"memes"

Fa més d'un any que tinc el blog aquest en marxa i mai, però mai, ningú m'havia enviat un "meme" d'aquests (encara no sé ben bé quin significat té aquesta paraula...). Però el senyor Murphy ha aparegut i ha volgut que en un mateix cap de setmana me n'arribin dos de diferents. N'havia vist alguns en diferents blogs però no n'entenia el motiu (i segueixo sense "pillar-ho"). Es veu que hi ha una sèrie de preguntes que s'han de contestar. Ho intentaré, malgrat tot:

Primer el "meme" de l'egocrata (demà el de la reusenca):

3 Llibres d'entreteniment:


- Dissabte de l'Ian McEwan. Més que res el recomano perquè el vaig acabar ahir i, tot i que és prou dens, fa pensar, el cabronàs...

- La pell freda de l'Albert Sánchez Piñol. El vaig comprar a cegues per Sant Jordi de fa 3 anys (diria) quan encara era la primera edició i ningú me n'havia parlat. El vaig llegir sense cap mena de predisposició mediàtica i vaig quedar impactat per la història que s'hi explica.

- Marines i boscatges de Joaquim Ruyra. Llibre bàsic per tot blanenc, escrit en llenguatge blanenc autèntic del que sento parlar als meus avis i als pagesos de Blanes. Són històries desiguals però que a mi em tenen enganxat.


3 obres de ciència política:

Em nego a remoure el meu passat. Cada dia que passa estic més convençut que ciència i política són dues paraules que no poden anar juntes en la mateixa frase. I menys donar nom a una especialitat acadèmica. Politòlegs: ja em podeu ostiar.


3 direccions d'internet:

- ACB.COM: tot el que vulguis saber (i més) sobre el bàsquet ACB.

- vilaweb.cat: és la pàgina que tinc d'inici

- google: potser perquè ja és com part de la família, sovint no reconec la importància d'aquest cercador. Què seríem sense el Google???


3 blogs:

En tinc molts d'enllaçats i tots els trobo interessants. Si hagués de triar tres blogs que podria endur-me a una illa deserta (quina absurditat) segurament escolliria:

- la mireia: hem sembla una narradora molt interessant que a començat amb molta força (canvieu les "h" de lloc)

- l'anasagasti: aquest home fot canya a tothom! Només que al país en tinguéssim un parell com ell les coses no anirien com van... (i que consti que no sóc el típic que s'emmiralla en tot amb Euskadi)

- en saül gordillo: això és periodisme!



3 pel·lícules:

No sóc massa cinèfil, però encara em puc mig defensar:


- Millor impossible: per motius que no vénen al cas

- Braveheart: "Ens podran treure la vida, però mai ens treuran la llibertat"

- Match Point: primera i última pel·lícula que he vist d'en Woody Allen i em va encantar (d'acord, sóc un pecador però hi posaré remei)

3 discos:

Sóc un pecador a qui la música doncs, ni fu ni fa... Sóc rarot rarot rarot i a sobre ho faig públic. Au, ja podeu parlar malament de mi per no tenir preferències entre el pop més actual, els clàssics del rock, la música clàssica, els heavies de tota la vida, la música en català o el tecno. Menys el flamenco i les sevillanes, que em posen molt nerviós amb els esgarips que foten, m'ho empasso tot, però tal com ho escolto, ho oblido... Fotré els tres primers discs que em vénen al cap de veure'ls per casa:

- Memòria de Cris Juanico

- Streets of Philadelphia de Bruce Springsteen

- Un ram de locura de Ja t'ho diré

Edito: m'acaben de xivar que una de les coses de fer "memes" d'aquests és que després s'han de reenviar. O sigui que li passo el marron a algú altre. Acaba de tocar a la Tempus Fugit, la Reusenca (venjança!) i lo tortosí expatriat (en comptes de llibres de ciència política, cal que poseu llibres de les vostres disciplines).

Llibertat d'expressió

Cada dia se'm fa més difícil escoltar en Vidal-Quadras i tota la xusma que l'aplaudeix, recolza o segueix, siguin dels ciutadans de catalunya, la "connivencia" cívica catalana, els agora socialista o altres pelandruscus similars. Sóc pacífic de mena però si aquesta gent és tan i tan (però tan) espanyola; i tan, però tan i tan malament viu entre nosaltres, que agafin les maletes, es venguin les seves propietats i carretera i manta fins a Zaragoza on no patiran cap d'aquests "problemes" que diuen tenir. No posaria cap frontera entre ells i nosaltres, com ja no hi ha frontera entre nosaltres i França, però si volen viure com a Madrid, que se'n vagin a Madrid. Pretendre viure aquí imposant la llengua d'allà és una actitud de colonitzador. I si ells es surten amb la seva, jo no podré viure en la meva llengua ni aquí ni enlloc del món. Per tant, com que les seves demandes trepitgen la meva llibertat, el més correcte que puc fer és demanar-los que s'adaptin o que fotin el camp...

Per cert, se'm fa molt dur veure com aquests alienígenes votaran el mateix que jo en el referèndum de l'estafatut. Algun remei?

Tornen els del bigoti i el tricorni

Davant l'allau d'assalts a urbanitzacions i cases aïllades i vista la pobresa de recursos de la nostra policia autonòmica, el magnànim ZP ha decidit marcar-se un punt i ha anunciat que 367 nous guàrdies civils vindran a "protegir-nos" dels lladres. Ohhh, gràcies senyor ZP! Alerta, perquè CiU demanava que vinguessin uns 1000 efectius de les Espanyes només per la província de Tarragona... I jo em pregunto, per què collons serveixen els Mossos d'Esquadra, si a l'hora de la veritat s'han de demanar reforços a Espanya? No hi ha prous candidats catalans que vulguin ser policies o bé no hi ha prous recursos econòmics per crear i mantenir una plantilla més àmplia i més equipada? El nou Estatut arreglarà el tema dels recursos econòmics? No volem ser autosuficients? No hauríem de poder resoldre nosaltres mateixos aquests problemes?

La veritat, si jo fos la Consellera d'Interior duria un cabreig monumental: com que la policia de fireta que dirigeix (prou bé, per cert) no és capaç de resoldre aquest petit problema, cal demanar ajuda al "primo de Zumosol" perquè ens tregui les castanyes del foc. Si no podem frenar una colla de lladres, per molt violents i ben entrenats que estiguin, què pot passar si mai Barcelona es converteix en objectiu del terrorisme islamista? Val més no pensar-hi... I tornant al tema, l'Estatut aquest que hem de votar, què en diu d'això??? Tindrem més pasta per evitar fer ridículs d'aquesta mena?

Busco feina.

Després d'uns quants escrits insinuant que busco un canvi de feina, ara el nivell de desesperació ja ha arribat a nivells extrems.

Estic totalment cremat d'estar a la puta patera dels ous que no s'acaba d'enfonsar. Cada cop que sembla que aquesta merda d'empresa està a punt de tancar portes, però a punt a punt a punt..., surt un projecte mig-decent que permet que seguim un parell de mesos flotant a la deriva. Mentrestant el capità segueix en la seva cabina, conscient del mal estat del vaixell però sense prendre cap mesura per canviar el rumb de la nau, i portant un alt nivell de vida... El segon de bord és un burgès que té amics en molts transatlàntics i això de la feina ho fa per no estar a casa avorrit i no s'ha de preocupar dels diners que entren cada mes. Per això va tenint fills cada any... Si em diguessin que aquesta empresa és una tapadora d'alguna altra cosa xunga, em sorprendria, però no poso la mà al foc per ells... Bé, ja he enviat senyals a tots els vaixells de pesca, transatlàntics, caiucos i fins i tot a altres pasteres per veure si canvio, però res de res. Però és normal. Sóc "gafe"... quan em truquin d'alguna feina estic convençut que m'arribaran altres ofertes tot seguit. Tan sols espero tenir més sort a l'hora d'escollir i no fotre'm en una altra puta pastera com aquesta perquè ja n'he tingut prou.

La carta del 12 de maig

He rebut la famosa carta que el president de la Generalitat de Catalunya ha enviat a tots els catalans que tenim adreça al Principat per animar-nos a votar (sí a) l'Estatut. Dic famosa perquè està datada a 12 de maig de 2006 i molta gent la va rebre el 9 o 10 de maig. Carai amb en Maragall... si ERC arriba a tombar l'Estatut al Senat hauria fet un ridícul espantós! Bé, com que sóc una mica friqui m'he llegit la carta en català, després en castellà i després he comparat les dues versions perquè hi havia alguna cosa que no em quadrava... I sí! Resulta que les dues versions no són idèntiques. Observeu el detall del segon paràgraf:

"Els estatuts de 1932 i 1979 van significar l'inici de períodes creatius al nostre país. Amb l'Estatut de 2006 també serà així. Més i tot. I suposarà el més gran reconeixement de la nostra personalitat i la nostra identitat, des de fa segles."

"Los estatutos de 1932 y 1979 marcaron el inicio de períodos creativos en nuestro país. El Estatut de 2006 también lo va a suponer. Más aún, si cabe. Y va a a representar el mayor reconocimiento jamás obtenido de nuestra personalidad y de nuestra identidad."

O sigui, que si llegeixes la carta en català t'adones que temps enrera, segles enrere, la nostra personalitat i la nostra identitat estaven més reconegudes que amb l'Estatut aquest que ens volen encolomar com si fos la panacea. En canvi, si llegeixes en castellà, et venen la moto de que el nostre país mai abans havia estat millor que ara. Hi ha una diferència important, no trobeu?

Creieu que està fet amb mala llet? Com que sóc una mica malpensat, jo crec que sí: això és el que crec que els "psoecialistos" deuen haver pensat en escriure la carta:

"els catalanoparlants ja saben que abans de 1714 Catalunya tenia més llibertats que ara, val més que no posem que mai havia estat millor perquè ens cauran crítiques. Els castellanoparlants, en canvi, com que majoritàriament són immigrants o fills de la immigració, val més que els mantinguem en la ignorància de pensar que sempre Catalunya ha estat part d'Espanya, no es donés el cas que s'apuntessin al carro de les reclamacions de tornar a l'estàtus anterior..."

O això o un dels que ha traduït del català al castellà (vull pensar que no ha estat a l'inrevés) ha aportat la seva pròpia opinió...

Dilluns de merda!

Mica en mica tots els amics van marxant de Barcelona. Aquest cap de setmana ha tocat a en Marc i la Marta. Ara ja només quedem nosaltres i la resistència blanenca. Espero ser el proper en acomiadar-me i deixar enrera aquests gairebé 9 anys de vida xava plens de grans moments però també d'estrés, vida consumista i pol·lució. Per cert, podeu felicitar en "Peres", que ja és enginyer de camins! I per les solteres que ho llegeixin, està lliure i és molt bon partit... Ja ho sabeu! Ah, si voleu llegir alguna cosa més decent que la meva frustració "dillunsera" i els meus intents de fer de "celestino barato", podeu fer un cop d'ull a la darrera adquisició en forma d'enllaç que tinc al blog. Uooooooo!!!!

I un darrer apunt...

Prometo no parlar més del Barça, ni de futbol ni de res similar fins que no tornem a guanyar una Copa d'Europa... Mireu però, aquests de Libertad Digital com compten les Copes d'Europa per països (al final de la pàgina). Òbviament, des del seu punt de vista Catalunya no és un país ni és res, per això les Copes d'Europa guanyades pel Barça les computen per Ecspanya. Però hi ha un petit detall que els fa quedar en ridícul, i no és l'elevat nombre de banderes espanyoles que es poden observar en les celebracions culés... Mireu, mireu quantes Copes d'Europa assignen al Regne Unit: ZERO PATATERO!!! En canvi Anglaterra en té 10 i, "ojoaldato", Escòcia 1. Ohhhhh!!!! Per tal de posar Ecspanya al capdamunt del rànquing són capaços de sumar Catalunya als seus interessos i restar, amb bon criteri, Escòcia dels interessos conjunts de l'Estat del Regne Unit....

Els catalans per ser un país, què haurem de fer? Ens haurem de posar faldilles (els homes), beure whisky per esmorzar i tenir una selecció de futbol pròpia? Fer una pel·li de l'estil Braveheart ambientada el 1714?

Campions!

Doncs sí! Malgrat estar convençut de que guanyaríem la Copa d'Europa, ahir vaig patir bastant. I en acabar el partit ens vam afegir a la histèria colectiva que va desbordar tot el centre de Barcelona. La primera Copa d'Europa no recordo ni haver sortit al carrer a celebrar-la. Ara bé, recordo algunes lligues fent l'"indiu" per la Plaça Catalunya de Blanes i, més endavant per la Plaça del Cony, (de la Solidaritat, pels forans). Ara bé, sense incidents més enllà de càntics, banderes, cotxes bandejats i poca cosa més. Sembla que aquest any hi ha hagut càrregues indiscriminades dels Mossos des del primer moment. Amb la fauna que corre pel poble, no m'estranya gens...

S'ha de reconèixer que ahir va ser la celebració d'una victòria del Barça més brutal que he viscut mai. Vam sortir d'un pis de l'Eixample i vam enfilar Gran Via envoltats de milers de culés cridant, saltant, en cotxe, a peu, en moto, llençant petards... Im-pressionant! Després d'una bona estona caminant vam arribar a la Plaça Universitat on la gent ja estava aturada. Vam seguir cridant i celebrant tot el que vèiem i vam intentar arribar fins a Plaça Catalunya, però era impossible. Fins i tot perillós: molts petards i moltes bengales. I gent enfilada en totes les faroles, quioscs, semàfors... Tinc la sensació que aquest matí les aules de les universitats i de molts instituts estaran ben buides d'alumnes, o més d'un arribarà amb una ressaca històrica. A Canaletes ni hi vam arribar del merder histèric que hi havia. Alguns degenerats van destrossar un semàfor i vam decidir fotre el camp. La fauna era molt diversa, encara que la majoria de gent tenia pintes "normals", es podien observar des de peluts antisistema a pelats pastilleros passant per immigrants del tercer món i guiris del Nord d'Europa. Moltes estelades i cap estanquera (afortunadament). I molta tia bona, eh Jordi? Tot tornant cap a casa, veient la festa que hi havia a cada cantonada del Passeig de Gràcia on els qui anaven a peu saltaven d'alegria amb les bufandes i banderes cada cop que el semàfor es posava verd pels vianants, pensava amb un somriure d'orella a orella, que ja és trist que només l'esport ens doni alegries colectives d'aquesta mena...

Per cert, els vàndals que van buidar l'Springfield i el "Burriquín" van tenir protagonisme quan la majoria de gent normal ja no hi érem. Per què no hi ha més mà dura contra aquesta xusma que embruta el nom de tots els culés?

Aquest any sí!!!!

Aquest blog és una barreja d'opinions personals, notícies curioses d'abast general, relats de ficció i, de tant en tant, notícies personals. Avui el Barça de futbol jugarà la primera final de la Champions des de fa molts anys. Encara no tinc el pessigolleig aquell de quan hi ha un gran partit a la vista. Suposo que a mesura que s'acosti el moment, la tensió i les ganes de veure com aquest club del que estic tan orgullós guanya la segona Copa d'Europa augmentaran. Potser m'han desmotivat les notícies exagerades que, sobretot a TV3, porten dient des d'ahir amb connexions en directe a l'estadi de Saint Dennis incloses. Bé, el que volia dir avui, però, no és això. És una cosa una mica més personal. Ho sento molt per totes les solteres que hi ha al país, però després de més de 8 anys de prometatge, 3 i mig de vida en parella i una agenollada amb anell inclòs després d'un sopar romàntic, fa un temps vaig demanar a Sa Roqueta que es casés amb mi. Afortunadament, no vaig fer el ridícul més espantós de la meva vida i em va dir que sí. En tot cas, jugava una mica sobre segur... Com que alguns dels qui llegiu aquest blog ja ho sabíeu però d'altres no, doncs us poso a tots en igualtat de condicions. Ja sabeu el motiu de la desinspiració dels darrers mesos: no tenia el cap centrat.

Encara em falta el tràmit de demanar la mà al futur sogre, però esperaré fins al darrer moment per si m'entra cangueli i em puc fer enrera... (Sa Roqueta: és broma...). O sigui, que des de fa un parell de mesos que anem de cul organitzant tot el merder aquest on ens hem fotut, però sembla que ja ens n'anem sortint. Com que sembla que la pastera on se suposa que treballo no s'acaba d'enfonsar i les perspectives de fugir de Barcelona no milloren a curt termini, això del casament serà l'objectiu a mig termini que em motivarà cada matí per llevar-me, respirar la merda d'aire de Barcelona i anar a treballar. I el canvi de vida serà després: per quan en tingui 28. Sempre he dit que als 28 anys la vida m'ha de canviar. Ja ho veurem, per ara ja he fet un primer pas. Per felicitacions podeu deixar un missatge. Per mostres de condol, també.

Espanya = enveja + odi + colonialisme

Quan una portada val més que mil paraules,

val més estalviar-se les paraules.

(Espai autocensurat.

Feu servir els comentaris)

País: paisatge + gent

Estic escrivint en calent. Acabo de mirar el 30 Minuts i em vénen ganes de vomitar. De treure tota la merda en forma de ràbia que duc a dins. El programa d’avui tan sols m’ha recordat com estem destrossant el país. Tots ens omplim la boca dient que ens estimem Catalunya i som incapaços de mantenir-la com un lloc habitable, on hi càpiga tothom, des dels urbanites amants de l’asfalt, els edificis i la velocitat, als rurals que estimen la tranquil·litat, l’harmonia i el paisatge. Actualment tot allò urbà està destrossant els espais naturals que ens queden al país. Blanes és una puta merda. Aquest cap de setmana he vist com als terrenys de l'antiga SAFA s'hi estan fent naus industrials i pisos, pisos i pisos. El Racó Blau, fins fa un mes, zona boscosa aviat serà un formiguer per gent de fora. Sí, ho repeteixo: Blanes és una puta merda. El poble està plagat de gitanos i gent del cinturó industrial de Barcelona que s'instal·la als càmpings per quatre xavos i dóna vida al Mercadona. On és el pretés turisme de qualitat que des de l'Ajuntament ens venen? Els pocs espais verds que coneixia de petit actualment són polígons o apartaments. I a qui ha beneficiat això? Els joves amb estudis seguim emigrant a Girona o Barcelona a guanyar-nos la vida. A Blanes només hi ha lloc per les feines poc qualificades, pel turisme i la construcció. I quant més es construeix, més cars són els pisos, per tant, que no em vingui cap “listillo” a dir que és necessari construir perquè sinó els pisos serien més cars. Si els mateixos cabrons que es forren construint després compren pisos que mantenen buits per especular… Si quant més construeixen, més mà d’obra necessiten i més immigració ha de venir a treballar (i ha d’adquirir un habitatge). Si més pisos implica més gent, més gent, són més cotxes i més cotxes més autopistes i més autopistes, més consum de territori… Ens acabarem enfonsant en la nostra pròpia merda. I mentrestant, em sento com un gilipolles intentant pensar en global: deixem que Catalunya tingui grans ciutats i grans àrees rurals: no volguem que tot sigui una gran ciutat, que en 5 o 6 anys serà impossible trobar un espai verd entre Blanes i Barcelona!!!! I els ajuntaments dient que l’única manera de finançar-se que tenen és construir per captar nous habitants i noves empreses. I em trobo els companys d'EGB que no sabien "fer la O amb un canutu", que als 14 anys van llegir el darrer llibre de la seva vida i van començar a treballar a l'obra i es passegen amb uns BMWs immensos i viuen en xalets que ja voldria jo tenir-ne la meitat... Pareu el tren, que jo baixo i continuo a peu (i en direcció contrària).

Enquesta-porra

Enquesta:

Deixant de banda les preferències personals,

1- Qui creus que serà el proper president de la Generalitat de Catalunya (després de les eleccions al Parlament que s'han de fer abans de la fi de 2006)?

a) Artur Mas
b) Pasqual Maragall
c) Manuela de Madre
d) José Montilla
e) Montserrat Tura
f) Antoni Castells
g) Josep Lluís Carod-Rovira
h) Joan Saura
i) Joan Puigcercós
j) Un altre: anotar el nom:

2- Qui creus que serà el proper Conseller Primer de la Generalitat de Catalunya (després de les eleccions)?
a) Artur Mas
b) Pasqual Maragall
c) Manuela de Madre
d) José Montilla
e) Montserrat Tura
f) Antoni Castells
g) Josep-Lluís Carod-Rovira
h) Joan Saura
i) Joan Puigcercós
j) Josep Bargalló
k) Josep Antoni Duran i Lleida
l) Joan Saura
m) Un altre: anotar

3- Qui creus que serà l'alcalde de Blanes?
a) Josep Marigó (PSC)
b) Josep Trias (CiU)
c) Francesc Pujadó (PP)
d) Joan Puig (ERC)
e) Argemir González (EUiA-ICV)
f) Un altre (anotar)

4- I l'alcalde de Barcelona?
a) Joan Clos
b) Xavier Trias
c) Jordi Portabella
d) Alberto Fernández Díaz
e) Imma Mayol
f) Una altra (Anotar)

5- On estaré vivint el dia 12 de maig de 2007?
a) Al mateix pis de BCN que ara
b) En un altre pis de BCN
c) A Blanes
d) En algun lloc a mig camí entre Blanes i BCN
e) A Mallorca
f) Una altra: anotar

Qui hagi encertat més respostes d'aquestes a dia 13 de maig de 2007 obtindrà un regal sorpresa.

Sense vergonya

Us reprodueixo el que acabo de sentir que la companya de feina (la de la mala llet) explicava per telèfon a una amiga seva, no massa íntima perquè feia temps que no es veien. No és que hagi parat l'orella, és que aquesta noia té un to de veu elevadíssim i disfrutava explicant en veu alta els seus merders familiars. No poso espais entre el que deia ella i el que no sentia de la seva amiga, més que res perquè més que un diàleg, això semblava un monòleg...

-Hola tia!!! Ara ja feia temps que no parlàvem! Com estàs? Sí que vindré el dia 25. Portaré l'Antonio i el meu "gordito". Està superguapo! Ara t'envio les darreres fotos que li vaig fer ahir. Està moníssim i cada dia creix. Què t'he de dir jo... (...) Doncs ara no sé si en vull un altre perquè no crec que mai pugui estimar algun nen més que aquest. És que l'estimo tant... (...) Doncs l'A. està com sempre, bé cada dia està més gras. S'està posant com un bacó. I és que això ja no té "arreglo"... Li agrada molt menjar i menja moltíssim. Quan dinem, ell és qui cuina, jo passo d'això i com que a ell li agrada molt estar per la cuina (...) sí, sí que és una sort... Bé, doncs el tio em fa el plat i me'l porta, i després torna a la cuina i al cap de cinc minuts apareix amb un plat que deu pesar dos quilos. No és que estigui ple, és que vessa. És una muntanya immensa de menjar. I no sobra res. I després menja postres i si el nen no s'acaba el seu menjar ell ho remata. A casa no sobra res.... Ahir, per exemple, feien futbol i ell va anar a mirar-lo a la tele de la cuina mentre jo mirava "los hombres de paco" al menjador. En una pausa, mentre endreçava quatre coses que el nen desordena vaig entrar a la cuina i ell va fotre un bot perquè no m'esperava... Estava dret buscant quetxup en un armari i tenia el plat a taula: tia!!!! Hi havia una pizza d'aquelles mitjanes amb 8 o 10 croquetes fregides que la seva àvia li havia fet per sobre. I una butifarra i un parell de salsitxes. Allò era una bomba de colesterol!!! (...) No, roncar no ronca... El que passa és que com que se'n va a dormir amb la panxa tan plena de tant en tant fot uns bots inconscientment a llit i, joder, això és una putada per mi perquè em desperta. (...) No, si ja estem mirant per canviar-nos el llit i agafarem un d'aquells que són dos matalassos individuals perquè els seus bots no m'emprenyin tant... (...) Que sí, que ara l'A. està més gras que abans. A partir d'ara, quan t'enviï les fotos del meu estimat també te n'enviaré de l'A. perquè vegis com s'està posant. (...) Ui, les coses ens van prou bé, és molt graciós ell: aquest matí quan he arribat m'ha trucat i m'ha dit "hola, estava parlant amb el peque i li estava explicant que t'estimo molt i que ets la persona amb qui vull passar la resta de la meva vida i..." Ostia puta! Creus que m'havia de dir això? Li he dit "vinga,vinga, "vale" i li he penjat el telèfon. De què va aquest tio? L'altre dia vam anar de viatge sorpresa a Mónaco. Va preparar-ho tot, va demanar als avis que es quedessin el nen pel cap de setmana, va demanar un Audi TT descapotable a un amic seu, em va dir que agafés roba de festa i vam marxar cap allà. Al principi el volia matar. Des que vam tenir el nen que no teníem un cap de setmana per nosaltres sols, però després... tia!!!!! Per Sant Feliu amb l'Audi tot el poble ens mirava. Jo no sabia on amagar-me i el capullo amb la capota treta... Ara, en arribar el cotxe era dels normalets... Mónaco és impressionant i ell va tornar a ser l'home bromista amb qui em vaig casar. Va estar super bé. Però ja li val. (...) No, si ell és super seriós a la feina. A vegades el truco i em diu que no pot parlar perquè està reunit amb altra gent... Ja li val! Però quan està sol és un catxondo... (...) Bé, tia, doncs el dia 25 venim i ens acabem d'explicar tot això. Vindrà la C.? (...) saps que la D. ja té el nen col·locat i està de 4 milímetres? Bé, el metge li va dir que tot era correcte. (...) Bé, guapa, ens veiem. Molts petonets!

Noves adquisicions

Darrerament, com haureu pogut observar, he estat fent canvis en els enllaços del blog. La majoria són blogs amb contingut polític. De totes les noves adquisicions en forma d'enllaç, estic realment enganxat al blog de l'Iñaki Anasagasti. Impressiona veure com un polític parla sense pèls a la llengua i amb una coherència digna de menció. Carrega contra tothom des d'una posició privilegiada i amb una capacitat d'escriptura que fa enveja. Per contraposar una mica aquest blog d'un nivell tan elevat, he afegit també dos altres polítics que parlen sense embuts. Segurament a Catalunya no els coneixeu, però a Mallorca són bastant coneguts, ja que són els candidats d'Esquerra Unida i del PSM a l'alcaldia de Palma. L'Eberhard Grosske (malgrat aquest nom és tan mallorquí com qualsevol altre) és d'EU i famós per la canya que fot a tot bitxo de la dreta que es mogui. Té un estil característic: un pèl de xuleta i molt d'inconformista. M'agrada el seu estil i va ser un bon conseller de Treball durant el Pacte de Progrés. De tant en tant, però, publica posts dins la categoria "...i més enllà" que es podria estalviar: el paio va més sortit que un balcó. Cal llegir el post "Sonia Ferrer, Dulce engendro de Platón" i m'entendreu...

L'altre, en Pere Muñoz, va directe a la jugular de tot pepero que es mou. Jo això ho aplaudeixo, però és que hi ha maneres i maneres. Si llegiu el seu post "s'ha acabat es bròquil" potser opinareu que un càrrec públic no pot ser l'avantguarda de l'acció directa de carrer contra un govern. S'ha d'estar present al carrer, però el que ell proposa ho trobo exagerat. Veieu algun polític seriós pintant ell mateix passos de peatons? Espero que el seu post fos una broma...

En tot cas, animeu-vos a llegir-los i ja em direu què trobeu...

Festa!

Avui els autobusos de Barcelona van engalanats amb dues banderetes: la de la ciutat i l'europea. És habitual que duguin banderetes quan estem en un dia de celebració: la Mercè, Sant Jordi, la Diada, etc. Avui és Sant Geronci. Suposo que la festa no deu anar per aquí... Se'm deu haver escapat quina celebració es mereix que els autobusos duguin les banderetes, ja que no crec que celebrin que tindrem referèndum per l'Estatut, que el Barça va guanyar la lliga o que avui el quefe ha matinat més que mai i ha arribat a les 9 i 20 a l'oficina...

Pronòstic incomplert

No s'ha complert el pronòstic que vaig fer el passat mes de gener, just després de que l'Estatut aprovat pel Parlament de Catalunya rebés els primers avisos de la cirurgia estètica "hard" que patiria en els mesos següents. Afortunadament, els interessos de la jerarquia que mana a ERC (cada dia més coincidents amb els interessos dels que remenen les cireres a CiU i PSC-ICV) s'han vist frustrats. Esquerra haurà de fer campanya pel no a aquest Estatut que un cop retornat de Madrid no s'assembla en gairebé res al que es va enviar cap allà. Crec que votar que no (o abstenir-se) és la forma de dir a tota la classe política que els ciutadans ja n'estem farts. Que no calia que malgastessin dos anys per parir un Estatut català que en tres mesos de pont aeri ha perdut tot allò més essencial que el definia. Que el dia que el 89% del Parlament de Catalunya va cantar els Segadors per celebrar que s'havien posat d'acord tan sols estaven jugant amb els sentiments de la gent perquè després no van saber defensar units el que tan d'esforç va dur pactar. Que són tots una colla d'impresentables. I que els únics dubtes que tinc són entre votar que no o bé aprofitar el diumenge de juny per fer el primer banyet a la platja... I no crec que sigui l'únic...

Tests

Darrerament m'estic acostumant a fer tests psicotècnics i de personalitat per veure si canvio d'una vegada de feina. He estat en 4 o 5 empreses de selecció o departaments de RRHH i m'he adonat que les preguntes dels tests són gairebé sempre les mateixes. I cada cop que m'hi enfronto l'angoixa que tinc és més gran. Al principi els feia sense gaire preocupació, però cada cop m'hi capfico més intentant treure l'entrellat del perquè de les preguntes.

Per exemple: a) Treballo molt. b) m'agrada fer la feina ben feta. Si responc a) és que sóc un treballador intens (potser treballo molt i rendeixo poc). En canvi, si responc b) és que sóc puntillós i treballo bé (potser sóc massa lent i em distrec massa en els detalls).

Un altre exemple: a) faig amics amb facilitat. b) m'agrada resoldre les feines més complicades. Si responc a) és que sóc afable i amb bon rotllo dins un equip de treball (però no massa treballador). En canvi si responc b) és que sóc un treballador que s'implica en la feina (però no gaire extrovertit).

La qüestió és que cada pregunta d'aquests tests és tot un dilema i intento contestar essent sincer però sense oblidar quin és el perfil que busca l'empresa. Si es busca algú amb un perfil més analític potencio aquesta part de mi. Si es busca algú amb capacitat de lideratge faig el mateix amb les preguntes que es refereixen a donar ordres, expressar opinions, etc. Ara bé, tan sols ho faig una mica, ja que tampoc vull donar un perfil diferent del que tinc i després trobar-me en una feina on se'm demana una cosa que no sóc...

No us penseu que és gaire fàcil fer els tests pensant en les conseqüències de cada resposta i buscant un equilibri entre totes les respostes, perquè sempre apareix la pregunta que et trastoca. En el darrer test hi va haver una pregunta que em va trencar tots els esquemes:

a) Normalment menjo molt ràpid.

b) Disfruto llegint.

A banda de ser una pregunta (aparentment) estúpida, jo tinc dues característiques indissociables: m'encanta llegir i menjo molt ràpid. Després de pensar-hi durant un bon minut vaig arribar a la següent conclusió:

Si responc a) és que sóc una persona que va per feina, però no mira gaire per la seva salut. Si responc b) és que tinc inquietuds culturals i sóc capaç de perdre el temps llegint un llibre. Si responc a) estaré poc temps dinant, tornaré abans al lloc de treball, per tant treballaré més. Si responc b) seré una persona ociosa que, en comptes de fer esforç físic prefereix seure en una bona butaca i llegir un llibre tranquil·lament. Després de dubtar MOLT vaig acabar dient b), ja que està més ben vist llegir llibres que no pas menjar ràpid, no?

dispersió

no em feu cas. entre el barça campió de la lliga espanyola, les celebracions vandàliques dels de sempre, el no-nul-no-se-sap d'esquerra, el pas del president més dispers de la història pel senat, la pulsereta de l'impresentable president de cantabria (existeix, com teruel) i el merder de les entrades per anar parís, l'actualitat mediàtica político-esportiva fa caguera. tanta caguera que prefereixo no utilitzar majúscules en l'escrit d'avui.

serà la meva forma de protestar per tant tòpic seguit en els telenotícies. ja s'ho faran: els del barça fent les xorrades de sempre al balcó de la "txene" amb el president dispers intentant no imitar l'alcalde sambero i amagant la pulsereta de la "unidad contra los separatismos", mentre els vàndals i els que tenen entrades per anar a parís i els que no en tenen i estan molt cabrejats coregen els seus noms (els dels futbolistes i el del dispers) barrejant una absoluta manca d'originalitat: "xampinyones, xampinyones, oe oe oeeee", "puyooo-ol, puyoooo-ol", "u-u-u-ulagué" o "sí sí sí, noj vamo a parí" (ja ho dic jo que anar a parir sí que se n'hi poden anar i que no tornin). i és que fer una final a parís o madrid o berlín posa les coses molt fàcils pel tema de la rima. imagineu una rima amb oslo o copenhague o lisboa i veureu que l'esperit poeta de qualsevol aficionat quedaria seriosament en entredit. sort que també hi haurà crits més picantets: "que boti en pasqual, que boti en pasqual" o "que botin en pasqual, que botin en pasqual" o millor encara: "(l'estatut) que el voti en pasqual, que el voti en pasqual" . mentrestant els del no-nul-nosesapbenbequè estaran traient el cap per darrera dels ronaldinyos, etoos i u-u-oleguers per veure si surten en la darrera foto abans de fer el darrer equilibri sobre la corda fluixíssima que manté el tripartit, aviat tri-partit perquè s'haurà partit (si és que mai ha estat unit). i total, si això és el que ha de passar i no és cap novetat, per què en diuen notícies si ja està vist i revist? no em feu cas.

Ganes de dissabte

Avui és el segon dia de la setmana que vaig a treballar (fet que no vol dir que treballi massa) i tinc més ganes de dissabte que mai. I és que el fet que arribi el dissabte i no hagi d'estar per Can Fanga ni hagi d'anar a treballar em motiva a passar els dies de la setmana. Un darrera l'altre. Amb pressa i sense pausa. I quan arriba el divendres a la tarda he de posar el fre de mà: dos dies per avançar sense pressa i amb pauses. I sense pensar en el dilluns que inexorablement arriba i m'adono que estic dins la roda en la que mai hauria volgut entrar. Passar dilluns, dimarts, dimecres, dijous i divendres per gaudir els dissabtes i diumenges i tornar a començar amb la vista posada a l'agost i la seva roda. La roda dels mesos passa més a poc a poc, però igual: de setembre a juliol, amb pauses a finals de desembre i abril, per gaudir l'agost. Malgrat tot, m'hi estic habituant, per desgràcia...

Catalans!

Després de tres dies voltant per la Catalunya Nord, de Cervera a Salses i de Cotlliure a Prada passant per Ceret i Perpinyà entre molts altres pobles, tinc molt clar com no vull que acabin la meva llengua i la meva cultura. No he vist cap altre racó del país més plagat de senyeres i d'adjectius catalans que la Catalunya Nord. La majoria dels cotxes d'allà duen enganxines amb, o bé el burro català, o el burro emmascarat (versió nord del burro que tenim aquí), les quatre barres, el "cat" (tant a dins com a fora de la matrícula) o barretines. Gairebé tot el que fan duu l'adjectiu "catalan": els pobles són típicament catalans, els restaurants són de menjar català, els hotelets són catalans, l'arquitectura és catalana, els vins són catalans i la sardana sona a tot arreu. La llengua, però, és la francesa en el 95% dels casos. La seva catalanitat és merament folclòrica i han oblidat que tenen una llengua pròpia que va morint a mans del francès que tot ho abarca. Els pocs catalanoparlants són gent gran que reconeixen que parlen francès amb els fills i afirmen que el català només el parlen amb els coneguts del poble de la seva edat (menció apart pels gitanos de Perpinyà). Això sí, ells són catalans (tant els que encara parlen català com els que són incapaços de dir "bon dia") i ho afirmen als quatre vents. No sóc ningú per dir-los què són o deixen de ser, però per mi, ser català implica xerrar català. Tant a Perpinyà com a Barcelona. A veure si encara els catalans del futur parlaran francès al nord, castellà al sud i només s'entendran entre ells en anglès... Malgrat tot, hi ha un bri d'esperança per la supervivència del català de mans de les escoles de la Bressola. Llegiu-ne el reportatge de Presència d'aquest cap de setmana aquí.

Per cert, els pobles de la Catalunya Nord són dignes de visitar, especialment Cotlliure, el castell de Salses, el centre de Perpinyà, Vilafranca de Conflent i algun poblet petit com Eus. I el millor de tot, per mi, és l'abadia de Sant Miquel de Cuixà, malgrat que mig claustre el tinguin els americans a New York.

Networking

Les meves companyes de feina, quan tenen sopars amb amics/gues de la carrera, dels màsters o d'antigues feines, diuen que fan "networking". Jo en diria fer vida social, que és el contrari de fer vida asocial, és a dir, fer vida individual, com faria un ermità. Això del "networking" em sorprèn, perquè en principi jo ho relaciono amb fer contactes, en el sentit més orientat a fer "intercanvi de favors". Bé, potser és que elles ho veuen tot així, com una necessitat de fer contactes per ascendir socialment i sentir-se valorades dins l'escala social en què estan. Després, sentint-les parlar sembla que sí, que tot ho valoren en funció dels beneficis que els pot reportar. Què voleu que us digui... Jo no sóc així. Sí que m'agrada ser reconegut, però no vull aparentar més del que sóc ni anar a un lloc diferent d'on vinc. Sóc molt feliç amb la gent que conec i quan em creuo amb algú que les companyes podrien qualificar d'"oportunitat d'ascendir socialment" em sento malament. Jo sóc com sóc i tinc el cercle d'amistats que tinc. Millor o pitjor, però és el que m'agrada, o sigui que relativitzo molt les fardades que foten les companyes de feina quan van a sopar amb "nosequi d'aquella superempresa que coneix el director de tal altra i que té una casa de la reòstia..." Ara no sé ben bé a què venia aquest rotllo, però ja l'he deixat anar.

El que volia explicar és que ahir vaig anar a sopar amb les tres companyes de Ciències del Treball amb qui quedem de forma regular però cada cop més espaiada. Aquí, aquí i aquí hi ha les cròniques dels altres sopars. Llegint-les em ve un mal rotllo impressionant, perquè gairebé res del que em proposava canviar en la meva vida s'ha fet.

En aquests sopars ens expliquem les nostres aventures vitals, com ens va la vida laboral, les xafarderies d'altri i, de tant en tant cau una notícia bomba. Bé, darrerament anem a notícia bomba per sopar... I, sobretot, ens ho passem bé i desconnectem del cercle d'amistats-feina que omple la resta del nostre temps. Ahir no va ser menys. Vam anar a sopar a les Cuines del Mercat de Santa Caterina, lloc que recomano a tothom. No es menja massa, però es menja molt bé i no és car. Ah! I no s'hi fuma! El lloc és molt xulo, els cambrers són atents i, sorprenentment pels dies que corren, parlen català. Seus en taules compartides amb altra gent, però tampoc és massa problema. Jo em pensava que estaria cohibit per la presència d'aquella parella de 60 anys amb qui compartia taula però al final t'hi acostumes... com m'he acostumat a "treballar" envoltat de noies pijes de BCN. Bé, ja us explicaré dimarts com ha anat el viatge a la Catalunya Nord que farem aquest pont.

Senat o futbol?

Mentre els membres del poble ras estàvem embadalits davant el televisor per veure si el principal referent en la religió amb més adeptes del segle XXI aconseguia batre el Milan, els nostres dirigents... feien el mateix. No importa que tinguessin feina. Ni tan sols importa que la seva presència fos bàsica per aprovar una llei. I tampoc és important que la llei fos d'un tema tan crucial com la reproducció assistida. El que importa és veure com 22 privilegiats xuten una piloteta per intentar posar-la en una porteria. O algú es pensa el contrari?

Qui són més importants, coneguts i poderosos: els membres del Barça (jugadors, cos tècnic i directiva) o bé els membres del Senat espanyol? Em sembla que no hi ha color en aquesta pregunta. O bé, sí que n'hi ha: blaugrana.

Jo des d'aquest humil blog demano poder saber el nom de tots els senadors que van preferir el futbol a la votació de la llei per poder-ne demanar la dimissió. No perquè sigui un fan de la Llei en qüestió (que té la seva complicació ètica i moral) sinó perquè són una colla d'impresentables.

Converses caçades al vol

Trucades telefòniques de les companyes de feina en un període de 40 minuts (ara que estic més enfeinat sembla que la resta no fot ni brot, com sempre). Les he traduït al català.

a (té una gossa)- Hola. Volia demanar hora per portar la meva gossa a tallar-se el pèl. (...) Es diu Ona. (...) Sí, li voldria fer que li retallin de tot arreu i li deixin ben curtet. Especialment allà a la zona on fa pipi i els voltants. (...) D'acord.

b (està esperant el seu quart fill)- Hola. Sí, estic molt bé. Ahir ja vaig anar a comprar roba normal per després del part. (...) Bé, sí que potser en tindré un altre però encara esperarem un any. Quan sigui a l'hospital, la mama vindrà a casa per tenir cura dels altres tres. Em fa una pena, haver-los de deixar a casa... L'altre cop vaig plorar i ho vaig passar malament, perquè ells s'entristeixen quan em veuen que vaig a l'hospital. Pobrissons. (...) També he anat a comprar roba per la nena. He vist unes coses superxules.... (...) Era a Ganduxer, ara no recordo a quina alçada. Ja t'ho diré...

c (té molta mala llet)- Que t'he dit que no! Bé, no li donis menjar al nen. Espera a que jo arribi. (...) Que no! (...) Joder sempre fots el que vols (...) doncs jo sóc la seva mare! (...) Au va! Ja parlarem!

a (la de la gossa)- Hola cari! (...) He demanat hora per dur l'Ona a la perruqueria a les 5. La hi podràs dur? (...) Però si a les 5 no treballes! (...) Doncs ja m'ho podries haver dit abans de que demanés hora! (...) D'acord, d'acord, la gossa és meva. Au, adéu!

b (la que està prenyada del quart)- Hola iaia! (...) Sí, estic molt contenta, perdona que no t'hagi donat les gràcies abans, però vaig trucar i comunicaves i ja no hi vaig pensar més. (...) Sí que m'ha agradat molt la roba! Estic molt contenta! Però em sap greu carregar-te de feina d'aquesta manera... (...) Sí que m'agrada rosa. Molt bufó. (...) Sí, l'altre dia vaig anar a casa de la tia Eugenia i ho vam comentar que ens agradarà molt. Moltes gràcies (...) Blablabla...

a (la de la gossa) - Hola guapíssima! (...) Com va tot? (...) Escolta, he de dur l'Ona al perruquer. La hi podries acompanyar tu aquesta tarda? (...) Ai! Moltes gràcies! (...) Ah, i sobretot mira que li facin bé la zona per la que fa pipí i això, d'acord? (...) Vinga! Mua!

b (la prenyada un altre cop) - Hola! (...) Sí, el tindré el 14 de maig. Em faran cesàrea. Res. És un moment i ja està i no fa mal. El primer sí que va ser dur, però ara ja és com un tràmit. Hehehe (...), bé, suposo que ja passaràs per l'hospital, no? (...) hahaha! I tu quin dia el tens al final? (...) Ostres! sí que vindran seguits! (...) Doncs no, encara no tenim nom. Em sembla que li posarem el meu (...) L'únic problema és que li diran com jo però en petit i no em convenç. (...) Blablabla...

c (la que té mala llet)- Hola! (...) Ei tia, hem de quedar aquesta setmana per anar a sopar i prendre alguna cosa, que ens hem de posar al dia (...) A on et fa gràcia? (...) Val, ara busco un restaurant per allà i l'encarrego. (...) (...) Tia, tia tia!!!! Quina il·lusió!!! I perquè no m'ho havies dit abans??? (...) De tres mesos!!! Que guais!!! (...) Ostres, quedem per demà vespre. Ara ho dic a les altres!

b (la prenyada) - Hola mama! Ahir vaig veure una roba moníssima a la botiga aquella que em vas dir! (...) Vaig comprar un parell de coses, però n'hi ha moltíssima de xula. Me'n compraràs? (...) Aiiii! Gràcies mami! (...) He parlat amb la iaia i li he donat les gràcies per la roba. Estava molt contenta. (...)

Després de fer les trucades, es reuneixen a la cuina a fer el cafè on s'expliquen les aventuretes i jo aprofito per escriure aquest post. La meva productivitat és baixa, però la d'elles és d'escàndol. Sorprenentment, aquest vaixell (pastera, perdó) no s'acaba d'enfonsar, tot i que més vies d'aigua no pot tenir. Segueixo buscant un altre vaixell de més envergadora per seguir el viatge, encara que no sé ben bé cap on. Mentrestant, seguiré observant atentament què no s'ha de fer en horari laboral. Ostres, ara que ja acabo d'escriure ja tornen a l'atac! Bufff

NOTA AL PEU: he editat: la prenyada no espera el tercer fill. Ja em perdonareu però m'he descomptat: espera el QUART fill (i aquesta setmana ha fet 30 anys). Aquestes de l'Opus crien com conilles...

Flipant!!!

Ahir vaig tenir problemes amb el blogger i el post que vaig escriure no es va publicar fins molt tard. Per això, avui hi ha ració doble. Bé, volia escriure alguna cosa interessant, però m'acaben de dir aquesta notícia de l'home que va anar al metge perquè tenia mal de cap i li van trobar 12 claus incrustats al crani i, la veritat, crec que davant una notícia tan espectacular val més callar i aprendre dels misteris de la vida.

Vandalisme anticatalanista

Des de fa un mes o mig aproximadament, al carrer de casa, a Gràcia, han anat apareixent la majoria de cotxes de veïns que duen l'enganxina del "burro català" guixats amb pintura groga. Tampoc n'he fet un recull exhaustiu, però tinc localitzats 5 cotxes amb enganxines del "burro" que han estat víctima dels vàndals. El que els han fet és buidar un pot d'esprai de pintura groga o bé sobre la part de darrera del cotxe (no només sobre l'enganxina) o els han guixat totes les portes amb aquesta pintura. En canvi, els cotxes que duen el CAT sense el burro no han estat víctima d'aquests de les ires d'aquests vàndals (o no m'hi he fixat). Potser perquè si volen guixar tots els cotxes que duen una enganxina catalanista, a la zona on visc tindran una feinada i potser es deixaran el sou en esprais de pintura... En tot cas, he vist que els amos afectats, mica en mica han repintat els seus cotxes, des d'un Ford Cougar fins a un Seat Ibiza passant per una ranxera Nissan, i han tret les enganxines. Aquest matí, he passat pel costat de la ranxera que està tota guixada de nou i hi havia una enganxina feta a mà a la porta del conductor. Hi posava: "kitate el burro. 2º aviso. El siguiente..." no ho he acabat de llegir la frase. Aquest migdia m'hi tornaré a fixar. En tot cas, sembla que els "espanyolitos" de Gràcia tenen ganes de gresca i no pinten parets com altres sinó que van directes allà on fa mal. I jo em pregunto: algú ha denunciat aquesta campanya? Si s'ha fet (suposo que sí perquè són molts afectats), algú actuarà contra aquesta xusma?
Ara pensant-hi, recordo que al meu germà li ratllaven cada setmana el cotxe a davant de la feina, al barri de la Plantera de Blanes. Cansat de tot va treure's el CAT i una enganxina amb les quatre barres. Des de llavors, el cotxe està immaculat. Algú sap més casos d'aquests? És que nosaltres duem un parell d'enganxines similars i mai ens ha passat res, ni per Catalunya (quan no el tancàvem en garatge) ni per Mallorca. Som uns afortunats? Haurem de tocar fusta cada cop que aparquem el cotxe al carrer al nostre país?

Estats i actituds del cervell envers la informació

Hi ha dies en què obro l'ordinador, inspiro profundament, navego una estona per les pàgines de sempre buscant la darrera notícia, l'article interessant o la reflexió imprescindible i tot em sembla obvi i insípid, com si ja hagués passat abans. Talment com si ho hagués viscut. Res em sorprèn. I no perquè siguin objectivament notícies poc novedoses, especialment tristes o clarament espectaculars. És que, senzillament, dec tenir el cos i la ment predisposats a no sorprendre'm, com si m'hagués crescut una cuirassa al voltant de la secció del cervell que es dedica a sorprendre's o mostrar especial interès pel que li arriba. Per això, tot el tema dels relleus de consellers del Govern no m'ha impactat gens, igual com cada atemptat a l'Iraq em sembla d'una monotonia que em fatiga. I així amb la majoria del que passa en el món que m'envolta més o menys aprop. Són dies de monotonia informativa.

Hi ha altres dies, pocs, en què qualsevol mínima notícia em crida l'atenció de forma exagerada. Qualsevol notícia, ja sigui política, meteorològica o "rosa" (aquestes menys) m'interessa i intento seguir-la al màxim. Aquests dies en què això passa, sóc conscient que he de relativitzar, però no puc. Tinc avidesa de notícies i de coneixement general i absorbeixo tot el que em rodeja. Des de la revista del barri que fullejo a la fleca fins a tots els telenotícies de tots els canals o les xerrades de tota la gent que tinc al voltant. Són dies en què noto una activitat brutal al cervell, emmagatzemant i interrelacionant informació, creant teories, inventant supòsits i esgotant totes les neurones al màxim. Es tracta de jornades d'una alta avidesa d'informació.

La majoria de dies, però, són un entremig dels dos: tan sols em criden l'atenció alguns pocs fets, la majoria personals i algun d'abast general i la resta no em passen desaparcebuts però no els hi dono massa importància. Això sí, el cervell segueix interrelacionant tota la informació per si en algun moment em pot ser d'utilitat. Són els dies, diguem-ne, d'activitat normal.

En definitiva, he fet una petita reflexió, en un dia de desinspiració clamorosa, sobre el funcionament del meu cervell que, suposo, deu ser molt similar al funcionament del cervell de la majoria de vosaltres i, per extensió, de la resta de la humanitat. En tot cas, un altre dia aprofundiré sobre les causes ocultes que poden provocar aquesta diferència d'activitat cerebral entre un dia i un altre.

Aventureta pel port de BCN

Vist que a alguns de vosaltres us ha picat la curiositat la topada que vaig tenir amb l'argentina, us ho relataré, encara que no va ser res massa trascendental.

Vam tornar cap a Barcelona amb Iscomar, empresa coneguda pels preus realment econòmics que ofereix per anar en vaixell a Mallorca. Un cop al port de Barcelona, un autobús recull als passatgers des del vaixell i els porta a la terminal de Transmediterrànea. Normalment envien prous autobusos i l’espera és curta. En el cas que us relato no va ser així. Quan vam arribar a terra, hi havia un autobús que ràpidament es va omplir i l’argentina en qüestió es va quedar a terra juntament amb un centenar i mig de persones més. Era una dona rossa d’uns 40 i pocs anys amb pinta de mala persona i mirada inquisitiva. No sé perquè, però la histèrica va començar a increpar a dos joves mallorquins que tenia a prop dient-los que ella entenia el que ells deien perquè en un any i mig que duia aquí “xa los entendía perfectamente cuando hablaban”. Els dos joves van dir-li que passaven d’ella, però la tia va començar amb el discurs de “soy argentina y vosotros nos conquistásteis y no me falten el respeto i blablabla”. Els joves van passar dels crits que proferia la dona mentre la resta de gent que érem aprop ens en fotíem dels arguments peculiars que la dona deixava: “vós nos arruinásteis el país”, “xo aquí tengo todos los dereshos porque pago impuestos”, “Esto es tercermundista” (la veritat és que el segon autobús va trigar un ou en arribar), “España nos maltrató”. Era esperpèntic haver d’aguantar aquesta pesada, que deixava anar el discurs típic dels victimistes argentins (un resum seria: som collonuts i el nostre país és el millor del món, però els nostres polítics són uns lladres per culpa de la resta del món).

Una parella de jubilats amb la filla d’un dels dos que teníem a davant van ser els següents a rebre: “ustedes de qué se ríen?” “Sós pelotudos”, “sós boludos”, i coses així que aquella gent li van replicar dient que ells es reien del que volien i que es calmés una mica. La dona va tornar a dir-los “boludos” i “pelotudos” i “nosequè d’Espanya”. El jubilat li va dir que si tan a disgust estava aquí que podria fotre el camp i tots més contents, cosa que jo vaig assentir. Mentrestant, Sa Roqueta em mirava com dient que m’hi fotés pel mig ja que era molt a prop de tot el merder. La veritat és que tenia ganes de fer callar aquella boja que ara ja tenia mig acollonit al passatge i ningú no reia, però entre les maletes immenses que jo duia i la inutilitat de l’enfrontament, vaig passar de tot. La dona seguia buscant brega a tort i a dret: “Vosotros nos hundísteis en la miseria”, “Ustedes vinieron a enriquecerse a nuestro país y ahora nos abandonan” etc. Li vaig aguantar la mirada de psicòpata un parell de cops però no em va dir res directament. Llavors es va posar a plorar. Quan va acabar d’assecar-se les llàgrimes va tornar a l’atac personal contra tot quisqui buscant que algú li repliqués, però tothom la va ignorar. Jo només esperava que arribés el següent autobús per poder deixar-la a terra.
Amb aquestes estàvem quan va arribar l’autobús següent per la nostra esquerra. Tota la gent va avançar en estampida cap a les portes i l’argentina va quedar ressagada. Em vaig fixar que a cops de colze anava avançant cap a la porta. Jo duia dues maletes immenses que pesarien uns 50 quilos entre les dues i amb prou feines les podia arrossegar. Quan el noi que hi havia dos llocs per davant meu va pujar, l’argentina apartava un noi d’uns 15 anys que estava a la meva dreta. El noi li va dir que què feia i ella es va fer la boja mentre amb un parell de cops de cul li prenia la posició. Res d’extraordinari en una maleducada quan falta ordre per agafar un autobús sol·licitadíssim. Quan em va tocar pujar a mi, va arribar el moment somniat: l’argentina se’m va col·locar espatlla contra espatlla i va intentar pujar al mateix temps que jo.
“Senyora, que els dos al mateix temps no passarem” “Ya lo creo que no pasamos los dos” i empeny cap a dins. Vaig agafar les dues maletes i les vaig entaforar sense miraments enmig del seu pas per dificultar-li l’entrada. “Qué falta de educación: primero pasan las mujeres” em diu. I penso que estic per la igualtat de sexes i per l’educació, però no li contesto i li responc el cop d'espatlla amb un altre de més contundent de la meva època de jugador de bàsquet, mentre seguim encallats tots dos a la porta d’entrada. Al final, però, una bossa meva perd l’equilibri i m’ajupo per agafar-la, ella aprofita que em despisto i tira cap a dins, però llavors moc l’altra bossa i se li enganxa amb la cama esquerra mentre comença a caminar cap a dins on ja no queda massa espai. Jo recullo l’altra bossa, agafo les de Sa Roqueta i entro cap a dins sentint com la boja diu que presentarà denúncia perquè “me golpearon en el abdomen y las piernas”. Per un moment penso que potser m'he passat, ja que tot i ser ella la que es colava, intentar imposar-me per la força a una dona més baixa, encara que més grassa, no és gaire gentil. De seguida penso que no i que hauria d'haver estat encara més contundent per venjar tots els que havien rebut els cops de colze moments abans. Què voleu que us digui, a vegades una mica d'imposició física, encara que sigui suau, és ben necessària...

Un cop a dins, l'estúpida queda just a darrera meu i anem molt apretats, fet pel qual no em puc girar per acomiadar-me’n amb una picada d'ullet quan baixo primer de l’autobús i sento de lluny "fuck you"...

Ja sóc aquí!

Després d'uns dies de vacances torno amb menys forces que mai. Així de deplorable és el meu estat laboral. En comptes de recarregar les piles, el que he fet ha estat passar-m'ho bé. Tan bé que la tornada ha sigut traumàtica. Espero habituar-me aviat a la vida barcelonina. Què he fet per Mallorca? Faré un petit resum per no cansar-me:
-Voltar pels pobles
-Empatxar-me de panades i robiols
-Disfrutar de la tranquil·litat de Mancor
-Fer sopars i "Partys"
-Veure la processó de Sineu
-Veure amics
-Menjar una paella preparada a la muntanya dins d'un pub mentre a fora plou.
-Sortir mig borratxo del pub a les set de la tarda amb el cel clar
-Agafar la tortuga-vaixell de tornada
-Presenciar una baralla entre una argentina estúpida (com la majoria???) i la resta de passatgers del vaixell al port de BCN
-Venjar-me de l'argentina de forma sibil·lina (em queia tan malament...)

Sort que avui ja és dimecres!

Dijous

Avui és un d'aquells dies en què una part de la població comença vacances, una altra part les segueix gaudint i un altre segment, dins del qual m'incloc, treballa, encara que només fins el migdia. És un dia molt tranquil, he vist poca gent per Barcelona (crec que l'"operació sortida" no serà tan bestial com ens fan creure) i tinc moltes ganes de sortir del despatx, preparar l'equipatge i agafar el vaixell cap a Mallorqueta per descansar. Entre altres plans, demà al vespre toca sopar i a xafardejar a la processó de Sineu, la més important i tradicional de l'illa. Aquest any serà una incògnita ja que una funcionària de l'ajuntament molt coneguda al poble (la tenia vista fins i tot jo que a Sineu hi he estat 15 o 20 vegades) és a la presó per suposadament haver-se apropiat de mig milió d'euros durant els darrers 8 anys. És com un cas Marbella en petit i a la mallorquina i tot Mallorca en va ple. Ja us explicaré!

Bé, passeu-vos-ho bé i no us empatxeu amb el tortell, la mona, les panades i els robiols. Tornaré al blog el dimecres.

Cotxes

Per què hi ha gent que es compra cotxes de dues o tres portes? Per què molts dels que ho fan són joves? No trobo cap avantatge al fet de tenir un cotxe de dues o tres portes: encara que no tinguis fills ni massa amics o familiars a qui dur en cotxe, només que un cop hagis de dur algú a la part de darrera, o hi vulguis posar paquets o bosses perquè véns de comprar, has de desplaçar el seient. I això és una putada. Algú ho sap? És que he preguntat a alguns dels que tenen cotxes de dues portes i m'han dit que és perquè són més macos i estilitzats. És veritat això? A mi, que hi hagi més o menys portes no em molesta a la vista, ara bé, potser és que sóc rarot, rarot... I perdre comoditat per estilització ho trobo absurd. Segur que hi ha d'haver alguna altra raó que se m'escapa...

Foc!

Ja comença la temporada d'incendis amb un macro-incendi aprop de Vandellòs. És molt frustrant veure com en tan poc temps un bosc i tota la fauna que hi ha desapareix per complet i trigarà anys a tornar a ser el que era. Cal reconèixer que en determinats casos els incendis són una forma natural de rehabilitar un bosc, però, què voleu que us digui, a mi, veure un foc descontrolat que pot arribar a cremar masies centenàries i es carrega tot un paisatge, m'entristeix. Una altra cosa és això de les urbanitzacions nascudes fa 30 o 40 anys sense cap mena de permisos, enmig d'un bosc sense netejar i en continu perill de que un foc les arrasi. Em sap molt de greu per la gent que hi viu o hi estiueja, evidentment, però aquests atemptats contra la llei, el bon gust i la natura en forma de xalets i asfalt tan nombrosos a casa nostra, s'haurien d'erradicar. No trobeu?

El portàtil

Dimarts de la setmana passada el portàtil de la feina es va morir. El més fort de tot és que va ser sense previ avís. Atac de CPU fulminant. Normalment veus que aquests aparells comencen a fallar o van més lents... El meu estimat portàtil no va seguir aquests cànons. Va decidir que el disc dur s'havia d'aturar i així va ser. No va tenir en compte que no tenia les còpies de seguretat actualitzades, ni que el necessito més que mai per poder fer feina des de casa d'un proveïdor mentre controlo que facin bé la seva feina... Es va cansar i va petar el disc dur, amb la feina d'aproximadament un any incinerada. Sort que tenia algunes coses guardades en discs de memòria, però la putada no deixa de ser grossa. Des de llavors visc en un estat catatònic: no m'acabo de creure que he perdut tota la feina que he anat fent però, tot i que m'indigna, també em resigno: penso que total, per la poca estima que tinc a la tasca que desenvolupo, potser és un senyal diví pre-pasqual (per això de la setmana santa) per tal que em busqui la vida en un altre lloc. Tan sols demano, oh diví creador que ens guies les ànimes cap el camí del bé, que per acabar de rematar la feina, facis que d'algun dels molts llocs on he enviat el CV, em facin una trucada i així pugui reenfocar la meva vida laboral. No calia que em destrossessis el portàtil... O potser sí.

Més sobre l'estatut(et)

Aquest matí he sentit a RAC1 (estic vago i no buscaré enllaços) que ahir en Puigcercós i en ZP es van reunir a la Moncloa i, entre altres coses, l'amic Puigcercós va dir a en ZP que no patís perquè els senadors d'ERC no votarien que no a l'Estatut(et) al Senat i que ja trobarien una fòrmula imaginativa perquè aquest tirés endavant sense recolzar-lo. Ho trobo, com a mínim, incoherent. Si ERC vota que no a l'Estatut(et) al Senat (tal com va fer en el Congrés), juntament amb els vots dels altres que s'hi oposen (PP), aconseguirien retornar l'Estatut(et) al Congrés on s'hauria de retocar de nou per aconseguir-ne l'aprovació. Aquest fet provocaria que el referèndum no es pogués celebrar abans de l'estiu, que és el que el PSOE desitja per començar a recuperar vots espanyolistes perduts de cara a les municipals del maig del 2007.

I és que ERC, passat el tràmit del Congrés, va fer 7 propostes de millora de l'Estatut(et) per tal de recolzar-lo. O millor dit, set excuses per poder acabar dient que sí a l'estatut(et). Sabeu quants d'aquests punts han sigut tinguts en consideració des del tràmit del Congrés? Ni un. Ara es pot discutir si aquestes propostes van ser fruit d'un error de càlcul dels d'Esquerra, d'una demanda realment imprescindible o una excusa per acabar dient que no. El que està clar és que si ni tan sols una de les demandes s'ha complert, no hi ha motiu per canviar el vot. Llavors, a què es deu que en Puigcercós digués a en ZP que no serien ells els qui frenarien l'Estatut(et) al Senat?

1- Síndrome d'Estocolm amb en ZP: quantes més hòsties els fot, més en depenen.

2- Por escènica: què diran els catalans si ERC (i el PP) són els culpables de que l'Estatut(et) no es pugui votar al juny?

3- Realment és un bon Estatut(et) i si ERC segueix defensant el "No" es quedarà sense arguments.

4- Votar No = anar a l'oposició

Diria que hi ha una mica de cada. En tot cas, crec que, un cop més, ERC ha perdut una oportunitat d'or per negociar amb força pel que se suposa que creu: "si no hi ha millora, l'Estatut(et) torna al Congrés i el referèndum serà a l'octubre". I és el segon xec en blanc que en Puigcercós regala, ja que en ple procés de negociació de l'Estatut ja va donar el sí als pressupostos generals del PSOE sense aconseguir cap compromís a canvi. Que no se m'enfadi cap lector, però començo a tenir la mosca darrera l'orella, amb l'amor Puigcercós-ZP. I més després de veure'ls riure parlant del Barça...

El món és molt gran

Molt més gran del que ens podem imaginar. Si per un moment pensem en la immensitat d'allò que ens rodeja, dels milions de persones, aventures, històries de cada un dels individus amb qui ens hem creuat algun cop a la vida, podríem, si no ens maregem amb tanta informació, escriure una novel·la grandiosa, un llibre de fets autèntics que relataria la història dels nostres dies. Malgrat tot, seria tan sols la història d'una porció minúscula de la nostra existència com a humans.

Cada un de nosaltres som tan petits, tan poca cosa, tan transparents als ulls dels desconeguts, que si ens posem a pensar-hi ens podem arribar a deprimir. Per tant, que cadascú es reafirmi en allò que és, dibuixi una pròpia personalitat diferenciada de la massa i l'exploti al màxim per fer-se veure, per notar que existeix més enllà de la immensitat que a tots ens arrossega, segurament, cap a l'abisme. És complicat, perquè deixar-se arrossegar és còmode i exempt de grans riscos. Ara bé, anar contracorrent, sobresortir de la majoria, ser diferent en qualsevol parcel·la de la nostra vida, ens farà sentir millor a cada un de nosaltres. I serem més feliços.

(Fragment de XXXX)

Pares, mestres i alumnes...

Cada dia tinc més clar que el que no passi a Blanes no passarà enlloc. Des de quan té més credibilitat un alumne (per molt que sigui el teu fill) que un professor? Ara resulta que si un alumne es porta malament, la culpa és de la mala educació que se li imparteix a l'escola. Mentrestant, els pares han dimitit de tot, excepte d'anar a buscar les pessigolles als professors que suspenguin als seus estimadíssims i desconeguts fills... Quanta irresponsabilitat! No es podrien tancar determinats pares en un reformatori?

Avui no hi ha post

Avui no escriuré post. Stop. Estic bé. Stop. Demà hi tornaré. (Espero). Stop. Que vagi bé el dia. Stop.

Que vénen els xaves!

Teniu el mateix comportament que els cargols però a l'inrevés. Quan el sol comença a brillar amb força sortiu desesperats de la ciutat, enfileu l'AP7, la C32 o les autopistes que van cap el sud i ens inundeu els pobles de la costa. Afortunadament, no sou tan llefiscosos com els cargols, almenys fins el mes de juliol, quan us unteu tot el cos amb crema solar. Xaves!!! Que encara no ha arribat l'estiu!! Aneu a la muntanya a emprenyar les vaques!! Deixeu-me fer el trajecte Blanes-Barcelona el diumenge a la tarda sense embussos almenys fins després de Setmana Santa!!!

(reflexions en calent per les primeres retencions de la temporada que promet ser dura, dura, dura...)

Dijous de tele

Estic indignat!! Durant tota la setmana no foten gairebé res de bo a la tele i aquest dijous va i s'acumulen 4 programes que volia mirar: el partit del Barça de bàsquet (sort que era intranscendent), Polònia (que bons), Los Serrano (tothom té algun pecat amagat) i la Nit al Dia amb la Mònica "Terrible" (que ahir va fer que m'avergonyís de la classe política catalana). El comandament a distància va treure fum i vaig acabar sense enterar-me de res. Bé, només de que Polònia és el millor programa de la tele amb diferència, que el Barça va perdre i que en Saura i la de Madre (ex-assots de CiU) ahir eren íntims d'en Mas, mentre que una mica més i en Piqué i en Puigcercós es morregen en directe. El zapping enterboleix la ment???

Finançament

A veure, per ser breu: els partits polítics del país tenen 4 formes legals per finançar-se, i que fan del finançament una de les assignatures pendents del sistema democràtic:
1- Donacions privades
2- % del sou dels càrrecs
3- Quotes militants
4- Subvencions públiques per nombre de vots, càrrecs institucionals, etc.
5- Pura corrupció

El punt 3 no dóna massa diners, a no ser que siguis un partit amb multitud de militants i que cada un d'ells pagui una barbaritat.

Pel que fa a les subvencions públiques, aquestes vénen donades pel nombre de càrrecs que es posseeixen, els escons i els vots obtinguts en les eleccions. Per tant, com més fort és un partit, més diners rep. I es crea una roda en què els més forts obtenen més diners, fet que dificulta el canvi.
Pel que fa al punt 1, alguns partits (PP, CiU i PSC) accepten en els seus estatuts rebre donacions privades (molt sovint anònimes) de particulars que no esperen res a canvi. Ehem. Qui és el burro que dóna 2.000 Euros al PP, CiU o PSC per amor a l’art? És bastant evident que, en molts casos, després aquests diners es converteixen en favors quan el partit en qüestió mana…
El punt 2 és una mica enrevessat. És lògic que els càrrecs que arriben a un determinat lloc de treball gràcies al partit, donin una part del sou al mateix. També és bastant lògic que cada partit, quan entra a l'Administració que sigui col·loqui gent de confiança en els càrrecs de funcionariat de lliure designació. El que no seria lògic és mantenir un funcionari amb simpaties per un altre partit en un càrrec de confiança. En aquest sentit, ERC van ser bastant amateurs mantenint durant dos anys una funcionària no propera al partit en un càrrec de confiança. Això és el que té ser un partit petit sense prou gent o mal organitzat internament... Després, queda fatal fer-la fora perquè no ha pagat al partit, quan aquesta dona MAI hauria d'haver ocupat el càrrec que ocupava si no tenia la confiança del partit... I, evidentment, si no és militant tampoc se li ha d'exigir MAI que pagui al partit. Per cert, que em sembla que hi ha altres càrrecs de confiança provinents de l'era CiU que segueixen als seus llocs...

Finalment, queda el tema de la corrupció i el famós 3% (o 10%) sobre el preu de les obres que s'adjudiquen, que ve essent una de les principals fonts de finançament dels partits, per molt que tots ho tapin perquè qui més qui menys en té les mans brutes.

Tenir un blog és imprescindible per ser "cool"

Marededéusenyor… El que s’ha de llegir de tant en tant…Espero que tenir un blog no em converteixi en “cool”, més que res perquè aquesta paraula sona com el cul (que gracioset que estic avui). En aquesta entrevista del diari “El PAIS (veí)” una noia afirma el que ja he dit en el títol del post i, atenció, diu que existeixen els “coolhunters” que són investigadors de mercat infiltrats en la moda de carrer. D’acord, m’heu pillat. Sóc investigador de mercat i vaig pel carrer buscant i mirant culs (ai, cools), però no duc ni una càmara ni una llibreta per fer anotacions. Encara que aviat ho faré (això de dur la llibreta, la càmara la deixo pels més sortits, encara que ja ha arribat l’època del despilotament), però serà per prendre apunts sobre una novel·la que vull escriure. I això d’escriure, avui en dia, em sembla que és molt poc cool, encara que és molt fàcil que als futurs escriptors ens donguin pel… (en sentit figurat).

Apa, ja que alguns m’ho heu demanat, demà miraré de donar la meva opinió de l’enèsim escàndol que afecta ERC. Per cert, aquest matí no és que m'hagi adormit, sinó que no he pogut entrar al blogger fins que he reiniciat l'ordinador. Cada dia em fa coses més estranyes, el portàtil...

Lletres

Estic fart del “luxemburgo-sevilla-tarragona-dinamarca-alemania-navarra-cáceres-roma-españa-dinamarca-españa-madrid-oviedo-navarra-punto-com”, que és la forma de “delletrejar” l’acabament del correu-e que tenim a la feina i que utilitzen les meves companyes per què no s’equivoquin els clients o proveïdors a l’hora d’enviar-nos informació (he desordenat les lletres per acabar de veure l’absurditat del tema). I és que hi ha gent garrula al món, i al món de l’empresa, també. I no els pots dir la paraula sense delletrejar perquè a l’escola sembla que no van aprendre a escriure. Per exemple si truques a una altra empresa i dius: "em dic Joan Puig"(no és el cas), després del "comorrr???" has de dir, com "Juan pero con o", resant perquè no posin la "o" en el lloc de la "a" i escriguin "Juon". I pel cognom, Puig és "pamplona-universidad-italia-granada". Sóc l'únic que ho troba absurd?

Aquesta és una de les petites coses que m’ha sobtat més del món de l’empresa i no m’hi he adaptat mai. Jo dic: núria-reus-david-tarragona-david-catalunya-europa-núria-andorra-mataró-oscar-sort-lisboa-europa-punt-com. O en funció de com m’enganxen faig variacions en cada lletra que he de delletrejar. Recordo que la “n” la puc substituir per “nadie”, "ninguno", la “t” per “tortosa”, “terremoto”, la “r” per “ramon”, “rosa”, la “e” per “estúpido”, “elemento”, “eminencia”, la "p" per "paquirri" i i així anar fent en funció del meu estat d’ànim i el nivell de sordera i/o imbecilitat de l'interlocutor. A vegades, però, és al revés, truca algú amb un cognom anglès i en comptes de pronunciar-lo en anglès o dir, com tal actor de cine o tal escriptor, o tal jugador de bàsquet diu: "whiski-hacer-italia-toledo-españa". Collons: digues "white, com blanc en anglès"...

Res, que és un petit detall, però demostra que funciono amb una altra lògica diferent de la que impera en el món absurd de l'empresa.

Canvi d'hora

M'ha matat. Un any més, el maleït avançament dels rellotges m'ha destrossat. Sé que a curt termini ho agraïré, però els primers dies després de l'avançament se'm fan molt durs. No m'agrada que s'avanci el rellotge una nit de dissabte perquè és la nit que per norma, dormo menys. I els diumenges al matí acostumo a perdre'ls fent el "vago". Aquest any no ha sigut l'excepció. Tot i això, avui dilluns, els ulls se m'acluquen, el cos està cansat i vaig curt de reflexes. Algú em sabria dir exactament quina utilitat té fer aquest canvi d'horari?

El procés del Segle

Més enllà de l'esperança i l'alegria barrejada de dubtes que m'ha provocat la notícia, miraré de fer una mica d'anàlisi del que pot passar a partir d'ara.

Tinc la intuició que aquest alto-el-foc d'ETA serà seriós. Crec que les condicions socials i polítiques actuals fan que seguir per la via violenta se'ls faci difícil fins i tot a ells.

En primer lloc perquè després de l'onze-s i l'onze-m la pressió policial a tots nivells va augmentar moltíssim i malgrat que és pràcticament impossible que per aquesta via s'acabi amb ells, els debilita moltíssim. A més, aquests dos atemptats dels que parlo, en especial el segon, van ser condemnats per TOTHOM, inclosa l'esquerra abertzale. Des del moment que condemnen un atemptat a casa del seu "pitjor enemic", perquè haurien de recolzar-ne d'altres que podrien tenir un efecte semblant?

En segon lloc, ETA està debilitada, pot atemptar i matar gent en qualsevol moment, però crec que, a la fi han vist que no s'arribarà a la independència d'Euskalherria seguint el seu camí de marginalitat política i social. Per ells és necessari que hi hagi una avantguarda del moviment independentista i socialista, però no cal que sigui una avantguarda violenta. Algú dins del moviment deu haver vist que a Espanya els fa més mal, o més, que hi hagi un partit democràtic independentista que obtingui un alt percentatge de vots que no pas un grup terrorista camí de l'autodestrucció. Vegent quins han estat els objectius mediàtics de la "caverna mediàtica" aquests darrers dos anys, sembla que està clar que a mig-llarg termini ETA aspira a seguir mantenint el protagonisme, però seguint la "via catalana", que si bé per ara dóna fruits escassos, a mig termini pot ser més fructífera. També hi ha l'opció de que la màfia en què s'ha convertit la banda només busqui guanyar temps per reorganitzar-se, però dubto que la branca política del moviment abertzale es torni deixar trepitjar com va passar amb el pacte de Lizarra. I ETA, sense l'entorn, no és res més que un "GRAPO" qualsevol.

En tercer lloc, l'expulsió dels neofranquistes del poder espanyol obre una nova via de diàleg perquè el PSOE va guanyar les eleccions espanyoles per casualitat i necessita algun altre cop d'efecte per repetir victòria en una societat cada cop més irrespetuosa envers la pluralitat de l'Estat que se suposa que representa el PSOE. Quin millor cop d'efecte que un procés de pau seriós? A més, el PSOE no viu, com l'altre gran partit espanyol, de treure rèdit del terrorisme, per tant estarà més predisposat a arribar a la pau. Aquí és on pot haver-hi un dels problemes pel procés: que les tesis ultraortodoxes del PP i de determinades associacions de víctimes quallin a Espanya i al PSOE i no s'avanci el suficient com per donar una sortida més o menys "acceptable" a ETA...

Ara bé, per tal que es tiri endavant el procés, calen dues coses: que ETA entregui les armes de forma similar a com ho fa l'IRA, es comprometi a no tornar a atemptar ni extorsionar, demani perdó als familiars de les víctimes i, a canvi, el Govern espanyol iniciï un procés d'acostament i reinserció dels presos etarres i permeti a Batasuna tornar a presentar-se a les eleccions.

Un cop fets aquests passos, no estaria malament que s'iniciés un procés polític on totes les parts arribessin a un compromís per tal que el poble basc pugui decidir què vol i tant els uns com els altres respectin el resultat. Malauradament, si aquest procés polític no desemboca en un procés democràtic d'autodeterminació (que no independència) o alguna cosa similar, no es resoldrà el problema de fons i en qualsevol moment podrà sorgir una escissió d'ETA o algun altre grup armat que pretengui rebentar la que considerarà "democràcia de fireta". Alguns d'això en diuen "tutela de ETA". Pot veure's així, però també es pot veure com un aprofundiment democràtic que és lògic que en ments acostumades a l'autoritarisme no caigui massa bé.

En definitiva, a llarg termini sóc optimista amb el procés de pau que s'inicia, però crec que costarà molt...

No parlo del tema del dia...

Ahir ETA va fer un comunicat dient que el dia 24 a mitjanit farien efectiu un alto-el-foc permanent. Ja en parlaré a partir del 25... Mentrestant, seguiré anant a contracorrent, avui amb un post sobre el panorama periodístic de Blanes.

A Blanes tenim un fotimer de revistes i revistetes mensuals, quinzenals i setmanals. Recordo que quan era petit tan sols teníem la històrica revista RECVLL que avui en dia està a punt de tancar per motius econòmics i una altra que ara no recordo si es deia “es Piteus”. Això de la crisi del RECVLL és una llàstima, ja que és la tercera revista més antiga de Catalunya. Els col·laboradors de la revista no cobren i cada exemplar s’ha de comprar. I a Blanes, això de comprar una revista, si no és la “Lecturas”, em sembla que no està massa de moda. I si a més, la revista és en català i té una orientació catalanista i cristiana, el públic objectiu es redueix molt en un poble on hi ha una ràtio de fracàs escolar de les més altes de Catalunya i un nivell de desintegració dels nouvinguts i dels vellvinguts que fa feredat. Realment crec que Blanes, a desgrat meu, pot ser el poble amb més garrulos i quillos per metre quadrat.
Malgrat tot, a Blanes es poden trobar les següents revistes gratuïtes de més o menys nivell: El Cel Obert, mensual amb un punt de vista catalanista i en català que no acaba de quallar massa, el Cafè & Llet que és bastant sensacionalista i s’edita en bilingüe tot i que als seus inicis hi predominava més el català; Proa de Blanes, que és la revista d’uns rebotats de CiU que volen crear un partit independent (de dretes) i es fa en bilingüe (més o menys 50% i 50%) i, malgrat estar escrita des de la mala llet s'ha de reconèixer que té bons col·laboradors, i la “joia de la corona”, l’Actual, revista mensual majoritàriament en castellà, que ja porta 10 anys i està en línia amb el nivell intelectual mitjà del poble, cosa que no vol dir que sigui menyspreable.
L’altre dia, fullejant aquesta darrera revista vaig trobar aquesta carta absolutament estrafalària. No és el primer ni l’últim article que va en aquesta línia “destroyer”, però aquest especialment em va rebotar i vaig escriure una rèplica. En la rèplica em dirigia a la persona que va escriure la carta, encara que crec que el director de la revista ha de ser més curós a l'hora de publicar determinats continguts... En tot cas, a veure si es publica el mes que ve la meva rèplica i es reprendrà el periple d’en Tatxenko escriptor de cartes al director…

Va de ral·lis...

Un dia d'aquests començarà el Ral·li Catalunya Costa Daurada, un cop més envoltat per la polèmica. Els hotelers i comerciants de Salou, Vila-seca i el litoral tarragoní estan d'enhorabona perquè se'ls ompliran els hotels en temporada baixa. En canvi a l'interior de Tarragona, la gent no pensa igual. Els tallaran carreteres, algunes d'elles principals i se'ls ompliran els pobles i els camps de conreu d'aficionats al motor, famosos pel seu poc respecte als camps.

Això sí, el RACC ha dit que els helicòpters que cobreixin la prova no podran anar per on vulguin sinó només pels llocs marcats, ja que l'àliga cuabarrada està en època de cria. Oh gràcies senyors del RACC per la seva comprensió...

Els alcaldes dels diferents pobles afectats per la invasió de gasolina estan en peu de guerra. L'alcalde de l'Argentera diu a l'Avui que els tallaran sense permís la principal via d'accés al poble. Com a resposta es planteja dues opcions: o fer una gran collida d'espàrrecs al pantà de Riudecanyes o bé plantar els tractors al mig de les carreteres. Evidentment, jo sóc partidari de la segona opció o, en el seu defecte organitzar una cursa de tractors...

Al poble de Capafonts no tenen cobertura de telefonia mòbil i ho duen reclamant a les operadores de telefonia però no els foten ni cas, total per 100 i pocs habitants... Ara, amb l'arribada del Ral·li, Movistar ha instal·lat sense demanar permís una antena mòbil de telefonia que retirarà tan punt s'acabi la cursa.

I jo em pregunto, si en un país desenvolupat com el nostre ja vivim actituds de prepotència com les que us he explicat, com deu ser el tracte als habitants dels països pels quals passa el Paris-Dakar?

Menjar (i 3)

Tot el rotllo que us he fotut aquests dies venia del fet que us volia comentar una cosa que em preocupa: quan vaig a menjar a fora per qualsevol ciutat dels Països Catalans, intento evitar els llocs on tenen la carta o el menú en català (amb alguna excepció molt concreta). Ho sé, sóc un pecador dels grossos. Però és que he comprovat i patit que tots aquests llocs que tenen la pissarreta a fora escrita en català, normalment amb guixos de colors, i els locals són molt “fashion” i tenen poca llum, acostumen a ser llocs per menjamiques amb les butxaques plenes. Et claven 8 euros per un plat de carn que endrapo amb una sola mossegada, . En aquest sentit, el culinari, no em sento gens representat per la cuina moderneta catalana. Començo a tenir una forta tírria als restaurants catalans de ciutat (ignoro com són els restaurants de la resta de ciutats del món perquè quan les visito acabo menjant de la forma més rastrera possible). En tot cas, el que sí que m'entusiasma és el menjar "rural", el que es fa a la majoria de restaurants de poble de tots els països que he visitat: cuina casolana, en gran quantitat, molt gustosa i barata.

També vull afegir que m'estic començant a cansar de menjar a restaurants estranys: sirians, libanesos, grecs, mexicans, xinesos, japonesos, cubans, etc. Tan sols em falta visitar els argentins, on malgrat la tírria que els tinc, crec que s'hi deu menjar prou bé... i en prou quantitat! En tot cas, el menjar d'aquests llocs el trobo molt prefabricat i especial per a "foranis", cosa que provoca que no el gaudeixi. En conclusió, i per acabar la trilogia sobre menjar, on trobi un bon restaurant de cuina "rural catalana" sense complexos per menjar-hi amanides gegants, pa amb tomàquet i embotits i una bona carn a la brasa amb fesols i all i oli, que s’apartin la resta. He dit.

Menjar (II)

La darrera anècdota que he tingut amb el menjar va ser en el casament que vaig anar fa dues setmanes a Mallorca. La qüestió és que vam arribar amb el pica-pica a mitges i una altra principatina i jo patíem per si ens quedaríem sense canapès. I la meva panxa ja rondinava… Al final vaig poder omplir-me amb els canapès, amb el primer plat i amb el segon, que era porcella al forn. Em vaig fotre la meva porcella, la de sa Roqueta, després vaig repetir, em vaig menjar la d’una altra noia que seia a la taula i, quan em disposava a menjar el cinquè tall de porcella van arribar els postres i ho vaig deixar córrer, davant els murmuris, la sorpresa i els comentaris sucosos de la resta de comensals. Què volien que fés? Que ho deixés tot? Malaguanyat menjar…
En tot cas, això ara ja només ho faig en ocasions especials i gairebé sempre a l’hora de dinar, ja que tinc més temps per pair, que si vaig a dormir amb la digestió a mitges, m’aixeco pel matí amb malestar… I ja que m’hi he posat, deixeu-me dir que tan sols he pres UNA vegada sal de fruites o similars, la resta de cops que menjo molt, el meu cos ho assimila sense més.
Ara em ve al cap la meva primera visita al País Basc. Vam anar a un restaurant a menjar el famós “chuletón”. La meva sorpresa va ser que eren caríssims. Va venir la cambrera i ens va demanar què volíem. Vam demanar un plat per picar entre els dos, un primer cada un i després sa Roqueta va demanar un plat lleuger i jo un “chuletón” d’aquests. La cambrera se’m va quedar mirant i va dir amb cara estranya:
- “de 250 o 500?”
Mentre pensava “collons que cars” vaig preguntar:
- 500 què?
- 500 gramos.
- Ah! “Y cómo son?” vaig preguntar mentre sentia una profunda devoció per la cuina basca
Me’n va mostrar un i li vaig dir:
- “El más grande que tenga”
Em va mirar flipant i em va dir que de quilo no en tenien cap i que me’n farien un de 750.
Evidentment, no en vaig deixar ni una mica. I vaig sortir una mica desil·lusionat perquè la fama de menjadors dels bascos vaig veure que era un pèl exagerada.

Per cert, i canviant de tema, m'encanta veure que encara queda algun polític sincer i íntegre. Per mi, en Carretero és un exemple a seguir en molts aspectes.

Avui va de menjar (I)

Avui inicio una sèrie de tres capítols en què explicaré una de les meves intimitats: un dels meus petits vicis és el menjar. M’agrada molt menjar i m’agrada gairebé tot tipus de menjar. Perquè vegeu fins a quin punt arriba la peculiaritat del meu cas, us diré que el que menys m’agrada són la llet i els dolços… Però no sóc de menjar delicatessens ni plats "Ferran Adrià", jo sóc una mica més barroer. M'agrada sobretot el menjar de tota la vida. I en gran quantitat. Quan ho miro objectivament, reconec que menjo “bastant”, encara que la resta de gent considera que menjo “molt”. A més, sé que no és massa saludable, però menjo bastant ràpid: no és que no mastegui, és que els meus queixals estan especialment dissenyats per triturar a ritme de batedora Moulinex… Ja us podeu imaginar la felicitat de la meva àvia quan cuina per un regiment i veu que arribo jo i vaig repetint fins que li escuro la cassola. Sempre em diu: “fa goig cuinar per tu”. Ara, si algun dia fallo, és a dir, no repeteixo el plat del que sigui (només recordo un cop en què no em vaig acabar el plat i va ser perquè no estava en condicions i em van fotre una cuixa de cabrit SENCERA), els comentaris són: “que no et trobes bé? Què et passa? Que vas sortir fins tard ahir vespre?”…
Això de menjar tant és una cosa que em ve de petit. Recordo que algun dia em van dir els pares: a l’Àfrica els nens es moren de gana i tu no t’acabes el plat? Doncs em vaig conscienciar i des de llavors que els nens de l’Àfrica pobrets estan igual de malament, però jo mai tindré el pes de que llenço menjar gravat a la consciència. Menjo tant que sempre m’ha fet com a il·lusió poder anar a concursos de menjar molt, fins el punt que crec que si anés al concurs de menjar calçots que es fa a Valls tindria opcions de guanyar, o si més no, de fer un bon paper.

Locals sense fum

La llei antitabac està essent un fracàs espectacular: tots els bars i restaurants petits on abans com a no-fumador em podia queixar si algú em tirava el fum a sobre, ara són caus de fum on els meus drets són invalidats per la normativa vigent. Aquests bars s’han convertit en llocs irrespirables on el fum es concentra en quantitats realment insanes. I són el 95% dels locals de Barcelona… Per denotar el fracàs de la llei també cal destacar la mala imatge que donen els treballadors de les empreses de serveis com supers o botigues de roba sortint a fumar a l’entrada del local de forma mig clandestina però a la vista dels potencials clients. Enmig d’aquesta broma de llei que crec que aviat es derogarà o ampliarà per prohibir definitivament fumar en locals públics de qualsevol tipus, he desenvolupat un sistema high tech per descobrir els locals de restauració on no es pot fumar, sense mirar si tenen el cartellet adient. Es tracta de mirar el terra de l’entrada: si està plagat de burilles en una concentració superior a la normal, és que a dins del local no es pot fumar i els porcs surten a fumar a fora i hi deixen el cagalló en forma cilíndrica i taronja amb una punta grogosa.
Bromes a banda, vegent de la persecució que seguim patint els amants de l’aire net en llocs tancats (ja dono per perduda la batalla contra la pol·lució dels carrers de la ciutat), em proposo premiar aquells amos de bars i restaurants on els clients disposem d’aire net per respirar. Com que de pasta vaig curt, crec que fent un llistat de locals aptes per amants de l’aire respirable n’hi haurà prou. Valen locals de tots els punts del país. A veure si m’ajudeu perquè per ara només en tinc dos de localitzats en el trajecte casa-feina, que és quan vaig prou avorrit com per comptar coses d'aquestes:

Bar Restaurant Casajuana – Carrer Sant Antoni Maria Claret amb Roger de Flor - Barcelona
Buffet el Charro – Carrer Rosselló amb Girona - Barcelona

Restaurant Riau-Riau - Carrer Pallars amb Pamplona - Barcelona (afegit per palatreco)

Syriana

Dilluns vaig anar a veure Syriana i vaig sortir amb el cap molt espès. Vaig estar concentrat cada segon del film per por de perdre'm el més mínim detall, ja que des de les primeres escenes quedava clar que si no estava atent no m'enteraria de res. És igual, no va servir de res: vaig sortir del Verdi amb la sensació que havia entès coses, moltes, però totes elles inconnexes entre sí. Al mateix temps, però, m'havia quedat claríssim de què anava la pel·lícula i quin era el missatge que mostrava. El problema, per tant, és que tot és massa laberíntic. És una pel·lícula que es mou al voltant del mercat del petroli, la corrupció que hi ha al darrera i esquitxa a les grans multinacionals i als governs de tots els països amb interessos a la zona, començant pels EEUU i la CIA. També toca el nou terrorisme de caire islamista amb una mirada molt interessant i les lluites de poder per arribar a governar els califats que hi ha al Pròxim Orient. I fins i tot, per no deixar cap tema fora, toca la por que hi ha al món occidental pel paper que la Xina pot jugar en el panorama internacional a curt termini.

La "gràcia" i "problema" de la pel·li és que té massa personatges, cap dels quals és "aigua clara" i no s'aprofundeix en la personalitat i les actituds de cada un d'ells, es passa molt per sobre de tot el que succeeix, deixant a la ment de l'espectador la feina d'interpretar el que veu. També hi ha massa organismes: CIA, Empresa Connex, Empresa Killen, bufet d'advocats, Tribunal de Defensa de la Competència (o del joc brut), l'analista del mercat petrolífer, etc. I dins de cada organisme hi ha massa rangs i tothom "s'apunyala" entre sí. Molt caòtic tot, però, sorprenentment, em vaig quedar enganxat a tot el que veia per la seva familiaritat i pel canvi d'escenaris (Suïssa, EEUU, Iran, Orient Mitjà, Marbella, etc.) que dóna una sensació de ritme trepidant que no cansa. I els actors i els plans de les càmeres també són molt adients.

No sé quin és el secret d'aquesta pel·lícula (que té l'Oscar a millor actor secundari per l'actuació d'en George Clooney), però tinc unes ganes boges de, un cop l'hagi paït, tornar-la a veure per seguir lligant caps i entenent passatges metafòrics que no vaig pillar, com les aparicions del pare borratxo de l'advocat negre, o la trobada fugaç d'en Clooney amb el seu fill en un bar. Potser amb aquestes dobles visites a la sala de cinema és com pretenen aconseguir una bona recaptació, però em sembla que la segona vegada la veuré via "mula"...

Si algú no l'ha vist, la recomano totalment si es té interés en conèixer què es cou en el mercat del petroli, que és el que mou el món... I els que l'heu vista, digueu-me si vau sortir de la sala amb la sensació d'haver vist una pel·li "rodona"...

"Otro gilipollas"

La dona que ens fa el telemarketing és més curta que les mànigues d’un guardapits. Això ja ho sé i per això m’he plantejat no escriure el post d’avui. Però és que he intentat parlar amb ella del tema i està predisposada a canviar d’actitud. O m’enganya o és una radical, perquè tot són paraules i a la pràctica segueix igual que sempre… Que de què us parlo???
Ella es dedica a trucar a empreses per si estan interessats en els serveis que la nostra empresa ofereix. Sempre parla en castellà i, de tots els familiars, amics, coneguts, saludats o gent amb qui parla, només jo (m’ho ha reconegut) li parlo en català. Al principi li costava entendre’m, però ara, excepte alguns detalls, ho capta gairebé tot. La dona en qüestió és nascuda a l’Hospitalet de Llobregat i deu tenir uns 50 anys. O sigui que duu 50 anys entre nosaltres i no té ni fava de català, perquè després diguin els “intelestuals de torn”.
Bé, el fet és el següent:
Els que estem al despatx sentim com parla amb la gent de les empreses i de tant en tant, potser un o dos cops a la setmana des de fa bastants mesos, sentim un diàleg similar al següent:

- (ELLA) Buenos días, blablabla…
- (…)
- (ELLA) No, pues porque no.
- (…)
- (ELLA) “pues sí, le llamo de Barcelona”
- (…)
- (ELLA) ¿por qué?
- (…)
- (ELLA) Bueno, pues si no está interesado…

Llavors dedueixo que l’altre penja el telèfon i de seguida ella fa el mateix i deixa anar la següent frase, amb poques variacions d’un dia per altre: “otro gilipollas, joder, como está eso de gilipollas, es que me ponen de mala leche”… Suposo que us ho imagineu qui són els “gilipollas” aquests: són els qui li demanen que els atenguin en català.
Abans, quan li passava, jo li deia, de molt bon rotllo:

- Però perquè no t’esforces i els parles en català?
- (ELLA) Porque no me sale
- Però si amb mi ja el xampurreges…
- (ELLA) Sí, pero no... que no y que no.
- Vinga, anima’t que això es valora!
- (ELLA) Ya veremos…

Ara ja he aconseguit que quan té una altra enganxada amb un catalanoparlant digne, les qui li demanen que parli en català siguin les altres companyes d’oficina, abans totalment indiferents al tema i jo ara, prudentment, callo. He aconseguit sensibilitzar-les jo o és que el tema és d’escàndol???
El que no vull ni imaginar-me és el següent: si als potencials clients aquests els qualifica de “gilipollas” quan penja el telèfon, com deu anomenar-me a mi quan arriba a casa???

"Imposar"

La portada de divendres d'"El Periódico" deia alguna cosa així com "El govern planeja imposar cinema en català" (aquí teniu l'enllaç a la notícia). Trobo que l'ús de la paraula "imposar" queda molt malament en aquest sentit i dóna una visió negativa del tema, i més quan existeixen (o han existit fins fa poc) lleis europees que "fomentaven" el cinema europeu i obligaven a les sales de cinema a projectar 1 mínim d'una pel·lícula europea per cada 4 d'americanes. Quan es tracta de defensar el cine espanyol o el cine europeu, totes les mesures són de "foment", "ajuda", "incentiu", etc. Quan és cine català, parlen d'imposició. No sóc gaire partidari d'aquestes quotes i menys en cinema, on preferiria veure totes les pel·lícules en versió original subtitulades en català, independentment de la seva procedència. I apostaria per ajudar als productors i directors de cinema perquè fessin productes de qualitat, no com les parides que fan darrerament... En definitiva, els d'"El Periódico", còmic que ja mai llegeixo més enllà dels titulars, segueixen la seva croada contra el catalanisme...