Rutes per la Catalunya Central (II)

El dissabte vam decidir tirar ben lluny de Manresa i vam visitar la Cerdanya. Per arribar a la muntanya pija de Catalunya des del sud tens tres opcions: o fer una volta immensa per la Seu d'Urgell, o passar pel Ripollès o bé pagar els 9 euros "i pico" del túnel del Cadí. Vam optar per pagar. Un cop arribats, ens adonàrem de que la Cerdanya està plena de pobles i municipis que tenen noms monosíl·labs: Alp, Urtx, Pi, Das, Ger, Lles, Bor, Nas, etc. De tots aquests tan sols vam visitar Urtx, que semblava Pedralbes amb cases de muntanya, i ni tan sols vam baixar del cotxe. Vam anar a fer una volta per Puigcerdà i ens vam acostar a Llívia, però el temps (pluja constant) ens va espatllar una mica el dia.

Tornant de Llívia vam passar per la Guingueta d'Ix, poble injustament anomenat Bourg Madame pels gavatxos i pels catalans que obliden la pròpia història. Una mica cansats de cotxe, vam acabar a Bellver de Cerdanya, més concretament a un dels poblets que integren el municipi: Pi. Resulta que el poble estava en plena festa major i potser hi havia 100 o 150 persones voltant pel poble, la majoria dins el casal, on els nens acordionistes de Bellver ens van fer una demostració de l'art de tocar aquest instrument. En realitat, desafinaven moltíssim i hi posaven (majoritàriament) ben poques ganes, però els seus pares i tota la parròquia allà reunida va disfrutar de valent.

En acabar els acordionistes havien d'actuar els pallassos i després repartir xocolata calenta amb melindros. Però ens van entrar ganes de fer un cafè, o un tè o un suc i vam decidir buscar un bar. Era missió impossible. Tan sols vam veure uns cartells cutres on posava "Teteria mongola - Nómadas del mundo" i unes fletxes. Vam anar seguint les indicacions i preguntant a la gent del poble per anar a la teteria aquesta. Un home ens va dir "ah! són aquells de les tendes a dalt de la muntanya". Una altra senyora ens va dir: "hi podeu anar, el camí està asfaltat...". Ens ho vam prendre com una aventura i vam anar tirant muntanya amunt fins a Cortariu. Allà dalt de tot, en un lloc molt tranquil hi havia una vintena de tendes mongoles montades en una esplanada que mirava sobre la vall. El lloc era al mateix temps idíl·lic i una mica fantasmagòric (hi havia boira).

En arribar a la primera tenda ens va venir a rebre una noia super feliç que ens va dir si volíem prendre un tè. Ja que hi érem... Dins la tenda (molt gran) van començar a entrar grups de gent que venia a fer el tè o estaven allotjats en les altres tendes. Vam preguntar què era allò i ens ho van explicar, però millor que ho llegiu aquí, perquè és una flipada impressionant. Ens van servir dos tès (res de l'altre món) i ens van oferir fumar lianes, cosa que no feia des dels 12 anys, quan era escolta. La noia, que se la veia hipermegaguais i superhipi, ens va dir que també oferien als allotjats fer activitats tan emocionants com: muntar les tendes, fer jocs mongols i anar a buscar llenya, i que això darrer agradava molt als clients que tenien, ja que sentien "ruiditos". Bé, és que hi ha gent per tot, a la Cerdanya...

Rutes per la Catalunya Central (I)

Aquest cap de setmana llarg l'hem aprofitat per voltar per Catalunya. Hem tingut la base central a Manresa, aprofitant el pis d'en Pere i l'Anna, abans no el deixin per marxar (tard o d'hora) cap a Mallorca. El divendres vam anar a visitar el Pedraforca, muntanya impressionant que algun dia pujaré (quan estigui en millor forma física). Des d'allà ens vam dirigir cap a Gósol, únic municipi del Berguedà que pertany a la província de Lleida. Es tracta d'un poblet bastant acollidor i molt "maco", segons la terminologia barcelonina. Està lluny de Berga, de Solsona i de la Seu d'Urgell, per tant hauria d'estar bastant aïllat. Però no és així. Gósol té un centre autèntic on hi viu la gent de tota la vida. I té tot d'adossats de nova construcció a les afores. Això segurament dóna ingressos al poble (on dedueixo que viuen de l'agricultura i del turisme rural), però trenca bastant la vida tranquil·la del poble. Només falta saber que Gósol té 200 habitants empadronats, dels quals uns 100 hi viuen tot l'any i a l'estiu són uns 1500 habitants!, per veure que s'està convertint en un nou centre d'estiueig.

Més enllà de Gósol, vam passar per Josa de Cadí, Tuixén i d'altres poblets petits on la construcció de cases seguia a bon ritme. El paisatge d'aquests poblets enfilats dalt d'un turó coronats pel campanar de l'església o d'una ermita del s. X, es veia modificat per un poblet enfilat dalt d'un turó, amb un campanar bonic i coronats per grues. El canvi és significatiu...

Vam començar a baixar fins a Sant Llorenç de Morunys, que exerceix com a centre comercial i de negocis de la zona. Em va sorprendre perquè semblava un poble més acollidor. Des d'aquí vam anar baixant cap a Berga fent l'aturada de rigor al Santuari de Queralt, des d'on les vistes no van ser molt espectaculars ja que Catalunya estava ennuvolada. I des de Berga fins a Manresa, no sense fer les cues de rigor per les obres de la nova megaautovia que aviat sembla que connectarà les dues ciutats.

Mobilització!

Des del primer dia que vaig entrar a viure al pis on estic, que un soroll repetitiu em molestava. Es tractava d'un soroll similar al que fa un alternador, o un aire condicionat espatllat, o potser un frigorífic gegant. És un soroll fort, de màquina que s'engega, fa soroll durant uns 40 segons i després s'atura amb un pffff..., com si es desinflés. Des del primer dia que aquest soroll es sentia potser un cop o dos al dia, o potser cada 4 o 5 hores. Tot i ser molest i haver-me despertat algun cop a la nit i tot, no m'havia queixat donant per segur que era un problema que "venia amb l'edifici, típic a Barcelona". Ara bé, aquest estiu, que fem vida amb les finestres obertes de bat a bat, el soroll aquest ha començat a ser més i més repetitiu, fins el punt que cada 15 minuts sonava durant uns 40 segons.

Fart de tot, fa 10 dies vaig trobar una veïna al supermercat i li vaig comentar si ella sentia aquest horrible turment. I em va dir que sí, que n'estava tipa i que hi hauríem de fer alguna cosa. Em va proposar anar a parlar amb el President de l'escala de veïns. Hi vam anar, li vam comentar el problema i, oh sorpresa! ell, que té el pis que dóna a l'altra banda va dir que no en tenia ni idea i que ningú se li havia queixat. Tot i això, va dir que miraria d'investigar per saber la procedència del soroll. En principi aquest soroll venia o bé de la botiga de pakis que tenim als baixos de l'edifici, o del parking de l'edifici del costat o d'una espècie de magatzem-botiga de màquines escurabutxaques de l'edifici veí.

Ahir a la tarda, en arribar, el soroll era gairebé un continu. Cada 5 minuts, el soroll s'activava durant 40 segons. Una tortura. Vaig tornar a cal President (que fot una pudor horrible), a la primera planta, i em va rebre la dona. Em va dir que havien anat a ca la veïna (una senyora de 90 i pico anys) i aquesta els havia dit que sí que sentia el soroll. Van estar esperant una hora i no van sentir res. Li vaig dir que hi anéssim tots dos perquè en menys de cinc minuts hi tornaria. Vam trucar, ens va obrir la senyora sudamericana que la cuida i la senyora ens esperava al menjador amb la tele amb el volum al màxim. Evidentment, va dir que aquella tarda no havia sentit res. Em va fer llàstima la pobra senyora, encara que se la veia molt eixerida. La peruana va apagar la tele i, al cap de mig minut el soroll horrible un altre cop. Des del primer se sentia molt més fort que des del tercer on visc. Vam treure el cap des del balcó i no vam poder veure d'on venia. La dona del presi, en una lleu mostra de xenofòbia va dir que segur que era de "los chicos estos de la tienda de abajo". A mi em va semblar que venia de l'altre edifici.

Llavors vam decidir anar a veure els pakis. Al sortir de l'edifici vam trobar el presi, que es va unir a la comitiva. Els pakis van dir que "no blamos castellano". Quina trola, perquè quan es volen fer entendre, bé que ho fan. Bé, la qüestió és que vaig posar en marxa el meu anglès i els vaig preguntar sobre el soroll. Van dir que també el sentien, que era molt molest i que creien que venia de cals veïns. Vam sortir de la botiga i, mentre discutíem què fer a l'entrada de l'edifici, van anar apareixent veïns que tornaven de la feina. Els vam preguntar pel soroll i, oh sorpresa! tots ells estaven indignats i farts del soroll. Uns deien que era cada 10 minuts, altres cada 20, uns deien que ja feia dos anys, etc. Ara bé, ningú havia mogut ni un dit per acabar amb ell. Vam tornar a entrar a la botiga dels pakis i vam anar fins a la rebotiga, on un em va dir que hi dormien de tant en tant. Estava bastant brut tot, però podria estar pitjor... Vam sentir el soroll i vam coincidir en que potser no venia tant del parking com de la botiga de màquines escurabutxaques. El presi em va dir que ja parlaria amb els veïns i vaig tornar cap al pis. En total havia estat fent gestions durant més de mitja hora i el soroll seguia saltant molt sovint.

La cosa hauria quedat així si no fos que passades les 11 de la nit una veïna va trucar el timbre i em va dir que això no podia seguir així i que si podia trucar a la Guàrdia Urbana. Li vaig dir que parlés amb el Presi, a veure què trobava. I no vaig entendre perquè m'ho venia a preguntar a mi... A no ser que em vegés com el nou líder veïnal... I ja em vaig imaginar que el següent pas seria queixar-se a l'Ajuntament, recollir signatures, amenaçar els amos de l'empresa, fer boicot a l'empresa d'escurabutxaques, fer un manifest, penjar pancartes als balcons, fer cassolades silencioses (ja les inventarem), tallar la circulació a Pi i Margall, cremar contenidors, tirar ous a en Clos i... buf!

Un paper taronja

Aquest matí, en el recorregut de casa a la feina que faig a peu, he vist centenars de papers de color taronja llampant de tamany de mig din-a4 amb el següent escrit: ¿QUIÉN ES XENIA? WHO THE FUCK IS? I tot el paper ple d'interrogants impresos. Eren papers col·locats en els cotxes, per terra... cridaven l'atenció, fins el punt que he vist un jove que amb una rialla als llavis els anava col·leccionant. Evidentment, he fet marrada i n'he arreplegat un. Hi havia el següent escrit, que no sé si és verdader o és una broma pesada a algú:

¡Qué passsa nennng! cómo mola Barcelona. Soy XENIA, sex-bomb XENIA. Tengo 26 años y mucha experiencia. Modelo yugoslava, cariñosa, elegante, juguetona y atrevida. Rubia, alta, piernas interminables, mirada penentrante (amb la n de més...). Os encantarán mis pechos, mi culito, mis preciosos pies y mi suave piel. Soy muy cachonda y viciosa. Realizo todos los servicios... todas tus fantasías. Te sorprenderás porque disfruto y lo vivo. Llámame NENG. Te lo mereces. Te recibo en mi apartamento de lujo. También visito, zona centro. Tel.:666-88-xx-xx.

-----------------------------------------------------------------------------------------------

The new girl has come... Hello fellows! I'm XENIA, a SexBomb. The only Serbian girl. Model. Tall, blond with a long and curly hair. Neverending legs, green eyes and... an intriguing ass and tits. Sweet, smotth (volia dir smooth?) skinned. All natural, all for you. I'm nice and I have a bubbly personality. I amb very playful, like a littel (little??) girl. Come to my place, it's comfortable and luxurious. Also escort service. I provide many services... I live life to the fullest. I'm 26 and experiencied because I enjoy it. I live it up. I won't be here forever! I'll be waiting for you. Tel. 666-88-xx-xx

Cal destacar que entre els dos escrits hi ha bastantes diferències: en anglès sabem que té els ulls verds i el cabell arrissat. En espanyol que té els peus preciosos. En anglès remarca que tot és natural, en espanyol això no importa, en canvi es diu que és elegant. Els pits i culet espanyols es converteixen en intrigants (o penetrants, segons el sentit) cul i pits en anglès, on es defineix com efervescent (bubbly), potser volia dir explosiva? Si hem de fer cas d'aquesta model sèrbia pels anglòfons i iugoslava pels hispanòfons que diu que té molta experiència en això perquè ho disfruta, segur que ha adaptat l'escrit als gustos dels espanyols i dels anglesos. Us imagineu que el català fos una llengua normal? A l'escrit hi hauria alguna cosa similar a la següent:

Ei tius! Sóc la XÈNIA, una bomba del sexe!! Tinc 26 anyets i molta experiència. Sóc una model de Sèrbia. Sóc alta com un Sant Pau i rossa com la Judit Mascó. Tinc unes cames llargues com un dia sense pa i una mirada com la de l'Àngels Barceló. Les meves mamelles i el meu cul són d'escàndol i totalment naturals. Tot per tu. Sóc dolça com la mel i amb la pell suau com la seda. Sóc molt juganera i m'agrada fer-ho tot perquè vaig més sortida que tu. Tu demana i jo compleixo, perquè t'ho mereixes, home! Truca'm i et rebré a la meva masia del plaer. També et puc visitar al teu niu. Tel. 666-88-xx-xx

Només falten 9 dies!!!!

Doncs el 29 de setembre, dia dels Sants Arcàngels Rafel, Gabriel i Miquel, torna el vici més absolut pels amants del bàsquet!!!!!!!!!!!! Prepareu-vos!

Escrit en calent...

Acabo de tenir una enganxada amb la "controller" de l'empresa. És una dona molt i molt peculiar. No calla ni sota l'aigua i mai accepta que tingui la culpa de res. És la dona perfecta. S'acosta als 45-50 anys, és soltera, té una doble vida i considera que l'Einstein no era un crack. Al mateix temps que treballa amb nosaltres està estudiant Física i Química i diu que aspira a guanyar el Premi Nobel. La primera cosa que fa en arribar a treballar és netejar amb un mocadoret la seva taula, l'ordinador i la cadira. Abans seia entre nosaltres, en una sala comuna on treballem 7 persones. Un exemple de la seva peculiaritat és que no acceptava que li llencessin brossa a la seva paperera, perquè era seva. Als clients els hi explicava totes les indiscrecions hagudes i per haver, algunes d'elles totalment confidencials. I si algú li demanava discreció es cabrejava. Al final, el Director General, en un gest celebrat per tothom, la va enviar a un despatx lluny de tots nosaltres. Tot i això, cada cinc minuts apareix per aquí a imprimir, a connectar-se a internet (diu que al seu despatx no arriba la connexió "wireless") o a estressar-nos. Tot i això, jo era dels pocs que no hi havia tingut cap enganxada, ja que la considero mig boja...

Ara ja us he posat en antecedents. Aquest matí he enviat unes taules a imprimir. En la cua d'impressió ocupava el segon lloc. Després he enviat unes enquestes (sisena posició). S'ha espatllat la impressora. M'he tirat deu minuts canviant el toner i intentant arreglar-la. Ha arribat ELLA i ha començat a remenar pel servidor. He mirat què feia i estava remenant l'administrador d'impressions. El seu enviament estava el darrer (setè). Entre els dos hem arreglat de nou l'aparell i, oh sorpresa, el primer que s'ha imprès han sigut els seus papers. Li he dit que trobava una manca de respecte colar-se així per davant de tothom (ja m'havia semblat que ho feia altres cops, però no ho podia dir perquè no n'estava segur). M'ha dit que ella no s'ha colat i que estava indignada i que de mi no s'esperava una insinuació així. En condicions normals hauria callat, però avui m'he aixecat amb mal peu i li he dit que no he insinuat res, sinó que l'he acusat directament. S'ha posat feta una moto. M'ha jurat que no s'ha colat i que d'altres cops nosaltres sí que ens havíem colat (jo no ho havia fet mai, ni tan sols sabia que es podia). Amb ironia li he dit que seria que el seu ordinador estava compinxat amb el servidor per passar a davant les seves impressions. M'ha tornat a jurar que ella no havia fet res. Jo estava convençut que mentia i així li he dit. S'ha indignat més i ha dit que tornava a enviar a imprimir un arxiu. L'ha enviat. S'ha posat el darrer a la cua, com és natural, i s'ha imprès el darrer. Aquesta dona no hi és tota. El que em "semipreocupa" és que té bona mà amb el "jefasso" (és la xivata oficial) i si fins ara jo li queia prou bé, igual ara comença a escalfar-li el cap contra mi...

Per què?

Per què les dones grans de Barcelona s'estimen tan poc la vida?

Darrerament, tinc l'ai al cor cada cop que veig una velleta atravessant un carrer de l'Eixample carregada amb un cistell, a pas de cargol, per un lloc prohibit, fent que els cotxes i les motos les esquivin o frenin. I encara es queden tan panxes, o fins i tot indignades amb el conductor que se les troba al mig del carrer i els toca el clàxon. M'hi he trobat molt sovint i generalment són dones de més de setanta anys. Per què ho fan? Són vídues i volen retrobar el marit? Han sigut així d'imprudents sempre? No ho entenc... Algú ho sap?

Homes i dones

Sempre he sentit a dir que darrere d'un gran home hi ha una gran dona. Segurament es podria dir que dins de darrere tot home imbècil amb poder hi ha una gran dona. O que tots els homes són estúpids i sense les dones no seríem res. O que un món sense dones no seria tan bonic. Bé, el que està clar, és que les dones també són responsables dels desastres que hi ha al món. Tant o més que els homes. I sinó, no es produirien fets com el de la foto: és en George Bush, durant la darrera Assemblea de les Nacions Unides, demanant permís a través d'una nota a la Condolezza Rice per anar a fer un riu. La foto és de Reuters i surt a la portada digital d'"El Mundo", i segurament farà parlar molt... Si li ha de consultar si pot anar a fer una pixadeta, creieu que ella no va tenir un paper imprescindible en la Guerra d'Iraq??? Si és que, en determinades coses, tots som iguals: homes, dones, travestis i micos.

Incoherències

Bé, tal com veieu, em passo pel forro tot el que vaig dir ahir i publico un nou escrit, pecant de tots els mals que deia que volia evitar…

Ara fa un parell de dies, l’Esperanza Aguirre va patir un suposat lapsus linguae i va dir:
“es una mala noticia para la Comunidad de Madrid que la sede de una empresa eléctrica que es multinacional y que es una de las grandes empresas españolas multinacionales se traslade fuera del territorio nacional”.

Més endavant, va rectificar i, en un comunicat, des del PP van dir que aquest darrer “nacional” s’havia de substituir per un “regional” i que tot havia sigut un "lapsus linguae”. No sé si creure-m’ho:

L’Esperanza Aguirre no és tan imbècil com per reconèixer que Barcelona no forma part del “territorio nacional” (quins temps passats us recorda aquesta terminologia???). Crec que té molta tírria a tot el que sigui català i als catalans ens veu com a diferents, sobretot des de la seva perspectiva imperialista uniformitzadora espanyolista. Per això, dir, encara que sigui per error, que Barcelona està fora d’aquest “territorio nacional” li ha d’haver sabut molt de greu. Legitimar a l’”enemic català” d’una forma tan poc subtil és un gran error, i per això des del seu partit es van apressar a rectificar (cosa que els peperos no fan massa sovint, per no dir gairebé mai). També hi ha l’opció de que tant l’Espe com l’Arias Cañete (també es va lluir amb les seves declaracions dient que preferia una “OPA” d’una empresa estrangera que d’una catalana) siguin independentistes catalans infiltrats dins el PP. O que el nivell intelectual dels càrrecs del PP sigui tan baix que facin declaracions d’aquest tipus contra els seus suposats ideals. O que prioritzin enfonsar el PSOE (criticant Catalunya, que és el principal suport d'aquest partit) a mantenir l’Estat més o menys unit…

No sé per quina de les opcions decantar-me, però he de reconèixer que no em va cabrejar gens ni mica que els del PP diguessin que Barcelona estava fora del “territorio nacional" (espanyol, se suposa). El que em va desagradar profundament de l’anècdota aquesta va ser la reacció d’autèntic hooligan del cada dia més impresentable José Zaragoza, secretari d’organització del PSC, que va dir: “les declaracions d´Esperanza Aguirre una vegada més són Kale Borroka madrilenya, perquè alimenten el separatisme i divideixen Espanya”. A veure si ens entenem, senyor Zaragoza, el seu partit no està recolzant una Proposta d’Estatut d’Autonomia que reconeixerà que Catalunya és una nació? Si Catalunya és una nació, el territori que abarcarà aquesta nació inclourà Madrid? És que per un cop que els del PP l’encerten, els del PSOE han de venir a tocar allò que no sona… A no ser que el senyor Zaragoza sigui imbècil i no sàpiga que el seu partit (i ell mateix) de forma oficial recolza que Catalunya és una nació. O que el senyor Zaragoza tingui una necessitat imperiosa de sortir als mitjans de comunicació exhibint el seu nivell intelectual. O que el senyor Zaragoza sigui més del PSOE que del PSC i ens estigui advertint (dissimuladament) que això de l’Estatut (i el seu primer article) no acabarà aprovant-se…

Facin apostes…

Som-hi!

En començar a escriure aquest blog, la meva intenció era desfogar la necessitat creixent que tenia d'escriure. Mig any més tard, aquesta necessitat s'ha convertit uns dies en un plaer (la majoria) i d'altres (molt pocs) en (gairebé) un suplici. Volia escriure relats breus, alguns inspirats en anècdotes personals i d'altres totalment ficticis. Amb el temps, però, sembla que la inspiració m'ha fallat una mica i he acabat fent de simple comentarista político-social. Com un simple columnista de diari que parla del que ha vist o ha sentit en els mitjans de comunicació. I, tot i que em resulta més senzill, no em sento gens satisfet amb aquest canvi en el blog. Una de les causes que pot haver influit en aquesta reorientació és que he començat a fer els primers esbossos d'una novel·la i se m'endú bastant de temps (i d'inspiració). També, des de la tornada de vacances, el ritme de treball aquí a l'empresa s'ha multiplicat per mil i no puc dedicar gaire temps a escriure. Per tant, us informo que a partir d'avui, podria ser que no publiqués escrits diàriament, sinó de forma més espaiada, en tot cas, segur que n'hi haurà més de dos setmanals.

Ets aquí? (crítica de l'obra)

Sol a casa. Bé, no està sol del tot. Viu amb un home invisible, en Martí, a qui només veu si fa convergir la mirada en el punt on se suposa que és. Evidentment, cal fer cares gracioses, seure al sofà en posició de defecar i fer riure el personal a base de fer el mico. Durant més de mitja hora, en Cesc recitarà un monòleg en forma de diàleg amb un fantasma, tot amanit d'unes converses per mòbil amb la seva dona, plenes d'humor fàcil, conyes una mica masclistes i massa exagerades. La cosa fa prou gràcia. Després arriba el torn de la seva dona, que comença amb un monòleg poc creïble per tràgic i per còmic. No sé si té un atac de rialles o si plora... Més endavant, mentre segueixen amb l'espectacle dalt de l'escenari, m'adono que tinc la ment en un altre lloc. La trama de l'obra m'ha fet pensar en altres temes transcendents i aquests ja concentren els meus pensaments principals. Tot i això, no deixo de mirar i seguir, des de l'objectivitat més absoluta, l'obra que transcorre davant els meus nassos. De tant en tant, els 20 euros de l'entrada em recorden que he de prestar més atenció. Em pregunto com amb una idea tan genial han fet un nyap tan gran... Un cop de cap. Un badall. I finalment, una pregunta que em fan: Ets aquí?

Doncs em sembla que no...

Mossos i mosses

Aquest matí a RAC1 han comentat que el diari "El País" ha publicat que l'alçada requerida a les dones que vulguin entrar als Mossos d'Esquadra es rebaixa del metre seixanta-cinc al metre seixanta, que és l'alçada mitjana de les dones (no sé si és la mitjana barcelonina, catalana, espanyola, europea o mundial, ni com han fet aquesta mitjna, però aquí queda). Mentrestant, la mitjana d'alçada dels homes que vulguin entrar al cos dels Mossos és de metre setanta (que no sé si és la mitjana o no).
I jo em pregunto i em responc, com si tingués doble personalitat:
1- Per què es demana una alçada mínima per entrar a la Policia de Catalunya?
2- Perquè per exercir de policia s'ha de tenir una mínima presència que imposi respecte als possibles delinqüents als que s'ha de detenir, al mateix temps que doni una bona imatge als ciutadans.
1- I l'alçada és decisiva a l'hora de satisfer aquestes necessitats? És a dir, un policia no pot medir un metre cinquanta cinc, estar fibradíssim i ser cinturó negre de karate?
2- Ens hem de basar en dades objectives, i l'alçada ho és. Després, als candidats que superen aquestes alçades se'ls fan proves per tal que demostrin les seves capacitats físiques.
1- Segueixo sense entendre llavors la limitació d'alçada, ja que a un "baixet" se l'està discriminant i no se li permet demostrar les seves capacitats.
2- T'ho torno a repetir. També és qüestió d'imatge i d'imposar respecte al delinqüent.
1- Llavors una dona que medeixi un metre seixanta sí que imposa al delinqüent i dóna imatge de seguretat i un home 9 centímetres més alt que ella no?

La veritat és que no ho entenc. Aquesta discriminació per raons d'alçada no l'entenc, però el fet que, a més hi hagi una doble escala segons si ets home o dona realment ja frega l'absurd. O no?

IB3

Diumenge vespre vaig veure la gala d'inauguració d'IB3, o millor dit, PP3, la televisió del PP de les Illes Balears. Sembla que la televisió serà molt i molt més pepera que no pas socialista és PSC3, perdó, TV3, i això que ja ho és molt...

Després de saber la purga que s'havia fet entre tots els candidats a treballar-hi (abans de començar a emetre es van carregar els familiars de militants de plataformes ecologistes, els sospitosos de catalanistes i els menys afins a la seva causa), ja m'imaginava que la cosa seria dura...

Fins avui no m'he decidit a escriure'n res ja que he estat totalment aclaparat pel que vaig veure. Hi havia dos presentadors i dues presentadores que anaven explicant la programació de la nova cadena. Un dels presentadors era en Fernando Schwartz, madrileny de naixement, de pensament i d'acció. Evidentment, el seu vincle amb les Illes és que hi té casa de vacances. Evidentment és molt proper al PP. Evidentment, de català no en sap ni un borrall.

L'altre presentador era l'Agustín el Casta. Aquest sí que és mallorquí, o almenys això diu. Serà l'humorista oficial d'IB3, el Buenafuente mallorquí, encara que el seu humor s'assembla més al del "neng" dels ous. Evidentment, s'expressa sempre en castellà excepte quan és per ridiculitzar algun mallorquí. Llavors parla el català menys estàndard que pot, ple de barbarismes.

Una presentadora va ser la Cati Solivelles, actriu que surt a Dinamita. Va intentar xerrar català salat durant tota la gala, encara que li va costar molt. En Schwartz deia una parida en castellà perfecte i ella havia de respondre en mallorquí. En més de dues ocasions va contestar-li en castellà.

L'altra presentadora era la Llum Barrera, actriu que apareix per "aquí no hay quien viva". Li va passar exactament el mateix que a l'anterior. Va acabar parlant mig en mallorquí mig en castellà.

En definitiva, va quedar clara l'aposta pel bilingüisme castellà predominant - mallorquí llengua de segona que predica el PP i que en pocs anys farà que a Mallorca el català reculi més del que les onades migratòries ja provoquen.

Pel que fa a la realització, es va encarregar de treure per pantalla a tota la cúpula pepera que hi havia al públic. Hi eren pràcticament tots, ben trajats, amb les camises blaves, les corbates impecables i repentinats i engominats fins el límit. L'oposició en bloc, (gràcies!) va decidir no anar-hi.

A nivell de la graella de programes, el "prime time" serà en un 70% de programes en castellà. El telenotícies es farà en català més o menys estàndard, però serà monotemàtic de que bons que són els peperos i que dolents la resta. Les pel·lícules i sèries americanes es passaran en la seva versió castellana, encara que hi hagi una versió catalana. Per exemple, ara als matins fan en Magnum en castellà. Flipant. Com a contrapartida, però, sembla que la programació infantil i el futbol serà en català (ara bé, el futbol només es podrà veure per IB3, o sigui que els qui s'havien acostumat a veure'l per TV3 s'hauran de fotre...)

Amb aquest escrit, el que vull dir és que, per molt que ells governin a les Illes, i potser fins i tot siguin majoritaris entre la població (en cap cas arriben al 50%), i que guanyin les eleccions, hi ha moltíssims mallorquins, menorquins, eivissencs i formenterencs que abominen de la majoria del que el PP pensa, diu i fa. I es mereixen tot el suport que des de la resta del país els poguem donar. I aquest suport no s'ha de donar des de la burla o la conya típica de que són governats pels peperos. Perquè, imagineu-vos com ens sentaria a molts catalans de Catalunya que ens governessin en Piqué, en Vidal-Quadras o l'Albertito Fernandez...

Ara que he acabat d'escriure això m'he trobat amb aquest article d'en Llorenç Capellà que toca, si fa no fa, el mateix.

100!

Els humans tenim tendència a fer celebracions per qualsevol cosa, algunes d'elles amb sentit i d'altres d'un pèl estúpides. La d'avui la incloc en el segon grup, ja que celebro que el blog compleix 100 posts. Donada l'excepcionalitat de la commemoració, aprofitaré per no escriure res més de profit que això. Ah! I us penjo un dibuix una mica sortit de to que he trobat per Internet, que espero que el gaudiu. Fins demà!

Fàstic de polítics

Segueixo observant l'hilarant circ que han organitzat els nostres polítics al voltant de l'Estatut. Cada dia que passa m'adono més de la incompetència de tots plegats. Bé, per desgràcia meva, sobretot dels que deien tenir una clau.

La darrera parida dels partits va ser nomenar un consell consultiu que havia de dir si els diferents articles de l'Estatut eren constitucionals o no. Sobre aquest fet m'han vingut al cap unes reflexions (poques, ja que el tema m'avorreix molt):

1- La primera demanda dels partits "nacionalistes catalans" de que s'havia de redactar un estatut sense pensar en si era o no constitucional, fa moooooooolt de temps que ha quedat oblidada. La reforma s'ha de fer dins la constitució espanyola. Punt i final. 0 a 1.

2- El principal problema (sic) de Catalunya és el finançament. La solució, diuen, és un concert econòmic com el del País Basc i Navarra. Ni parlar-ne, colla d'insolidaris. 0 a 2.

3 - Dret d'autodeterminació. Aquest era un gol que ja m'esperava. 0 a 3.

4- Com que la cosa pinta lletja, es decideix portar l'estatutet al Consell Consultiu, una pantomima on sembla que els suposats juristes "independents" voten en funció de qui els ha designat pel càrrec. Com que, malgrat tenir la majoria absoluta del Parlament, els "nacionalistes catalans" no tenen la majoria en el Consell Consultiu (mira que són "pardillos"...), la majoria d'articles d'avenç real són declarats inconstitucionals pels vots dels juristes "independents" nomenats pel PPSOE i IC. 0 a 4.

I el pitjor de tot és que el partit de tornada el juguem a fora... Encara ens hauria convingut quedar-nos amb l'estatutet que teníem i invertir les forces en complir la resta de punts del pacte del Tinell...

La tornada

Amb els ulls vidriosos i la mirada perduda,

avances per la jungla retrobada.

Gernacions d'individus solitaris i atrafegats

se t'apareixen de bell nou.

Esquives màquines endimoniades que,

a cada cantonada envaeixen el teu camí.

...

Una passa rera l'altra

t'acostes cap a la rutina diària

mentre t'allunyes de l'excepció del descans.

Enrera queden el sol, les platges desertes,

el descans, el relax, l'aire pur, la terra neta,

el paisatge sense destrossar.

En una sola paraula, la natura.

...

A cada nou pas tot aquest record s'esborra

com un estel fugaç en la teva memòria.

I la ment es comença a reomplir,

talment una gerra, de feina, brutor,

massificació, pol·lució, vertigen, estrés: la ciutat.

...

Fins quan aquest turment?

New Orleans -Malpensaments

Pobres americans... Ara que necessiten l'exèrcit al seu país per poder ajudar a les víctimes de les inundacions de New Orleans, resulta que el tenen a l'Irak. Quines coses... Els reis del món, els cracks de la logística, en definitiva, el país més poderós del món ara no pot fer front a una desgràcia. Pobrissons. Però, esclar, com que les víctimes són els pobres que no tenien mitjans per sortir de la ciutat, igual als qui manen els convé "eliminar-ne" uns quants al mateix temps que donar per perduda la ciutat i reconstruir-la de nou en un lloc més apropiat... Us imagineu els llocs de treball (i els $$$$, però això "no importa") que es podrien generar en construir una ciutat de bell nou??? En fi, pobres americans pobres...

(diuen que a l'Irak hi ha hagut una altra desgràcia amb uns 1000 morts... no deu ser gaire important, ja que ahir a TV3 va sortir al cap de 20 minuts de telenotícies... En fi, pobres iraquians, rics o pobres...)

La meva companya de feina em cau fatal

Ella, però, no ho sap, ja que (em sembla) dissimulo prou bé. En comptes de picar-nos, li faig una mica el buit. Bé, en realitat li faig “molt” el buit. És que realment, em sembla que no coincidim en res de res. Quan em pregunta alguna cosa de la feina, li responc amb celeritat, no fos cas que s’imaginés que passo d’ella. Ara bé, quan es posa a parlar de temes extralaborals procuro desconnectar, així aconsegueixo no entrar en una batalla dialèctica de final depriment (per a mi).
No acostumo a criticar la gent, i menys a les seves esquenes, però és que algun dia havia de fer l'excepció que confirmi la regla, no trobeu? I és que ella s'ho mereix. I tant que s'ho mereix!!!

Us la descriuré una mica, així entendreu la repulsa que li tinc. Ella mateixa es descriu com una noia “mú tirá p'alante”, així, en andalús, llengua amb la que s’expressa amb tot el món excepte amb mi quan té un bon dia. És filla i germana de guardia civil i policies nacionals, perquè us imagineu. A més, és una ultracatòlica de “boquilla” que no va a missa si no és a casaments, funerals o batejos, però s’indigna si se li parla de casar-se pel civil o no batejar els fills. A més, és racista fins al moll de l’os, bé, més en concret és una antimoros i antinegres. Els sudaques li fan més gràcia, per allò de que són de l’antic “imperio”. Amb tot això, ja no sé ni si fa falta dir que és una pepera antiesquerres i anticatalanista.
A part de tot, ella, que és molt alegre i simpàtica (en sèrio), cada dos per tres ens omple de petons. Que si avui tornem de vacances, que si avui fa anys no sé qui, que si avui estic contenta, que si avui… En fi, una mini-tortura en comparació amb el mega tour de fotos del seu fill amb què ens delecta cada dilluns. Perquè cada dilluns ens mostra les fotos que ha fet durant el cap de setmana al seu fotogènic fill… I no són poques…
A més de tot el que us he dit, ella té un sistema de vida tan “urbanita” que li fotria una hòstia. Ho dic molt seriosament. I és que s’ho mereix. El seu univers comença a la ciutat de Barcelona i acaba a Cerdanyola o Rubí o Sant Cugat o no sé quin cony de “poble” diu que viu. A no ser que es refereixi a “su pueblo”, que em sembla que cau per Jaén o Cádiz, on no crec que l’enyorin massa… A part d’això, Catalunya té tres llocs més dignes del seu interés: la Cerdanya “muy bonita la montaña, pero no huele bien (¿?)”, Port Aventura (sic) i, ja tremolo, la Costa Brava, on amb el seu marit i el nen van a relaxar-se…
Ara ve l’altra: del seu marit, que se li va declarar en una barca al Sena, en diu que “él no es muy guapo, que digamos, más bien del montón-montón, pero me quiere tanto…”. Quan, sense més ni més deixa anar això, poc el valora, em sembla… Ella, pel que sembla, no les té totes amb el marit i sovint li fot bronques per telèfon i després les comenta en públic ridiculitzant-lo. Es veu que s’hi va casar per despit amb un anterior xicot que havia tingut durant molts anys i que fins i tot la perseguia un cop ho havien deixat córrer. Ja veurem si m’entero d’algun detall més al respecte… Fins ara l’única cosa que sé és que de viatge de nuvis van anar als Estats Units, amb l’objectiu d’anar de compres per NY, LA, Las Vegas i visitar el Gran Canó de Colorado que, paraules textuals: “eran como unos agujeros en el suelo que, psé, sólo llegar ya deseaba volver para hacer las últimas compras en Los Ángeles”. Després d’això em va dir que vol fer unes vacances a qualsevol lloc del món, que no li importa el lloc, sinó que hi hagi un resort amb piscines, bars, botigues i restaurants de menjar occidental, que això és el que li agrada. Patètic.
Amb tot, ja em deixava un altre dels temes que ella considera estrella i dels pocs que domina amb certa soltura: l’Operación Triunfo. Que si els nominats, que si la fulana o la mengana o el preferit o no-sé-qui-cony ara té problemes amb la cançó X, que si aquests estan barallats… Bé, això, per mi, és una tortura, i només de sentir-la dir que enyora no poder veure el seu altre gran programa preferit (el Tomate) em posa histèric.
I perquè us explicava tot això? Bé, a part de per desfogar-me una mica, per justificar que no hagi vist “Mujeres Desesperadas” fins abans d’ahir, que feien el darrer capítol de la temporada i els dos primers pels despistats com jo. I em van agradar MOLT. Però ni se m’havia passat pel cap de mirar-la anteriorment perquè des d’abans de l’emissió del primer capítol que la “compi” em va dir que era una sèrie tan i tan bona i que no me l’havia de perdre…

Des de l'aire

Durant les vacances vaig tenir l’oportunitat de volar per sobre de Mallorca en una d’aquestes avionetes que sobten per la seva petitesa i la gran maniobrabilitat que tenen. Reconec que hi vaig pujar mig acollonit, però en vaig sortir al·lucinat. Em va encantar l’experiència. L’aparell era molt manejable. Que volíem veure de més aprop una mansió, doncs cap avall a mirar-la bé. Que hi havia una cala desconeguda i buida que feia ganes visitar, doncs cap allà per trobar el camí. En algun moment vaig pensar que era com conduir un cotxe a través de l’aire, sense senyals, sense pràcticament trànsit i observant tot el que tenia als peus. El paisatge em va entusiasmar. Tot i això, vaig entristir-me veient els afores de Palma plens d’urbanitzacions acabades i a mig construir. Gairebé vaig plorar amb la nova mega autovia que connectarà Inca amb Alcúdia i que vista des de l’aire fa més patent la immensa destrossa de territori que representa. Em va sobtar el paisatge del pla, tot ple de pobles desperdigats i rodejats de finques molt ben cuidades (en general) i amb la seva caseta de camp. Em va cridar l'atenció l'extensió de l'Albufera, reserva dels ocells que cada any peregrinen de banda a banda del Mediterrani. I em vaig entusiasmar amb la Serra, paisatge on espero que els especuladors immobiliaris no posin mai les urpes, ja que és el vertader reducte de la Mallorca salvatge. Però sóc molt pessimista en aquest sentit.

On vas? (reflexió íntima en segona persona)

Per saber on vas, primer cal definir qui ets.

La definició del teu jo ve donada per tot el que has fet (o no) i desitjat (o no) fins el moment.

Quan sàpigues qui ets, et podràs fer una idea bastant clara del que vols.

No és fàcil saber el que es vol.

Es pot voler una cosa a curt termini, una altra a mig termini i una a llarg termini.

I no tenen perquè ser coses similars.

És més, poden ser totalment incongruents o, fins i tot, incompatibles.

Llavors cal decidir què és el que realment es vol i lluitar per aconseguir-ho.

El que no es pot ser és un etern cagadubtes i anar pensant que qui dia passa, any empeny. Aquesta és la fòrmula per arribar a un punt de no-retorn on la frustració per no haver fet o sigut el que s'havia volgut envaeix tot el pensament i l'acció.

I aquí és on s'ha d'intentar no arribar.

I en algun punt d'aquest camí t'has de situar per saber tornar enrera i redreçar-lo.

Perquè tu ets jo?

Què és important?

He estat 18 dies pràcticament desconnectat del món, o almenys del món com el tenia concebut fins ara. He viscut envoltat de natura en forma de camps, animals i platges més o menys desertes. Això és el poc que queda de la Mallorca rural i verge. I ho he gaudit abans les autopistes del progrés no ho destrossin tot. A nivell informatiu, puc dir ben orgullós que no m’he enterat de res. Tan sols em van arribar veus esmorteïdes per la tranquil·litat de la vida que es duu al cor de Mallorca, que, un estiu més van caure tres avions seguits (tristament, cap novetat), que el concert d’U2 va ser espectacular (afortunadament, cap novetat), que l’Estatutet segueix pansint-se (irònicament, cap novetat) i que la Guardia Civil segueix matant gent (“quina novetat”). Sense tele, sense internet i pràcticament sense diaris. Jo, que fins fa poc necessitava estar informat de tot el que passa al món, engolia diaris, telenotícies i webs d’informació amb una avidesa sense límits, ara ho trobo tot molt relatiu. Massa. No arreglaré res per molt que intenti entendre el funcionament del món. Ni tan sols em veig capacitat per actuar contra els depredadors que actuen més a prop meu. Aquesta és la sensació que tinc avui.
M’he adaptat molt bé en la vida d’un poble que vol conservar les seves arrels. Que vol aturar el progrés destructor i mantenir les tradicions vives. O millor dit, compaginar els avenços amb la tradició. I que per això, crec que erròniament, vota majoritàriament conservador, que de conservador, al nivell que estem parlant, en té el que en Pedro J. té de mallorquí. I així deu anar el món...

Vacances!

Avui no és un gran dia. Avui és un divendres com qualsevol altre. M’he despertat com qualsevol altre divendres, esperaré que passin les 6 hores de feina el més ràpid possible i gaudiré de la tarda com qualsevol altre divendres (encara que hauré de preparar les maletes). Tot i això, una mica sí que em noto estrany. Tinc com una ànsia per tal que arribi demà…
Demà sí que serà un gran dia. Miraré endavant i tindré 3 setmanes seguides de vacances. Aprofitaré aquest cap de setmana per visitar Tolosa de Llenguadoc. No sé si val molt la pena, però després del desengany de no anar-hi a fer un Erasmus, crec que aquest viatge en ple agost a la capital cultural d’Occitània pot servir per redimir i allunyar fantasmes passats. O per apropar-me de nou a les ferides d’aquella injusta decisió d’una professora imbècil. Serà tan sols un cap de setmana. El temps just per veure monuments, algun museu i observar la vida nocturna de la ciutat (espero que a l’estiu els francesos s’animin a tancar els llocs més tard de les 22:00…)

El dilluns ja espero passar-lo a Blanes, amb la família, i aprofitaré per anar a la platja, descansar, pescar, gaudir dels dinars de l’àvia i fer gestions per bancs i caixes. El dimarts serà igual que el dilluns amb la diferència que al vespre aniré al port de Barcelona per pujar al vaixell que ens durà cap a Mallorca. I un cop allà, a gaudir del paradís que és Mancor de la Vall. Un poblet tranquil, una caseta envoltada d’oliveres, garrofers i ametllers, un silenci retrobat… També aprofitarem per voltar per la Mallorca autèntica: a les festes majors dels pobles del voltant, excursions per la Serra, cales on pocs turistes arriben, igual tornem a Cabrera, veure els amics mallorquins que ja fa temps que no veig… i durant les hores mortes que tingui, començaré la novel·la que tinc pensat escriure. Però ja veurem si aquestes vacances donaran per tant…

En tot cas, els desitjats viatges a Austràlia, Nova Zelanda, Canadà, Escandinàvia, Argentina, etc. hauran d’esperar, com a mínim un any més…

Mentrestant, i perquè no us avorriu aquests dies, us he afegit alguns nous enllaços a la dreta del blog. I us recomano “pasturar” per aquests mons de Déu que hi ha a la xarxa perquè tenen moltes perles ocultes.

Au, fins el 29 d’agost.

Una abraçada!

Dubtes

Avui és el penúltim dia amb la feina actual o tan sols és el penúltim dia abans de les merescudes vacances d’agost?

Aquesta és la pregunta que em faig. Quan dic penúltim dia, em refereixo a la intenció que tinc de buscar una nova feina (ja sabeu que tinc possibilitats en una) al setembre. És una opció que cada dia guanya més pes. Avui, fins i tot, tinc molt clar que a partir de demà desconnectaré de tot fins el 29 d'agost. Llavors tindré una reunió amb el "jefe" i decidiré interiorment que qualsevol canvi laboral serà benvingut. El dilema deixa d'existir.

Per tant, de dubtes, res de res.

Així sigui.

Una mica de premsa

Ho reconec. Sóc un massoquista. Quan anava a l'institut me n'anava a dormir escoltant la COPE. Per sort, sóc dels que al cap de dos minuts de jeure ja tanca els ulls i entra en el món dels somnis. Amb el temps, els meus gustos han anat evolucionant. Ara bé, sempre en contacte amb les opinions de l'"enemic", que sovint absorbeixo, abans i tot de les opinions "properes", que bàsicament puc trobar en diaris com el Punt, el Diari de Girona, el Diari de Balears, l'Avui, Vilaweb, però en cap d'ells m'hi sento al 100% identificat (bé, el que més s'hi acosta és en Partal amb els seus articles).

En tot cas, cap dels mitjans citats reflecteix en la totalitat el que penso. La Vanguardia sempre llepa el cul a qui mana, sigui qui sigui i això ha provocat que em refïi només de les opinions que té en l'apartat d'internacional. Bé, i també en col·laboradors més o menys assidus que, malgrat el seu partidisme, considero interessants de llegir, com en Barbeta o en Porcel, entre d'altres. El Periódico, diari que més entrava a casa dels pares juntament amb el Punt, fa anys que no el compro i només el visito a internet quan ha publicat alguna enquesta. És un diari tant i tant prosocialista, però tant, i a més, amb un sensacionalisme barater, que no el suporto. Per mi és dels pitjors diaris de l'Estat. Amb el "El País", tampoc m'hi sento gens còmode. Descaradament prosocialista (excepte quan hi ha algun altre interés ocult), pijoprogre i profundament espanyolista. I el que em fot ràbia és que es fa dir "independent". Ejem... Ara entrem en el grup de diaris d'ideologia més contrària a la meva. Per començar, l'ABC el llegia (poc) per descollonar-me (de veritat) amb en Campmany, però des de que ja no hi és, ja ni me'l miro. L'altre bastió de l'ABC era l'Anson, que ja fa temps es va passar a "la Razón", on algun cop li he llegit els editorials. La veritat és que llegir la premsa madrilenya (tota) és un dels fets que em fa reafirmar que vivim en un país diferent. Que són diferents que jo. O que jo sóc diferent que ells.

Bé, anant al que volia explicar abans d'embolicar-me en disquisicions bastant inútils sobre diaris. Hi ha un diari per sobre de tots els que he comentat que s'està convertint en un punt de referència informativa per mi. Ho dic seriosament. És el diari més manipulador i amb més anticatalanisme que ningú pot haver somniat (bé, està igualat amb la famosa "libertad digital d'en federico jimenez losantos"). Parlo del diari "El Mundo-El día", que és la versió del diari d'en Pedro J. Ramírez a les Illes Balears. No es limiten a fer articles d'opinió contra tot el que sigui normalització lingüística o avenç autonòmic de les Illes Balears i a favor del PP més retrògrad, sinó que es dediquen a perseguir els polítics d'esquerres i nacionalistes mallorquins o catalans en les notícies quotidianes. Ignoren les notícies relacionades amb l'ecologisme, la defensa del territori o la llengua, a no ser que hi hagi hagut algun incident que permeti intentar deslegitimar tot aquest moviment. Sempre critiquen tot el que sigui massa català o massa mallorquí. En definitiva, que de tan anticatalanistes i antimallorquinistes (bé, ells es consideren mallorquinistes si entenem Mallorca com el port de mar de la Jet Set madrilenya) que són, a vegades se'ls escapen perles com aquesta. No ho heu de veure com un titular innocent, sinó com una mostra de l'odi que duen a dins...

Saber, voler, poder

Saps el que vols
Hi penses a totes hores,
És una obsessió impossible
Que dóna sentit a tot.

Però malgrat voler,
Alguna cosa et frena
a l’hora de lluitar-ho:

La por de sempre
que apareix a escena.

Esperes un cop de sort,
Una ajuda del destí
Però en el fons saps que quan ho tinguis…

Dubtaràs i et demanaràs si
Realment, sabies el que volies

O tan sols és l'excusa desitjada

per no emprendre un nou camí?


Tatxenko, cripticopoètic.

De bòrns(1) i grumers (o meduses)

El dissabte no va fer el sol matador que ens té acostumats i vam aprofitar per llogar unes piragües i anar a remar per la costa de Blanes. Un cel mig ennuvolat, un mar tranquil i un dia sense vent feien preveure un gran dia de diversió. Ara bé, no comptàvem amb la presència extraordinària d'aquests animals marins de tacte gelatinós i aspecte fantasmagòric que flotaven a pocs centímetres de les nostres embarcacions. Era increïble, n'hi havia a milers, de grans, de petits i d'immensos, d'un tamany superior al d'un cap humà. N'hi havia tants que era impossible fer un bany sense sentir aprop l'amenaça d'una picada. Quan érem mar endins va començar a ploure, o sigui, que les poques ganes que teníem de fer un banyet a alta mar ens les vam haver d'empassar, però almenys no vam passar calor...

Vam decidir anar cap a la zona de roques que hi ha darrere el port per veure si la presència de bòrns allà era menor. Quan vam passar per darrera l'espigó del port, amb andanes (busqueu al dcvb.iecat.net, accepció III) provocades pels creuers i les barques d'esbarjo i els bòrns amenaçant des de sota les piragües, un dels amics (en peres, ui, sóc un "xivato") va tenir un atac de pànic i va dir que se'n tornava cap a la costa. El tema acollonia bastant, ja que una caiguda i la picada seria segura. Al final, però vam arribar a la punta de Santa Anna, vam desembarcar després de veure que la invasió era total, ens vam estirar a la platja durant 10 minuts i vam tornar cap a la costa a tornar les piragües, tot preguntant-nos el perquè d'aquesta invasió de bòrns (2).

nota al peu 1: en arribar a casa, vaig maleir les meduses i la meva àvia em va dir que no entenia com era que donava aquest nom castellà als bòrns, paraula que sempre s'havia dit a Blanes abans de la invasió uniformitzadora del català xava i del castellà. Doncs això, a partir d'ara, en diré "bòrns" quan sigui a Blanes i "grumers" quan sigui per Mallorca.

nota al peu 2: aquest mes la revista NAT (hi estic subscrit) he vist que intenta respondre aquesta pregunta. Però encara no me l'han enviat...

Aventures per BCN i Madrid amb l’ocellet a l’aire…

Un dimarts del mes de febrer passat havia d’anar a Madrid a assistir a la presentació que el meu jefe feia d’un estudi que m’havia currat jo de dalt a baix. La sala estaria plena de gom a gom amb 60 o 70 directors de marketing, directors generals i altres directius de les empreses més importants de noves tecnologies de l’Estat. Em vaig aixecar a les 4:30, em vaig dutxar, vaig esmorzar una mica, em vaig vestir amb el meu trajo, camisa i corbata i a les 5 del matí el taxi m’esperava a la porta de casa per dur-me a l’aeroport després de recollir a l’altra companya de feina que vindria amb mi, la S. Vam arribar a l’aeroport, vam facturar la maleta on dúiem tots els dossiers que repartiríem als assistents (pesava uns 50 o 60 quilos!) i vam pujar a l’avió. Quan ja sobrevolàvem les planúries castellanes, vaig cansar-me de la postura que tenia, amb l’americana plegada sobre els pantalons. Em vaig començar a moure perquè les cames no em cabien en l’espai entre seients. En ple moviment d’estiraments, mentre la S. s’havia clapat a la meva esquerra vaig veure que duia la bragueta baixada i se’m veia un tros de camisa pel forat. No em vaig sorprendre perquè no seria el primer cop que surto de casa en aquestes condicions, sobretot al matí. Tot dissimulant vaig fer l’intent de pujar-me-la, però no estava baixada, semblava trencada. Vaig començar a investigar passant-me els dits per sota l’americana que jeia sobre les cuixes. Després de remenar durant cinc minuts, vaig arribar a la conclusió de que la bragueta estava trencada, just al mateix temps que l’avió feia l’aterratge i la S. es despertava i em mirava amb cara de sorpresa. “d’això…, que em sembla que se m’ha trencat la cremallera dels pantalons”. Em va dir que no patís perquè a la recepció de l’hotel tindrien fil i agulles de cosir o agulles imperdibles. La qüestió és que em vaig posar l’americana, me la vaig cordar i vaig baixar de l’avió. Tan bon punt vaig trepitjar l’aeroport vaig anar al lavabo a veure si es veia molt la "destrossa". Vaig fer uns quants passos davant el mirall i, la veritat, es veia que alguna cosa estranya tenia a la bragueta. Tampoc es veia molt, però no era qüestió d’anar tan “ventilat”. Vaig intentar arreglar-ho de totes les maneres, però com més remenava, pitjor quedava la cremallera. Llavors vaig provar amb l’americana posada. Afortunadament, l’americana arribava justet-justet a gairebé tapar el tema. Però no era qüestió d’anar amb l’americana embotonada… Al final vaig optar per estirar la camisa al màxim per dins del pantaló, que si es veia alguna cosa fos la camisa i no els meus calçotets “granates”. Em vaig posar l’americana i vaig sortir, no sense abans tornar la mirada curiosa a un paio que hi havia pixant allà al costat.

En sortir del lavabo m’esperava la tasca més dura: arrossegar el maletot de 60 quilos des de la cinta d’equipatges al taxi de l’entrada. I estàvem bastant lluny. La S. deia que no podia amb la maleta (és veritat) i jo l’arrossegava com podia tot fent equilibris. Quan vam entrar al taxi se’m va ocórrer que no anàvem a cap hotel (lloc on normalment es celebren aquests actes), sinó a IFEMA, la Fira de Madrid, on, evidentment, no vaig poder trobar cap kit per emergències com aquesta. Malgrat tot, com que érem a l’hivern, jo confiava que la sala no fos molt calorosa i m’hi pogués estar amb l’americana posada, ja que assegut sense americana es feia complicat ocultar el tema. Amb les presses per preparar la sala, vaig posar-me a desembolicar la maleta (l’havíem protegit amb aquells plàstics d’embolicar que hi ha a l’aeroport) amb tanta mala fortuna que em vaig tallar a la mà. No era un tall profund, però no parava de rajar sang. Vaig anar al lavabo un parell de cops a rentar-me, mentre amb el mocador aturava l’hemorràgia. Quan el tema va estar estabilitzat vaig adonar-me que estava suant i que la calefacció de la sala estava a tot drap. Vaig enganxar un dels de servei que hi havia per allà i li vaig dir que la baixés. No sé si em va fer cas perquè, amb l’arribada de la multitud d’executius (i executives) la temperatura de la sala va pujar dos o tres graus més. Vaig anar a asseure’m cap al fons de la sala un cop vam haver fet el “check-in”, però el jefe em va dir que em posés a primera fila per si havia d’intervenir. Bufff… El 80% dels homes havien penjat les americanes en uns magnífics penjadors que hi havia als laterals de la sala. Almenys no era l’únic que la duia posada… Just abans de començar l’acte vaig decidir treure-me-la i plegar-la a sobre els pantalons, com a l’avió. Malgrat tot, la calor era insuportable i a l’intermedi vaig poder sortir a fora a respirar aire fresc i beure suc de taronja fresquet. Després de l’acte, vaig demanar un taxi, vaig tornar a l’aeroport, vaig dinar, vaig agafar un altre avió i cap a BCN, on vaig agafar un altre taxi que em va dur directe a casa, on, per fi, em vaig poder treure els maleïts pantalons i posar-me a reflexionar sobre perquè sempre em passen a mi coses d’aquestes? O realment també li passen a la resta de la gent però no ho expliquen?

Historieta sense títol conegut

Quan vaig sortir de la discoteca vaig ser a temps de veure com el Mercedes CLK descapotable arrencava tot fent xericar les rodes. En passar per davant de la porta de sortida, vaig distingir-la amb facilitat ocupant el seient de copilot: el seu perfil de deessa, el coll llarg, la cara fina i els cabells rossos recollits en un monyo modern. No va mirar enrera, ni tan sols va fer cap gest que denotés el desig de girar el cap i buscar-me amb la mirada. En arribar al cap de cantó, el cotxe va derrapar i va enfilar carrer enllà. Vaig memoritzar la matrícula amb la intenció d’investigar qui era l’amo del cotxe en arribar a la comissaria on treballo. Llavors vaig tornar a entrar al temple de la diversió. Només veure’m, la Laia va abraçar-me, en un principi vaig correspondre l’abraçada, ja que em va semblar afectuosa, sense altres intencions. Llavors, en notar com les seves mans començaven a baixar per l’esquena fins a grapejar-me el cul vaig treure-me-la de sobre de males maneres. Em vaig quedar a un pam d’ella i li vaig preguntar si mai havia estat enamorada. Si creia que boixar amb ella em faria oblidar els meus problemes amorosos. Em va contestar que sí que s’havia enamorat, però havia descobert que l’amor era una fal·làcia i que en aquest món el que importava era divertir-se i el sexe era una de les millors maneres de fer-ho. Llavors vaig perdre el cap. Duia el revòlver de servei dins la butxaca interior de l’americana. El vaig treure i la vaig apuntar. Tan sols recordo que em va xulejar, em va provocar dient-me que no tenia collons, que ni tan sols havia sigut capaç de fotre una hòstia al xuloputes del CLK que s’havia lligat a la meva nòvia. Llavors va riure, emetent aquells sons tan estridents que feien que mai m’hagués fixat en ella tot i la seva bellesa incontestable. Em vaig tornar boig i vaig disparar. La bala li va fer un forat entre els dos ulls, que es van tornar blancs al temps que va caure com un plom a terra. La sang em va esquitxar. Vaig passar gust, ho reconec. Llavors em vaig girar i vaig veure que hi havia tres o quatre paios a uns metres de mi mirant-me amb la boca oberta. Els vaig increpar i, sense donar-los temps a córrer, els vaig abatre com a conills. Em vaig dirigir a la porta de sortida. Dos goriles amb auriculars van venir a tallar-me el pas, però en veure la pistola van recular com dues gallines. Em sentia satisfet, ple, extasiat. Vaig anar a comissaria on vaig entregar-me fent veure que estava alterat. De camí havia esnifat un parell de ratlles de coca i m’havia empassat mitja ampolla de Jack Daniels. Gràcies al fet d’al·legar alienació mental transitòria pel consum d’alcohol i drogues, el jutge em va imposar una pena de tan sols 18 anys de presó, per l’homicidi de tres persones i l’intent d’homicidi de dues més. He dit “tan sols” perquè aquest va ser l’acte que va donar sentit a la meva vida. Des dels 15 anys que volia matar gent. Sempre havia volgut saber quina era la sensació que es té en prendre la vida a algú. Aquesta va ser la raó que em va dur a entrar al cos.
Ara duc 5 anys a la presó. M’he guanyat el respecte dels companys, que al principi em van intentar agredir pel fet de ser un poli. Ara hi estic molt bé. Ens fem companyia els uns als altres, mirem la tele, fem esport al pati, dinem calent cada dia (això he après a valorar-ho després d’escoltar les històries d’alguns companys que fora de la presó no menjaven sempre que volien). I el més important: m’han retallat la pena per bona conducta. Hi ha influït el fet de treballar al taller de roba, repartir llibres entre els companys i no delatar els funcionaris que entren droga. La setmana que ve tindré el meu primer permís, que aprofitaré, no ho digueu a ningú, per començar a investigar de qui cony és el CLK…

Moments inconnexes

Ens situem a divendres a la nit a barraques. Feia molta calor i havia begut bastant per contrarrestar-la (tampoc en excés…). Recordo una conversa amb un mitjamerda. Sé els motius de la xerrada, però per ara me’ls guardo. El flipat es posa xulo. Li dic que no emprenyi més. Arriba un amic seu. Li dic que tota la xusma de Malgrat que es quedi al seu poble i no torni a fotre els peus a Blanes només per provocar. Es rebota i diu que ell és de Blanes. Que és la seva xicota, la de Malgrat. Recordo que parlava un castellà molt fluïd abans de dedicar-se a destrossar el Pompeu Fabra. Tot i així, li ho vaig agrair internament. Amb l’arribada de l’amic (més quillo que l’altre) els hi dic que ells no emprenyin i que jo no emprenyaré. La sensació que tinc és d’una conversa divertida, més aviat un desfogament verbal amb tints de pixera sobre els seus caps. També recordo que faig un cop d’ull al voltant i veig que el causant “no sé fins a quin punt involuntari” de tot el merder és a prop, controlant que la cosa no vagi a més (o potser desitjant que comenci el ball de bastons), ben acompanyat de blanencs amb ganes de gresca de la bona. Puc estar tranquil perquè si la cosa passa a les mans la superioritat del meu bàndol és absoluta. El quillo (duia pulseres taronges?) intenta justificar la seva actitud. Li dic que no té raó. I aquí ve el moment mític: li marco amb el peu dret una ratlla a terra que ens separa als dos i li dic alguna cosa així com “aquí hi ha una ratlla, si no la traspasses no hi ha cap problema, però si la passes l’has cagat, tu i els teus amics. I ja li pots dir al de groc”. Aquí he de fer un incís, perquè sinó no entendreu res de res. “El de groc” és el quillo suprem, el que ara està sortint amb la ex (afortunadament) del meu germà i que l’ha provocat un parell de cops amb més o menys èxit. En Tatxenko petit, com haureu deduït és el causant de la situació surrealista que us estic descrivint. Dic surrealista, perquè jo sóc molt pacífic (suposo que ho podeu corroborar) i perquè vaig aconseguir tenir dos quillos durant unes 2 hores a dos pams de mi escoltant un discurs monotemàtic sobre la ratlla del terra (la vaig redibuixar uns 15 cops) i sobre on acaba la llibertat d’un i comença la provocació a l’altre. Res, que semblava un discurs d’en Fidel Castro, fins i tot, després em van dir que els hi vaig parlar de política. I els dos imbècils sense piular, no sé si per falta de ganes o per vehemència meva. Quan els vaig deixar “escapar”, recordo que els hi vaig dir alguna cosa així com: “espero que us hagi quedat clar, perquè si us torno a veure i hi ha algun problema, us ho tornaré a explicar de dalt a baix”. Després de dues hores de rellotge (sense exagerar) amargats escoltant-me, la cara d’acollonits que van fer va ser boníssima. I és que la violència no és necessària. Amb una bona retòrica es pot aconseguir el que es vulgui. I si els lectors del blog que llegiu això voleu aportar alguna cosa rellevant, no dubteu a fer-ho. Avui toca riure a costa meva, però tranquils, no tornarà a passar…

Cap de setmana

Avui és Santa Anna, patrona de Blanes (felicitats, Annes). I el cap de setmana passat hi va haver el gruix d'actes de Festa Major. Bé, la veritat és que la Festa Major de Blanes no és res de l'altre món. Es resumeix en 7 nits seguides de focs artificials, dels quals la majoria de blanencs ja n'estem ben farts..., unes barraques on hi toquen grups de música desconeguts i horribles que a les 3 de la matinada ja han acabat de destrossar-nos els timpans..., i una fira amb moltes atraccions, de les quals tan sols sóc usuari de la granota i dels camells. (I no, no és que sigui per zoofília ni res semblant!!!) A part d'això, es fa un correfoc, un correaigua (suspès per la sequera) i concerts per la gent més madureta amb grups com Los Manolos.

I tot això amanit amb una gentada increïble. Aquest cap de setmana deien que havia passat per Blanes un milió de persones. I jo m'ho crec (de veritat). Estic segur que hi havia cinc o sis cops més gent que al passeig de Gràcia en la manifestació contra la Guerra d'Iraq... I el dia de la manifestació aquesta van dir que érem un milió. Quina gran mentida. Un milió de persones entre la Diagonal i la Plaça Catalunya (fins i tot comptant que els carrers del voltant anessin plens) no hi caben si no estan una sobre l'altra.

En conclusió, marxo de Barcelona perquè estic fart de la gernació de barcelonins i resulta que el meu poble està molt pitjor. Hauré d'emigrar...

Lloret

La consellera d’interior considera que s’ha de frenar el turisme de borratxera, en especial a determinats llocs com Lloret de Mar. Però el lobby dels hotelers ha contraatacat i ha aconseguit que TV3 emeti, en plena temporada turística, un programa de desgreuge amb els empresaris turístics. El missatge de fons del programa d’ahir era: “els borratxos són els que vénen. Nosaltres creem riquesa i llocs de treball al país, per tant, el problema no va amb nosaltres.” Com si no fossin ells els que ofereixen 10 dies en un hotel per 180 euros amb tot inclòs (suposo que els condons no entren, que sinó ja seria la rehòstia…). I tampoc són ells els qui disposen un bar cada dos metres…

No sé si heu estat mai a Lloret. Bé, és la merda més gran de Catalunya. Un poble desnaturalitzat, ple d’hotels, pubs, bars, discoteques i, la darrera moda, apartaments. Tot són apartaments per barcelonins que volen una segona casa a la costa. Tant se val si no queda un pam de costa verge o un metre de bosc. Tot val en nom del progrés. S’ha de crear riquesa. Riquesa per uns pocs i llocs de treball pels altres, perquè no es rebotin. Abans treballant en el turisme i ara en el turisme i la construcció. I si hi ha baralles al carrer no passa res. I si la droga corre més que per la Mina, tampoc. És el nostre Bronx, amb tocs de Sodoma i Gomorra. El lloc ideal per passar una nit de desfasse total.

Evidentment, jo he tingut una edat i he sortit per Lloret. I m’havia agradat fer 6 quilòmetres des de casa i sentir-me en un barri anglès, alemany, francès o holandès en funció del carrer que trepitjava. Bevent com el que més i passant-m’ho de puta mare. Però això no és sostenible. A no ser que es declari Lloret com a ciutat sense llei, com l’excepció on sí que es poden trencar les normes, com el lloc del carnaval etern.

Ara diuen que volen canviar aquest turisme per un de més cívic. I per això han donat feina als 4 “listillos” que saben anglès dels instituts per tal que pasturin pel mig de la fauna europea recomanant-los que no beguin i que s’ho passin de puta mare sense alcohol. Què han de fer? Anar directes a drogues més dures? Jugar al parxís? follar com animals? (ai no, que els aspersors de la platja estan en marxa perquè no cardin a la sorra) Un trivial? A veure, si jo foto 1000 quilòmetres des de casa per desfassar-me a la nit de Lloret, coneguda a tota Europa i em recomanen que no begui i no em donen una alternativa raonable, quina és la probabilitat de que els faci cas?

Només heu de passar una nit per allà i veureu l’èxit de la campanya de rentat d’imatge… Amb sort no us passa res… I mentrestant els hotelers segueixen baixant els preus i anunciant Lloret com el paradís de la festa… Però ells no tenen la culpa de res. O és que en el fons no hi ha cap problema i tot és una paranoia de la moralista Tura?

Hipòcrites.

Tercer sopar monotemàtic.

Ahir sabia on m’estava fotent i sabia el que passaria, però no va ser un “dejà vu”, perquè no vaig tenir la sensació d’estar revivint en el present un fet que ja hagués tingut la sensació d’haver viscut en algun altre moment. El que em va passar va ser que, des de que es va convocar el sopar amb les 3 casades de CT (3cCT), que ja tenia una intuïció bastant clara del que passaria. Doncs sí, els homes tenim intuïció, diguem-ne “masculina”. Us intentaré explicar aquest cas concret perquè us feu una idea de en què consisteix la “intuició masculina”:

Anem uns 3 mesos enrera: "Quedem 4 excompanys de classe per anar a sopar. 3 noies i jo. Una d’elles està casada i les altres es casaran en uns mesos. El tema de la conversa gira al voltant dels casaments i dels vestits de núvia i tota la pesca. Un pal suprem." En aquest post ja ho explicava.
Avancem 2 mesos més: La casada segueix (si ho llegeixes deixa algun missatget, no?) i les altres dues estan “a punt a punt” (també podeu saludar)… Ja pràcticament ho tenen tot preparat (o no). Tema de la conversa: els nervis de la organització del gran dia, els darrers retocs, un altre cop els vestits i, per variar una mica, parlen de ¿nens?. Jo segueixo prenent apunts.

Ara tornem al present, o millor dit, a ahir al vespre. Aquí és on la ja comentada intuïció masculina entra en acció. En rebre els mails convocant-me a sopar ja es deia que s’havia de parlar de “com havia anat tot”. Com que jo tinc intuïció, vaig pensar, això és que explicaran tots els detalls i anècdotes del casament i del viatge posterior. I jo, com a bon massoquista, què vaig fer?

Doncs com un campió em vaig empassar les dues hores llargues de “marujeo” pur i dur sobre el tema. Digueu-me inconscient, penjat, perdut, animal, el que vulgueu, però en el fons (no molt en el fons) em vaig divertir i tot. I és que és aquí on vaig trencar el segon gran mite sobre els homes en general. A part d’intuïció, també som uns xafarders. S’ha de reconèixer. No mirem “salses de tomàquet ni de roses” per la tele, ni llegim “lectures o holes en 10 minuts”, però en el fons (bastant al fons) ens agrada saber xafarderies.

I ara anant al tema del sopar d’ahir, la novetat va ser que vaig veure els anells. Quina gran cosa, això dels anells. En veure’ls vaig pensar, inevitablement, en en Frodo i la seva relació amb l’ANELL. Encara no sé perquè hi vaig pensar. En tot cas vaig aprendre que hi ha anells més rodons que d’altres, d’or blanc, d’or normal, de titani, amb pedres i amb “pedruscus”. Sempre és bo saber coses noves...

Bé, doncs així he acabat la setmana. Si tenim en compte que la setmana passada la vaig acabar anant de rebaixes com un gosset per tota Barcelona i aquesta m'he convertit en un "maruju", començo a tenir dubtes seriosos sobre la meva personalitat. Seré un calçasses??? M’estaré convertint en un metrosexual de comportament???? Això no pot ser. I el més important, no ho pot saber ningú! Em sembla que m’autocensuraré i no publicaré aquest post, no fos cas que els meus moments de debilitat deixin en entredit la meva imatge de “mascle ibèric”. Ehem...
Au, no rigueu i a treballar.

NECESSITO VACANCES!!!!

Noto com mica en mica
tinc menys energia.
Camino més lent cada dia,
el cos no em reacciona
amb la rapidesa esperada.
La calor m’aixafa,
i la claror m’acota la mirada.
El vent m’arrossega,
en direcció equivocada.
L’aigua no em calma
la set acumulada.
I la feina no s’acaba
sinó que em mata.

Notícia del Regne de Mallorques

Ahir vaig anar al Mercat de les Flors a veure l'espectacle "Notícia del Regne de Mallorques". Va estar molt bé. M'explaiaria dient que va ser espectacular, com esperava que fós pel nivell dels cantants (Lídia Pujol, Alba Guerrero,Miquel Gil, Cris Juanico, Roger Mas) però la veritat és que va estar "només" molt bé. El meu nivell musical és ínfim, tirant a molt "ínfim", de forma que segur que se'm van escapar molts detalls. En tot cas, faré un parell d'apunts, sense voler arribar al nivell de crítica, ja que no sóc ningú per criticar fora del "m'agrada/no m'agrada".
En primer lloc, el tema del flamenco. No sé ben bé què hi pintava en un recital d'aquest tipus, i més si es buscaven ritmes i lletres del Regne de Mallorques... La veritat és que en algunes cançons la fusió amb aquest estil va donar molta "vidilla" a l'espectacle, igual que la rumba, però recordo una cançó del principi on l'Alba Guerrero va fer un recital flamenco acompanyada per la guitarra que no va acabar de lligar amb la resta. I amb això no vull dir que no ho fes bé, ja que té una veu espectacular. En tot cas, va estar molt bé veure en Miquel Gil i en Cris Juanico "picant de mans".
En segon lloc, la majoria de cançons eren bastant inintel·ligibles. No pel fet de ser cantades en mallorquí, menorquí o català del nord, sinó perquè no s'entenia el que cantaven. En aquest sentit, hauria estat bé que ens haguessin donat un fulletó amb el nom de les cançons i una mica d'explicació sobre les mateixes. O directament les lletres...
En tercer lloc, per mi, l'actuació d'en Cris Juanico va ser espectacular. Té una veu brutal i la sap modelar de forma increïble. La resta de cantants també ho van fer molt bé, cadascú amb la seva veu tan diferent de la dels demés. Potser es podria dir que a en Roger Mas no se'l sentia, quan combinava la veu amb la d'en Miquel Gil, però és que per fer-te sentir per sobre del valencià s'ha de tenir una veu molt potent!!!
En quart lloc, la indumentària de tots els artistes era molt adequada. La flamenca amb sabates de tacons i un vestit "típic" i els altres amb roba senzilla i ampla. Amb espardenyes, aubarques o descalços. Em va agradar.
I finalment, els músics. Barrejar un violí, amb guitarres (acústica i flamenca), sac de gemecs, acordió, flabiol, flauta, contrabaix i bateries ha de ser una cosa complicada. El resultat, però, va ser molt i molt satisfactori.
En conclusió. Si algú s'entera que tornen a repetir l'espectacle, que no s'ho pensi i hi vagi. Val la pena. Malgrat el flamenco, que com haureu notat no és sant de la meva devoció...

Sobre amor i dolor

Caure serà més dolorós quant més

Amunt siguis.
Si anessis sobre quatre rodes, et diria:
Corda-te’l, corda-li, si parlés d’un

C
...I
....N
......T
........U
..........R
............Ó

Però ja ho sabeu,

no AcostuMO a paRlar de vehicles…

Una petita Barcelona????

Aquest cap de setmana he anat a Blanes després d'un mes sense posar-hi els peus. I la veritat és que m'he horroritzat. Noves estructures d'edificis en construcció allí on hi havia un bosc, i moltíssima gent per tot arreu. Ha sigut horrible.

El poble (millor dit, ciutat) estava col·lapsat pels cotxes i per la gent. A totes hores gent. A quarts de 10 de la nit problemes per trobar taula al bar de sota de casa. A quarts de dotze del matí es feia impossible trobar un racó per estendre la tovallola a la platja, on l'aigua estava bruta i plena de meduses. I tot per la gentada que hi ha al poble. Segons les darreres informacions som més de 37000 habitants censats. Ho trobo una animalada. Quan feia primer de BUP recordo que vam arribar a 21000 habitants i ja ens posàvem les mans al cap... I a més, s'ha de tenir en compte que hi ha moltíssims apartaments que són de segona residència. Tot això, més els estrangers que estan en càmpings o hotels i la gent que ve a passar el dia a la costa, fa que aquests dies, sense exagerar, a Blanes hi haguessin unes 150.000 persones pul·lulant pels carrers. I el poble segueix essent igual de petit que sempre.

El resultat és una aglomeració similar a la del portal de l'Àngel de Barcelona els dies de Nadal. I la festa major, amb el concurs de focs de 7 inacabables dies i milions de visitants és la setmana que ve... O sigui, que millor que als qui no se us hagi perdut res al sud de la Costa Brava, us quedeu a casa vostra i no vingueu, que vull una mica de tranquilitat durant el cap de setmana.

I si els amos dels bars, restaurants i xiringuitos es piquen, doncs que es rasquin, que a mi m'han destrossat el poble i també tinc dret a queixar-me.

Amors que maten (II)

T’ofereixo el meu cos.

Embolcalla’l.

Et vull més a prop.

Posseeix-me.

…però no em facis mal.



(No us fan por les serps?)

Amors que maten

Ell digué:

- Ignora el dolor i abraça’m. Sempre et tindré dins el meu cor.

I ella, embruixada per la seva figura imponent, l’abraçà amb totes les seves forces.

Per bé o per mal, mai s’oblidaran.

Vida de gos?

Mai t’has cregut un gos,

Sempre has dut una vida humana,

Mai t’has arrossegat com els teus,

Sempre amb la postura altiva

I és que mai has tocat de peus a terra

Ni ara, que ets vell i tens la mirada trista

I dus aquestes sabates de nena

Una explosió

Bé, acabo d'arribar al despatx i m'he trobat les companyes revolucionades. Sobre les 8 i poc del matí han sentit una forta explosió a prop del despatx. Han sortit i han preguntat però ningú sabia res. Han sigut moments de nervis, tot i que l'explosió ha sigut un carrer més enllà d'on estem. En veure que res no passava, han tornat a treballar, però al cap de no més de cinc minuts tot de sirenes han omplert la zona. Una altra companya que venia a treballar a quarts de nou s'ha trobat els cotxes de policia derrapant en contra direcció pel carrer Aragó!!!! i per Bruc. Han anat al Consolat italià que hi ha per aquí i hi han entrat corrents. A hores d'ara encara sento sirenes de policia o ambulàncies que volten per aquí.

Ara tinc un gran dubte. Ha sigut un atemptat (recordem que Itàlia és un dels objectius prioritaris dels terroristes) o bé una explosió de gas? En tot cas, mentre espero notícies per la ràdio o per internet (encara no he trobat cap referència enlloc), una cosa tinc clara: el terror ja és entre nosaltres.

Coses per fer a Barcelona

Si a algú li agrada la pintura, i en especial el surrealisme que vagi més enllà d’en Dalí, no es pot perdre l’exposició Planells surrealista, que fins el 27 d’agost serà a l’Espai Cultural Barcelona, de la Caja Madrid, a la Plaça Catalunya de Barcelona.
Quan vaig veure l’exposició a Blanes, em va impactar el fet que eren quadres molt lluminosos, gairebé alegres vistos des de lluny i, malgrat tot, inquietants, tristos i amb referències (iròniques?) a la mort. No sé perquè em va atreure. Potser perquè en la seva pintura hi reconeixia aspectes del meu poble? Potser perquè estic tan “sumbat” com ell i si sapigués dibuixar ho faria com ell? En tot cas, si hi aneu amb temps, no us perdeu el video on no es talla a l’hora de criticar en Dalí i la resta de surrealistes de l’època. Ah, aquest quadre de sobre és “El jugador fantasma"

Ah, ara mateix m’han recomanat moltíssim les sessions de cine a la fresca a Montjuïc. El cartell pinta prou bé. L’escenari és collonut, i 3 Euros és lo que valia anar al cine fa 5 o 6 anys… Apa, que vagi bé aquesta setmaneta que comencem!

Més bombes

Seria molt hipòcrita pensar que la culpa dels atemptats és NOMÉS dels qui posen les bombes. El que és evident, però, és que les víctimes són innocents, com els civils que viuen arreu del món i són víctimes de les guerres i dels atemptats indiscriminats, com els de les torres bessones de NY i els iraquians o afganesos. Però no com els soldats (del bàndol que sigui) que entren en guerra. Ni com els polítics que decideixen enviar a la guerra els seus soldats...

Cada cop que els salvatges d'Al Qaeda ataquen el primer món a mi em vénen dos sentiments (a part de l'odi cap els autors), cap d'ells superior a l'altre: llàstima i horror per les vides estroncades per una banda, i profunda indignació amb els "meus", és a dir, amb els suposats líders civilitzats d'Occident que no han sabut/volgut tenir unes relacions mínimament amistoses amb tot el que és Orient/3r món.

Una llàstima que l'única manera que a la gent del carrer ens recordin les injustícies que hi ha al món, les diferències entre nosaltres (els afortunats del primer món) i ells (malgrat l'heterogeneitat dels ells), sigui fotre 4 bombes a qualsevol ciutat europea. En tot cas, vista la indiferència amb què ens mirem les destrosses que hi ha a l'Iraq (jo el primer), quina altra solució tenen aquests salvatges?

Res, que o ens posem d'acord o entrem en guerra oberta... Buffff!

La subhasta del peix

Avui he tingut dubtes i he acabat escrivint dos posts. Un molt sobat sobre el tema dels Jocs Olímpics i aquest altre. El dels Jocs me’l reservo per més endavant, a veure si encara tindrà vigència…

Hi ha moltes coses del món que em rodeja que em cabregen molt perquè em toquen d'aprop, altres coses que trobo injustes i m'afecten poc i d'altres que m'indignen i opino. Avui ha tocat el tema del peix a Blanes, que no sabria en quin d'aquests tres punts incloure. A veure si m'explico...

A la Costa Brava, com suposo que passa a la resta de Catalunya, els oficis tradicionals estan en retrocés, fer de pagès o de pescador a petita escala implica trencar-te els ossos i invertir milers d’hores per aconseguir (si la natura ho vol) treure al mercat un producte. Tant pot ser un enciam, un quilo de patates o dues caixes de sardines. El fet és el mateix. Els meus avis són pagesos, gairebé jubilats per les circumstàncies i m’expliquen el que els costa produir un quilo de patates i a quin preu el venen al Sindicat. No tenen marge i, es podria dir que hi perden diners. Per això ja ho fan tan sols perquè és el que han fet sempre, i sense treballar la terra no sabrien viure, com de fet, ja els està passant. I per això mateix ni els fills ni els néts ens dediquem a treballar la terra. El problema és que el quilo de patates que ells han venut per 15 cèntims a la cooperativa, després, nosaltres com a consumidors el comprem a 1 euro i mig. Els pagesos es van unir per crear la seva pròpia cooperativa que els comprés els productes a un preu més just i després els distribuís. El problema és que la cooperativa ha sigut un fracàs i, en aquesta xarxa d’intermediaris (altrament dits vividors), quan es ven el producte a Mercabarna el preu ja s’ha multiplicat per 5. I el venedor de la botiga de fruites i verdures acaba sumant més marge al preu.

Però tornem al tema dels pescadors. A cinc o sis ports de la Costa Brava, els pescadors sempre han venut el seu peix en subhasta, encara recordo no fa molts anys quan anava al port a escoltar com el Parrell cantava el peix a la llotja de Blanes. Era impressionant, anava a una velocitat supersònica, fins el punt que jo acabava perdent el fil de què s’estava subhastant en aquell moment, si una caixa de gambes o un rap... De fa un temps ençà, els compradors de peix a l’engròs i alguns peixaters s’han posat d’acord per comprar el peix al preu que els interessa. Això, evidentment, provoca que siguin ells els qui fixin el preu de venda del peix, i no, la lliure subhasta on es competia entre petits peixaters i grans majoristes com aquest (l’individu més ric i tèrbol de Blanes). Així doncs, el preu de venda del peix en subhasta va començar a baixar (que no el preu de venda al públic!!!).

Els pescadors, més llestos que els pagesos, van creure que no podien acceptar que els compressin el peix per sota del preu de mercat i van decidir crear Giropesca, una empresa de l’associació de confraries de pescadors de Girona, que es dedicaria a comprar el peix en les subhastes a un preu digne i distribuir-lo ells mateixos. Davant això, els vividors (grans majoristes del peix com el que he enllaçat abans) s’han rebotat, fins el punt de boicotejar les subhastes i l’entrada dels camions a Mercabarna i han amenaçat als membres de Giropesca (per tot Blanes corre el rumor de les pràctiques mafioses del Ros…). Davant d’això, quin poder tenen els pescadors? En definitiva, són ells els qui pesquen… Doncs jo crec que el que haurien de fer és lluitar fins el final per crear una xarxa de distribució del seu peix, posant-se d’acord amb els petits peixaters de tot el país per vendre a través d’ells la mercaderia, passant dels grans majoristes que els volen enfonsar. Així els peixaters decidirien el preu de venda del peix i els consumidors podríem comprar a preus més raonables, ja que no hi hauria tants intermediaris xuclant entremig… I ja no cito la garantia que suposa saber realment d’on prové el peix que un compra…

Per cert, davant del problema, el director general de pesca de la Generalitat ha donat la raó als pescadors, però es nega a ajudar-los. Es veu que els “contactes i influències” dels majoristes del peix arriben molt amunt… El problema, així, queda en mans del consumidor. Què preferiríem, comprar peix (de vés a saber on) a la botiga de congelats o a la peixateria del barri? Jo ho tinc claríssim, però hi ha una part de la població (no sé si majoritària o no) que imbuïda per la societat consumista en la que vivim abarrota botigues com la Sirena, com també ho fa en Carrefours o Corte Inglés…

Bé, aquí us he exposat el meu punt de vista, fruit de l'observació externa del cas. Si voleu més informació sobre el tema, podeu clicar aquí o aquí.

Segona part del recopilatori de records

- Carn acompanyada del Marqués de Cáceres, que no és marquès ni extremeny, sinó vi negre de la Rioja. Mmmm. Els politòlegs per una banda i els banyolins al seu rotllo. Jo parlant amb uns i altres i amb totes les copes buides.
- La mare de la núvia fa un discurs. El clava. Després de felicitar els nuvis i agrair la presència de tothom en 20 segons, ve a dir que ha volgut homenatjar als de fora amb una cosa ben típica de les terres de l’Ebre. Només se me n’ocurreixen tres: l’arròs, la baldana i en “Quico el Célio”. Ja estic tip de menjar i reso per la tercera opció.
- Déu m’escolta. Està content que hagi anat a missa dos caps de setmana seguits. Ho hauré de fer més sovint? Apareixen els 4 cracks vestits com sempre i dedicant jotes als nuvis. “Lo Marc que ha estudiat ciències polítiques és un home ben lletrat i la Marta que és metgessa el cos et deixa ben arreglat” (sonava molt millor cantat que escrit).
- Disbauxa general! Festa de la grossa. Les àvies tortosines dretes aplaudint. Tot el jovent cantant. El furor de Quico el Célio ha arribat fins a Banyoles. “De Roquetes vinc, de Roquetes vinc, de Roquetes baixo… agulles de cap, agulles de cap, agulles de ganxo”.
- I treuen el porró i comencen amb la cançó de “lo vi de Batea”. Candidats a fer el primer traguinyol? El personatge del primer glop és un d’Amposta que després tractaré a la barra lliure del ball. Un tiu molt peculiar que m’explica la seva vida en 2 minuts: l’ha deixat la novia fa una setmana, va ser militar a Bòsnia i se’n va de festa a no sé quina disco de xumba-xumba que hi ha per aquí. Quin paio.
- El segon en passar pel porró és en Neru, amic d’en Marc, que compleix amb escreix mentre tot el menjador retruny: “EL NUVI, EL NUVI, EL NUVI!!”
- I arriba el moment del nuvi, que aguanta uns 10-15 segons fins a buidar el porró. Més endavant reconeixerà que “lo vi de Batea” no l'ha entusiasmat gaire… Esperem que no sigui impediment per disfrutar de la nit al Parador!
- Gelat de postres i pastís nupcial. S’estan ben bé més de cinc minuts amb aquella catana tan perillosa rebent fotos per tots els costats. Tan sols fan un parell de talls. La resta de pastís (d’aquells de 6 o 7 pisos) el tallaran els cambrers a la cuina.
- Més crits de “que s’estimen, que s’estimen”. És curiós com els gironins ja hem adquirit aquest accent característic del sud…
- Un cop dinats, cap a baix a veure el vals que no serà. I és que en Marc i jo ens assemblem en algunes coses i una d’elles és la incapacitat gairebé total a l’hora de ballar al ritme d’una música.
- Sona el “Boig per tu” i la pista es converteix en un niu d’amor on la parella més feliç del món (se’ls havia de veure) s’estima als ulls de tothom. Molt bonic. Gairebé no la trepitja gens i es mengen a petons. Emocionant de veritat. Quan sembla que hauran superat el tràngol del ball, els del “Guateque” diuen que han de posar un vals.
- El pànic s’apodera dels enamorats que, malgrat la tensió, superen amb un notable (i molts petons) el moment.
- I a partir d’aquí, visites a la barra, on descobreixo que el vodka amb llima entra molt millor que la resta de begudes quan no hi ha cervesa a la vista. Ens fem amics amb l’ampostí bevedor de porró que s’intenta lligar la meva xicota. Ueppppppp… no juguem!!!! Un parell de visites a can felip per buidar la bufeta i…
- Doncs sí, a ballar. Molt malament aniria jo per tenir la sensació de que no ballava fatal. O potser el fet d’estar rodejat de gent l’edat dels quals anava dels 20 i pocs als 60 i molts feia que no em preocupés tant pel ritme que duia…
- Molta gresca amb tothom, no recordo cap cançó fins que tots ens abracem i ballem rodejant la parella del dia, que no es desenganxen ni mig segon. Que bonic és l’amor!!!
- I final de festa amb el “Boig per tu - II”, que ara sí que ballo amb sa Roqueta, sense trepitjar-la molt i sentint-me una mica com els nuvis… Mmmm…

Recopilatori de records, ni exhaustiu ni necessàriament ordenat, del cap de setmana

- Son i mandra de bon matí a BCN.
- Gent de l’after del costat de la gasolinera. Tots comprant aigua. Les drogues segueixen fent estralls entre els animals de nit…
- Dues horetes curtes i arribada a Tortosa.
- Tots ben guapos i guapes i cap a l’Església (alguns més que d’altres)
- En Marc de 21 botons aguantant estoicament el sol a la porta de l’Església. No para de remenar el mòbil.
- Nervis, sembla que un dels autocars de banyolins s’ha perdut per Tortosa. No veuen cap riu. Igual a Banyoles tampoc hi veurien l’estany…
- Tots drets. Sona la música i entra la núvia. Molt guapa, nerviosa i somrient.
- Missa i lectures. Passa molt bé. Només mig badall culpa d’haver matinat.
- Arriba el moment. Intercanvi d’anells, llagrimetes i el micro que els juga una mala passada. És igual, ja que són ells dos els que s’han d’haver escoltat. La resta, contents com gínjols.
- La missa segueix. Arriba el moment de la comunió i es migbuiden els bancs de part de la núvia, els homes encorbatats majoritàriament. De Banyoles, alguns (pocs) van a tastar el cos de Crist tortosí. Té el mateix gust que al nord?
- Final de la missa, tots els joves cap a fora. Sol matador. Pètals de rosa i confeti en rotllana. Malgrat ser a Tortosa, aquí no hi ha arròs. Curiós…
- La cosa s’allarga. Després de signar els papers comencen una sessió de fotos dins la casa del Senyor. El confeti i els pètals enganxats a les mans. Molta calor.
- “Els amics del nuvi que entrin per la foto”. Confeti i pètals tornen a les bosses d’on no haurien d’haver sortit i tots cap a dins. Primera conversa amb l’home casat: “felicitats!”. Resposta: “Aviat tu, no?”. “Ehem, ja veurem...”
- Deixem la frescor de lcasa del senyor i tornem a l’infern.
- Ja surten. Pluja de tot menys d'aigua fresca i crits de joia. Cotxe d’època. Ell no para de tocar-se l’anell. Nervis i felicitat a flor de pell. Ens retrobem al parador. Ara van a immortalitzar-se.
- Camí de la Suda amb molt de trànsit... Arribada al parador i breu espera sota uns parasols poc eficients.
- S’obren les portes i apareixen cambrers amb safates amb suc de taronja. Mmmm la meva beguda preferida. La primera copa em dura 4 o 5 segons. No és només suc de taronja…
- Repeteixo. Boníssim. Torno a repetir mentre van apareixent i desapareixent plats amb delicadeses pel paladar. Quina set!!!
- Cambrers desbordats (sobretot) per la voracitat banyolina que acapara la taula de còctels i begudes. Un parell de fantes de llima i un parell de canyes. El cos recupera el to.
- Arriben els nuvis ¿al cap d’una hora? Salutacions, visca els nuvis, brindis i cap amunt.
- El parador és nostre!! Taula amb els politòlegs i amb banyolins desconeguts.
- Primer plat de peix i vi blanc. Mmmm. Primer contacte amb els banyolins desconeguts. Molt bona gent.
- Primers crits de “que es facin un petó”, contestats aclaparadorament per crits dels ebrencs: “Que s’estimen, que s’estimen, que s’estimen” Que “raros” que són aquí al sud.
- Sorbet de poma verda. Mmmm. Això això, “que s’estimen, que s’estimen”!!!!
(demà més)

Lo vi de Batea

Looooooooooooooooooooo vi de Batea, lo vi de Batea, lo vi de Batea, lo vi de Batea, lo vi de Bateaaaaa!!!!!

Este cap de setmana ha sigut gairebé complet. De casament per Tortosa i després excursions per les Terres de l'Ebre, que com més hi vaig, més m'agraden... I de cop i volta, la tornada a BCN, que cada vegada se'm fa més traumàtica. Tan, que se'm passen les ganes d'escriure i tot. En tot cas, visquin lo Quico el cèlio, el noi i el mut de Ferreries (o com es diguin), que els nuvis s'estimen i que visca lo vi de Batea (encara que em vaig quedar amb les ganes).

Au, salut, lectores i lectors!!!

Trànsit exclou telefonistes amb accent castellà.

En primer lloc, cal dir que el temps de lectura diària que destino als diaris gratuïts globalment mai supera el minut. I això que cada dia n’agafo molts. És més, és estrany el dia que no arribo a casa amb menys de deu exemplars de diaris gratuïts. No us penseu que sóc un massoquista o que m’he tornat boig i llegeixo la porqueria que s’escriu en aquests diaris. No… El que passa és que el meu pare cria canaris. I els canaris caguen. I el meu pare té moooooolts canaris. I aquests caguen moooooooolt. I per higiene, cal que caguin sobre una sorreta que es posa al terra de les gàbies i que val una pasta llarga o bé que es desfoguin sobre fulls de diari que reposen al fons de la gàbia i que s’han d’anar canviant de forma periòdica. I esclar, a casa ara resulta que som uns consumidors compulsius de diaris gratuïts.
Bé, tornant al tema. Aquests diaris en general destil·len un espanyolisme recalcitrant i, a part, redacten una gran majoria de notícies en castellà. Tot i això, jo sóc dels que els ajudo a sobreviure, ja que a les estadístiques jo sol dec constar com a més de deu lectors. "Mea culpa"
El títol del post d’avui era la notícia principal, redactada en català, del pamflet “metro” d’ahir. El problema més greu, apart del títol en sí, ve en el redactat de la notícia: “Una aspirant es queda fora per tenir-lo molt marcat” o “Ser castellanoparlant és un punt feble, segons l’informe” són els dos subtítols de la joia periodística referida a una plaça de personal laboral per una telefonista del Servei Català de Trànsit. I llegeixes la notícia i arribes a la conclusió que a la candidata no la van escollir perquè tenia dos punts febles:
a) Marcat accent castellanoparlant.
b) Té una filla i percep un ajut familiar.

Anem a pams: el punt a) és justificat per part del SCT més endavant dient que “per accedir a un lloc de treball com el de telefonista o atenció al públic és vital tenir un bon nivell de català, però també de castellà”. I s’afegeix que “la pròpia candidata va admetre que no dominava el català” i que “va demanar fer l’entrevista en castellà”.
A veure, si la candidata no en té ni fava de català, com carai em pot oferir un bon servei a mi, que sóc catalanoparlant???? És que deu ser de les que diu que “hay retensiones entre Casteidefé y Payejá”…

El més fort, però, és el punt b), ja que enlloc ningú entra a valorar que el fet de ser mare i percebre un ajut familiar sigui un punt dèbil per no contractar-la. I això sí que és una discriminació, no trobeu?

Desgraciadament, observo com un dia més es compleix la regla de sempre: qualsevol excusa és bona per fotre CANYA CONTRA EL CATALÀ. En fi, ben cagats, els canaris del meu pare…