Més sobre l'estatut(et)

Aquest matí he sentit a RAC1 (estic vago i no buscaré enllaços) que ahir en Puigcercós i en ZP es van reunir a la Moncloa i, entre altres coses, l'amic Puigcercós va dir a en ZP que no patís perquè els senadors d'ERC no votarien que no a l'Estatut(et) al Senat i que ja trobarien una fòrmula imaginativa perquè aquest tirés endavant sense recolzar-lo. Ho trobo, com a mínim, incoherent. Si ERC vota que no a l'Estatut(et) al Senat (tal com va fer en el Congrés), juntament amb els vots dels altres que s'hi oposen (PP), aconseguirien retornar l'Estatut(et) al Congrés on s'hauria de retocar de nou per aconseguir-ne l'aprovació. Aquest fet provocaria que el referèndum no es pogués celebrar abans de l'estiu, que és el que el PSOE desitja per començar a recuperar vots espanyolistes perduts de cara a les municipals del maig del 2007.

I és que ERC, passat el tràmit del Congrés, va fer 7 propostes de millora de l'Estatut(et) per tal de recolzar-lo. O millor dit, set excuses per poder acabar dient que sí a l'estatut(et). Sabeu quants d'aquests punts han sigut tinguts en consideració des del tràmit del Congrés? Ni un. Ara es pot discutir si aquestes propostes van ser fruit d'un error de càlcul dels d'Esquerra, d'una demanda realment imprescindible o una excusa per acabar dient que no. El que està clar és que si ni tan sols una de les demandes s'ha complert, no hi ha motiu per canviar el vot. Llavors, a què es deu que en Puigcercós digués a en ZP que no serien ells els qui frenarien l'Estatut(et) al Senat?

1- Síndrome d'Estocolm amb en ZP: quantes més hòsties els fot, més en depenen.

2- Por escènica: què diran els catalans si ERC (i el PP) són els culpables de que l'Estatut(et) no es pugui votar al juny?

3- Realment és un bon Estatut(et) i si ERC segueix defensant el "No" es quedarà sense arguments.

4- Votar No = anar a l'oposició

Diria que hi ha una mica de cada. En tot cas, crec que, un cop més, ERC ha perdut una oportunitat d'or per negociar amb força pel que se suposa que creu: "si no hi ha millora, l'Estatut(et) torna al Congrés i el referèndum serà a l'octubre". I és el segon xec en blanc que en Puigcercós regala, ja que en ple procés de negociació de l'Estatut ja va donar el sí als pressupostos generals del PSOE sense aconseguir cap compromís a canvi. Que no se m'enfadi cap lector, però començo a tenir la mosca darrera l'orella, amb l'amor Puigcercós-ZP. I més després de veure'ls riure parlant del Barça...

El món és molt gran

Molt més gran del que ens podem imaginar. Si per un moment pensem en la immensitat d'allò que ens rodeja, dels milions de persones, aventures, històries de cada un dels individus amb qui ens hem creuat algun cop a la vida, podríem, si no ens maregem amb tanta informació, escriure una novel·la grandiosa, un llibre de fets autèntics que relataria la història dels nostres dies. Malgrat tot, seria tan sols la història d'una porció minúscula de la nostra existència com a humans.

Cada un de nosaltres som tan petits, tan poca cosa, tan transparents als ulls dels desconeguts, que si ens posem a pensar-hi ens podem arribar a deprimir. Per tant, que cadascú es reafirmi en allò que és, dibuixi una pròpia personalitat diferenciada de la massa i l'exploti al màxim per fer-se veure, per notar que existeix més enllà de la immensitat que a tots ens arrossega, segurament, cap a l'abisme. És complicat, perquè deixar-se arrossegar és còmode i exempt de grans riscos. Ara bé, anar contracorrent, sobresortir de la majoria, ser diferent en qualsevol parcel·la de la nostra vida, ens farà sentir millor a cada un de nosaltres. I serem més feliços.

(Fragment de XXXX)

Pares, mestres i alumnes...

Cada dia tinc més clar que el que no passi a Blanes no passarà enlloc. Des de quan té més credibilitat un alumne (per molt que sigui el teu fill) que un professor? Ara resulta que si un alumne es porta malament, la culpa és de la mala educació que se li imparteix a l'escola. Mentrestant, els pares han dimitit de tot, excepte d'anar a buscar les pessigolles als professors que suspenguin als seus estimadíssims i desconeguts fills... Quanta irresponsabilitat! No es podrien tancar determinats pares en un reformatori?

Avui no hi ha post

Avui no escriuré post. Stop. Estic bé. Stop. Demà hi tornaré. (Espero). Stop. Que vagi bé el dia. Stop.

Que vénen els xaves!

Teniu el mateix comportament que els cargols però a l'inrevés. Quan el sol comença a brillar amb força sortiu desesperats de la ciutat, enfileu l'AP7, la C32 o les autopistes que van cap el sud i ens inundeu els pobles de la costa. Afortunadament, no sou tan llefiscosos com els cargols, almenys fins el mes de juliol, quan us unteu tot el cos amb crema solar. Xaves!!! Que encara no ha arribat l'estiu!! Aneu a la muntanya a emprenyar les vaques!! Deixeu-me fer el trajecte Blanes-Barcelona el diumenge a la tarda sense embussos almenys fins després de Setmana Santa!!!

(reflexions en calent per les primeres retencions de la temporada que promet ser dura, dura, dura...)

Dijous de tele

Estic indignat!! Durant tota la setmana no foten gairebé res de bo a la tele i aquest dijous va i s'acumulen 4 programes que volia mirar: el partit del Barça de bàsquet (sort que era intranscendent), Polònia (que bons), Los Serrano (tothom té algun pecat amagat) i la Nit al Dia amb la Mònica "Terrible" (que ahir va fer que m'avergonyís de la classe política catalana). El comandament a distància va treure fum i vaig acabar sense enterar-me de res. Bé, només de que Polònia és el millor programa de la tele amb diferència, que el Barça va perdre i que en Saura i la de Madre (ex-assots de CiU) ahir eren íntims d'en Mas, mentre que una mica més i en Piqué i en Puigcercós es morregen en directe. El zapping enterboleix la ment???

Finançament

A veure, per ser breu: els partits polítics del país tenen 4 formes legals per finançar-se, i que fan del finançament una de les assignatures pendents del sistema democràtic:
1- Donacions privades
2- % del sou dels càrrecs
3- Quotes militants
4- Subvencions públiques per nombre de vots, càrrecs institucionals, etc.
5- Pura corrupció

El punt 3 no dóna massa diners, a no ser que siguis un partit amb multitud de militants i que cada un d'ells pagui una barbaritat.

Pel que fa a les subvencions públiques, aquestes vénen donades pel nombre de càrrecs que es posseeixen, els escons i els vots obtinguts en les eleccions. Per tant, com més fort és un partit, més diners rep. I es crea una roda en què els més forts obtenen més diners, fet que dificulta el canvi.
Pel que fa al punt 1, alguns partits (PP, CiU i PSC) accepten en els seus estatuts rebre donacions privades (molt sovint anònimes) de particulars que no esperen res a canvi. Ehem. Qui és el burro que dóna 2.000 Euros al PP, CiU o PSC per amor a l’art? És bastant evident que, en molts casos, després aquests diners es converteixen en favors quan el partit en qüestió mana…
El punt 2 és una mica enrevessat. És lògic que els càrrecs que arriben a un determinat lloc de treball gràcies al partit, donin una part del sou al mateix. També és bastant lògic que cada partit, quan entra a l'Administració que sigui col·loqui gent de confiança en els càrrecs de funcionariat de lliure designació. El que no seria lògic és mantenir un funcionari amb simpaties per un altre partit en un càrrec de confiança. En aquest sentit, ERC van ser bastant amateurs mantenint durant dos anys una funcionària no propera al partit en un càrrec de confiança. Això és el que té ser un partit petit sense prou gent o mal organitzat internament... Després, queda fatal fer-la fora perquè no ha pagat al partit, quan aquesta dona MAI hauria d'haver ocupat el càrrec que ocupava si no tenia la confiança del partit... I, evidentment, si no és militant tampoc se li ha d'exigir MAI que pagui al partit. Per cert, que em sembla que hi ha altres càrrecs de confiança provinents de l'era CiU que segueixen als seus llocs...

Finalment, queda el tema de la corrupció i el famós 3% (o 10%) sobre el preu de les obres que s'adjudiquen, que ve essent una de les principals fonts de finançament dels partits, per molt que tots ho tapin perquè qui més qui menys en té les mans brutes.

Tenir un blog és imprescindible per ser "cool"

Marededéusenyor… El que s’ha de llegir de tant en tant…Espero que tenir un blog no em converteixi en “cool”, més que res perquè aquesta paraula sona com el cul (que gracioset que estic avui). En aquesta entrevista del diari “El PAIS (veí)” una noia afirma el que ja he dit en el títol del post i, atenció, diu que existeixen els “coolhunters” que són investigadors de mercat infiltrats en la moda de carrer. D’acord, m’heu pillat. Sóc investigador de mercat i vaig pel carrer buscant i mirant culs (ai, cools), però no duc ni una càmara ni una llibreta per fer anotacions. Encara que aviat ho faré (això de dur la llibreta, la càmara la deixo pels més sortits, encara que ja ha arribat l’època del despilotament), però serà per prendre apunts sobre una novel·la que vull escriure. I això d’escriure, avui en dia, em sembla que és molt poc cool, encara que és molt fàcil que als futurs escriptors ens donguin pel… (en sentit figurat).

Apa, ja que alguns m’ho heu demanat, demà miraré de donar la meva opinió de l’enèsim escàndol que afecta ERC. Per cert, aquest matí no és que m'hagi adormit, sinó que no he pogut entrar al blogger fins que he reiniciat l'ordinador. Cada dia em fa coses més estranyes, el portàtil...

Lletres

Estic fart del “luxemburgo-sevilla-tarragona-dinamarca-alemania-navarra-cáceres-roma-españa-dinamarca-españa-madrid-oviedo-navarra-punto-com”, que és la forma de “delletrejar” l’acabament del correu-e que tenim a la feina i que utilitzen les meves companyes per què no s’equivoquin els clients o proveïdors a l’hora d’enviar-nos informació (he desordenat les lletres per acabar de veure l’absurditat del tema). I és que hi ha gent garrula al món, i al món de l’empresa, també. I no els pots dir la paraula sense delletrejar perquè a l’escola sembla que no van aprendre a escriure. Per exemple si truques a una altra empresa i dius: "em dic Joan Puig"(no és el cas), després del "comorrr???" has de dir, com "Juan pero con o", resant perquè no posin la "o" en el lloc de la "a" i escriguin "Juon". I pel cognom, Puig és "pamplona-universidad-italia-granada". Sóc l'únic que ho troba absurd?

Aquesta és una de les petites coses que m’ha sobtat més del món de l’empresa i no m’hi he adaptat mai. Jo dic: núria-reus-david-tarragona-david-catalunya-europa-núria-andorra-mataró-oscar-sort-lisboa-europa-punt-com. O en funció de com m’enganxen faig variacions en cada lletra que he de delletrejar. Recordo que la “n” la puc substituir per “nadie”, "ninguno", la “t” per “tortosa”, “terremoto”, la “r” per “ramon”, “rosa”, la “e” per “estúpido”, “elemento”, “eminencia”, la "p" per "paquirri" i i així anar fent en funció del meu estat d’ànim i el nivell de sordera i/o imbecilitat de l'interlocutor. A vegades, però, és al revés, truca algú amb un cognom anglès i en comptes de pronunciar-lo en anglès o dir, com tal actor de cine o tal escriptor, o tal jugador de bàsquet diu: "whiski-hacer-italia-toledo-españa". Collons: digues "white, com blanc en anglès"...

Res, que és un petit detall, però demostra que funciono amb una altra lògica diferent de la que impera en el món absurd de l'empresa.

Canvi d'hora

M'ha matat. Un any més, el maleït avançament dels rellotges m'ha destrossat. Sé que a curt termini ho agraïré, però els primers dies després de l'avançament se'm fan molt durs. No m'agrada que s'avanci el rellotge una nit de dissabte perquè és la nit que per norma, dormo menys. I els diumenges al matí acostumo a perdre'ls fent el "vago". Aquest any no ha sigut l'excepció. Tot i això, avui dilluns, els ulls se m'acluquen, el cos està cansat i vaig curt de reflexes. Algú em sabria dir exactament quina utilitat té fer aquest canvi d'horari?

El procés del Segle

Més enllà de l'esperança i l'alegria barrejada de dubtes que m'ha provocat la notícia, miraré de fer una mica d'anàlisi del que pot passar a partir d'ara.

Tinc la intuició que aquest alto-el-foc d'ETA serà seriós. Crec que les condicions socials i polítiques actuals fan que seguir per la via violenta se'ls faci difícil fins i tot a ells.

En primer lloc perquè després de l'onze-s i l'onze-m la pressió policial a tots nivells va augmentar moltíssim i malgrat que és pràcticament impossible que per aquesta via s'acabi amb ells, els debilita moltíssim. A més, aquests dos atemptats dels que parlo, en especial el segon, van ser condemnats per TOTHOM, inclosa l'esquerra abertzale. Des del moment que condemnen un atemptat a casa del seu "pitjor enemic", perquè haurien de recolzar-ne d'altres que podrien tenir un efecte semblant?

En segon lloc, ETA està debilitada, pot atemptar i matar gent en qualsevol moment, però crec que, a la fi han vist que no s'arribarà a la independència d'Euskalherria seguint el seu camí de marginalitat política i social. Per ells és necessari que hi hagi una avantguarda del moviment independentista i socialista, però no cal que sigui una avantguarda violenta. Algú dins del moviment deu haver vist que a Espanya els fa més mal, o més, que hi hagi un partit democràtic independentista que obtingui un alt percentatge de vots que no pas un grup terrorista camí de l'autodestrucció. Vegent quins han estat els objectius mediàtics de la "caverna mediàtica" aquests darrers dos anys, sembla que està clar que a mig-llarg termini ETA aspira a seguir mantenint el protagonisme, però seguint la "via catalana", que si bé per ara dóna fruits escassos, a mig termini pot ser més fructífera. També hi ha l'opció de que la màfia en què s'ha convertit la banda només busqui guanyar temps per reorganitzar-se, però dubto que la branca política del moviment abertzale es torni deixar trepitjar com va passar amb el pacte de Lizarra. I ETA, sense l'entorn, no és res més que un "GRAPO" qualsevol.

En tercer lloc, l'expulsió dels neofranquistes del poder espanyol obre una nova via de diàleg perquè el PSOE va guanyar les eleccions espanyoles per casualitat i necessita algun altre cop d'efecte per repetir victòria en una societat cada cop més irrespetuosa envers la pluralitat de l'Estat que se suposa que representa el PSOE. Quin millor cop d'efecte que un procés de pau seriós? A més, el PSOE no viu, com l'altre gran partit espanyol, de treure rèdit del terrorisme, per tant estarà més predisposat a arribar a la pau. Aquí és on pot haver-hi un dels problemes pel procés: que les tesis ultraortodoxes del PP i de determinades associacions de víctimes quallin a Espanya i al PSOE i no s'avanci el suficient com per donar una sortida més o menys "acceptable" a ETA...

Ara bé, per tal que es tiri endavant el procés, calen dues coses: que ETA entregui les armes de forma similar a com ho fa l'IRA, es comprometi a no tornar a atemptar ni extorsionar, demani perdó als familiars de les víctimes i, a canvi, el Govern espanyol iniciï un procés d'acostament i reinserció dels presos etarres i permeti a Batasuna tornar a presentar-se a les eleccions.

Un cop fets aquests passos, no estaria malament que s'iniciés un procés polític on totes les parts arribessin a un compromís per tal que el poble basc pugui decidir què vol i tant els uns com els altres respectin el resultat. Malauradament, si aquest procés polític no desemboca en un procés democràtic d'autodeterminació (que no independència) o alguna cosa similar, no es resoldrà el problema de fons i en qualsevol moment podrà sorgir una escissió d'ETA o algun altre grup armat que pretengui rebentar la que considerarà "democràcia de fireta". Alguns d'això en diuen "tutela de ETA". Pot veure's així, però també es pot veure com un aprofundiment democràtic que és lògic que en ments acostumades a l'autoritarisme no caigui massa bé.

En definitiva, a llarg termini sóc optimista amb el procés de pau que s'inicia, però crec que costarà molt...

No parlo del tema del dia...

Ahir ETA va fer un comunicat dient que el dia 24 a mitjanit farien efectiu un alto-el-foc permanent. Ja en parlaré a partir del 25... Mentrestant, seguiré anant a contracorrent, avui amb un post sobre el panorama periodístic de Blanes.

A Blanes tenim un fotimer de revistes i revistetes mensuals, quinzenals i setmanals. Recordo que quan era petit tan sols teníem la històrica revista RECVLL que avui en dia està a punt de tancar per motius econòmics i una altra que ara no recordo si es deia “es Piteus”. Això de la crisi del RECVLL és una llàstima, ja que és la tercera revista més antiga de Catalunya. Els col·laboradors de la revista no cobren i cada exemplar s’ha de comprar. I a Blanes, això de comprar una revista, si no és la “Lecturas”, em sembla que no està massa de moda. I si a més, la revista és en català i té una orientació catalanista i cristiana, el públic objectiu es redueix molt en un poble on hi ha una ràtio de fracàs escolar de les més altes de Catalunya i un nivell de desintegració dels nouvinguts i dels vellvinguts que fa feredat. Realment crec que Blanes, a desgrat meu, pot ser el poble amb més garrulos i quillos per metre quadrat.
Malgrat tot, a Blanes es poden trobar les següents revistes gratuïtes de més o menys nivell: El Cel Obert, mensual amb un punt de vista catalanista i en català que no acaba de quallar massa, el Cafè & Llet que és bastant sensacionalista i s’edita en bilingüe tot i que als seus inicis hi predominava més el català; Proa de Blanes, que és la revista d’uns rebotats de CiU que volen crear un partit independent (de dretes) i es fa en bilingüe (més o menys 50% i 50%) i, malgrat estar escrita des de la mala llet s'ha de reconèixer que té bons col·laboradors, i la “joia de la corona”, l’Actual, revista mensual majoritàriament en castellà, que ja porta 10 anys i està en línia amb el nivell intelectual mitjà del poble, cosa que no vol dir que sigui menyspreable.
L’altre dia, fullejant aquesta darrera revista vaig trobar aquesta carta absolutament estrafalària. No és el primer ni l’últim article que va en aquesta línia “destroyer”, però aquest especialment em va rebotar i vaig escriure una rèplica. En la rèplica em dirigia a la persona que va escriure la carta, encara que crec que el director de la revista ha de ser més curós a l'hora de publicar determinats continguts... En tot cas, a veure si es publica el mes que ve la meva rèplica i es reprendrà el periple d’en Tatxenko escriptor de cartes al director…

Va de ral·lis...

Un dia d'aquests començarà el Ral·li Catalunya Costa Daurada, un cop més envoltat per la polèmica. Els hotelers i comerciants de Salou, Vila-seca i el litoral tarragoní estan d'enhorabona perquè se'ls ompliran els hotels en temporada baixa. En canvi a l'interior de Tarragona, la gent no pensa igual. Els tallaran carreteres, algunes d'elles principals i se'ls ompliran els pobles i els camps de conreu d'aficionats al motor, famosos pel seu poc respecte als camps.

Això sí, el RACC ha dit que els helicòpters que cobreixin la prova no podran anar per on vulguin sinó només pels llocs marcats, ja que l'àliga cuabarrada està en època de cria. Oh gràcies senyors del RACC per la seva comprensió...

Els alcaldes dels diferents pobles afectats per la invasió de gasolina estan en peu de guerra. L'alcalde de l'Argentera diu a l'Avui que els tallaran sense permís la principal via d'accés al poble. Com a resposta es planteja dues opcions: o fer una gran collida d'espàrrecs al pantà de Riudecanyes o bé plantar els tractors al mig de les carreteres. Evidentment, jo sóc partidari de la segona opció o, en el seu defecte organitzar una cursa de tractors...

Al poble de Capafonts no tenen cobertura de telefonia mòbil i ho duen reclamant a les operadores de telefonia però no els foten ni cas, total per 100 i pocs habitants... Ara, amb l'arribada del Ral·li, Movistar ha instal·lat sense demanar permís una antena mòbil de telefonia que retirarà tan punt s'acabi la cursa.

I jo em pregunto, si en un país desenvolupat com el nostre ja vivim actituds de prepotència com les que us he explicat, com deu ser el tracte als habitants dels països pels quals passa el Paris-Dakar?

Menjar (i 3)

Tot el rotllo que us he fotut aquests dies venia del fet que us volia comentar una cosa que em preocupa: quan vaig a menjar a fora per qualsevol ciutat dels Països Catalans, intento evitar els llocs on tenen la carta o el menú en català (amb alguna excepció molt concreta). Ho sé, sóc un pecador dels grossos. Però és que he comprovat i patit que tots aquests llocs que tenen la pissarreta a fora escrita en català, normalment amb guixos de colors, i els locals són molt “fashion” i tenen poca llum, acostumen a ser llocs per menjamiques amb les butxaques plenes. Et claven 8 euros per un plat de carn que endrapo amb una sola mossegada, . En aquest sentit, el culinari, no em sento gens representat per la cuina moderneta catalana. Començo a tenir una forta tírria als restaurants catalans de ciutat (ignoro com són els restaurants de la resta de ciutats del món perquè quan les visito acabo menjant de la forma més rastrera possible). En tot cas, el que sí que m'entusiasma és el menjar "rural", el que es fa a la majoria de restaurants de poble de tots els països que he visitat: cuina casolana, en gran quantitat, molt gustosa i barata.

També vull afegir que m'estic començant a cansar de menjar a restaurants estranys: sirians, libanesos, grecs, mexicans, xinesos, japonesos, cubans, etc. Tan sols em falta visitar els argentins, on malgrat la tírria que els tinc, crec que s'hi deu menjar prou bé... i en prou quantitat! En tot cas, el menjar d'aquests llocs el trobo molt prefabricat i especial per a "foranis", cosa que provoca que no el gaudeixi. En conclusió, i per acabar la trilogia sobre menjar, on trobi un bon restaurant de cuina "rural catalana" sense complexos per menjar-hi amanides gegants, pa amb tomàquet i embotits i una bona carn a la brasa amb fesols i all i oli, que s’apartin la resta. He dit.

Menjar (II)

La darrera anècdota que he tingut amb el menjar va ser en el casament que vaig anar fa dues setmanes a Mallorca. La qüestió és que vam arribar amb el pica-pica a mitges i una altra principatina i jo patíem per si ens quedaríem sense canapès. I la meva panxa ja rondinava… Al final vaig poder omplir-me amb els canapès, amb el primer plat i amb el segon, que era porcella al forn. Em vaig fotre la meva porcella, la de sa Roqueta, després vaig repetir, em vaig menjar la d’una altra noia que seia a la taula i, quan em disposava a menjar el cinquè tall de porcella van arribar els postres i ho vaig deixar córrer, davant els murmuris, la sorpresa i els comentaris sucosos de la resta de comensals. Què volien que fés? Que ho deixés tot? Malaguanyat menjar…
En tot cas, això ara ja només ho faig en ocasions especials i gairebé sempre a l’hora de dinar, ja que tinc més temps per pair, que si vaig a dormir amb la digestió a mitges, m’aixeco pel matí amb malestar… I ja que m’hi he posat, deixeu-me dir que tan sols he pres UNA vegada sal de fruites o similars, la resta de cops que menjo molt, el meu cos ho assimila sense més.
Ara em ve al cap la meva primera visita al País Basc. Vam anar a un restaurant a menjar el famós “chuletón”. La meva sorpresa va ser que eren caríssims. Va venir la cambrera i ens va demanar què volíem. Vam demanar un plat per picar entre els dos, un primer cada un i després sa Roqueta va demanar un plat lleuger i jo un “chuletón” d’aquests. La cambrera se’m va quedar mirant i va dir amb cara estranya:
- “de 250 o 500?”
Mentre pensava “collons que cars” vaig preguntar:
- 500 què?
- 500 gramos.
- Ah! “Y cómo son?” vaig preguntar mentre sentia una profunda devoció per la cuina basca
Me’n va mostrar un i li vaig dir:
- “El más grande que tenga”
Em va mirar flipant i em va dir que de quilo no en tenien cap i que me’n farien un de 750.
Evidentment, no en vaig deixar ni una mica. I vaig sortir una mica desil·lusionat perquè la fama de menjadors dels bascos vaig veure que era un pèl exagerada.

Per cert, i canviant de tema, m'encanta veure que encara queda algun polític sincer i íntegre. Per mi, en Carretero és un exemple a seguir en molts aspectes.

Avui va de menjar (I)

Avui inicio una sèrie de tres capítols en què explicaré una de les meves intimitats: un dels meus petits vicis és el menjar. M’agrada molt menjar i m’agrada gairebé tot tipus de menjar. Perquè vegeu fins a quin punt arriba la peculiaritat del meu cas, us diré que el que menys m’agrada són la llet i els dolços… Però no sóc de menjar delicatessens ni plats "Ferran Adrià", jo sóc una mica més barroer. M'agrada sobretot el menjar de tota la vida. I en gran quantitat. Quan ho miro objectivament, reconec que menjo “bastant”, encara que la resta de gent considera que menjo “molt”. A més, sé que no és massa saludable, però menjo bastant ràpid: no és que no mastegui, és que els meus queixals estan especialment dissenyats per triturar a ritme de batedora Moulinex… Ja us podeu imaginar la felicitat de la meva àvia quan cuina per un regiment i veu que arribo jo i vaig repetint fins que li escuro la cassola. Sempre em diu: “fa goig cuinar per tu”. Ara, si algun dia fallo, és a dir, no repeteixo el plat del que sigui (només recordo un cop en què no em vaig acabar el plat i va ser perquè no estava en condicions i em van fotre una cuixa de cabrit SENCERA), els comentaris són: “que no et trobes bé? Què et passa? Que vas sortir fins tard ahir vespre?”…
Això de menjar tant és una cosa que em ve de petit. Recordo que algun dia em van dir els pares: a l’Àfrica els nens es moren de gana i tu no t’acabes el plat? Doncs em vaig conscienciar i des de llavors que els nens de l’Àfrica pobrets estan igual de malament, però jo mai tindré el pes de que llenço menjar gravat a la consciència. Menjo tant que sempre m’ha fet com a il·lusió poder anar a concursos de menjar molt, fins el punt que crec que si anés al concurs de menjar calçots que es fa a Valls tindria opcions de guanyar, o si més no, de fer un bon paper.

Locals sense fum

La llei antitabac està essent un fracàs espectacular: tots els bars i restaurants petits on abans com a no-fumador em podia queixar si algú em tirava el fum a sobre, ara són caus de fum on els meus drets són invalidats per la normativa vigent. Aquests bars s’han convertit en llocs irrespirables on el fum es concentra en quantitats realment insanes. I són el 95% dels locals de Barcelona… Per denotar el fracàs de la llei també cal destacar la mala imatge que donen els treballadors de les empreses de serveis com supers o botigues de roba sortint a fumar a l’entrada del local de forma mig clandestina però a la vista dels potencials clients. Enmig d’aquesta broma de llei que crec que aviat es derogarà o ampliarà per prohibir definitivament fumar en locals públics de qualsevol tipus, he desenvolupat un sistema high tech per descobrir els locals de restauració on no es pot fumar, sense mirar si tenen el cartellet adient. Es tracta de mirar el terra de l’entrada: si està plagat de burilles en una concentració superior a la normal, és que a dins del local no es pot fumar i els porcs surten a fumar a fora i hi deixen el cagalló en forma cilíndrica i taronja amb una punta grogosa.
Bromes a banda, vegent de la persecució que seguim patint els amants de l’aire net en llocs tancats (ja dono per perduda la batalla contra la pol·lució dels carrers de la ciutat), em proposo premiar aquells amos de bars i restaurants on els clients disposem d’aire net per respirar. Com que de pasta vaig curt, crec que fent un llistat de locals aptes per amants de l’aire respirable n’hi haurà prou. Valen locals de tots els punts del país. A veure si m’ajudeu perquè per ara només en tinc dos de localitzats en el trajecte casa-feina, que és quan vaig prou avorrit com per comptar coses d'aquestes:

Bar Restaurant Casajuana – Carrer Sant Antoni Maria Claret amb Roger de Flor - Barcelona
Buffet el Charro – Carrer Rosselló amb Girona - Barcelona

Restaurant Riau-Riau - Carrer Pallars amb Pamplona - Barcelona (afegit per palatreco)

Syriana

Dilluns vaig anar a veure Syriana i vaig sortir amb el cap molt espès. Vaig estar concentrat cada segon del film per por de perdre'm el més mínim detall, ja que des de les primeres escenes quedava clar que si no estava atent no m'enteraria de res. És igual, no va servir de res: vaig sortir del Verdi amb la sensació que havia entès coses, moltes, però totes elles inconnexes entre sí. Al mateix temps, però, m'havia quedat claríssim de què anava la pel·lícula i quin era el missatge que mostrava. El problema, per tant, és que tot és massa laberíntic. És una pel·lícula que es mou al voltant del mercat del petroli, la corrupció que hi ha al darrera i esquitxa a les grans multinacionals i als governs de tots els països amb interessos a la zona, començant pels EEUU i la CIA. També toca el nou terrorisme de caire islamista amb una mirada molt interessant i les lluites de poder per arribar a governar els califats que hi ha al Pròxim Orient. I fins i tot, per no deixar cap tema fora, toca la por que hi ha al món occidental pel paper que la Xina pot jugar en el panorama internacional a curt termini.

La "gràcia" i "problema" de la pel·li és que té massa personatges, cap dels quals és "aigua clara" i no s'aprofundeix en la personalitat i les actituds de cada un d'ells, es passa molt per sobre de tot el que succeeix, deixant a la ment de l'espectador la feina d'interpretar el que veu. També hi ha massa organismes: CIA, Empresa Connex, Empresa Killen, bufet d'advocats, Tribunal de Defensa de la Competència (o del joc brut), l'analista del mercat petrolífer, etc. I dins de cada organisme hi ha massa rangs i tothom "s'apunyala" entre sí. Molt caòtic tot, però, sorprenentment, em vaig quedar enganxat a tot el que veia per la seva familiaritat i pel canvi d'escenaris (Suïssa, EEUU, Iran, Orient Mitjà, Marbella, etc.) que dóna una sensació de ritme trepidant que no cansa. I els actors i els plans de les càmeres també són molt adients.

No sé quin és el secret d'aquesta pel·lícula (que té l'Oscar a millor actor secundari per l'actuació d'en George Clooney), però tinc unes ganes boges de, un cop l'hagi paït, tornar-la a veure per seguir lligant caps i entenent passatges metafòrics que no vaig pillar, com les aparicions del pare borratxo de l'advocat negre, o la trobada fugaç d'en Clooney amb el seu fill en un bar. Potser amb aquestes dobles visites a la sala de cinema és com pretenen aconseguir una bona recaptació, però em sembla que la segona vegada la veuré via "mula"...

Si algú no l'ha vist, la recomano totalment si es té interés en conèixer què es cou en el mercat del petroli, que és el que mou el món... I els que l'heu vista, digueu-me si vau sortir de la sala amb la sensació d'haver vist una pel·li "rodona"...

"Otro gilipollas"

La dona que ens fa el telemarketing és més curta que les mànigues d’un guardapits. Això ja ho sé i per això m’he plantejat no escriure el post d’avui. Però és que he intentat parlar amb ella del tema i està predisposada a canviar d’actitud. O m’enganya o és una radical, perquè tot són paraules i a la pràctica segueix igual que sempre… Que de què us parlo???
Ella es dedica a trucar a empreses per si estan interessats en els serveis que la nostra empresa ofereix. Sempre parla en castellà i, de tots els familiars, amics, coneguts, saludats o gent amb qui parla, només jo (m’ho ha reconegut) li parlo en català. Al principi li costava entendre’m, però ara, excepte alguns detalls, ho capta gairebé tot. La dona en qüestió és nascuda a l’Hospitalet de Llobregat i deu tenir uns 50 anys. O sigui que duu 50 anys entre nosaltres i no té ni fava de català, perquè després diguin els “intelestuals de torn”.
Bé, el fet és el següent:
Els que estem al despatx sentim com parla amb la gent de les empreses i de tant en tant, potser un o dos cops a la setmana des de fa bastants mesos, sentim un diàleg similar al següent:

- (ELLA) Buenos días, blablabla…
- (…)
- (ELLA) No, pues porque no.
- (…)
- (ELLA) “pues sí, le llamo de Barcelona”
- (…)
- (ELLA) ¿por qué?
- (…)
- (ELLA) Bueno, pues si no está interesado…

Llavors dedueixo que l’altre penja el telèfon i de seguida ella fa el mateix i deixa anar la següent frase, amb poques variacions d’un dia per altre: “otro gilipollas, joder, como está eso de gilipollas, es que me ponen de mala leche”… Suposo que us ho imagineu qui són els “gilipollas” aquests: són els qui li demanen que els atenguin en català.
Abans, quan li passava, jo li deia, de molt bon rotllo:

- Però perquè no t’esforces i els parles en català?
- (ELLA) Porque no me sale
- Però si amb mi ja el xampurreges…
- (ELLA) Sí, pero no... que no y que no.
- Vinga, anima’t que això es valora!
- (ELLA) Ya veremos…

Ara ja he aconseguit que quan té una altra enganxada amb un catalanoparlant digne, les qui li demanen que parli en català siguin les altres companyes d’oficina, abans totalment indiferents al tema i jo ara, prudentment, callo. He aconseguit sensibilitzar-les jo o és que el tema és d’escàndol???
El que no vull ni imaginar-me és el següent: si als potencials clients aquests els qualifica de “gilipollas” quan penja el telèfon, com deu anomenar-me a mi quan arriba a casa???

"Imposar"

La portada de divendres d'"El Periódico" deia alguna cosa així com "El govern planeja imposar cinema en català" (aquí teniu l'enllaç a la notícia). Trobo que l'ús de la paraula "imposar" queda molt malament en aquest sentit i dóna una visió negativa del tema, i més quan existeixen (o han existit fins fa poc) lleis europees que "fomentaven" el cinema europeu i obligaven a les sales de cinema a projectar 1 mínim d'una pel·lícula europea per cada 4 d'americanes. Quan es tracta de defensar el cine espanyol o el cine europeu, totes les mesures són de "foment", "ajuda", "incentiu", etc. Quan és cine català, parlen d'imposició. No sóc gaire partidari d'aquestes quotes i menys en cinema, on preferiria veure totes les pel·lícules en versió original subtitulades en català, independentment de la seva procedència. I apostaria per ajudar als productors i directors de cinema perquè fessin productes de qualitat, no com les parides que fan darrerament... En definitiva, els d'"El Periódico", còmic que ja mai llegeixo més enllà dels titulars, segueixen la seva croada contra el catalanisme...

Surrealisme

Ahir vespre vaig acabar, per un d'aquells misteriosos tombs que dóna la vida, de festa amb tota una sèrie de convergents. Però no només militants de base, sinó també "alts càrrecs"... Bé, vaig assistir a una festa d'imagina BCN, una moguda que CiU fa per començar a treure idees per millorar la ciutat. Va estar molt bé i em va reafirmar en el fet de que si fos barceloní votaria en Xavier Trias com a alcalde sense pensar-m'ho dos cops. Però com que no ho sóc... "dues pedres a CiU"! Parlant més seriosament, des del meu punt de vista és absolutament necessari que l'Ajuntament es regeneri, que els socialistes vagin a l'oposició i que es doni un nou impuls a la ciutat, cosa que en Clos i el seu equip són incapaços de fer. Per mi seria ideal que governés en Xavier Trias amb el suport d'ERC perquè és un home que em cau bé. No sé perquè, però el veig proper a la gent i eficaç en la feina, cosa de la què la resta de candidats no en poden fardar massa i no és de l'ala més dretana de CiU.

Que fotut és...

Arribar a dijous amb la sensació de no haver fotut res de bo en tota la setmana...
Buscar alternatives al que faig i no trobar-ne...
Desitjar amb el cor fer coses que el cap em diu que no faci...
Esperar a que arribi el cap de setmana amb la sensació de que res no canviarà...

Començar a ser conscient de que els dos darrers anys professionalment parlant han sigut un error i que hauré de començar de nou...

Ja s'ha acabat...

Va per endavant que sóc culé i n'estic orgullós. Ara bé, quins quinze dies de tortura futbolística que m'he empassat. No suporto els periodistes esportius. Crec que és una professió a exterminar. Fan notícia d'un esport i l'eleven a l'altar dels Déus. La seva vida gira al voltant de si en Ronaldinho ha menjat espaguetis a la bolonyesa i una natilla o bé l'Eto'o ha estat insultat en un camp de futbol. I cada cop el que passa en el món de l'esport va a més i el que passa al món i ens afecta decreix. Si el Barça guanya, les notícies de política i d'actualitat es redueixen per donar més importància als esports. I hi ha gent que compra diaris esportius cada dia i veu el món només a través de si en Mourinho ha dit que a Catalunya es fa teatre o si tal jugador és dolent. Jo sóc lector esporàdic d'aquests diaris, però són insofribles, tant com les revistes d'informàtica o de cotxes. El que em fot, i molt, és que en els telenotícies de les televisions públiques es dediqui tant de temps a explicar parides sobre esports, com si no hi haguessin altres programes que fan el mateix. Per exemple, des de TV3 es va començar una campanya contra l'entrenador del Chelsea, perseguint-lo a tot arreu, filmant tots els seus moviments i destacant cada cosa que deia per buscar-hi una interpretació que demostrés que aquest home és un enemic de la pàtria, gairebé tant com l'Aznar. Després de 15 dies destacant tots els comentaris d'en Mourinho (per cert, ex segon entrenador del Barça on va entrar com a traductor), fan notícia del fet que quatre tarats mentals van anar a esperar l'arribada d'aquest personatge a l'aeroport i el van insultar. Però que no sap TV3 (i la resta de mitjans) que hauria de fer una funció social i d'integració? Què esperaven? Primer critiquen fins a denigrar a en Mourinho i després es posen les mans el cap perquè se l'ha insultat. Tan senzill seria reconèixer que en Messi va fer teatre fa quinze dies per provocar l'expulsió del jugador del Chelsea i al mateix temps afegir que, malgrat tot, deu minuts abans el mateix jugador de l'equip anglès es va merèixer l'expulsió per una entrada brutal? Tanta enveja els fa un home que va començar per l'esglaó més baix de la banqueta del Barça i ara entrena amb èxit un dels millors equips del món? En fi, no sé ni perquè en parlo, ho torno a repetir: els periodistes esportius, especialment els futboleros, són una casta a exterminar, exactament igual que els periodistes del cor.

SALVEM (el que queda de) MALLORCA!

Avui m'ha arribat un correu-e dient-me que faci difusió de la Iniciativa Legislativa Popular (que no pepera) que la plataforma Salvem Mallorca pretén tirar endavant. L'objectiu és el de reunir, abans del 3 de juny, 10.000 signatures de residents a les Illes Balears per tal de fer arribar al Parlament aquesta ILP que pretén frenar el creixement desbocat que s'està duent a terme.

La construcció de segones i terceres residències està arribant a tots els racons de l'illa, especialment a tots aquells que queden a prop de les noves autopistes que s'estan acabant de fer. S'han projectat nombrosos camps de golf, centres comercials i, fins i tot, parcs temàtics en sòl rústic. Es preveu que ben aviat la població a Mallorca superi el milió de persones i en pocs anys arribi als 4!!!!, que és una animalada. Mentrestant, els espais naturals es veuen cada dia més en perill per la construcció de noves urbanitzacions i l'antiga denominació "illa de la calma" sembla un acudit de mal gust. Bé, tots els ciutadans de les illes ja sabreu què heu de fer. I els que no ho som, també podem ajudar difonent la pàgina web entre tots els nostres coneguts i enviant un missatge de suport des d'aquí.

Per cert, és evident que amb l'actual majoria que hi ha al Parlament es passaran les signatures pel forro dels collons, però que almenys serveixi perquè els que s'anomenen conservadors s'adonin que potser s'haurien d'anar canviant el nom i fer-se dir destructors.

2006: Odissea entre Palma i Barcelona

Ahir al vespre tornàvem d’unes noces a Mallorca. El dissabte va ser un dia collonut, el temps va acompanyar i tant el casament com el post-casament van estar de conya. El diumenge va començar amb pluja i ja no ens va abandonar aquest mal temps fins a la nit. Ara us relataré com va anar el trajecte de tornada a Barcelona. Hem patit molt sovint retards en els vols i situacions similars, però cap tant dura com aquesta.
Teníem el vol a les 21:40 amb spanair. A l’aeroport ens vam trobar amb altra gent que havia anat al casament i tenia el vol abans o després del nostre. Tots, absolutament tots, van sortir de Palma abans que nosaltres. Vam començar a embarcar a les 23:30 i vam prendre el vol a les 00:15 aproximadament, amb més de 2 hores i mitja de retard. Entremig, l’avió va fer una volta per tot l’aeroport de Son Sant Joan, per si no l’havíem vist de nit. Aterràrem al Prat quan faltaven 10 minuts per la una i amb els maleïts autobusos aquells que semblen jardineres vam fer una altra ruta turística per l’areoport. Cal recordar que, quan un vol d’aquests va bé, a 2/4 d’onze ja som a Barcelona i, per poc que ens estorbem, a un quart o dos de dotze ja som a casa. Doncs eren la una i deu i començàvem a recollir les maletes que havíem facturat. Quan ja somniava amb el llit, sortim de la terminal i ens trobem un espectacle indigne de la ciutat de serveis que pretén ser Barcelona: unes 200 persones fent cua per agafar un taxi i CAP taxi a la cua. Esperem un o dos minuts i veiem que els taxis arriben a raó d’un o dos cada minut: això implica una espera aproximada d’una hora. Afortunadament no plou. “Evidentment”, l’Aerobus i els trens han acabat el seu servei una hora abans, per tant sembla que no tenim escapatòria. Llavors, veiem un NitBus que va replet de gent. Anem a fer la cua, preguntem on va i ens diuen que a la Plaça Catalunya de Barcelona “però per la ruta del NitBus”. Ens hi fotem sense pensar-hi dos cops i, enllaunats, esperem deu eterns minuts a que ens acabem d’apilonar uns sobre els altres. Sembla que el final de l’aventura ja s’acosta, però no. A la primera oportunitat, el conductor, digne aspirant a Fernando Alonso, es fot cap al poble del Prat. “Alguien pá San Cojme????”. Ningú obre la boca i llavors comencem la ruta pel Prat i tots els polígons que hi ha entre aquesta ciutat i Barcelona fins arribar a la Gran Via 30 minuts més tard i arribar a la Plaça Catalunya a les 2 del matí. Comencem a buscar un taxi desesperadament, jo pensant que amb la ratxa que dúiem encara estaríem 20 minuts bons tirats al centre de Barcelona, però no. Deu segons i s’acosta un llumet verd. Aixequem el braç i s’atura un R21 de deu o dotze anys d’antiguitat d’on baixa amb esforç el taxista: un home que pesaria uns 200 quilos tot suat (no exagero). Pugem al taxi i la pudor de suor barrejada amb l’alè d’aquell individu amb reminiscències de que algú hagués vomitat deu minuts abans en aquell mateix seient em tomba d’esquenes. Per la ràdio sento la retransmissió de l’entrega dels Oscars: que patètic el que expliquen. Em començo a marejar per la pudor que ho impregna tot, però afortunadament arribem a casa molt ràpidament. Desfem les maletes i ens fotem a dormir a les 2:30 tocades maleïnt spanair, el servei de taxis de l’aeroport, l’Entitat Metropolitana del Transport i desitjant que no arribi gaire depressa el dilluns el matí.

Pluri...què?

Aquests dies que es parla tant de pluralitat i diversitat i altres grans paraules que s’han d’aplicar a nivell català però no a nivell espanyol, m’he permès fer un petit recopilatori de webs d’organismes oficialíssims de l’Estat espanyol. Són, crec, els organismes més representatius de l’Estat. Volia fer comentaris irònics sobre el tema, però és que és tan trist i depriment veure que no els surt de dins, això d’usar les altres llengües de l’Estat que us ho presento així de cru. Ah, penseu que no ho he fet més exhaustiu per no acabar de deprimir-me, però per fer-se una idea bastant clara de com duen els espanyols això de la pluralitat ja n’hi ha prou i de sobres.

Hi ha sis grans grups de webs en funció de l'ús que fan de les altres llengües que no són l'espanyol. Cal destacar que en totes elles la pàgina d'entrada està en castellà.

Grup 1: organismes que tenen la web només en espanyol:
Casa Real (web antiga)

Ministerio de Trabajo y Asuntos Sociales

Ministerio de Defensa

Consejo Superior de Deportes

Instituto de Comercio Exterior
Poder Judicial (inclou el Consejo General del Poder Judicial y el Tribunal Supremo)
Tribunal Constitucional

Fiscalía General del Estado

Consejo de Estado

Federación Española de municipios y provincias
Guardia Civil

Dirección General de Policía

Agencia Estatal de Administración Tributaria

Grup 2: Webs només en espanyol i anglès:
Senado
Casa Real (Versió nova)
Aeropuertos Españoles y Navegación Aérea (AENA)
Tribunal de Cuentas
Defensor del Pueblo (a més, també en francès!)
Banco de España

Grup 3: Webs que tenen, a més de la versió espanyola, la de la resta de llengües oficials de l’Estat, entre elles el català i el valencià com a llengües diferenciades. Cal destacar que en la navegació en català, només hi ha en català la meitat (o menys) del text, ja que tot el que són lleis, notícies o actualitzacions no es visualitzen en català.
Ministerio de Cultura
Ministerio de Medio Ambiente
Ministerio de Fomento
Constitución Española

Grup 4: Webs que tenen la possibilitat de navegar en espanyol, català, basc i gallec, encara que en les mateixes condicions que en el grup 3: en les versions catalanes només es tradueixen les parts estàtiques. Tot el que són notícies, lleis o actualitat es fa íntegrament en espanyol
La Moncloa - Presidencia del Gobierno de España
Ministerio de Presidencia
Ministerio de Economía y Hacienda
Ministerio de Asuntos Exteriores y Cooperación (en proves)

Ministerio de Justicia (cap llei en català)
Ministerio del Interior
Ministerio de Educación y Ciencia
Ministerio Agricultura, Pesca y Alimentación
Ministerio de Administraciones Públicas
Ministerio de Sanidad y Consumo
Consejo Económico y Social

Grup 5: aquí he englobat les pàgines webs que tenen més respecte pel plurilingüisme de l’Estat, cosa que no vol dir que funcionin tal com toca. Al costat de cada una hi he anotat els inconvenients que he trobat.

Ministerio de Industria, Turismo y Comercio. Sembla que el ministre Montilla té més interès per les llengües de l’Estat que la resta de ministres… La web d’Indústria és inicialment en castellà però té l’opció de veure-la en català, gallec o basc. Fins i tot les notícies es tradueixen a aquests idiomes, però amb un greu inconvenient: es fa la traducció amb un mes de retard, per tant les notícies de la versió catalana són d’un mes enrera, mentre que les notícies en castellà són del dia…

Radio Televisión Española. Tota la web en castellà com la seva programació, excepte els programes de la desconnexió per Catalunya que, si són en català, tenen la web en català, a l’igual que Ràdio 4. No he sigut capaç de trobar les desconnexions de TVE per Balears, que sé que es fan en català, però en la web no apareixen. En tot cas, sembla que el racó que ocupa el català dins aquesta web, aviat desapareixerà, igual que Ràdio 4.

Correos. Es presenta la web en castellà i es pot escollir idioma, entre ells el “valencià”… En tot cas, es poden fer la immensa majoria de gestions en català si s’escull com a idioma, a diferència del que passa amb les webs dels grups 3 i 4.

Grup 6: webs gairebé perfectes:

RENFE. Sembla increïble, però un cop escollit el català com a llengua de navegació es poden fer totes les gestions en aquesta llengua.


Finalment, hi ha dues webs a les que no he pogut accedir i que considero importants:
Congreso de los Diputados
Ministerio de la Vivienda

Que cadascú tregui les seves conclusions…

La comunitat de veïns i la sobirania.

Sovint, des de punts de vista centralistes, per explicar la realitat de l’Estat espanyol es fa servir un símil amb una comunitat de veïns d’un edifici. És una comparació que no em fa gaire el pes, però bé… ells la utilitzen en el sentit de que l’Estat és l’edifici i a cada pis hi viuen els inquilins, que són les actuals comunitats autònomes. En aquest sentit, tots els veïns han de tenir els mateixos deures i drets, han d’usar la mateixa llengua comuna, quan s’ha de prendre una decisió que afecti a més d’un s’ha de prendre per majoria de tots els membres, han de ser solidaris i blablabla… Aquesta mateixa teoria, però, ignora perquè uns veïns han de pagar més que d’altres de despeses de comunitat o què passaria si un veí, fart de tots els de l’escala decideix anar a viure en una casa unifamiliar o en un altre edifici amb veïns menys molestos. Tampoc no explica com s’ha construït l’edifici ni com hi han anat a parar els seus inquilins. A més, dóna la sobirania, la capacitat de decidir, al tot: a la comunitat sencera, anulant la capacitat de cada veí de fer el que vulgui. Com podeu veure, són detalls bastant significatius que sovint obliden els centralistes…

Malgrat tots els “peròs” d’aquesta teoria veïnal, m’he decidit a aplicar-la al cas d’un Estat europeu. Es tracta de Sèrbia i Montenegro. Els montenegrins, ocupen dues plantes de l’edifici i els serbis ocupen 18 plantes. De l’edifici, bastant ruïnós, n’han marxat darrerament molts veïns de forma més o menys traumàtica: els croats, els bosnians i els eslovens. Ara els montenegrins, volen marxar de l’edifici. Des de la Unió Europea (que podria ser l’associació de veïns del barri) els han dit que és decisió seva, és a dir que només els montenegrins poden decidir si volen crear un Estat propi o no. Per tant, la sobirania de Montenegro correspon a Montenegro, no a Sèrbia i Montenegro. Igual que la sobirania de Catalunya hauria de correspondre a Catalunya, no a Espanya, però no em vull despistar del tema… Així doncs, tenim que els habitants de dues plantes de l’edifici tenen el dret a marxar. Ara bé, no tots els membres de les dues plantes pensen igual i n’hi ha que es volen quedar en l’edifici. Aquest és la conversa que mantenen:

(Montenegrí 1) - Com ho solucionem això?

(Montenegrí 2) - Doncs votem. Si més de la meitat diu que marxem, doncs marxem. Si és al revés, ens quedem.

(Montenegrí 3) - Tothom d’acord?

(President AVVE) - Ehem… Jo no hi estic d’acord… Escolteu sóc el president de l’Associació de Veïns del Barri Europa i no tinc massa bon rotllo amb els serbis, però us hauré de dir que per poder marxar així ho haureu de decidir el… mmmm…

(Montenegrí 1) - 50,01%, no? Com sempre s’ha fet…

(President AVVE) - No… Deixem-ho en el 55% de vots favorables i haurà d’haver votat més del 50% de la població.

(Montenegrí 1) - I això per què?

- (SILENCI)

(Montenegrí 2) - O sigui, que si una majoria del 54,5% de montenegrins decidim crear un nou Estat a Europa i només un 45,5% s’hi oposa, la minoria decidirà?

(President AVVE) – Això mateix.

(Montenegrí 3, callat des de feia estona) – O sigui que si volem independitzar-nos democràticament hem de fer un referèndum, que gràcies a vés-a-saber-qui ens heu donat el permís per organitzar i no en farem prou guanyant-lo que, a sobre, l’haurem de guanyar per més del 55% dels vots. No ens estareu provocant perquè decidim seguir el mateix camí que van prendre els nostres veïns croats i bosnians, no? I posats a posar xifres a la babalà, perquè no un 69%? Almenys té altres connotacions...

(Montenegrí 2) - Vostè, president de l'AVVE no deu tenir algun interès ocult en què no es creïn nous edificis al barri, no? No es mourà vostè per interessos i estarà acollonit pel fet que algun altre grup de veïns disgustats amb la majoria del seu propi edifici segueixi els nostres passos, no?

(President AVVE) - La, la, la, la, la, la...

Gràcies!

Des d'aquí vull donar les gràcies a qui m'ha enviat la colecció de fotos eròticofestives de tres "pijes" madrilenyes de vacances a Baqueira (o sea...). No dono les gràcies tant per les fotos en sí, que no he mirat encara i que no crec que siguin res de l'altre món, sinó pel fet de que ja em sento part de tota la moguda aquesta. En diferents llocs havia sentit a parlar de l'existència d'aquestes fotografies, de la putada que és per les noies i del possible origen de les mateixes. M'estava sentint una mica asocial i marginat pel fet de no rebre-les, i tampoc era qüestió de demanar-les... Per això, ara que una ànima caritativa me les ha fet arribar, ja em sento de nou part del món globalitzat.

Repeteixo de nou: gràcies...

.CAT

Quan es va iniciar la campanya per un domini .cat per totes les webs en llengua catalana, em vaig adherir amb la sensació de que ens donarien pel sac un cop més. La sorpresa va ser majúscula quan vaig veure que, per un cop a la vida, signava a favor d'una cosa que acabava en èxit. I és que, després de signar per desenes de causes gairebé perdudes, ja tocava vèncer en alguna, no?

Ara, gràcies al fet d'haver donat suport a la fundació .cat tinc l'oportunitat de tenir el propi lloc web personalitzat amb el meu nom i acabat en .cat a un preu raonable. La temptació és gran, però no tinc ni idea de programació de webs, per tant, em sembla que no ho faré.

Els qui sí que s'han adherit a la proposta són centenars d'organismes públics d'arreu del país governats per polítics de tots els colors. En aquest sentit, vull destacar l'Ajuntament d'Inca, governat amb majoria absoluta des de sempre pel PP i amb un alcalde que és al mateix temps el President del Parlament Balear i del PP de Mallorca. Des d'aquí, vull felicitar el paper d'en Pere Rotger a l'hora de fer el que ell considera normal: tenir la web municipal amb tres possibles terminacions: .net, .com i .cat. I no us penseu que és una decisió fàcil la que ha pres aquest home, ja que mig partit se li ha llençat al damunt seguint les consignes del pamflet ultra del Mundo-El día, que ja porta 4 dies seguits obrint el diari amb la mateixa notícia: dissabte: "el popular Rotger aprueba que Inca use el independentista .cat en Internet", diumenge:"ERC aplaude a Pere Rotger por usar el independentisa .cat en Inca y Rodríguez (un altre pepero) lo respeta", dilluns:"Jaume Matas ve bien que Pere Rotger use el .cat en la web de Inca pero dice que el Govern no lo imitará" i, finalment avui: "El PP balear aprueba que el Consell y los ayuntamientos usen el independentista .cat".

En conclusió, si en Jaume Matas, en Pere Rotger i jo compartim la mateixa llengua i el mateix .cat a la web, vol dir que els tres som independentistes. Aquesta gent quan veu un catalanoparlant veu un independentista en potència. Llàstima que els catalanoparlants no els donem la raó i ens pleguem al seu colonialisme...

Per cert, no us penseu que en Pere Rotger és gaire diferent de la resta de peperos: malgrat dir que protegeix i estima la seva llengua, cada dia aquesta s'usa menys a la seva ciutat, que des de l'Ajuntament promociona un bilingüisme absolutament nefast pel català. Els catalanoparlants poden escollir llengua i els castellanoparlants (aviat majoria) no cal que aprenguin el català perquè ho tenen tot en castellà. Si a això hi sumem l'actitud poc ferma dels catalanoparlants per usar la seva llengua en tots els àmbits, ja us podeu imaginar com acabarà la cosa...

Disfressat, jo?

No m'agrada gens disfressar-me. És més, des de que tindria 9 o 10 anys que no ho faig. Bé, sí que em disfresso per anar a casaments o reunions amb clients, però no és ben bé el mateix. Això del carnestoltes o carnaval o com carai es digui és una festa que la suprimiria perfectament del calendari i em quedaria tan a gust. I encara suporto menys anar a veure les rues del carnestoltes: gent pseudodisfressada que fa el ridícul ballant al ritme de les músiques més horteres que hi ha al mercat. Alguns, almenys tenen la decència d'ocultar les seves cares, però d'altres no: a cara descoberta i mig despullats en ple mes de febrer obliden que una de les gràcies del carnestoltes és que no et reconeguin. En primer lloc, que no et reconeguin perquè així pots fer totes les animalades que vulguis (recordem l'origen pagà de la festa). I en segon lloc perquè no associïn aquell ridícul amb la teva cara.

Afortunadament, aquest any plovia i no he anat a la rua de Blanes, tot i que s'ha fet de pressa i corrents durant una horeta en què la pluja ha amainat. I la gent que es disfressa ho fa, majoritàriament "per passar-s'ho bé". Doncs jo, ho sento perquè sé que la meva opinió en aquest tema és bastant minoritària, per passar-m'ho bé no necessito disfressar-me de guardia civil, ni anar a caminar al ritme de "sevillanes", ni sentir-me observat pels xafarders que rodegen la rua, ni aprendre'm una coreografia absurda, ni cridar, ni ballar... Res, que sóc un avorrit. Encara entendria el fet de disfressar-me per sortir de festa un dia, però per anar a una rua: hauria d'anar molt i molt borratxo. Potser aquest és el secret dels ruaires...

Masoquisme de febrer

Imagineu que us lleveu a les 11 del matí d'un dilluns, us poseu el banyador, agafeu la tovallola, una mica de fruita, un llibre, les xancletes i aneu caminant fins a la platja mig deserta que teniu a 10 minuts d'allà on heu dormit. Allà esteneu la tovallola enmig de la sorra, teniu el mar que trenca suaument als vostres peus, tan sols sentiu el renou d'algunes gavines i el suau moviment de les onades. No hi ha ningú a la vista. Entreu a l'aigua per treure'us les llaganyes i nedeu durant uns vint minuts. En sortir aneu fins a la tovallola, us estireu i us poseu a llegir fins que l'estómac us recorda que encara no heu esmorzat. El sol comença a apretar i decidiu anar a prendre alguna cosa per enganyar la gana: una poma, un suc de taronja i unes ensaïmades petites que entren de conya a l'ombra dels pins. En tornar a la platja diviseu 200 metres enllà una parella que fa nudisme i ningú més. Us unteu de crema solar, us poseu la gorra i torneu a la lectura apassionant del llibre, que només canvieu per remullar-vos quan teniu calor. I va passant el temps i no teniu cap preocupació...

Vinga enllaços!

Fa uns 8 o 9 mesos escrivia que tots i cadascun de nosaltres estàvem relacionats amb qualsevol altre ésser humà del món mundial a través d’una cadena de 6 o menys graus. Vam posar com a exemples gent famosa i coneguda i vam quedar bastant sorpresos. Ara he descobert un nou contacte semidesconegut però de qui en sentirem a parlar aviat que tinc a només 2!!!!! graus de distància: La Terremoto de Alcorcón (recomano que mireu el vídeo, és INSUPERABLE però no l’obriu a la feina si teniu el volum al màxim). Ah, i no us en rigueu massa de les meves amistats, que vosaltres (excepte el qui la coneix, que no en diré el nom per la seva honorabilitat) des d’ara la teniu a 3 contactes. Parlant d'altres frikis, el que avui celebra els 25 anys de la seva sortida de l'anonimat el tenim, a un màxim de 5 graus, ja que em sembla que està (o estava) a dos (o menys) d'aquest vividor i en el primer comentari del post dels contactes, a mi em quedava a tan sols 3...

(us recomano que aneu obrint els enllaços si voleu entendre de què va el post...)

Els ciutadans del món

Segur que més d'un cop us heu trobat gent d'aquesta hipersupermegaxupiguai que critica tot el que fa tuf de català, s'expressa en un català horrible o directament sempre en castellà i que quan els fas alguna proposta, del caire que sigui, que representi un avenç pel país o la seva llengua o cultura pròpia se't queden mirant, amb un aire de prepotència i et diuen: "yo soy no-nacionalista", "el nacionalisme es cura viatjant" o bé, la més suada de totes "jo sóc ciutadà del món". (off topic: acabo de batre el rècord de la frase més llarga del blog).

Bé, doncs tots aquests que pressuposen que el seu interlocutor no ho és, de ciutadà del món, ja que ser nacionalment català deu voler dir ser ciutadà de l'inframón o d'algun lloc pitjor, quan viatgen fora del seu redol nacional són, s'identifiquen com i es senten orgullosos de ser espanyols. I quan hi ha un mundial de waterpolo s'emocionen si guanya la seva selecció i per res del món voldrien que els catalans tinguéssim selecció pròpia, "millor anar tots junts". Per cert, si millor "anar tots junts" perquè carai es fa això dels mundials o jocs olímpics? Dediquem-nos tots els ciutadans del món a anar tots junts i jugar a petanca contra els marcians...

I ara, això ja és el súmmum, aquests "no-nacionalistes" s'oposen a que una empresa del seu país sigui adquirida per una empresa alemanya. I és que això de ser "ciutadà del món" implica tenir un món moooolt petit i una curtor de mires de la mida d'un àtom.

Ah, i per si no ha quedat clar, me la porta molt fluixa el que passi amb Endesa, Gas Natural i E.ON. Mentres m'arribi el gas a casa el més barat possible i es comuniquin amb mi en la meva llengua, que fotin el que vulguin, per molt espanyols o alemanys que siguin.

Temes laborals

Cos tens, mans garratibades, peus encarcarats,

papallones al ventre, ulls humits, mirada vidrosa

pessigolles a les venes, pit oprimit, cor accelerat,

cap adolorit, ment enterbolida,

ungles mossegades, pell seca, boca pastosa,

dents apretades, nas arrufat, front arrugat.

Malgrat tot, seguiré esperant el moment adequat

per engegar-ho tot a rodar.

Fora màscares!

Bé, ara que s'acosta el carnaval, sembla que comencen a caure les màscares. Esquerra sembla que torna allà d'on no s'hauria d'haver mogut gràcies a la manifestació de dissabte, CiU queda en fora de joc nacionalment parlant i el PSOE ja comença a parlar clar. Els únics que han dit les coses clares fins ara, els del PP, segueixen amb la seva coherència malgrat en Piqué.

Ja veurem com evoluciona tot...

Blogs (5)

Seguint amb la ratxa de blogs mallorquins, avui us en mostro el tercer consecutiu. El vaig descobrir de casualitat uns dies abans que “saltés a la fama” a través de les pàgines del pseudopamflet “El Mundo-El Día”, que ja sabeu que és el referent de la dreta més xunga de Mallorca i és llegit per mi i altres centenars de ciutadans d’esquerres i/o nacionalistes perifèrics àvids de notícies que ens remoguin el ventre. (Algun dia algú haurà de fer una tesi sobre el masoquisme d’aquest segment de població que som lectors o oients assidus d’aquests mitjans tan rabiosos, com el citat El Mundo o la Razón, l’ABC, la COPE o Libertad Digital).

Tornant al blog, cal dir que l'escriu en Jordi Bayona, que va ser cap de premsa del Pacte de Progrés i jo vaig descobrir gràcies a una novel·la que va escriure sobre aquesta primera experiència de l’esquerra al Govern Balear i que vaig comprar. La novel·la, mig autobiogràfica i mig inventada no és res de l’altre món i encara tinc pendent acabar-la de llegir. Malgrat tot, no sé si no la vaig acabar de llegir per l’estil d’escriptura del periodista o bé per la ràbia que vaig anar acumulant pàgina rere pàgina en llegir els intríngulis del funcionament gairebé amateur del Pacte de progrés i la "puteria" amb què actuava l'oposició. Tot això no vol dir que sigui una novel·la poc interessant, ja que sí que ho és, sobretot pel punt de vista de qui l’ha escrita. És més, em sembla que un dia d’aquests, amb la derrota del Pacte ja més païda, l’acabaré…
Com m’he enrotllat… Avui en dia, en Jordi Bayona és el cap de premsa del “Delegado del Gobierno español en Baleares”, una de les poques àrees de poder que queden al PSOE allà. Com ja sabem tots i veiem cada dia, el PP i el seu braç escrit no poden tolerar que cap organisme escapi de les seves urpes, per això van decidir el dijous 9 de febrer iniciar una campanya contra en Jordi Bayona arrel de les informacions que dóna al seu blog. Informacions que en alguns casos són novedoses i en d’altres casos recopilatoris d’informació per desmuntar les constants i repetitives mentides del PP. En aquest sentit, no us perdeu la informació que donava en el post d’ahir!

M’he permès fer un recull de la propaganda que els del pamflet van fer sobre el blog d’en Jordi Bayona amb la clara intenció de desgastar-lo a ell, al seu cap (en Ramon Socias, delegat del Govern espanyol) i de retruc al PSOE.
Us recomano fullejar-ho per arribar a entendre l’odi que aquesta gent tenen dins el seu cap:

Dijous 9 de febrer: Publiquen com a notícia: El jefe de prensa de Socías dice que «los constructores le alegran el bolsillo a Matas»
3 Afegitons a la notícia:
- «Matas 'toreó' el 'caso Formentera' porque el juez instructor era su amigo»
- Un panfleto en la red
- Llama «bufón» a Rajoy por criticar el Estatut

Divendres 10: Publiquen com a notícia: El Govern llama «resentido» al ‘gurú’ de Socías y Antich que sugiere que Matas cobra comisiones
4 afegitons a la notícia:

- «Nos ganaremos a la gente con todo tipo de mentiras y demagogia»
- «El mamporrero del Gobierno»
- «Bayona actúa desde el rencor»
- «Acusaciones de muy mal gusto»
A més, en l’apartat d’Opinió (impresiones) publiquen el següent article: Jordi Bayona: calumniador, injuriador y encima mentiroso

Dissabte 11: Publiquen com a notícia: El Govern deplora las 'calumnias y artimañas barriobajeras' del jefe de prensa de Socías
1 afegitó a la notícia:
- Bayona dice en su web que IB3 Radio tiene «cero oyentes»
A més, publiquen un Article d’opinió (La telaraña) firmat per Juan Planas Bennasar: El blog cutre

Diumenge 12: Publiquen com a notícia: El jefe de prensa de Socías amenaza a Estaràs con sacarle dossiers y meterle una querella
1 afegitó a la notícia:
- El 'mártir' de la libertad que quiso cerrar EL MUNDO
En diumenge també publiquen opinió (impresiones) sobre el tema: Bayona amenaza ahora a Estaràs con un dossier y los tribunales

Dilluns 13: El titular de la notícia (si fins ara em moria de riure, ara ja...) és el següent: El jefe de prensa de Socías vuelca sus artículos antiPP en su web personal en su horario laboral
1 afegitó a la notícia:
- El PP exige al delegado del Gobierno que destituya a su jefe de prensa
I l'article d'Opinió de torn (Impresiones): El colmo de la desfachatez, Bayona se dedica a insultar en horario laboral

En total, 5 dies dedicats a parlar d’un BLOG. Si no m'he descomptat, són 5 notícies, 10 ampliacions d’informació, 3 articles d’opinió no signada i un article d’opinió firmada.

A veure si amb tots els enllaços que els he fet em dediquen una mica d'atenció, que jo també vull sortir al pamflet!!

Conversa amb el "gracioset"

Ahir vaig tenir una altra enganxada amb el meu cap. No amb el director general sinó l'altre soci de l'empresa, el de l'Opus. Com que les ganes de fotre el camp d'aquí són tan grans, doncs ja no em callo les meves opinions, tant a nivell professional com a nivell polític o més personal. Les crítiques furibundes a la merda de funcionament de l'empresa però, tenen un efecte diferent a l'esperat. El "quefe" em diu que li agrada la meva sinceritat a l'hora de citar tot el que considero que no funciona de forma correcta, que darrerament és TOT.

I a nivell polític, ja m'he cansat de la supremacia que exhala per tots els porus de la seva pell quan opina amb aquella ironia fastigosa que gasta contra els d'esquerres, els pobres i els immigrants. Ell, que em considerava a mi com un seguidor acèrrim d'Iniciativa (com si ser ecologista signifiqués anar a llepar el cul al psoe com fan els palanganeros), ahir va dir, en relació a la trucada que va fer al programa d'en Basté de la que parlava aquí, que era una putada que el partit del Barça fós a les 10 de la nit. Jo li vaig dir que el que realment el molestava era el fet que el Barça facilités l'assistència a una manifestació catalanista. I ell em va dir, textual "a mi ningú em guanya a català". I em va recordar que tots els seus antepassats (així de malament ho va dir) eren catalans i que ell és més català que ningú i que què més volíem si ja teníem el nou Estatut. (Efectivament, tots els cognoms dels seus pares i avis són de procedència catalana). Jo li vaig respondre que la procedència no és un grau per medir la catalanitat, i que tothom que es senti català i domini la llengua catalana, ho és. I ningú ho és més que un altre. Que sí que es pot ser més catalanista o menys, però català o s'ho és o no i és una tria personal, sense graus de puresa ni carnets d'obligatorietat. La qüestió és que em vaig quedar a gust...

Abans que la conversa evolucionés cap a altres temes menys polèmics, vaig pensar en l'absolut menyspreu que té per la llengua catalana a l'hora d'escriure-la (no hi escriu gairebé mai malgrat tenir-ne coneixements) i l'educació que dóna als seus fills, als quals es dirigeix sempre en castellà malgrat ser catalanoparlant de noséquantes generacions enrera. I que em vulgui donar lliçons de catalanitat a mi, aquest racista... Sort que no l'hauré d'aguantar gaire temps més...

La "patera" s'enfonsa

Avui hem tingut un altre avís. Durant mig matí no ha funcionat la connexió a internet a l’empresa i ha corregut la brama de que ens han tallat la línia per impagament. Al mateix temps, durant una mitja hora també ha caigut la línia telefònica, de forma que ningú ha pogut treballar i jo no he pogut penjar el post del dia. Després ens han dit que el problema era global. Malgrat tot, molts hem vist la fi de l’aventura aquesta a prop. Molt aprop.
Aquesta empresa té aspecte i nom de transatlàntic: oficines collonudes al centre més “cool” de Barcelona i nom anglès que fa pensar en una multinacional. En el fons, però és com un rai fet amb quatre fustes corcades. Això sí, amb una mà de pintura que enganya als més innocents. Mireu, m’atreviré a posar una data de defunció de l’aventura: el 30 d’abril.
En tot cas, l’escrit d’avui el volia dedicar a la manifestació que hi haurà aquest dissabte a Barcelona. Crec que serà la manifestació més multitudinària de caire catalanista des de la de “Llibertat, amnistia i estatut d’autonomia”. En tot cas, no crec que arribi a la participació d’altres actes com la mani contra l’Aznar, ai perdó, contra la guerra a l’Iraq. I és que aquí a Catalunya hi ha una part bastant significativa de la població que pot sortir al carrer per defensar la pau a l’Iraq però no per defensar els interessos del seu propi país. En tot cas, espero equivocar-me i veure com la gent encara és capaç d’invertir un parell d’hores d’un dissabte per sortir al carrer i demanar el que ens correspon: el dret de decidir. Els que hi aneu, jo no podré perquè tinc bitllets d’avió per anar a un comiat de fadrins a Mallorca des de fa mesos, ja m’explicareu quin ambient hi ha hagut.
Per cert, ara hi ha una polèmica perquè al Barça de futbol les teles de pagament li han programat el partit a la mateixa hora que la manifestació. Com que la directiva és coherent amb els seus ideals, ha demanat un canvi d’horari perquè els seus socis no hagin de triar entre un i altre acte. Al programa d’en Basté a RAC1 han sortit bastantes veus discrepants amb aquesta decisió, entre elles la del meu quefe, que va dir que si el partit el feien a les deu de la nit, no hi podria anar amb els fills perquè acabaria massa tard. El que no va dir és que ja ha anat dos cops expressament a Madrid per manifestar-se contra els matrimonis homosexuals i contra la reforma de l’ensenyament de la religió, oblidant el trauma que poden agafar els seus fills de tant viatjar per assistir a actes tan retrògrads.
Finalment, deixeu-me dir que si algú té dubtes entre assistir a un acte de defensa d’unes idees que es fa un cop cada molts anys o anar a veure un partit de futbol de trenta o quaranta que es fan anualment, és que no té les pròpies idees gens clares.

Avenços o retrocessos?

Aquests dies, a la capital europea dels pijo-progres on tinc la desgràcia de viure (per ara), s'està fent un Congrés sobre telèfons mòbils. Resulta que aquesta ostentació d'avenços tecnològics absurds farà fer l'agost de tots els hotelers des de Vilanova i la Geltrú a Calella en ple mes de febrer. Tot això són ingressos pels hotelers, pels restauradors, pels que tenen botigues de roba pija al Passeig de Gràcia i per les putes. És a dir, per cap conegut meu (que jo sàpiga). En canvi, tots hem d'estar super feliços quan al bar de menú de la cantonada de la feina ens pugin el preu del croissant durant una setmana per poder fer més calaix, aprofitant l'alt nivell adquisitiu dels 50.000 visitants d'arreu del món que estan arrasant amb tot el que troben. I mentre ens ensenyen com podrem mirar la tele a través del telèfon mòbil amb una resolució de trilions de píxels resulta que el meu telèfon mòbil de 3 anys d'antiguitat (3 anys!!!) està agonitzant. I ens sembla d'allò més normal que un aparell duri només 3 anys, és més, resulta que si només dura 3 anys he d'estar supercontent perquè la majoria al cap d'un any ja es moren. O això m'han dit. Però on collons estem anant? Tant costa fer un telèfon que duri 8 o 10 anys, com una televisió normal i corrent? Ai, perdó, que ara les megateles de plasma (última moda) tenen una vida d'entre 30.000 i 50.000 hores (en funció de si l'engegues i apagues més o menys sovint i de la veracitat d'aquesta afirmació). He fet els meus càlculs: una tele d'aquestes de 5.000 euros pot durar uns 5 o 6 anys encesa si ets teleaddicte. O sigui que són gairebé mil eurets per tenir tele durant un any. I un augment de residus impressionant.

Osti, i parlant d'enginys per atontats, ara m'ha vingut al cap això dels dvds portàtils pel cotxe, on gràcies a una pantalla d'un pam, els pares poden tenir els nens calladets al seient del darrera mentre van a 140 per l'autopista en un cotxe que pot agafar els 280 i consumeix en 100 quilòmetres la mateixa benzina que el meu corsa a 120 durant un any.

En conclusió, quan veig aquests avenços estúpids i l'entusiasme consumista que generen, em vénen ganes d'aïllar-me i viure com un ermità, ara, que no em toquin l'internet...

Desemparats

Doncs ahir va acabar el pitjor capítol de la segona temporada de la millor sèrie de la Història de TV3. Doncs això, que es va acabar Porca Misèria i al capítol d'ahir hi va haver un parell de coses que van xerricar una mica: massa canvis d'opinió i girs argumentals en la vida dels protagonistes. La Laia canvia d'opinió respecte en Pere uns quatre o cinc cops en un sol capítol. Potser realment les dones sou així, però a mi em fan això i abans de quedar-me amb ella la faig patir una mica, que s'ho mereix, la molt...

Ara resulta que en Pere és el bon jan més bon jan que hi ha hagut sobre la capa de la Terra (sí que en sap en Joel Joan, de fer personatges a la seva mida...) Bé, no vull entrar a tot drap amb la crítica de la sèrie, perquè en el global li posaré un 9,5 degut a aquest fluix darrer capítol. En tot cas, avui ja només queden uns 8 mesos fins que comenci la tercera temporada. I d'aquí 30 dies quedaran uns 7 mesos...

I què collons fotré ara els diumenges al vespre després del "30 minuts"? (per cert, quin "30 minuts" tan horrible que van fer ahir, amb una profe histèrica filmant les aules dels instituts de la Gran Bretanya i posant-se les mans al cap perquè no li tenien respecte els alumnes, com si això fos la gran novetat...) Bé, sí que se m'ocorren moltes coses per fer el diumenge vespre, però és que el diumenge a partir de les 6 de la tarda ja tinc aquell cuquet al cap que em repeteix "demà a treballar a la merda de feina que tinc, demà a treballar, demà a treballar..." i m'entra una mala hòstia que, fins ara, només em frenava seure al sofà i veure com els de Porca Misèria em diuen que afortunadament no tinc 35 anys i no tinc tants merders com ells.

Blogs (4)

Ja duc quatre setmanes recomanant alguns dels blogs pels que passejo més o menys sovint. Avui en toca un que, per mi, és tota una referència en temes relacionats amb la llengua catalana. És actualitzat un parell de cops per setmana i el signa en Gabriel Bibiloni (pel seu cognom podeu deduir de quina part del país prové…). Us recomano que hi passegeu i el degusteu amb calma. En l’arxiu hi podeu consultar tots els articles que ha escrit des del setembre de 2004. Sorprèn veure que la vigència de la immensa majoria del que hi ha escrit es manté. És que sembla que no avancem…

També cal destacar l'apartat de Materials de Construcció, amb articles molt interessants sobre sociolingüística i enllaços molt útils per millorar el nostre nivell de català i resoldre dubtes.

Per cert, informo a tothom qui pugui estar interessat en el tema, que el divendres 17 de febrer es tanca el termini per inscriure’s als exàmens de Nivell de Català que es faran a Can Fanga a finals de juny. Tant sa Roqueta com jo mateix hem decidit provar amb el nivell D. Estudiarem els dissabtes al matí (ella) i quan pugui i en tingui ganes (jo). Sé que no és la millor manera d’aprovar un examen, però prometo tenir-ne ganes sovint, ja que sóc ben conscient de que tinc alguns temes rovelladíssims… Ah, si algú està interessat en sumar-se a l’equip d’estudi per maximitzar les possibilitats d’aprovar, ja ho sap, li queda una setmana per decidir-se.

200!

Amb el post d'avui en compleixo 200.

Són moltíssims posts.

Igual que 200 Euros són molts

per estar en un sol tros de paper.

Aquest matí m'he quedat sorprès perquè en la xerradeta que les companyes fan a l'hora d'esmorzar, ha sortit el tema del català i totes elles (no hi havia la filla de polis "nacionals") estaven indignades pels comentaris que des de les espanyes els feien sobre que aquí el castellà estava prohibit. Sembla que estan posant seny i troben normal que tothom hagi de conèixer les dues llengües. I afirmen que als 16 anys hi ha moltes criatures que encara no en dominen una de les dues, curiosament gairebé sempre la catalana. I han qualificat de tarat mental i radical el pare de Badalona que ha demanat que la seva filla aprengui en castellà des de petita. I després han dit que cada cop es radicalitzen més defensant el català, que noten que defensen postures radicals(!). Jo no he comentat res. Només he observat atentament com feien aquests comentaris barrejant sense rubor català i castellà, quan totes tres són catalanoparlants. Així és la vida a la Barcelona supermegaxupiguais.

Quin nivell!

En Joan Tardà, diputat d'Esquerra al Congrés espanyol ahir es va despenjar un altre cop amb unes declaracions cridaneres. Va dir, en espanyol amb accent de Cornellà de Llobregat, que no és el mateix accent d'en Montilla, per molt que ell en fós l'alcalde, el següent: "Parece mentira que la izquierda española no haya aprendido. Aquí los únicos bisexuales políticamente son CiU que juegan y hacen otras cosas tanto con la derecha como con la izquierda. Los de ERC somos de izquierdas, republicanos e independentistas, nunca lo hemos escondido, pero somos gente honrada". Per cert, ho he extret d'aquí perquè no apareix ni a l'Avui, el Punt, la Vanguardia ni el Periódico...

Intentaré disseccionar les frases:

- "Sembla mentida que l'esquerra espanyola no n'hagi après". Suposo que es refereix al pacte CiU-PSOE que va permetre a en Felipe X estar-se al Govern espanyol més anys dels que tocaria i tapant el tema del GAL. I al nou pacte Mas-ZP que permetrà a l'anomenada "esquerra espanyola" frenar les ires dels ultraespanyolistes que hi ha per les espanyes, que si no són el 80% de la població, fan soroll com si ho fossin. Cal recordar que en Pujol va ser nomenat "español del año" pel diari ABC. Sembla que sí que n'ha après l'esquerra espanyola: primer la "unidad de España" i després l'esquerra... Els qui sembla que no n'han après són els de l'"Esquerra catalana"... (de la dreta catalana ja no n'espero mai més res).

- "Aquí els únics bisexuals políticament són (els de) CiU que juguen i fan altres coses (?) tant amb la dreta com amb l'esquerra". L'amic Tardà està pressuposant que la bisexualitat és una cosa dolenta o només m'ho sembla a mi? Uiii quan se n'enterin els de les JERC i el Lobby de Gais, Lesbianes, Transsexuals, Bisexuals i altres que tanta força tenen dins ERC... A més, sembla com si l'equidistància (algú se'n recorda?) fós una cosa totalment diferent, que no anés amb Esquerra...

- "Els d'ERC som d'esquerres, republicans i independentistes, mai ho hem amagat, però som gent honesta". Patètic. Com si tots els d'esquerres, republicans i independentistes fóssim púrria que a la mínima que tingui oportunitat assaltarà un banc... Si ell mateix té prejudicis, anem bé...

En conclusió, quina nota li posaríeu a aquesta part del discurs? És que a mi em sembla que no arriba a Molt Deficient... En tot cas, com que només he trobat el discurs a cals fatxes digitals, podria ben ser que haguessin "modificat" el discurs... Algú ho sap?

Decidir...

Ara toca prendre una gran decisió.

I em sento perdut.

Tots els camins duen a la felicitat?

A comprar Danish Cookies!

Sé que arribo una mica tard a l’hora de tocar la polèmica aquesta dels” còmics mahometans”, però m'és ben igual.
Considero que alguns dels còmics publicats eren de mal gust i d’altres directament dolentíssims. Però alguns eren graciosos, sobretot el que es veu el "profeta" dalt del cel amb una cua de suicides tots cremats per les explosions i els diu "pareu, pareu, que se'ns han acabat les verges!!" en referència al paradís ple de verges que els promet la seva religió en cas que morin per "la causa". Per tant, això és una qüestió de gustos. I sobre gustos no hi ha res escrit. Per això, trobo llastimós que per fer uns dibuixos així, en cap cas insultants per una ment occidental, el món musulmà s’hagi rebel·lat contra tothom qui defensi el dret a la llibertat d’expressió. Reaccions com la crema d'ambaixades a Síria i el Líban demostren que poca cosa es pot fer amb aquesta gent de ment tan tancada. Tan sols esperar que s'obrin de mires i deixin de banda la religió que els absorbeix tota la vida. Tal com hem fet molts occidentals que afortunadament hem deixat de combregar amb tot el que diu un tal Ratzinger. Us adjunto una tira còmica que m'ha arribat per e-mail. L'ha fet na Bakunin. Alguns ja reconeixereu el seu estil. Ah! us recomano tastar les galetes daneses. Sí, aquelles que vénen en caixes metàl·liques blaves. Són tan bones...

Blogs (3)

Us pensàveu que havia deixat de banda tots els relats eròtics? Que les narracions com el mític “Metro” havien passat a la història? O que la poesia visual dels meus posts s’havia evaporat com un terròs de sucre en el cafè?

Crèieu que m’havia reconvertit en un simple opinador polític aficionat? O pitjor encara, en un aprenent de profe hipercrític?? Que ja no tenia la ment bruta???
Doncs potser sí que teníeu raó. Però penso recuperar el temps perdut. Per començar, us ofereixo un tast de tot això (potser hi ha més erotisme que poesia, però ja m’ho direu…)

Aterrat a la blogosfera fa uns quinze dies i des de la magnífica illa de Mallorca, l’”innovador” blog donanua!

Gaudiu-lo!

Treballs de recerca o tràmits de recerca?

A la generació del BUP si ens parlen de "treballs de recerca", ens quedem bastant indiferents, ja que no els hem viscut. Resulta que els alumnes que actualment fan Batxillerat, durant el segon curs han d'entregar un treball de recerca. I què és? em preguntareu. Doncs tant pot ser una xorrada com un treball d'investigació d'alt nivell. I de quin tema? Doncs del que vulguis mentre tingui una mica de relació amb alguna de les assignatures que has estudiat. I per què serveix? Doncs perquè els alumnes que han d'accedir a la Universitat s'habituïn a fer treballs seguint una metodologia concreta. I com es valoren? Doncs resulta que si no ho entès malament el treballet aquest és el 10% de la nota de Batxillerat, o sigui que no és poca cosa...

Ara que ja us he explicat la teoria, deixeu-me que us mostri com és a la pràctica que he viscut aquests dies: 5 alumnes presentant estudis relacionats amb les Ciències Socials. Des de la Història, al Cinema, als moviments socials alternatius com els skinheads o les dones gitanes. A mi ja em perdonaran, però com es pot deixar fer a un alumne un treball sobre els skinheads on es va passar mitja presentació justificant-ne la violència contra els pakis (en els seus inicis al Regne Unit). El nivell dels treballs era de regular a absolutament patètic. Tan sols un treball sobre una pel·li es salvava de la mediocritat general. Bé, també podríem salvar-ne un sobre les dones preses en el franquisme.

No vull ser sarcàstic ni fotre'm amb el nivell dels alumnes perquè tots hem tingut moments millors i pitjors. Ara bé, alguns dels alumnes van fer el treball a correcuita, sense verificar dades (a part del que diu sant Google), dient que havien anat a les fonts primàries per saber més informació (entrevistes, visites a arxiu, etc.) quan no ho demostraven ni amb el que explicaven ni amb proves de cap tipus.

Bé, que em vaig deprimir bastant veient que aquesta gent (sempre hi ha excepcions) són una mostra dels que han de fer la Selectivitat aquest any i poblar les universitats catalanes. Se'ls veia "passotes", desmotivats i, perquè no dir-ho, en alguns casos una mica curts. Un exemple, però no rigueu massa: en una de les presentacions es parlava de les bruixes dels segles XVI i XVII i Salem i tot aquest tema que jo, la veritat desconeixia. Ara bé, que parlant de les bruixes del S. XVI em posin com a exemple de la repressió contra les bruixes a "un tal MacCarthy" que va perseguir bruixes als Estats Units és una cosa per la qual al diccionari no hi ha paraules suficients per descriure-ho. No trobeu? Afortunadament, sembla que a qui va presentar el xurro aquest de treball que a sobre estava presentat amb el cul i ple d'altres errors, "potser li posaran un 4"...

Ah!, que gairebé me n'oblidava, un altre treball era sobre les dones d'una ètnia que s'han de quedar verges fins que es casin i viuen entre nosaltres (suposo que sabeu quina ètnia és). Doncs el treball era ple dels tòpics de sempre i que ella deia que havia extret de les converses amb amigues seves: verges fins el casament, a 2n d'ESO ja han de deixar els estudis, han de ser bones mullers, no poden perdre l'honor, blablabla... I una de les dues conclusions era, literalment: - "El treball m'ha servit per veure que els tòpics que es tenen sobre la dona gitana són falsos". Eing??????? El treball també era un xurro i jo pensava, això és un zero patatero, però en comentar-ho al professor, va i em diu que la noia havia assistit sovint a classe, que mostrava cert interés i que... se l'havia copiat literalment d'"El rincón del vago" però que si fós per ell li posaria un 5.

Em sembla que passaré d'entrar en aquest joc d'anar aprovant a tots els qui no són uns ionquis o uns inútils acabats de veritat que no saben llegir a primer de Batxillerat (us prometo que existeixen). No m'agrada gens que s'hagi baixat tant el nivell per evitar frustracions als alumnes. El que s'està aconseguint és que tots vagin per la llei del mínim esforç i alguns que mai haurien arribat al nivell mínim exigible, a base d'esforç arriben a un subnivell que els permet anar avançant dins el sistema educatiu fins acabar una carrera univèrsitària quan el que haurien d'haver fet és buscar una feina a l'obra o a un supermercat. Aquest discurs sona bastant elitista, però ho hauríeu de veure (els que heu fet BUP) i us posaríeu les mans al cap.

Fusta de profe?

Ja està. Deu alumnes escoltant-me durant 50 minuts. La Rússia Tsarista i la revolució de 1905 em sembla que és un tema que recordaran tota la vida. Estic optimista! Al principi estava hipernerviós per veure com reaccionarien. Duia una estona de classe (5 o 10 minuts, no ho sé perquè vaig cometre l'error de no tenir un rellotge a mà) i estava suant com un porc. No sé si era la calor que desprenien els radiadors de la classe, el jersei de llana o l'acolloniment que duia. Quatre explicacions bastant planeres i entro amb força en el tema, faig un esquema a la pissarra, els parlo de dumes, burocràcia, marxisme, Lenin... Silenci total entre els alumnes i veig que em miren amb atenció i prenen apunts. Flipo. Em començo a embalar i un alumne em pregunta què són les dumes. Cagada meva perquè m'hi hauria d'haver centrat més. Li responc i els convido a que preguntin tot el que no han entès i que no es tallin a l'hora d'interrompre'm. A continuació rebo una pluja de preguntes que agraeixo: burocràcia, diferència entre esserites i narodniki, etc. Reconec que vaig disfrutar responent les preguntes ja que em va semblar que les feien perquè tenien cert interés en el tema. La classe avança, els faig llegir un text sobre les demandes que el poble rus va fer al tsar abans de la forta repressió del Diumenge sagnant i els enxufo la pel·li del cuirassat Potemkin. La veritat és que em pensava que passarien de tot, però quan van començar a veure la carn amb cucs es van enganxar i van preguntar si les condicions eren tan extremes. Els vaig dir que sí. Un cop acabat el tall de la carn amb cucs els vaig explicar que es preparessin per veure com va acabar la manifestació per les demandes que acabaven de llegir i que havien considerat que eren molt suaus i fetes en to de prec o súplica. Semblava que no haguessin vist mai com mataven a algú en una pel·li perquè fotien cares de pànic. Em van preguntar si els trets eren de veritat (una mica tontos sí que eren...), perquè els nens i els nadons eren a la manifestació i que perquè l'exèrcit disparava contra tothom.

En conclusió, tan xulets i supermegaguais que semblen aquests adolescents, amb tanta vida i experiències que sembla que portin a les esquenes, i a l'hora de la veritat van sortir esgarrifats de classe, però contents pel que havien après. O almenys aquesta és la impressió que vaig tenir jo. Avui toca explicar les reformes que va fer el tsar i el govern d'Stolipin. Demà el "profe" em dirà quins errors vaig cometre (suposo que més d'un, però en general vaig sortir content de classe, o sigui que tampoc em preocupa massa...).

Per cert, cal reconèixer que l'institut que m'ha tocat (al centre de BCN) és de "lo milloret" de Catalunya i classes tan fàcils de gestionar (10 alumnes i amb interés) no en trobaré mai més cap. Però bé, això és el que m'ha preparat el destí...