb la promesa de la mare que em va dir, amb tota la família de testimoni que ella acceptaria la proposta de canvi d’estatus que li plantegés. Això ho va fer perquè estava convençuda que el punt de vista del meu estòmac, que és qui darrerament guia les meves decisions seria totalment assimilable per ella. És a dir, que seguiria vivint a casa, finançant la família i que no demanaria marxar de casa perquè ¿qui cuina millor que la mama?
En tercer lloc, ni la mare ni el pare poden acceptar sota cap concepte que m’emancipi totalment. Quan li ho plantejo a la mare, ella em somriu, em diu que puc tenir raó, però que la unitat familiar i l’economia familiar no ho soportarien, de manera que ella no ho podria acceptar. Ho diu amb un somriure a la boca, per por de que un dia em cansi dels pares, sobretot pel caràcter del pare (i d’alguns mals dies que té ella). Sovint, quan se’m dirigeix amb aquest somriure als llavis, crec que l’estimo de veritat, com aquell dia que va plantar cara al pare i el va obligar a deixar la màfia. Tot i això, estic convençut de que ella també trafica amb armes. I el pare?? Doncs si li plantejo al pare que em vull emancipar, m’amenaçarà en tancar-me a un reformatori, farà boicot als productes de la meva empresa i, si malgrat tot, segueixo amb la meva, diu que em matarà, que per això es va comprar un revòlver. El pare és perillós i no s’hi pot parlar, però ara és la mare qui té la paella pel mànec. Tan sols saber que la mare volia negociar una mica amb mi, li va fotre una bufetada i la va acusar de trencar la unitat familiar. Cal tenir en compte que la influència ppaternal és molt forta sobre la família, sobretot per la tradició franquista en què vivim.
Per això, caldrà que tot jo mantingui una postura unitària sobre la proposta i que recolzi la mare davant les amenaces i agressions del violent del pare. Ho aconseguiré?
(demà MÉS)

Faula (primera part: la decisió)

Els meus pares em controlen, em gestionen els diners, em fixen les normes i aprofiten que tinc 26 anys i sóc l'amo d'una empresa per, amb el que guanyo, pagar els deutes que tenen ells amb els bancs. Aquests deutes són en alguns casos per haver-me pagat els estudis, i en d'altres casos, per haver-se comprat un tercer cotxe que no utilitzen gairebé mai, una segona residència de la que no gaudeixo, articles de luxe i haver fet viatges de plaer a mig món.

Com que ja sóc una mica grandet, he decidit que vull tenir més autonomia (o menys dependència, com en vulgueu dir) i els he plantejat, després d'analitzar pros i contres de la situació, reformar l'estatus actual.

Una part de mi, el cor, el que vol és que me'n vagi a viure amb la nòvia i visitar els pares de tant en tant, per molt que no siguin els pares biològics, ja que sóc un fill adoptat per la força. És una decisió que la immensa majoria d'amics ja han pres i els va prou bé. I els que no ho han fet encara ho desitgen amb totes les forces.

El cap, sempre tan racional, reconeix els avantatges d'independitzar-me, però també em diu que viure sol serà un fort maldecap ja que m'hauré de fer totes les tasques domèstiques, arreglar tot els conflictes que em sorgeixin i, a sobre, aguantar les males cares dels pares per la decisió presa. Considera que vivint sol tindria un prestigi i creixeria com a persona, però té por de les aventures. Prefereix viure amb els pares, aprofitar-ne els avantatges i, al mateix temps, ser reconegut com un fill que qualsevol dia podrà fer el que vulgui, tenir autonomia financera i llibertat per dur els amics a casa o passar les nits de festa sempre que vulgui.

L'estómac, pel contrari, a casa dels pares hi viu de puta mare: menja bé i no s'ha de preocupar de res, ja que la mare li ho fa tot. Igual que el cul, que caga de gust i mai ha de netejar res, però darrerament, amb els dinars de la mare ho passa malament perquè vaig restret. Però l'opinió del cul és la darrera a tenir en compte, ja que no aporta gran cosa de valor al global de la meva persona.

Finalment, hi ha els peus, que són molt importants perquè em porten a tot arreu, però a l'hora de la veritat actuen pel que els manen les altres parts del cos, sobretot l'estómac, que és qui mana ara, ja que fa dies que no dino de gust.

Després de molt discutir entre les parts del cos, l'estómac ha acceptat tenir més autonomia financera a canvi de dinar i sopar sempre a casa. El cor ha decidit renunciar a tenir nòvia i a dormir a casa dels amics a canvi de tenir un racó de la casa familiar on poder fer més o menys el que vulgui. I el cap sembla que s'ha sortit amb la seva: demanaré més autonomia als pares, però sense demanar anar a viure amb la nòvia. I si me la deixen dur algun dia a casa doncs collonut. Els peus no diuen res, tan sols que volen ser feliços, a casa dels pares o a fora. I el cul, doncs què hem de dir del cul... ell només sap tirar-se pets i considera que com el vàter de cals pares no n'hi ha cap al món. Sort que el pes de la seva opinió és totalment secundari. (dilluns començarà la negociació)

Irracionalitats

Això de la festa dels Reis d'Orient és ideal per les famílies que tenen nens. Només veure l'alegria en les seves cares i la il·lusió en els seus ulls és motiu suficient per mantenir aquesta festa. Ara bé, per la resta de famílies sense infants és tan sols una despesa inútil i un conjunt de maldecaps. A tothom més o menys li agrada rebre o fer algun regal. El que fot bastant és haver-lo de fer per "obligació" el 6 de gener. I el que fot molt és acabar comprant una cosa inútil o que no sigui del gust del qui la rebrà. Per no parlar del fet de comprar coses que una setmana més tard poden sortir a meitat de preu... Per això, demano una treva d'una setmana als Reis.

SMS...

Per cap d'any és quan les companyies de telefonia mòbil fan l'agost. Tots, o gairebé tots truquem i enviem molts SMS desitjant amb més o menys inspiració un bon any 2006. Ara, hi ha missatges que deixen un mal rotllo difícil de superar. Us reprodueixo el primer missatge de felicitació per l'any 2006 que vaig rebre. Venia d'un dels meus "jefes"...

"Felis año nuevo, que tengais un 2006 lleno de bas y brosberidad!!.. (berdonar bero es que badesco de una severa alergia a la Z y a la P"

Aquest individu és tan gracioset com pepero i opusero, o sigui que no vaig riure massa...

Molts d'anys!

Després d'uns dies per Mallorqueta ja he tornat a la maleïda rutina de la feina a Barcelona. Cada dia ho duc pitjor, això d'habituar-me a la vida de la ciutat després de tastar el paradís en forma d'illa. Ni tan sols l'atac de felicitacions en forma de "molts d'anys" en boca dels mallorquins, reiterat fins a la sacietat no em fa cansar de la vida allí... Bé, en plena crisi post-Nadal, sembla que els reis d'Orient ja han passat per alguna illa. I sinó mireu el correu electrònic que he rebut avui de la veïna illa de Menorca:

"Moltes gràcies. El dic no es podrà fer.El Ministeri de Medi Ambient ha dictaminat en contra de la construcció del dic al port de Ciutadella. Volem donar les gràcies a les 12.839 persones que, com tu, han enviat un mail a la ministra Cristina Narbona demanant que no es concedís la cessió del domini públic per la construcció del dic. Una vegada més, es demostra que la suma constant de petites actuacions pot arribar a fer caure grans despropòsits. Menorca, illa declarada Reserva de la Biosfera, té de nou una oportunitat per demostrar que les coses es poden fer d'altres maneres. Tant de bo que notícies com la d'avui es reprodueixin a altres indrets del malmès litoral mediterrani. Rep una salutació cordial. GOB de Menorca"

Doncs això, gent, bon any nou i molts d'anys!